«Vivim en una societat que adultitza i no respecta les necessitats més bàsiques dels infants»

Potenciar un canvi de mirada perquè les coses que semblen inamovibles i inherents a les dinàmiques socials, es transformin. Aquesta premissa vital és la que va fer que els camins dels bagencs Joan Turu i Míriam Tirado es creuessin. Primer, a nivell personal; més endavant, professionalment. Es van conèixer l'any 2014 arran d'unes sessions de preparació en el part que Tirado dirigia. Turu i la seva parella hi assistien perquè estaven esperant la seva primera filla. De fet, precisament aquell any, Tirado havia decidit deixar la seva feina de periodista a Catalunya Ràdio "perquè sentia que la meva missió a la vida era ajudar mares i pares a connectar i comprendre els seus fills i filles", explica ella mateixa en el seu blog.

Amb el ferm convenciment que la criança s'ha de desvincular del paradigma tradicional "basat en el control i la por", va formar-se per ser coach en criança conscient, un títol que l'ha portat a viatjar per tot el món amb la voluntat de donar a conèixer "una altra manera de criar els fills, des de la connexió, la consciència i el respecte", assegura. Autora de diversos llibres i fundadora d'una consultoria [de criança conscient] a Manresa, Tirado s'ha convertit en un referent per a moltes mares i pares novells que busquen educar els seus fills fora dels estàndards tradicionals, entenent que el moment vital de portar una persona nova al món és un aprenentatge compartit que s'ha de viure plenament i amb la ment oberta.

Quan va conèixer Turu, ell ja començava a despuntar en el món de l'art. El salt definitiu que va permetre-li dedicar-se professionalment a la il·lustració va anar molt lligat a l'encàrrec que Òmnium Cultural li va fer perquè dissenyés la imatge de la campanya Som Escola. A qui no li sona aquella samarreta de color verd, amb una nena amb un capgròs d'un drac acompanyada del lema "Per un país de tots, decidim escola catalana"? A partir de llavors la seva trajectòria professional no ha parat de créixer, i no només pels dibuixos que fa, sinó pels missatges que hi incorpora; uns missatges que conviden a la reflexió i que busquen canviar el món des de la solidaritat, l'empatia, la pau i, sobretot, l'amor.

I va ser precisament aquesta inquietud compartida de contribuir a crear una societat més respectuosa i crítica amb l'statu quo, la que els va dur a publicar tres llibres infantils (ella s'ha encarregat de la part de redacció i ell, de les il·lustracions) i a idear-ne un altre que veurà la llum el proper 17 de març. Tot plegat sota el segell d'El Cep i la Nansa i amb l'ajuda inestimable de Cesca Mestres, l'encarregada d'editar els llibres infantils i juvenils de l'editorial en qüestió. El conte que presentaran properament porta per títol Benvingut, senyor Malestar. Abans d'aquest van publicar La FesTETA (2017); Baba, no vull dormir (2019), i Tinc un volcà (2018). Aquest darrer va convertir-se en el tercer llibre de literatura infantil i juvenil en català més venut del 2019.

- Quina ha estat la clau de l'èxit de Tinc un volcà?

- Míriam Tirado: El conte parla de la ràbia i de com gestionar-la. Es tracta d'una emoció amb la qual tothom hi connecta molt i s'hi identifica. I quan dic tothom em refereixo tant a pares i mares com a infants. En aquest sentit, la història no només posa els nens i nenes en el focus d'atenció, sinó que també interpel·la els adults. I això agrada, als infants.

- Què vol dir?

- M.T.: Que, en certa manera, senten que és un conte que els dona la raó, perquè evidencia que no són els únics que tenen emocions negatives i que necessiten recursos per fer-les fora. De fet, al llibre, qui primer descobreix el remei per dissipar la ràbia és l'Alba, la nena protagonista. És ella la que després l'explica al seu pare perquè se l'apliqui.

- I quin és aquest remei?

- M.T.: Connectar amb la respiració i tornar al cos. Quan tenim ràbia el que ens passa és que el cap se'ns dispara. L'eina per excel·lència que tots els éssers humans tenim per aquietar la ment és la respiració. I això és una cosa que ja se sap i s'han fet molts llibres parlant-ne. La diferència, potser, és que amb Tinc un volcà l'objectiu no és ajudar els pares i mares en l'educació cap a l'infant, sinó ajudar que aquests pares i mares s'entenguin més a ells mateixos per, així, empatitzar més amb els nens i nenes.
 
- Ens costa, als adults, posar-nos a la pell dels més menuts?

- M.T.: Els adults tendim a pensar que els infants són persones grans en miniatura. A ulls d'un adult els infants tenen una vida molt fàcil, però no és gens així: els nens i nenes tenen molts motius per estar malament, perquè vivim en una societat que no respecta les necessitats més bàsiques dels infants, que són jugar i passar l'estona amb els seus adults de referència tot el dia.

- Joan Turu: És un abús de poder: els adults tenim un privilegi, que és que tenim més anys i sembla que això ens permeti poder fer i desfer com ens sembli. Hi ha la creença que els nens i nenes han de fer el que els seus pares diuen perquè són els seus pares, simplement.

-És possible educar sense fer servir l'autoritat?

- J.T.: No hem de confondre autoritat amb autoritarisme. Per a mi, l'autoritat es guanya. Jo el que vull és que la meva filla confiï en els meus consells i els apliqui, sense haver-li d'imposar res. Això no vol dir, en cap cas, que les criatures puguin fer el que vulguin sense límits.

- M.T.: En la criança conscient els pares i mares saben que han de posar límits a l'infant, perquè són necessaris. En aquest sentit, els "no" que diem als nostres fills o filles han de ser "no" dits des de la consciència; des del plantejament i el convenciment. No poden ser arbitraris. Quan un límit és conscient el pots transmetre des de la serenor sense faltar el respecte a ningú.

- No cal renyar ni castigar, doncs.

-  M.T.: El que no hem de fer és creure que si no renyes, si no t'enfades o si no castigues, l'infant no aprèn, perquè això és una mentida com una casa. La meva filosofia és que l'infant creix però tu, com a mare o com a pare, has de créixer amb ell.

- J.T.: Tenir un fill és una oportunitat per tornar a connectar amb la teva infància; tornes a néixer i revises, amb una ment i una consciència diferents, com et van pujar a tu. El tema de posar límits, per exemple. Cal posar-los cridant o renyant? A casa meva, quan em posaven un límit, s'enfadaven amb mi. I ara, poder tornar a revisar això i poder posar límits a la meva filla de manera tranquil·la, és fantàstic. No cal que et rebutgi per posar-te un límit.

- Quina salut té aquest model de criança conscient que defensen?

- M.T.: Els que hi creiem i l'apliquem som una minoria molt petita. La criança tradicional és el 90% del total de les criances. Jo parlo amb gent de tot l'Estat i de diferents països del món, i el que m'expliquen dels seus entorns em fa adonar que encara queda moltíssima feina per fer.

- J.T.: La feina que fa la Míriam és molt necessària. Té una manera d'explicar-se que la fa connectar molt amb la gent, i parlant com a pare que soc, penso que ens va molt bé una mirada com la seva per intentar-ho fer diferent de com ho van fer els nostres pares. Dels llibres que ha escrit ella i que jo he il·lustrat, n'hi ha que m'han anat millor a mi que a la meva filla.

- Ara en trauran un de nou: Benvingut, senyor Malestar. De què va?

- M.T.: Parla del malestar que li sorgeix al fill gran amb els canvis que provoca l'arribada d'un germà petit.
 
- El títol és molt suggerent...

- M.T.: És que el malestar és benvingut, també! No hem d'estar feliços tot el dia. I aquest missatge no es transmet mai, als infants. Ells sempre han d'estar feliços i contents, i no ens entra res més al cap. Però, com ja hem dit, això no va així, i queda molt palès, sobretot, en el moment que arriba un nou membre a la família.

- Gelosia?

- M.T.: Sí, i tot el que comporten. La gelosia és una reacció adaptativa a un canvi molt gran que hi ha. La manera d'expressar-los pot ser molt diferent: hi ha infants que el que els passa és que dormen molt malament, n'hi ha d'altres que no volen menjar determinats aliments, alguns es passen el dia burxant i incordiant... I aquest patiment afecta tota la família, especialment a la mare i al fill gran.

- Ah sí?

- M.T.: Sí. Quan es dona una situació com aquesta la mare sol ser la que més pateix, perquè és la que es desconnecta més del fill gran perquè ha d'estar per la criatura acabada de nèixer. En aquest sentit, el nen treu el malestar que té, normalment, cap a la mare. I ella, al seu torn, se sent culpable:  ha parit i ha portat un fill al món que és, segons interpreta, el nucli del patiment del seu fill gran.

- Com a pare i mare que són, respectivament, creuen que costa gestionar la gelosia dels fills?

- J.T.: Jo crec que sí. De fet, dibuixant el llibre m'he fet un fart de plorar. De tots els que hem fet [de contes], és el que més m'ha travessat de dalt a baix.

- Per què?

- J.T.: Tens la sensació que s'ha multiplicat l'amor perquè ha arribat un altre fill però, alhora, hi ha un patiment brutal. Veure la teva filla com pateix és molt dur, i a vegades costa saber com ajudar-la.

- Vindran més llibres, després d'aquest que veurà la llum properament?

- M.T.: La veritat és que tots dos ens entenem molt. És un gust treballar amb el Joan perquè capta perfectament el que jo vull transmetre. Les seves il·lustracions connecten molt amb els infants: són optimistes i sempre tenen aquesta alegria subjacent a la infantesa que a mi m'encanta. Per tant, no descartem res; al contrari!

- J.T.: Ara que tinc una mica més d'experiència dintre del món editorial, cada cop m'adono més de la sort que hem tingut de trobar-nos amb la Míriam. Quan no hi ha química amb l'autor d'un conte, la publicació se'n ressenteix molt, així com també es nota quan un llibre neix d'una voluntat purament comercial. Els que hem ideat conjuntament amb la Míriam surten del cor i de la convicció que una altra manera d'educar i de viure la criança és possible. I això es nota amb el resultat, i s'ha d'aprofitar!