I ara, parlem de sobirania

Rep El Despertador cada matí al teu correu

El sit and talk que fa anys que l'independentisme demana ja està en marxa. I la posada en escena ha estat impecable. Només hi va faltar, per malaltia, Pablo Iglesias, l'únic aliat real a Espanya dels partidaris del dret a decidir. Les delegacions, amb la composició que desitgi cadascuna de les parts, es reuniran un cop al mes i exploraran acords per resoldre el conflicte. Hi ha un compromís clar sobre el format i el funcionament per ratificar els acords i també voluntat política d'avançar. Es reconeix (de paraula i de fet) la bilateralitat i també l'arrel política del conflicte, primer pas per admetre que Catalunya és un subjecte polític. Aquí ens sembla obvi, però si aixequem la mirada i prenem perspectiva no són qüestions gens menors. I és una bona notícia.

Però caldrà lluitar molt (i tenir molts mecanismes de pressió) per arribar a pactes "en el marc de la seguretat jurídica". Per ara és clar que el govern espanyol no atén a les peticions de dret a decidir i amnistia (el contingut que volen els independentistes i que té un ampli aval ciutadà a Catalunya) i que tampoc està disposat a atendre l'exigència de Quim Torra d'incorporar un mediador internacional. Ahir no hi va haver cap acord però va quedar clar que el marge per parlar hi és i que se centraran en el conflicte polític i no en altres qüestions. Els pressupostos es negocien al Congrés entre el govern espanyol -que avui veurà com s'aprova el sostre de despesa, el primer pas, gràcies a l'abstenció d'ERC- i els grups parlamentaris i els assumptes referits a la gestió autonòmica a la comissió bilateral, que quan es reuneixi tindrà una àmplia agenda de temes a tractar.

Quim Torra ha arribat a la mesa que van pactar el PSOE i ERC arrossegant els peus i amb exigències diverses i canviants, tot i que no les ha convertit en irrenunciables. Hi ha una part de l'independentisme que pensa que parlar és rendir-se, que no està segura de les mateixes fortaleses i que lamenta que l'escena d'ahir no faci més que reforçar l'estratègia d'Esquerra, que ha apostat pel diàleg amb l'Estat com a via per fer "inevitable" el referèndum. La via unilateral (ara "màgica") té tan poques possibilitats d'èxit com la del diàleg i l'acord per la independència (presentada com a "realista") i mirar de revertir-ho els hauria de fer anar a la una.

Sánchez i els seus ministres es van reunir ahir amb un executiu català unit en les reivindicacions, però distanciat en la forma de fer-les realitat. Les urnes catalanes hauran de decidir a qui reforcen. En aquest context, el president espanyol opta per la suavitat formal i una posada en escena que va exhibir màxima consideració institucional: senyeres a la sala de premsa gran de la Moncloa (reservada al president espanyol, el cap de l'oposició i mandataris estrangers), traducció simultània per si Torra volia usar només el català, rebuda cordial als jardins...

Un protocol que volia mostrar una Espanya de la qual no valgui la pena marxar, que a Madrid ja saben que hi ha catalans que en tenen prou amb una picada d'ullet. Aquesta nit, però, líders socials i polítics l'han passada a la presó i altres a l'exili. El Suprem amenaça el president de la Generalitat i alts càrrecs (també algun dels presents ahir a la Moncloa) estan a l'espera de judici. No serà fàcil perquè això va de sobirania i les posicions estan molt lluny. Caldrà molt més que bones paraules, però com a mínim tothom vol parlar. I és el primer pas.  
 

---

Avui no et perdis

»La taula de diàleg maquilla el desacord per poder avançar; per Joan Serra Carné i Oriol March.

»Contracrònica: i la «moleskine» de Jové entra a la Moncloa; per Joan Serra Carné i Oriol March.

»Fil directe: «Temps de política»; per Pep Martí.

»Sopa de dades: la transversalitat del referèndum, la incultura amb l'holocaust... i altres del dia; per Roger Tugas Vilardell.

»El PSC va gastar a la Paeria 2,3 milions en tres anys en campanyes i ajuts als mitjans; per Àlvar Llobet.

»Opinió: «Santi Vila, per exemple»; per Josep-Lluís Carod-Rovira.

»Opinió: «Una esquerra naïf»; per Montserrat Nebrera.

»Coronavirus: entre el «degoteig» de casos i la gestió de l'alerta; per Andreu Merino.

»Com s'ha preparat Catalunya per fer front al coronavirus?; per Albert Cadanet.

»Opinió: «​Un coronavirus confús»; per Martí Anglada.

»El govern espanyol anuncia una iniciativa per «controlar» els preus del lloguer abans de l'estiu.

»El cardenal Sistach atribueix a raons polítiques que l'Església catalana no tingui rang jurídic.
 

---

 El passadís

La primera trobada de la taula de diàleg ha estat seguida amb molt d'interès per part dels sectors empresarials català i madrileny. Però la mirada és molt diferent. Un vocal de la junta de Foment del Treball mostrava el seu estupor ahir després de moltes converses amb empresaris madrilenys, que es mostraven preocupats per la situació. L'empresari català creia que els seus interlocutors es referien al coronavirus o als riscos per l'escenari global de l'economia. En realitat, els madrilenys es queixaven de la política "radical i filocomunista" del govern de Pedro Sánchez i les seves concessions envers els "separatistes". D'altres empresaris catalans assenyalen que poques vegades com ara en els darrers anys s'ha vist tanta distància entre les visions dels sectors econòmics catalans (bàsicament, el Cercle d'Economia i Foment) i els madrilenys, amb nuclis durs de la CEOE i el Círculo de Empresarios de Madrid de l'altra banda. El que és central a una capital i a l'altra segueix estant molt lluny.

Vist i llegit

Dissabte, les mirades estaran posades a Perpinyà, on se celebrarà el gran acte del Consell per la República amb Carles Puigdemont, Clara Ponsatí i Toni Comín. De la realitat política i cultural de les comarques del nord se'n parla malauradament poc. El professor i activista Pablo Bonat, que fa anys que hi viu i treballa, explica en aquest article a Crític que és una de les regions més deprimides de l'estat francès i repassa la situació del català i la incidència de l'extrema dreta. Bonat explica que és també terra d'exili i rereguarda i que res d'això seria possible "sense un entramat subterrani d’avantguardes quotidianes, i els grans contrastos que afecten tots els àmbits de la nostra societat".

 L'efemèride

Tal dia com avui, fa 120 anys, es va fundar el Bayern de Munic, el club de futbol més important d'Alemanya i un dels més rellevants del panorama europeu. La seva història és, també, la del seu país i la del continent durant la primera part del segle XX. Ho exemplifica el cas de Kurt Landauer, president de l'entitat durant 20 anys en quatre etapes i que va ser deportat al camp de concentració de Dachau -a només vint quilòmetres de Munic- per la seva condició de jueu. El club bavarès ha comptat a les seves files amb autèntiques llegendes com Franz Beckenbauer, Karl-Heinz Rummenigge, Gerd Müller, Lothar Matthäus i Oliver Kahn. En els últims anys ha tingut un vincle proper amb el Barça, i no només per vestir, en funció de la temporada, de color blaugrana: Pep Guardiola va entrenar el Bayern durant tres anys, en els quals va desplegar un futbol d'altíssim nivell tot i no poder-se endur la Champions a les vitrines de l'Allianz Arena.

 L'aniversari

Si esteu llegint aquest despertador des d'un iPhone, des d'un iPad o des d'un Mac, és possible que tingueu moltes coses a agrair a Jonathan Ive, dissenyador en cap d'Apple. Avui fa 53 anys. Va entrar a la companyia l'any 1992 i, durant anys, va ser l'encarregat de plasmar les idees d'Steve Jobs en productes concrets. En aquest vídeo oficial de la companyia californiana -la primera empresa nord-americana en superar el bilió de dòlars de capitalització borsària l'estiu passat, ara amb menys vigor als parquets- es pot recuperar l'origen d'uns ginys que han canviat, sens dubte, el nostre dia a dia. Per cert que Apple es nega a què s'implantin carregadors universals de telèfons per reduir les deixalles tecnològiques. Al·leguen que el seu disseny és singular (jo afegiria que també massa car per a l'usuari) i que és un element d'innovació.

 ​Fes clic aquí per rebre'l