Filiprim

​Contra la presa de pèl, Willy Toledo!

«Enmig de teatrets per la taula de diàleg, reconforta escoltar les paraules de l'actor quan diu als periodistes que són part responsable que els tarats de la ultradreta estiguin fent el que els dona la gana»

per Toni Vall , 25 de febrer de 2020 a les 10:56 |
Pablo Hasel i Willy Toledo, durant un acte a favor de la llibertat d'expressió | Adrià Costa
Intento seguir poc l’actualitat política catalana i espanyola. Just per estar informat i per no perdre el tremp del periodista. Quan comencen a explicar detalls absurds deixo de llegir o trec el so de la ràdio o la tele. Quins detalls? Doncs per exemple tot això de la mesa de diàleg bilateral. Me’n faig creus que algú es pugui creure ni una sola paraula d’aquest tema. De veritat algú pensa que això arribarà a algun lloc? Però si no tenen res a parlar ni res a negociar. Guanyar temps i gesticular és tot el que faran. Per què donem veracitat a aquesta comèdia? 

Vaig veure el Preguntes freqüents de dissabte. Jordi Sánchez entrevistat, transpirant dignitat i serenor, parlant clar. Jo tampoc perdonaria aquells que m’han posat a la presó sense motiu. Aquells que han amagat el cap sota l’ala. Aquells que han aplaudit aquesta aberració que fa dos anys que porten a sobre Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. Interessant conversa sobre absències i presències, sobre aprenentatges entre reixes, sobre coneixences rellevants. El menys interessant, de llarg, va ser el contingut polític. Si de cas, hauria estat bé comentar més a fons el gran tema: el Procés continua existint perquè hi ha presos polítics. La resta, les garrotades entre JxCat i ERC no fa sinó incidir en com de penosa ja fa mesos que és la situació. El més fascinant de tot és que encara de tant en tant s’escolta algú parlar de la república. 

 
“Taula de diàleg”, “Taula de negociació”, “Diàleg bilateral”, més vendes de fum. Les dues parts d’aquest teatret saben perfectament que s’asseuran, parlaran, s’inventaran algun acord, faran bullir l’olla, ara qui som, ara quan quedem, ara qui decideix què, ara cap aquí, ara cap allà... I al final ens diran que res de res. Que adeu siau. Que torni vostè demà. I el més fort de tot és que hi haurà qui es farà l’indignat. “I allò que ens havien promès?”, “I el dret a l’autodeterminació?”. I hi haurà noves eleccions. I seguirà el bucle. Continuarà la presa de pèl bilateral. 


Enmig de tot això, reconforta escoltar les paraules de Willy Toledo. Sóc bastant fan d’aquest senyor, ho admeto. A vegades em pregunto si és ric o si té la vida solucionada d’alguna manera que li permet dir tot el que pensa sense callar-se res ni encomanar-se a ningú. I després penso que potser simplement és una persona intel·ligent i digne. Les seves declaracions ara que ha començat el judici que fiscalitza haver-se cagat en Déu i la Verge Maria, són un bàlsam, un oasi. Sobretot aquell instant en què els diu a tots els periodistes que li han posat el micròfon al davant que és seva part important de la responsabilitat que els tarats de la ultradreta estiguin fent el que els dona la gana i presentant-se com a acusació particular en casos com el seu i d’altres –com el del Procés sense anar més lluny. Doncs sí, tota la raó! I això també ens ho podem aplicar aquí, a casa nostra. Si la banda de tarats decideix obrir una delegació a Barcelona ni Déu hi hauria d’anar a fer-los cas! Que hi vagin els mitjans carronyers, els indignes, els que viuen de la porqueria. La resta segur que tenen coses millors de què informar, històries més necessàries, amagades, divertides i humanes per a explicar. 

M’agradaria un dia poder entrevistar Willy Toledo o només xerrar una estona amb ell. I voldria tornar-lo a veure fent cinema i fent televisió. Espero que un dia sigui possible. 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació