Miguel Urbán: «Si fos pel vot de les casernes, Abascal seria president amb majoria absoluta»

Des del seu escó al Parlament Europeu, Miguel Urbán ha observat l'ascens de l'extrema dreta a Europa. Nascut a Madrid el 1980, membre d'Anticapitalistes, l'integrant més radical dins del conglomerat de Podem, Urbán ha publicat La emergencia de Vox. Apuntes para combatir a la extrema derecha española(editorial Sylone i revista Viento del Sur).

L'eurodiputat ha estat a Barcelona per presentar aquest assaig que analitza el partit de Santiago Abascal, que veu més a prop de la Polònia dels Kaczynski que del Front Nacional de Le Pen. Un Vox que, fins al moment i a diferència d'altres sigles ultres europees, no ha aconseguit transferència de vot provinent de l'esquerra.     

- Amb aquest subtítol, Apunts per combatre l'extrema dreta espanyola, el seu no sembla un llibre acadèmic. Fa una crida a les trinxeres.

- No hi ha res que sigui assèptic. Qui digui que no està prenent partit ja ho està fent. No s'ha de confondre una visió subjectiva en un tipus d'assajos on l'objectivitat no és fàcil, amb manca de rigor. Aquest és un estudi rigorós sobre l'extrema dreta a l'estat espanyol i l'emergència d'una força com Vox. Però sí que aquest llibre pren partit, no contra unes sigles, sinó contra la difusió d'unes idees d'odi. 

- Parla d'una presència absent de l'extrema dreta a l'estat espanyol.

- Ha estat absent d'una representació pròpia a les institucions. Podíem tenir diputats d'extrema dreta però no teníem al Parlament partits així amb presència parlamentària.

- Les idees hi eren, però no les sigles.

- En el llibre analitzem com forces prèvies a Vox van anar introduint missatges i temes en el debat polític, des d'Aliança Popular al primer partit islamòfob a l'estat espanyol, que va ser Plataforma per Catalunya, parlem d'experiències de cert populisme protestatari de dretes com va ser el GIL o la candidatura de Ruiz Mateos. Però també del PP, que té una ambivalència molt curiosa. Perquè on és una força minoritària fa un discurs similar al Front Nacional. En canvi, on és una dreta majoritària, esdevé un partit que no utilitza una retòrica xenòfoba. Ho fa només en llocs on ja existeix una dreta nacional majoritària, com el País Basc i Catalunya. És el cas de  Maroto i Albiol, que compren part del discurs emprat pel Front Nacional.

"El PP és ambivalent, allí on és minoritari, fa un discurs molt semblant al del Front Nacional"

  
- I això per què?

- Perquè és una manera de buscar un nínxol electoral propi, al marge d'una dreta majoritària, que en aquest cas van ser la CiU a Catalunya i el PNB a Euskadi. És curiós com Albiol utilitza el lema "Netejar Badalona" just quan el PP madrileny, amb Esperanza Aguirre, és el partit amb més immigrants afiliats.
 
- En el llibre afirma que amb l'emergència de Vox, Espanya ja no és diferent a la resta de països europeus. 

- Abans parlàvem de la presència absent. Érem dels pocs països que no tenia un partit així a les institucions. Érem una excepció amb Portugal i Irlanda. Portugal ja no és tampoc una excepció des de les darreres eleccions, quan el partit Chega va obtenir representació, amb un discurs que té punts en comú amb Vox. Tot i que hi ha hagut una gran diferència en la història recent d'Espanya i Portugal. Aquí hi va haver una paraula clau durant la Transició: impunitat, cosa que no es va donar a Portugal, on hi va haver una ruptura amb el salazarisme, fruit de la Revolució dels Clavells. Quan es parla de cordó sanitari contra l'extrema dreta a Espanya, oblidem que la dreta espanyola no té una tradició democràtica, no té arrels democràtiques. A Andalusia no hi va haver cap problema per fer acords amb Vox. En canvi, si mirem a Alemanya, amb el cas recent a Turinga, les dretes pacten amb Alternativa per Alemanya arrabassar el govern a l'esquerra, i aquesta aliança dura un dia. Aquí veiem Andalusia, però també Madrid, Múrcia...  

- A la vegada, subratlla les diferències de Vox amb un sector de l'univers ultra europeu. Segons vostè, Vox estaria més a prop del partit Llei i Justícia polonès que no pas del Front Nacional de Marine Le Pen.

- És així. Vox és una declinació d'un fenomen global, però això no vol dir que aquest món sigui homogeni. A Europa, quan parlem d'extrema dreta, el primer que ens ve al cap és Le Pen o Matteo Salvini. Doncs bé, Vox no comparteix grup a Estrasburg amb ells, perquè hi manté diferències. Està amb el partit que governa Polònia. Podríem dir que té més a veure fins i tot amb Bolsonaro que amb Le Pen. Per exemple, en el paper del fonamentalisme religiós o en la batalla contra la suposada ideologia de gènere, que no és res més que una batalla contra la llibertat sexual. Són dretes profundament reaccionàries en temes morals i alhora ultraliberals. Le Pen no utilitza un discurs antifeminista o antiideologia de gènere. En tot cas, usarà un suposat feminisme per escometre contra la població migrant. No s'ha manifestat contra els matrimonis del mateix sexe i propugna un cert xovinisme del benestar: drets socials sí, però pels francesos.  

- Destaca que Vox té un programa profundament neoliberal.

- Va votar en contra del salari mínim. És clar, si el vol suprimir! Està per un model xilè de privatització de les pensions, de l'educació, de la sanitat. Quan parla de temes fiscals, ataca la reciprocitat que està recollida en la Constitució, plantejant l'eliminació dels trams de l'IRPF, que significa que els que tenen més, paguin menys. És un partit de señoritos votat per señoritos. 
 
- De fet, vostè recorda que va ser una escissió del PP.

- En bona part. Crec que Vox, tot i que neix el 2013, té el seu inici el 2004, quan el PP perd les eleccions, després dels atemptats d'Atotxa, i es produeix un sentiment de greuge. Es genera una mobilització molt gran contra el govern de Rodríguez Zapatero. Es va engegar ja aleshores la guerra judicial. Es va recórrer als tribunals l'Estatut, la llei de matrimoni gai i la llei de memòria històrica. Es va utilitzar el Tribunal Constitucional. El PP va recórrer a un seguit d'entitats socials per tibar i mobilitzar. Així va néixer Hazte Oir, així neix Denaes, que seran capitals per a la mobilització de la dreta. Quan finalment Rajoy guanya les eleccions, però no compleix part del programa de la dreta radicalitzada (la llei d'avortament o la de matrimoni homosexual), aquesta dreta se sent decebuda. I el teixit social que s'havia construït s'independentitza del PP. Quan Santiago Abascal parla de xiringuitos, sap molt bé del que parla perquè ha cobrat de tots ells. Això construeix la idiosincràsia de Vox.

"El gran problema del PP és que Vox li ha robat les joventuts, que són un vot més transgressor i radical"

  
- Qui vota Vox?

- Més de tres milions de persones. Però podem dir algunes coses. No hi ha, de moment, transferència de vot de l'esquerra a l'extrema dreta. Hi ha una reorganització en el camp de la dreta, i això es veu en com s'ha reordenat el vot de la dreta del 28-A al 10-N. Després, dins de la dreta, Vox aconsegueix captar el vot dels joves. El gran problema del PP és que Vox li ha robat les joventuts, que són un vot més transgressor i radical. I hi ha dos eleemnts que a mi em criden l'atenció: Vox obté millors resultats en les zones de renda més alta. I l'altre: si fos pel vot dels quarters, policia, exèrcit i Guàrdia Civil, Abascal seria president amb majoria absoluta. 

- És així de clar?

- Els estudis de vot ho demostren. Això és preocupant. Potser no és estrany perquè en general, a Europa, les forces d'extrema dreta obtenen uns bons resultats entre les forces de  l'ordre. Però fins ara, era el PP el que obtenia els millors resultats. Assenyala això que hi ha un dèficit de cultura democràtica a l'exèrcit i entre les forces de seguretat.   

- Esmenta el cas d'Hogar Social Madrileny com a experiment a seguir del corrent anomenat nacional-revolucionària dins del magma ultra.

- Beu d'experiències europees, sobretot de Casa Pound, a Itàlia, que a partir dels anys vuitanta va començar a ocupar cases només per a italians, i té onze centres locals ocupats i 11.000 militants. Mentre que Vox no pot ser considerat neonazi, Casa Pound i Hogar Social sí. 
 
- Li veu recorregut?

- En aquests moments, no. Vox ha curtcircuitat el seu creixement. A l'extrema dreta també existeix el vot útil.

"No es tracta de ser escèptics o optimistes sobre la taula de diàleg, sinó de construir una solució democràtica per a Catalunya"

  
- És eurodiputat de Podem. Com valora l'inici de la taula de diàleg?

- Acaba de començar. Nosaltres, Anticapitalistes, sempre hem reclamat la necessitat del diàleg i de desjudicialitzar la política a Catalunya. Només hi ha una solució: que la gent pugui votar. És important que hagi començat.

- Escèptic, optimista?

- El problema no és ser escèptic o optimista. Som pessimistes de la raó però optimistes de la voluntat. No es tracta de dipositar esperances en una taula de diàleg, sinó que hem de construir una solució democràtica per a Catalunya, i això va més enllà d'una taula de diàleg. 

- Què li semblen les primeres passes del govern de coalició?

- Ha de donar més passes. Per mi, no és un govern de coalició d'esquerres, sinó un govern de coalició progressista, on hi ha una majoria social-liberal dirigida per Nadia Calviño. Hi ha cinc bons ministres, però estan en minoria. Per Anticapitalistes, no ens havíam de subordinar al Partit Socialista perquè això ens resta credibilitat per propugnar polítiques alternatives. Això significava cedir el govern a la dreta? No, al contrari. Però es podia fer el que han fet altres forces parlamentàries: votar la investidura a canvi d'un seguit d'acords i anar negociant. Ningú pot dir que el PNB no té rellevància a l'hora de negociar els pressupostos, i no et farien copartícip dels retorns en calent, de no reconèixer el Sàhara, de no aturar els CIE o de votar en favor del sostre de despesa.