Temps de certeses i bisbes

Rep El Despertador cada matí al teu correu

La potència de l'acte de dissabte a Perpinyà marcarà la setmana i encara ressonarà avui gràcies a l'entrevista que, als micròfons de Catalunya Ràdio, Mònica Terribas farà a Carles Puigdemont, que en va ser el gran protagonista. Va evitar el partidisme i molts dels assistents, com bé assenyala Germà Capdevila, van sortir-ne amb la sensació que l'independentisme ja ha acabat el seu dol després de certificar el fracàs de la via repressiva per resoldre el conflicte. La reacció irada d'alguna premsa espanyola i de la dreta més extrema ho confirma.

L'entrevista de Terribas serà avui una bona ocasió perquè l'expresident aclareixi coses que van quedar pendents a la capital de la Catalunya Nord. No només les que fan referència al seu futur personal, que la pràctica totalitat de dirigents de JxCat, començant per Artur Mas, a qui avui entrevistem, voldrien que fos tornar a encapçalar la llista.

A les portes d'unes eleccions catalanes i després de dos anys de repressió, desorientació i desunió de l'independentisme -que no sembla disposat a replegar-se tal com ens diuen les enquestes i vam veure a Perpinyà- ha arribat l'hora de les certeses i la concreció sobre quines són les ofertes i propostes per avançar.

La manca de camins transitables, tant unilaterals com bilaterals, explica l'actual bloqueig i calen respostes. Puigdemont va obviar una realitat concreta, la de la mesa de negociació que van pactar ERC i el PSOE, que lidera Torra per la part catalana i on participen també dirigents de la seva estricta confiança com ara Josep Rius, Elsa Artadi o Jordi Puigneró. Un artefacte que s'ha posat en marxa i al que Clara Ponsatí, que "marca el camí" segons Albert Batet, sí que s'hi va referir per titllar-lo d'"enganyifa".

El president a l'exili va centrar-se en la necessitat d'enfortir el Consell de la República, que ha de ser una potent caixa de ressonància de la causa republicana a l'exterior, però ara hauríem de saber en què es concreta el "preparem-nos", com i perquè s'ha de prendre "el control efectiu del territori", en què ha de consistir la "lluita definitiva" i què s'està disposat a assumir. I si, arribat el cas, ho creu compatible amb intentar acordar un referèndum amb l'Estat. L'èpica, l'emoció i les crítiques a l'Estat són preceptives i la mobilització és imprescindible en qualsevol cas. Però cal concreció per sortir de l'atzucac, evitar errors vells i no quedar-se en el simbolisme. De l'acte de Perpinyà, on vam ser amb Oriol March i Josep Maria Montaner, en vaig escriure aquestes cinc postals.

No sabem si el panorama polític s'aclarirà, però mentre estarem pendents de com es resol el de l'Església. Avui s'obre l'assemblea plenària dels bisbes espanyols (Conferència Episcopal Espanyola) que s'allargarà fins divendres. Serà rellevant. El plat fort serà l'elecció de la nova cúpula de l'episcopat, un indici de per on va l'Església espanyola. L'actual president, el cardenal Ricardo Blázquez, esgota mandat. Els diversos sectors en pugna fa setmanes que esmolen les eines per una cursa que decidirà el futur immediat del catolicisme espanyol: estan els bisbes amb la línia del papa Francesc? Com s'hi posen per la negociació amb el nou govern d'esquerres de Sánchez?

El nom de Juan José Omella, arquebisbe de Barcelona i cardenal fet per Francesc, emergeix amb força com a alternativa en línia amb els postulats oberts de l'actual papa. El cardenal arquebisbe de València, Antonio Cañizares, no amaga, però, la seva disponibilitat per barrar-li el pas, amb el suport dels més conservadors. Un nom de bisbe conservador amb pretensions és el titular de l'arxidiòcesi d'Oviedo, Jesús Sanz Montes, molt proper a l'emèrit cardenal Rouco i carta conservadora, com també ho és el de Bilbao, Mario Iceta. Serà interessant.
 

---

Avui no et perdis

»Entrevista a Artur Mas: «Em sembla raonable que Puigdemont sigui candidat amb un número dos efectiu»; per Ferran Casas i Oriol March.

»Així es va gestar el comunicat conjunt de la «reunió zero» a la Moncloa; per Joan Serra Carné.

»Fil directe: «S'ha acabat el dol»; per Germà Capdevila.

»De Sáenz de Santamaría a Alfonso Alonso: totes les víctimes de Pablo Casado; per Pep Martí.

»#els50noms / Josep Lluís Núñez, el constructor sense manies que va regnar al Camp Nou; per Miquel Macià i Pep Martí.

»Opinió: «Guillem Agulló»; per Jordi Muñoz.

»Obren l'arxiu de Pius XII, el Papa que no va denunciar l'Holocaust; per Pep Martí.

»Opinió: «El Covid‑19, més que una malaltia»; per Montserrat Tura.

»Decret d'habitatge del Govern: mesura efectiva o paper mullat?; per Andreu Merino.

»Opinió: «Enyorada T-10»; per Oriol de Balanzó.

»Entrevista a Sopa de Cabra: «La maledicció més gran és tenir èxit amb allò en què no es creu»; per Roger Font.

»La Pocmoderna surt de mare​: Això no és una fonda; per Elisenda Soriguera.
 

---

 El passadís

Algunes piulades a Twitter i les campanyes electorals havien convertit en difícils les relacions entre Gabriel Rufián, cap de files d'ERC a Madrid, i Pablo Iglesias, líder de Podem i ara vicepresident espanyol. Però tot pot canviar. Dijous, l'endemà de la primera reunió de la taula de negociació a la Moncloa -Iglesias estava malalt i no hi va poder ser-, Rufián i Iglesias van dinar a Madrid. Un i altre es necessiten. Al republicà li interessa tenir vies d'accés alternatives a les del PSOE al govern espanyol i sap que el líder del Podem pot ser un aliat per moltes de les seves reivindicacions, inclosa la del referèndum i l'amnistia. I, amb la mirada al Congrés i a Catalunya, Iglesias necessita fil directe amb els dirigents d'ERC. Pot fer pujar la seva cotització política a la Moncloa.

Vist i llegit

Josep Lluís Sureda té 96 anys, viu a Mallorca, és catedràtic jubilat d'Economia Política i Hisenda Pública. Res massa especial si no fos que ell va ser un dels assessors de Josep Tarradellas durant les negociacions amb Adolfo Suárez per restituir-lo a ell i a la Generalitat i que fa un any va escriure un assaig sobre com afrontar una negociació política complexa com la que ja va intuir que venia. A les pàgines de La Vanguardia l'escriptor Jordi Amat escrivia aquest article que ens demostra com de difícil (però no impossible) és una negociació com la que s'intueix.     

 L'efemèride

El 2 de març de 1974, avui fa 46 anys, era executat a la Model a garrot vil Salvador Puig Antich, militant del MIL (Movimiento Ibérico de Liberación), després d’un procés ple d'irregularitats i acusat de la mort del sotsinspector de policia Francisco Anguas. La brutalitat del règim va ser altre cop evident i va marcar una generació. El règim, rabiós dos mesos després de l'atemptat contra Carrero Blanco, volia escarmentar l'oposició. De les manipulacions de les proves, Jordi Panyella, al seu llibre Salvador Puig Antich, cas obert, n’explica detalls escabrosos. Queda la memòria, un judici no ha anul·lat i una cançó, A Margalida, de Joan Isaac, cant a la vida a través del record de la companya de Salvador. La podeu escoltar aquí.

El mateix consell de ministres que l’1 de març dóna el "enterado" de la sentència va ratificar també l’execució d’Heinz Chez, un jove d’Alemanya Oriental que havia mort un guàrdia civil. Ara que els advocats són omnipresents ve a tomb recordar que el lletrat que va redactar la sentència de mort al tribunal militar, Carlos Rey, va ser, 39 anys després, defensor d'Alícia Sánchez-Camacho en el judici en què la líder del PP va mentir afirmant no tenir res a veure amb la gravació de la Camarga. Quan vaig publicar el tema a l'Ara, Rey em va dir que no es penedia de res del consell de guerra. Em va glaçar la sang.

 L'aniversari

El 2 de març de 1931, avui fa 89 anys, va nàixer a Privólnoie, a l'aleshores Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, Mikhaïl Gorbatxov. Li va tocar l'ingrat paper de començar el procés de liquidació de la superpotència, que va col·lapsar després de la caiguda del mur de Berlín i d'anys de guerra freda i cursa armamentística amb els Estats Units. Aquest advocat rus, que va rebre el premi Nobel de la Pau el 1990, va ser secretari general del Comitè Central del Partit Comunista de l'URSS des de 1985 fins a 1989 i cap d'estat de l'URSS entre 1988 a 1991. Va ser l'últim que va ocupar aquest càrrec. Perestroika (reestructuració) i glasnost (transparència) van ser els dos objectius del seu mandat amb la intenció, fallida, de fer evolucionar el sistema socialista. Aquest documental us apropa la seva figura.

 ​Fes clic aquí per rebre'l