ENTREVISTA

Sopa de Cabra: «La maledicció més gran és tenir èxit amb allò en què no es creu»

El grup publica "La gran onada", el seu desè disc d'estudi, amb el qual abandonen els "riffs" més contundents i descobreixen noves sonoritats i camins lírics amb l'aigua com a leitmotiv

per Roger Font , 1 de març de 2020 a les 14:45 |
Gerard Quintana i Francesc «Cuco» Lisicic. | Adrià Costa
Més de trenta anys després de la seva formació i amb l'onada del rock català ja superada, Sopa de Cabra publica La gran onada, el seu desè disc d'estudi, en el qual l'aigua, en totes les seves formes i conseqüències, n'és el leitmotiv. També és protagonista l'electrònica, que es dilucida en algunes peces i que els porta a abandonar aquells riffs més rockers per presentar sonoritats més reposades. Tot plegat, en un context en què, com diu Francesc Cuco Lisicic, tots han après quina és la seva funció perquè el grup funcioni.

Ens trobem amb en "Cuco" i en Gerard Quintana al centre de Barcelona enmig de la promoció de la seva nova referència. Desprenen honestedat i tranquil·litat, com la seva música actual, que ja no necessita la contundència per convèncer, sinó que, tal com ressenya Jordi Bianciotto, es desplaça cap a un rock serè i una mica espiritual. Conversem sobre el disc, de la seva col·laboració amb la ONG Open Arms, de com veuen el sector, les seves dinàmiques actuals i els canvis que s'hi han produït, de la gira i de què els queda per fer com a grup.


- El vostre 10è disc d’estudi, La gran onada, ha sortit aquest divendres. Trenta-dos anys després, tot faria pensar que ja no passeu nervis.

- Francesc Cuco Lisicic (FL): Fa més d’un any que estem fent el disc, i ha anat tranquil·lament fins ara, que s’ha disparat tot. Però amb els nervis típics.


- Gerard Quintana (GQ): Ara és una mica diferent. Abans fins a la sortida del disc era tot secret, i ara és el final dels secrets. Això porta a fer molta feina prèvia. Abans, durant mig any, encara treies senzills. Si ara en treus un posterior a la sortida, ha de ser un tema nou, perquè si no, ja no estàs revelant res.

- La gran onada conté 10 cançons i l'aigua és al centre de gairebé tot.


- GQ: Nosaltres descobrim a mesura que treballem. No partim d’una idea premeditada i després treballem a favor d’aquell concepte, sinó que és que ell que ens descobreix a nosaltres. De sobte, l’aigua es va fer protagonista tant al disc com a la realitat.

- En quin sentit?

- GQ: En molts. L’aigua d’aquest mar, d’intercanvi cultural i d’oci que tenim al costat, i que sigui la frontera més mortífera del món... Hi ha cançons com Fronteres, Fràgil o Farem que surti el sol en què hi és present. També en un sentit més global, amb l’emergència climàtica: des dels desglaços dels pols, l’augment del nivell del mar i fins a la sedificació del Mediterrani. L’aigua és l’element més canviant i transformador. Aquesta idea de la gran onada capaç de canviar el paisatge –com hem vist darrerament amb el Gloria i amb molts dels fenòmens meteorològics que es produeixen– l’hem utilitzat com a element dramàtic, narratiu, descriptiu, com a punt en comú... De fet, el primer videoclip que vam fer és al vaixell Astral d’Open Arms, al mar i l’aigua es pot veure en la gràfica del disc o en el miniconcert que hem estat gravant aquesta setmana a Empúries.

"La cancó La llibertat està feta des d’una mirada molt poc de proclama ni de lema, i més des d’una mirada molt humana. La mateixa que té el Cuixart"

- No és un disc especialment alegre. Constateu la derrota?

- GQ: No és un disc eufòric ni triomfalista, però és la constatació que mai hi ha res guanyat. Nosaltres vam començar com una banda de rock, quan encara el rock tenia aquella pàtina de voler transformar les coses –hereu dels 60, sobretot– i de sobte és com una constatació que es tracta més de fer contrapès que d’imaginar que es pot assolir la utopia.
 

Gerard Quintana i Francesc «Cuco» Lisicic. Foto: Adrià Costa


- També hi ha la cançó La llibertat, la qual, malgrat que no hi ha referències directes, fa pensar en els presos polítics catalans.

- GQ: Està feta des d’una mirada molt poc de proclama ni de lema, i més des d’una mirada molt humana. La mateixa que té el Cuixart. Vaig poder-lo anar a veure fa unes setmanes i només puc tenir empatia, respecte i admiració per algú com ell, que tot i ser un pacifista convençut, un ésser altruista, una persona que vol canvis per millorar les coses, és on és. Recordo el que em va dir un dels presos que hi havia per allà: “No havia vist un tio més lliure dintre de la presó que el Jordi”. La primera carta que vaig compartir amb ell parlava del conte italià Jaume de Vidre, que explica la història d’un personatge que el tancaven en una presó, però, com que era transparent, aconseguia que les parets de la presó fossin transparents i que la seva llum arribés arreu. Aquesta és la cosa que té aquest home.

-I falta l’amor, que fa trenta anys que intenteu explicar-lo. L’has aconseguit entendre?

- GQ: L’amor hi és tan present com l’aigua. És una constant. I més explícitament, en més d’una tornada. No respon a la idea de l’amor romàntic, sinó a l’amor en tota la seva amplitud.

-L’última cançó, Tant se val, és una relació que no acaba bé.

- GQ: Exactament. Però la idea és l’amor com un instrument per construir, per humanitzar-nos, més que per imposar res o per sotmetre l’altre.

- Viure’l com una cosa més sana.

- GQ: Més sana, i amb més aire. I aquest és l’amor, també, quan em trenques el cor. “Deixa’m dir que no hi ha prou amor/deixa que ara parli amb el cor”. Segurament, l’amor és l’antítesi de la competitivitat. Hi cap la col·laboració, cedir el pas, donar a qui pot menys, donar-li part de la teva energia per poder arribar junts... És el que dèiem abans del contrapès necessari.

"Quan ens vam separar el 2001, ens pensàvem que Sopa de Cabra era una etapa de la nostra vida i que s’havia acabat. Però, amb el temps ens vam adonar que seríem sempre els Sopa"

- Vau fer el videoclip Farem que surti el sol al vaixell Astral d’Open Arms.

- GQ: Recordo quan li van donar el Català de l’Any a l’Òscar Camps, que vaig fer un tuit posant que, si algú havia de ser Català de l’Any, era Òscar Camps i Open Arms. És qui millor ens representa al món. És la idea de no assumir la barbaritat de deixar morir la gent mirant cap a un altre costat. Al final és el que t’empeny a parlar-ne. Hi ha gent que s’està jugant la vida pels altres i és la voluntat de donar-los espai. I, d’alguna forma, dir: “Que poc que fem nosaltres, que només fem cançons”. Però trobar que té relació: fem cançons perquè surti el sol i hi hagi esperança per poder seguir creient en la gent. I ells són els que ens fan creure en la gent.

- La col·laboració s’allargarà?

- GQ: D’aquí a un parell de setmanes farem un miniconcert al vaixell, també per ajudar a impulsar la campanya de donacions. La gent que faci donatius a partir d’un dia podrà entrar en el sorteig per venir al concert. És el nostre gra de sorra.



- Heu estat gairebé cinc anys sense publicar un disc i dos sense pujar als escenaris. Com ha estat el procés?

- FL: La idea original era fer algunes cançons per treure-les i al cap d’un temps treure’n unes altres, però al final vam decidir que acabaríem un disc.

- Ara sembla que tot funciona per singles.

- GQ: Era anar treballant d’aquesta forma més fragmentada. Això vol dir que ens hem assegut en una taula i hem posat en dubte què estàvem fent. Hi ha més cançons en les que hem treballat que les que hi ha, però és el que deien en Cuco i en Josep: mirar de no fer mai la cançó que ja hem fet. I això fa que deixis coses fora perquè trobes que una és cosina d’aquella altra.

- I això us ha portat a introduir una electrònica intimista, que sobretot es nota a La gran onada i Farem que surti el sol, on hi ha uns lleugers beats.

- GQ: A Farem sortir el sol, en Josep arriba amb una idea de guitarra i de melodia i una base rítmica, que condiciona tot el tema. Són força vintage, com aquesta, que és fina, i que, de sobte, et connecta amb artistes que t’agraden, com Jose González, que treballen molt amb aquesta electrònica molt intimista i continguda emocionalment.

- I he tingut la sensació que això es traslladava a les lletres. Ja no hi ha tanta contundència, sinó que tot és més contingut.

- GQ: Com et deia abans, sovint no parteix d’un propòsit, sinó que és el fet d’anar treballant, i és el propi resultat que et fa veure que has anat a un altre lloc. Hi ha coses que són interessants, que succeeixen i que escoltem. I segurament la música que escoltàvem fa 30 anys, potser algunes coses sí, però no és ben bé la mateixa que escoltem ara.

- Seria preocupant, si us haguéssiu quedat allà.

- GQ: El rock era absolutament protagonista i ara hi ha gent que ens diu: “Hòstia”, com si 35 anys després haguéssim de sortir a fer els mateixos riffs del començament. Qui ens ho hauria dit, fa 35 anys, que faríem tants pocs solos...

-FL: Hem après a tocar amb menys notes i que aquestes tinguin un altre valor.

- I la recepta per continuar tenint la motivació després de 30 anys?

-FL: Ens surt sol. Ja vam néixer amb aquesta actitud, d’anar-nos renovant contínuament. Quan fa mesos que no toquem, hem de trucar-nos i quedar, assajar, fer coses noves...

- GQ: Quan ens vam separar el 2001, ens pensàvem que Sopa de Cabra era una etapa de la nostra vida i que s’havia acabat. Però, amb el temps ens vam adonar que seríem sempre els Sopa.

- FL: Ens vam adonar que necessitàvem estar junts i que havíem de donar sortida a Sopa de Cabra. I també, amb els anys, cadascú del grup sap quin és el seu lloc i quin és el seu paper i ja no busques la confrontació per buscar-la, sinó que intentes anar tots a una.

Gerard Quintana i Francesc «Cuco» Lisicic. Foto: Adrià Costa

- Amb vosaltres, el refrany de “les segones parts mai són bones” sembla que no s’ha complert. Com ho esteu vivint, vosaltres?

- GQ: El públic és molt transversal, diria jo. De vegades venen quatre generacions d’una família, i ens adonem que som una cosa que ells poden compartir.

- FL: De fet, no ets tu qui esculls el públic, sinó que és ell qui t’escull.

- GQ: Sempre és fascinant veure algú que quan vas fer aquella cançó encara li faltaven 15 anys per néixer, i que ara se la sent tan seva i l’ajuda a explicar allò que sent. Per això sovint dic que fem cançons per als que encara no han nascut, de les que puguin perviure. Potser per això no soc massa de la quotidianitat, fent lletres.

- Heu viscut dues etapes de la indústria. Ara ens trobem que de les vendes del disc s’ha passat a l’streaming i el directe, i vosaltres teniu la filosofia de no fer cap concert sense cobrar entrada.

- GQ: Sí, ja des del 2015, generalment, gairebé el 99% és així. És un acte de responsabilitat. També és cert que quan vam començar a fer concerts les festes majors encara eren de pagament. Aleshores, quan anàvem a tocar a un poble, fos a l’envelat o el camp de futbol –nosaltres i diversos grups– permetia que aquell municipi pogués, a part de pagar-nos, fer més concerts amb el que treia de l’entrada. I, de sobte, va anar derivant cap als concerts gratuïts, i molt sovint la contractació d’un sol artista esgota el pressupost de cultura.

- El vostre cas.

GQ: I a vegades són grups que ja tenim la capacitat de poder vendre entrades i d’atraure un públic en un auditori o un espai i, per tant, poder oferir un espectacle més específic i una producció més completa. Sembla d’irresponsable estar ocupant aquell altre espai, que hauria d’anar destinat a donar a conèixer noves propostes, a poder diversificar i a poder fer d’altaveu.

"Sempre dic que la maledicció més gran és tenir èxit amb allò en què no es creu, que saps que és una impostura, perquè tota la resta de la teva carrera tindràs aquella etiqueta i hauràs de cantar, 40 anys després, allò que no et creus"

- Em desvio un moment del disc. La cantautora Suu va patir una situació similar a la que vau patir vosaltres a principis dels 90. El seu nou disc és majoritàriament en castellà i se li han tirat a sobre.

- GQ: Recordo un dia, el 91, que vam anar a tocar al Camp de futbol de l’Espanyol, a Sarrià, per l’aniversari d’una ràdio i hi havia connexions amb el camp de l’Atlètic de Madrid. Quan vam sortir a cantar el Boig de la ciutat, a Madrid ens van dir de fills de puta per amunt. I immediatament ens en vam anar a Reus, que hi havia concert del Rock’n’Reus, i ens va passar el mateix, però al contrari.

- FL: Aquell concert va ser brutal. A Reus van començar a aixecar l’escenari. La gent pressionava, pressionava, i l’escenari, del davant, s’anava aixecant...

- GQ: Perill de mort total. Ara el context polític fa que s’extremin algunes postures. Fa encara no dos anys semblava que hi havia una altra obertura en aquest sentit. Ara, també arran d'un desencant i una frustració, hi ha actituds que es radicalitzen.

Gerard Quintana i Francesc «Cuco» Lisicic. Foto: Adrià Costa

- Algun consell per a la Suu?

- GQ: Li diria que faci el que hagi de fer. Tampoc som ningú per dir-li, però no pots autocensurar-te. No pots deixar de fer una cosa perquè no és la que convé o s’espera o algú espera de tu. I sempre dic que la maledicció més gran és tenir èxit amb allò en què no es creu, que saps que és una impostura, perquè tota la resta de la teva carrera tindràs aquella etiqueta i hauràs de cantar, 40 anys després, allò que no et creus. Per tant, si ella s’ho creu, això passa per davant de tot.

"Ens queden moltes coses per fer. Només hem fet 10 discos"

- El disc surt aquest divendres i comenceu la gira de presentació a casa, a Girona, i llavors tocareu al Cruïlla de Primavera a Barcelona i fareu Tarragona, Lleida, Castelló...

- FL: A les presentacions farem força el disc nou i suposo que a mesura que vagin passant anirem substituint algun tema si veiem que no funciona en directe.

- GQ: En alguns dels concerts, possiblement a Barcelona, potser tenim alguna col·laboració, del David Soler o de la Núria Moliner, que col·laboren en el disc. Ara farem l’stage i estem treballant en la posada en escena. El disseny d’escenari el treballem amb un bon amic, el Roger Ferrer dels Gossos, que és una persona amb qui tenim molt bon rotllo i té molt bon gust. Ara hem hagut de fer pausa per fer la promo, i aquesta setmana passada vam estar enregistrant un miniconcert a les Ruïnes d’Empúries. Això ens ha trastocat una mica els assajos.

- Acabem. Després de més de 30 anys, què li queda per fer a Sopa de Cabra?

- GQ: Ens queden moltes coses per fer. Només hem fet 10 discos.

- FL: Després de 30 i pico d’anys, estem al·lucinats que encara estiguem aquí i que puguem fer discos i bolos. Això ens dona corda i corda. Com el BB King, ens morirem dalt d’un escenari.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació