Josep Lluís Núñez, el constructor sense manies que va regnar al Camp Nou

Vespre del 6 de maig del 1978. El Futbol Club Barcelona celebra les primeres eleccions democràtiques per elegir el seu president després de la fi de la dictadura. Es tracta també d'una de les primeres votacions lliures en una de les grans entitats civils del país. Hi tenen dret de vot tots els socis al corrent de pagament. Després d'una campanya que ha estat farcida de polèmiques i capítols foscos, han arribat a la recta final tres candidats.

Ferran Ariño apareix com el favorit i el més continuista respecte a la junta sortint, presidida per Raimon Carrasco, fill del dirigent democristià Carrasco i Formiguera, afusellat per Franco el 1938. Ariño, antifranquista reconegut, milita a Convergència Democràtica, que en aquell moment encara sembla tenir lluny la seva hegemonia.

Un altre és Nicolau Casaus, un històric del Barça i molt popular entre les penyes, on agrada el seu verb florit i un punt lacrimogen. Finalment, l'empresari de la construcció Josep Lluís Núñez Clemente ha aconseguit avançar posicions des de l'inici de la cursa. A mesura que avança la nit, es veu clar que serà ell qui prendrà el ceptre.

Josep Lluís Núñez és un home relativament poc conegut en el teixit civil del país, tot i que el seu cognom és ben visible en molts xamfrans de la ciutat. Empresari del sector immobiliari, s'ha dedicat els darrers anys a aixecar un negoci impressionant. Però no pertany a cap de les nissagues històriques de la burgesia catalana. Dins del Barça, és considerat aliè a les grans famílies que han governat l'entitat.
 

La construcció derrota el tèxtil

La interpretació més estesa del triomf de Núñez el presenta com un exponent d'un capitalisme nou, que trenca amb la burgesia tradicional vinculada en bona part al sector tèxtil. La família Montal, que ha donat dos presidents carismàtics a la història del Barça, és considerada la més representativa d'aquest món, que ha fet negocis durant el franquisme i ha aconseguit adaptar-s'hi sense perdre mai, però, una sensibilitat catalanista i liberal. Representants de la indústria cotonera, com Montal Golobart, Martí Carreto, Francesc Miró-Sans o Enric Llaudet, se succeeixen en el poder. Serà un dels presidents d'aquest sector, Narcís de Carreras, qui definirà el Barça com "més que un club".

El personatge Núñez és considerat hostil al catalanisme o, com a mínim, del tot estrany a aquest corrent polític. També com a representant d'un sector del diner que s'ha fet de manera ràpida, en el seu cas lligat al creixement immobiliari i al desarrollismo franquista dels anys seixanta. Núñez apareix alhora com un ciutadà despolititzat, que lliga poc amb la idea del "Barça més que un club". I també, finalment, com un home amb poques manies. Potser per tot això, quan el recompte s'escola i ja es veu clar que Núñez guanya, Ariño pronunciarà una frase que deixarà empremta: "Avui al Barça li hem fet una mica de mal".
 

Víctor Sagi, unes fotografies i molt de joc brut

Aquelles eleccions de 1978 al Barça van ser un retrat de la societat heretada del franquisme. No hi va faltar cap dels ingredients d'aquells anys tèrbols, com el joc brut. En l'inici de la campanya, qui apareixia com a favorit era Víctor Sagi, un conegut empresari de la comunicació, fill d'un jugador mític de l'equip dels anys vint, Emili Sagi. El 13 abril, sorprenent tothom, va anunciar que es retirava sense donar gaire detalls.

La notícia va generar tot tipus de sospites. Sagi va comunicar que es retirava en favor de la unitat del club. Una versió afirma que el publicista va rebre a casa seva un sobre amb fotografies on se'l veia amb una noia. Un periodista assegura a NacióDigital haver vist aquestes fotografies. El cert és que Sagi era el favorit i havia estat el precandidat que més avals havia recollit.

En la campanya de Núñez hi va tenir un paper essencial tot un entorn del qual parlen els veterans Quique Guasch i Jaume Rius en un article de la secció "Pilota a l'olla" a NacióDigital. Personatges com els periodistes Tom Hernáez i Josep Maria Casanovas o l'empresari José María Chemari Porcioles, fill de qui havia estat alcalde de Barcelona i que era propietari d'El Noticiero Universal, van ser molt actius. Junt amb l'intermediari Josep Maria Minguella, van crear l'Equip 10, que va abocar-se a la campanya nunyista.
 

La candidatura de Casaus va ser crucial per dividir el vot catalanista, i de seguida es va adherir al vencedor, ocupant la vicepresidència primera del club. Casaus lluïa un pedigrí de combatent antifranquista i d'haver estat condemnat a mort. Segons explica Roger Vinton a La gran teranyina, havia estat en un camp de treball, però amb una condemna de tres anys de presó. El 1969, havia format tàndem amb l'empresari Pere Baret, candidat a la presidència que va perdre una elecció a compromissaris per la mínima. Armand Carabén, exgerent del Barça, va deixar escrit a les seves memòries (Catalunya és més que un cliub) que aquell dia "el Barça es va salvar d'una de bona". De la mà de Núñez, però, Casaus va entrar a la junta. Avui, un net seu, Jordi Cardoner, és vicepresident en la junta de Josep Maria Bartomeu.

El reconeixement buscat d'un noi de Barakaldo

Núñez Clemente era un triomfador a la Barcelona del 1978. Havia fet diners, sí. Però no era "reconegut" com un home afí a l'entramat social, econòmic i polític que s'havia anat forjant en el tardofranquisme. Això el va convertir durant molts anys en un element estrany, forani al "tot Catalunya", on havia arribat amb només set anys.

Núñez va néixer a Barakaldo, a Biscaia, el 1931. El seu pare era funcionari de duanes destinat a Portbou. Va ser des d'aquí que la família es va traslladar a Barcelona i Núñez va créixer i es va obrir pas sense estudis superiors però amb un caràcter molt espavilat. Perit industrial, va ser venedor d'enciclopèdies i assegurances, i es va dedicar un temps a assessorar empreses, demostrant un olfacte innat pels negocis. La seva ambició, però, reclamava molt més.
 

Protegit per la Barcelona de Porcioles

La fam de triomf i els seus pocs escrúpols s'avindrien bé amb un context polític en què no hi havia espai per als dubtes ètics, just quan el fenomen migratori a Catalunya es va trobar amb una època de tecnocràcia cínica i diner fàcil. L'alcalde Josep Maria Porcioles (1957-1973) va simbolitzar tot això. Van ser els anys en què es va permetre el que s'anomenaria, no sense certa gràcia, les cases amb barret a l'Eixample: edificar, edificar. Les remuntes dels edificis requerien, això sí, escriptura notarial. I Porcioles era notari... Núñez esdevindria un dels grans constructors i acabaria sent anomenat el rei de les cantonades. O l'emperador dels xamfrans.

El xoc amb el moviment veïnal

La història de Núñez y Navarro en aquells anys és una part de la història de l'urbanisme a Barcelona sota el franquisme. També ho és del despertar del moviment veïnal i la lluita contra l'especulació. Combats difícils, però amb un associacionisme que va saber aprofitar les petites escletxes en la censura oficial a partir de finals dels seixanta. El periodista Josep Maria Huertas Claveria va deixar una àmplia bibliografia sobre aquesta etapa. Els periodistes Laura Aznar i Guillem González van publicar un sucós reportatge titulat L'imperi Núñez y Navarro, dècades de conflictes urbanístics i veïnals, que aporta molta informació sobre aquest front de conflictes.

Potser dos casos emblemàtics del pols entre Núñez i el moviment antiespeculatiu es van donar a la Casa Trinxet i a la Casa Golferichs. Casa Trinxet era al carrer de Còrsega, una construcció de Puig i Cadafalch que va ser després una escola. Després de moltes polèmiques ciutadanes, va ser demolida el 1967 amb el vistiplau de l'Ajuntament porciolista. La família Trinxet va cedir els terrenys a Núñez perquè hi edifiqués sense contemplacions.  
 

El cas de la Casa Golferichs va anar diferent. Aixecada pel modernista Joan Rubió i Bellver, Núñez la va comprar els anys setanta a les monges dominiques, que hi tenien una escola. L'objectiu era el de sempre: enderrocar-la i fer-hi pisos. En aquest cas, però, les coses no li van sortir bé al constructor. A partir del 1976, les protestes veïnals per salvar l'immoble es van estendre. Quan Núñez va guanyar les eleccions al Barça, un dels seus lemes va ser "Obrim el Barça. Soci: la clau la tens tu". Els defensors de Golferichs  en van popularitzar una altra: "Obrim el xalet. Núñez, la clau la tens tu". Al final, Núñez se'n va desfer. La Golferichs és avui un centre cívic.

Conservador i proper

Amb tot, el Núñez constructor també té defensors. En el sector destaquen que, junt amb La Llave de Oro, és de les poques empreses immobiliàries que ha resistit la crisi perquè no ha comès l'error de tants: créixer sense tenir recursos propis i no oblidar mai que un dia els preus poden baixar. Conservador en tot, també ho va ser en la manera d'enfocar els negocis.

Conservador i treballador incansable, també. I amb una capacitat innata per a les relacions personals, cosa sorprenent en un home de dicció difícil i dificultats comunicatives. S'explica d'ell que, durant molts anys, quan ja dirigia un imperi econòmic, volia ser ell, sovint acompanyat de la seva dona, qui ensenyava els pisos als possibles compradors. Sens dubte, una bona escola de mundologia.

 
 Nom: Josep Lluís Núñez Clemente (Barakaldo, Biscaia, 1931-Barcelona, 2018).

 Família: casat amb Maria Lluïsa Navarro Obón, van tenir dos fills, Josep Lluís i Josep Maria Núñez Navarro.

 Negoci: segons el diari El Mundo (dades del 2017), Núñez tenia una fortuna de 600 milions d'euros i ocupava el número 24 entre els catalans més rics. El patrimoni del grup el mateix any va arribar als 1.203 milions en valor comptable.  

 Un lloc: Barakaldo, on va néixer.

 Actitud davant el procés: va mantenir-se sempre a distància de la política, tot i ser conegudes les seves idees conservadores. 

Un règim de vint anys

Vint-i-dos anys al capdavant del Barça van ser més que un mandat llarg. Van ser un règim. El periodista Joan Serra i Carné ha escrit d'ell que Núñez serà recordat com "l'antítesi de Cruyff" i de la idea del Barça com a més que un club. Sens dubte, les relacions amb el mític jugador i entrenador van acabar perfilant l'era nunyista, que només va sumar una lliga en els primers deu anys de regnat, fins que el president va encomanar-se a Cruyff per dirigir l'equip i salvar la presidència. Després d'un inici erràtic al Camp Nou, l'holandès va concedir al Barça de Núñez un model futbolístic, concretat en els èxits del Dream Team admirat arreu del planeta. Anys després, aquest model futbolístic seria perfeccionat per Pep Guardiola, més cruyffista que Cruyff

La cohabitació entre dues personalitats fortes i difícils va durar vuit anys fins que va esclatar i Cruyff va ser cessat, obrint una ferida que probablement encara no s'ha tancat al Barça. Paradoxalment, la sortida de l'entrenador potser va ser l'inici del cant del cigne per un nunyisme cada cop més esgotat, supervivent d'una època d'opacitat i populisme massa ranci. En el balanç hi ha punts tèrbols, d'altres de grisos i alguns èxits destacats, a banda de set lligues, sis copes del rei i la primera Copa d'Europa. Com ara l'increment de la massa social de 78.000 a 106.000 socis, ampliar el Camp Nou, fer la Ciutat Esportiva, el Palau Blaugrana, una millora de l'estat financer de la casa i l'habilitat per multiplicar els patrimoni i els ingressos televisius.
 

Però l'herència de Núñez que ha deixat més petjada és el nunyisme, una manera de fer i entendre el club que ha tingut continuïtat per oposició a Cruyff i el cruyffisme. És una relació caïnita que continua marcant la vida blaugrana

De l'ocàs a Quatre Camins

L'any 1999, quan encara era president del club, va esclatar l'escàndol que el duria als tribunals. Se l'acusava d'estar implicat en el cas de corrupció que va esquitxar la Inspecció d'Hisenda de Barcelona. Estava escrit: Núñez havia crescut i aixecat el negoci en una època en què la transparència i les bones formes de governança brillaven per la seva absència. L'ocàs el descriu com a superat pel cas, tot i que el judici no arriba fins dotze anys després.

Malgrat els bons oficis d'un advocat com Cristòbal Martell, la sentència no deixa lloc al dubte: sis anys de presó per suborn i falsedat per a Núñez i el seu fill gran, Josep Lluís Núñez Navarro. El Tribunal Suprem va rebaixar la pena a dos anys i dos mesos. Amb tot, geni i figura, el constructor no va perdre ni en els moments més durs la seva capacitat d'atreviment i, en un instant del judici, va tenir la sortida de dir que alguns dels investigadors judicials que van entrar a les seves dependències van admetre que vivien en pisos de Núñez y Navarro. 

El 16 de novembre del 2014, quan pare i fill entren a la presó de Quatre Camins, cauen molts decorats. És una altra estampa de tot una època que no es pot deixar de relacionar amb la confessió del president Pujol o l'explosió que va suposar el cas Palau.
 

En el cas del constructor i del seu fill, van estar 38 dies empresonats. Un any després, van quedar en llibertat. L'expresident del Barça va morir el 3 de desembre del 2018 d'un càncer cerebral. Entre les necrològiques publicades del patriarca, Emilio Pérez de Rozas el va descriure com "un dels nous rics més rics de la història recent de Barcelona". No va tenir inclinacions pel luxe ni per les diversions. Les seves energies es van concentrar en els negocis, la família i el Barça.

El clàssic home de negocis fet a ell mateix

Josep Lluís Núñez va donar les seves primeres passes en els negocis quan es va fer agent d'assegurances als vint-i-dos anys, el 1953, després d'haver treballat a la Federación de Mutualidades Laborales. És a partir del seu matrimoni amb Maria Lluïsa Navarro Obón, el 1957, quan entra al sector de la construcció per a l'empresa del seu sogre, Construcciones Navarro. Des d'uns inicis com a simple comptable, Núñez i la seva dona donen un fort impuls a l'activitat de la firma, que molt aviat suma el cognom Núñez al de Navarro.

Home de caràcter impetuós i prudent al mateix temps, àvid de fer negocis i de guanyar influència, l'urbanisme permissiu de l'alcalde franquista José María Porcioles li proporcionarà l'escenari convenient per dur a terme aquesta passió. L'empresa familiar va al tancament ordenat i emergeix la nova companyia Núñez y Navarro, ja només amb el matrimoni com a únics propietaris.
 

Busca cases en ruïna i solars en desús per fer permutes i així obtenir terrenys edificables d'una forma accessible. Un gran salt endavant es produeix el 1967, quan el ministeri espanyol de la Vivenda s'obre a promoure habitatges de renda lliure, a més dels de protecció oficial. Núñez es llança a una activitat frenètica d'execució de noves promocions que ja no abandonarà, amb constants compres de terrenys i constitucions de societats per cobrir les successives operacions. Per fer-se una idea del fenomenal volum d'activitat, una mostra és que Maria Lluïsa Navarro ha tingut 733 nomenaments en càrrecs mercantils, segons dades registrals.

Prudència i diversificació salven Núñez de la crisi

El seu accés a la presidència del FC Barcelona el 1978 no va pas frenar la seva permanent mobilització empresarial, ans al contrari. Multiplica les promocions i va ocupant posicions en les associacions i patronals del sector, Cambra de Comerç, etc. Amplia el seu perímetre d'activitat amb inversions al sector hoteler.

A finals de la dècada dels noranta, compta amb uns 1.200 treballadors. Actua amb prudència, calcula els riscos fins al més mínim detall, reinverteix els beneficis i dedica sempre una part de les promocions a engrandir el patrimoni de la firma per ser explotades en lloguer, una tècnica aquesta que seria clau per superar la crisi del sector a partir del 2008 sense anar a la fallida com va passar amb alguns dels seus principals competidors.
 

Una mostra rellevant de l'extrema prudència amb què el grup ha administrat els seus negocis és que ni tan sols en els anys de crisi immobiliària va entrar en pèrdues. Sempre havia guanyat diners des dels inicis, però va tenir la intuïció de virar de les promocions cap al lloguer i el turisme, de manera que el 2012 només un 20% del benefici procedia de la promoció constructora clàssica.

Tampoc no ha comprat empreses ni ha donat entrada a accionistes externs. Igual que tants altres nous rics fets a si mateixos, Núñez aplicava als negocis unes lògiques molt bàsiques, que alguns en dirien primitives: gastar només allò que tens i pots controlar; portar els comptes al mil·límetre fins al punt de fer extreure balanços mensuals del grup, i treballar amb pocs bancs.
 

La primera família en patrimoni immobiliari de Catalunya

El patrimoni immobiliari del Grup NyN es calculava el 2018 en uns 1.300 milions d'euros. El consell d'administració està integrat només per la vídua de Núñez i els seus dos fills. La facturació anual era de 139 milions, que van generar un benefici net de 38 milions, amb la previsió d'arribar a 150 en l'exercici 2019, tot acumulant així uns creixements anuals successius del 14% i del 8%. El deute era de 600 milions. L'activitat de la companyia està fonamentada en un programa d'inversions anuals de 50 milions. NyN és el primer grup de promoció immobiliària de Catalunya, on concentra la major part de la seva activitat, i més especialment a Barcelona, ja que només informa que hagi fet operacions recents a Sabadell, Reus i Madrid.

Sempre segons dades de la pròpia companyia, disposa de 12.000 places de pàrquing, 55 naus industrials, 700 habitatges, 60 edificis sencers , uns 250.000m2 d'oficines (ocupades en més del 90%), així com una voluminosa reserva de sòl disponible al municipi de Barcelona. La plantilla a l'exercici de 2018 va ser de 540 persones, assignades a 22 empreses filials.  Els recents anys de bonança econòmica han donat ales als negocis de la família en tots els àmbits en què actua, però especialment en el de la vivenda de lloguer.
 

Al tancar l'exercici 2018, estava en fase de construcció de 600 habitatges destinats a venda i lloguer, repartits en 19 promocions. L'últim dels hotels va ser el Seventy del carrer de Còrsega, que va obtenir els permisos just abans de la moratòria dictada per l'Ajuntament de Barcelona el 2015. El nom de l'establiment és l'homenatge de la família als seus setanta anys d'activitat. Dins del sector hostaler, el rànquing ubica els Núñez Navarro com la desena fortuna del turisme a Espanya. La divisió d'hotels, sota l'ensenya Hoteles NN, compta amb 12 establiments, amb noms tan coneguts com el 1898, Croner, Soho Barcelona, el propi Seventy i d'altres.

Els germans Josep Lluís (1959) i Josep Maria Núñez Navarro (1963) ocupen el lloc 50 en el rànquing 2020 dels espanyols més rics, segons dades del diari El Mundo, amb un patrimoni valorat ens un 790 milions d'euros i un creixement de 50 meur en relació a l'any passat (+7,94%). Entre les fortunes de Catalunya, les situa en 23ª posició. El 2019 també havien millorat posicions amb un increment del 5%.