01
de març
del
2020
Actualitzat
el
02
de març
a les
10:27h
El proper dilluns, 2 de març, el Vaticà obrirà l'arxiu del pontificat de Pius XII (1939-1958). Serà un fet d'extraordinària importància, ja que permetrà respondre amb material de primera ma -més de setze milions de documents- moltes de les preguntes que aquell Papa va deixar obertes. Quin va ser el seu paper durant la persecució del poble gitano? Per què el Vaticà no va alçar la seva veu per denunciar l'Holocaust, del qual tenia notícia? Era Pius XII antisemita? Què pensava del Tercer Reich?
Eugenio Pacelli, pontífex amb el nom de Pius XII, continua tenint defensors i detractors. Figura carismàtica i brillant, ha quedat com un símbol de l'Església anterior al Concili Vaticà II, la més conservadora, amb una concepció autoritària del papat. Una contrafigura del seu successor, Joan XXIII, el pontífex que va obrir els finestrals del Vaticà de bat a bat i que, de tanta ventada, va desfermar la ira del vell catolicisme, que encara l'acusa d'haver dut l'Església al caire del precipici amb el que va suposar la revolució conciliar.
Els admiradors de Pius XII el descriuen com un diplomàtic hàbil, que no va voler posar en risc la vida dels catòlics d'Alemanya i de la resta d'Europa quan Adolf Hitler n'era l'amo. Està documentada l'actuació de la Santa Seu per salvar la vida de molts jueus. Tot i ser un home profundament anticomunista i conservador, l'acusació que Pius XII era filonazi no sembla gaire sòlida. Altra cosa és el seu "pragmatisme" i l'opció d'"evitar mals majors" en cas que el Vaticà hagués aixecat la veu contra Hitler. El cert és que el silenci de la Santa Seu mentre s'exterminava centenars de milers de persones ha donar arguments als crítics del Papa.
Jueus presoners a tocar del Vaticà
La detenció massiva per tropes alemanyes de més d'un miler de jueus romans a pocs metres del Vaticà el 16 d'octubre del 1943 és un dels exemples que se sol donar per denunciar l'actitud pontifícia. Uns dies després van ser enviats a Auschwitz. Pius XII no va dir res. És cert que el Papa va moure fils per salvar molts d'ells i que hi va haver jueus amagats dins dels murs vaticans i també a Castel Gandolfo, la residència d'estiu. Però l'actitud de Roma en aquests anys no s'entén sense contextualitzar-la.
Contra el papa Pacelli pesen els fets objectius: Roma no va badar boca sobre els crims del nazisme, i l'actuació de l'Església alemanya va ser de tot menys heroica durant el règim nazi. Mentre alguns prelats van denunciar les pràctiques eugenèsiques del govern, la majoria va callar i molts bisbes van mostrar adhesió al Tercer Reich. La Santa Seu va donar a Hitler un regal que no tenia preu: va pactar un Concordat amb Berlín el 1933, en l'inici del seu mandat, fet que va ser un èxit molt valuós pel líder nazi només arribar al govern. En aquell moment, Pacelli encara no era pontífex, però ja era l'home fort de la diplomàcia vaticana com a secretari d'Estat.
Anticomunista i germanòfil
Amb aquest Concordat, l'Església va blindar els seus drets però va cedir davant el nazisme. Des d'aleshores, es va desanimar que catòlics alemanys fessin política d'oposició. Poc després, el Partit del Centre, de filiació catòlica i antinazi, es va dissoldre. Pacelli coneixia bé Alemanya. En va ser nunci (ambaixador), primer a Munic i després a Berlín els anys vint. D'aquí la seva germanofília, que testimonien els estudiosos.
La posició de Pius XII va ser la de molts altres dirigents conservadors de l'Europa d'entreguerres: el pànic al comunisme els feia ser comprensius davant la irrupció de règims autoritaris i dictadures reaccionàries. Per molts d'ells, el Hitler de primera hora, com també Mussolini, era un mal menor. Aquest anticomunisme sí que es va fer molt explícit després del 1945, quan Pius XII va denunciar els règims de l'Est i cridava a no votar el Partit Comunista.
El substracte antisemita
També s'ha de tenir en compte la pervivència en aquells anys d'un fort substrat antisemita i antijueu en el catolicisme, que només va començar a ser superat a partir del Concli Vaticà II. Encara els més grans poden recordar alguns rituals populars de Setmana Santa que responien a això, com la cerimònia de "matar jueus".
De fet, al costat dels exemples de molts religiosos que van jugar-se la vida, o la van perdre, enfrontant-se al nazisme (com el ponès Maximilià Kolbe), importants prelats van jugar un paper d'aliats del Tercer Reich en plena guerra mundial. És el cas de monsenyor Tiso a Eslovàquia, cap d'un govern titella de Berlín i executat pels aliats després. O de l'arquebisbe Stepinac, de Zagreb, aliat del règim feixista de Croàcia.
Pacelli no va denunciar el nazisme quan aquest dominava Europa. Potser se li podria donar el benefici del dubte en aquest cas com a diplomàtic hàbil per evitar mals majors? És un debat obert. Però tampoc ho va fer després, quan ja es veia que Alemanya perdria la guerra, ni tan sols quan Itàlia va ser alliberada pels aliats.
"El vicari"
Va ser l'obra teatral El vicari, de Ralf Hochhuth, del 1963, la que va presentar un Pius XII simpatitzant de la causa alemanya. Va generar forta polseguera. Després han anat apareixent molts estudis que donen una imatge més matisada del pontífex. L'historiador John Cornwell, a El Papa de Hitler (Planeta), emet un judici molt dur en acusar el Papa, no pas de filohitlerià, sinó de no haver-s'hi enfrontat en els inicis, tot i que posteriorment va matisar algunes afirmacions. Però Pius XII també té defensors, com el desaparegut investigador jesuïta Pierre Blet, autor de Pius XII i la Segona Guerra Mundial (Perrin), escrit a partir de capbussar-se en els arxius vaticans.
Durant el pontificat de Pau VI (1963-1978) ja es van fer públics molts fons de l'actuació del Vaticà durant la Segona Guerra Mundial. Segurament, la documentació a disposició dels historiadors que ara es coneixerà permetrà saber moltes dades de les gestions fetes per la Santa Seu per salvar moltes vides. El que ja serà més difícil és que en la figura de Pius XII brilli més l'heroisme que la freda diplomàcia.
Eugenio Pacelli, pontífex amb el nom de Pius XII, continua tenint defensors i detractors. Figura carismàtica i brillant, ha quedat com un símbol de l'Església anterior al Concili Vaticà II, la més conservadora, amb una concepció autoritària del papat. Una contrafigura del seu successor, Joan XXIII, el pontífex que va obrir els finestrals del Vaticà de bat a bat i que, de tanta ventada, va desfermar la ira del vell catolicisme, que encara l'acusa d'haver dut l'Església al caire del precipici amb el que va suposar la revolució conciliar.
Els admiradors de Pius XII el descriuen com un diplomàtic hàbil, que no va voler posar en risc la vida dels catòlics d'Alemanya i de la resta d'Europa quan Adolf Hitler n'era l'amo. Està documentada l'actuació de la Santa Seu per salvar la vida de molts jueus. Tot i ser un home profundament anticomunista i conservador, l'acusació que Pius XII era filonazi no sembla gaire sòlida. Altra cosa és el seu "pragmatisme" i l'opció d'"evitar mals majors" en cas que el Vaticà hagués aixecat la veu contra Hitler. El cert és que el silenci de la Santa Seu mentre s'exterminava centenars de milers de persones ha donar arguments als crítics del Papa.
Jueus presoners a tocar del Vaticà
La detenció massiva per tropes alemanyes de més d'un miler de jueus romans a pocs metres del Vaticà el 16 d'octubre del 1943 és un dels exemples que se sol donar per denunciar l'actitud pontifícia. Uns dies després van ser enviats a Auschwitz. Pius XII no va dir res. És cert que el Papa va moure fils per salvar molts d'ells i que hi va haver jueus amagats dins dels murs vaticans i també a Castel Gandolfo, la residència d'estiu. Però l'actitud de Roma en aquests anys no s'entén sense contextualitzar-la.
El papa Francesc ha ordenat posar a l'abast dels historiadors el fons secret de Pacelli per superar les controvèrsies
Contra el papa Pacelli pesen els fets objectius: Roma no va badar boca sobre els crims del nazisme, i l'actuació de l'Església alemanya va ser de tot menys heroica durant el règim nazi. Mentre alguns prelats van denunciar les pràctiques eugenèsiques del govern, la majoria va callar i molts bisbes van mostrar adhesió al Tercer Reich. La Santa Seu va donar a Hitler un regal que no tenia preu: va pactar un Concordat amb Berlín el 1933, en l'inici del seu mandat, fet que va ser un èxit molt valuós pel líder nazi només arribar al govern. En aquell moment, Pacelli encara no era pontífex, però ja era l'home fort de la diplomàcia vaticana com a secretari d'Estat.
Anticomunista i germanòfil
Amb aquest Concordat, l'Església va blindar els seus drets però va cedir davant el nazisme. Des d'aleshores, es va desanimar que catòlics alemanys fessin política d'oposició. Poc després, el Partit del Centre, de filiació catòlica i antinazi, es va dissoldre. Pacelli coneixia bé Alemanya. En va ser nunci (ambaixador), primer a Munic i després a Berlín els anys vint. D'aquí la seva germanofília, que testimonien els estudiosos.
La posició de Pius XII va ser la de molts altres dirigents conservadors de l'Europa d'entreguerres: el pànic al comunisme els feia ser comprensius davant la irrupció de règims autoritaris i dictadures reaccionàries
La posició de Pius XII va ser la de molts altres dirigents conservadors de l'Europa d'entreguerres: el pànic al comunisme els feia ser comprensius davant la irrupció de règims autoritaris i dictadures reaccionàries. Per molts d'ells, el Hitler de primera hora, com també Mussolini, era un mal menor. Aquest anticomunisme sí que es va fer molt explícit després del 1945, quan Pius XII va denunciar els règims de l'Est i cridava a no votar el Partit Comunista.
El substracte antisemita
També s'ha de tenir en compte la pervivència en aquells anys d'un fort substrat antisemita i antijueu en el catolicisme, que només va començar a ser superat a partir del Concli Vaticà II. Encara els més grans poden recordar alguns rituals populars de Setmana Santa que responien a això, com la cerimònia de "matar jueus".
De fet, al costat dels exemples de molts religiosos que van jugar-se la vida, o la van perdre, enfrontant-se al nazisme (com el ponès Maximilià Kolbe), importants prelats van jugar un paper d'aliats del Tercer Reich en plena guerra mundial. És el cas de monsenyor Tiso a Eslovàquia, cap d'un govern titella de Berlín i executat pels aliats després. O de l'arquebisbe Stepinac, de Zagreb, aliat del règim feixista de Croàcia.
Pacelli no va denunciar el nazisme quan aquest dominava Europa. Potser se li podria donar el benefici del dubte en aquest cas com a diplomàtic hàbil per evitar mals majors? És un debat obert. Però tampoc ho va fer després, quan ja es veia que Alemanya perdria la guerra, ni tan sols quan Itàlia va ser alliberada pels aliats.
"El vicari"
Va ser l'obra teatral El vicari, de Ralf Hochhuth, del 1963, la que va presentar un Pius XII simpatitzant de la causa alemanya. Va generar forta polseguera. Després han anat apareixent molts estudis que donen una imatge més matisada del pontífex. L'historiador John Cornwell, a El Papa de Hitler (Planeta), emet un judici molt dur en acusar el Papa, no pas de filohitlerià, sinó de no haver-s'hi enfrontat en els inicis, tot i que posteriorment va matisar algunes afirmacions. Però Pius XII també té defensors, com el desaparegut investigador jesuïta Pierre Blet, autor de Pius XII i la Segona Guerra Mundial (Perrin), escrit a partir de capbussar-se en els arxius vaticans.
Durant el pontificat de Pau VI (1963-1978) ja es van fer públics molts fons de l'actuació del Vaticà durant la Segona Guerra Mundial. Segurament, la documentació a disposició dels historiadors que ara es coneixerà permetrà saber moltes dades de les gestions fetes per la Santa Seu per salvar moltes vides. El que ja serà més difícil és que en la figura de Pius XII brilli més l'heroisme que la freda diplomàcia.