Diners i costos de transició

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Els diners són conservadors. Extremadament prudents, si ho voleu. I l'independentisme va cometre un error de càlcul abans del referèndum de l'1 d'octubre del 2017, que havia de ser vinculant. Els seus líders van preveure que, malgrat el component de conflicte que integra la unilateralitat, els bancs i la resta de grans empreses del país ni marxarien ni farien cap moviment que es pogués entendre com un boicot al procés.

Fins i tot hi havia qui preveia que la gran economia es posaria immediatament a les ordres del nou poder que s'instituiria o que operarien amb societats diferents a Catalunya i a Espanya per resoldre el tema amb comoditat. Els més realistes no esperaven que col·laboressin amb entusiasme, però tampoc era damunt la taula que cedissin a les pressions de la Casa Reial i la Moncloa alimentant el pànic davant un nou statu quo. 

El cert és que ho van fer després que els posessin facilitats legals, i que totes les empreses catalanes de l'Íbex-35 -llevat de Grífols- van traslladar fora de Catalunya la seva seu social. Dos anys després, només Agbar, que intenta capejar les ànsies d'alguns ajuntaments per municipalitzar l'aigua, ha tornat a fixar la seu a Catalunya. Avui, a la comissió d'investigació del 155 al Parlament, els alts directius de Banc Sabadell i Caixabank explicaran les seves raons per un canvi que va tenir més de gest polític que d'efecte real traduït en reducció del negoci o llocs de treball.

El poder econòmic va tenir por (recordaran que la seva obligació era protegir els clients i els dipòsits buscant una imprescindible seguretat jurídica) i no simpatitzava amb el procés. El poder polític espanyol va usar totes les seves eines de pressió per aconseguir que les seves profecies es complissin. Veurem fins a quin punt Oliu, Fainé i Gual ho admeten o ho denuncien quan els diputats els ho preguntin. La tardor del 2017 va servir per fer visibles les dificultats d'un procés unilateral i per apuntar els costos de transició i les complicitats reals amb què es podia comptar. El pròxim cop, els protagonistes no tindran excuses per obviar els precedents i quedar-se només amb els desitjos, ja que difícilment el gran poder econòmic tindrà una posició diferent. Si més no, fins que la República catalana sigui una realitat consolidada.
 

---

Avui no et perdis

»La banca reviu el seu octubre del 2017 al Parlament; per Pep Martí.

»L'alineació de JxCat a Madrid permetrà a Puigdemont monitoritzar el diàleg; per Oriol March.

»Pascal culmina el divorci amb JxCat; per Oriol March.

»Opinió: «L'espai postconvergent»; per Jordi Cabré.

»Fil directe: «Les dues (grans) taques del govern de Sánchez»; per Carles Bellsolà.

»El PP de Casado es juga el seu futur a les tres nacionalitats històriques; per Pep Martí.

»Opinió: «Coronavirus-19, alerta sanitària o alarma mundial?»; per Marina Geli.

»Opinió: «Pensions benemèrites»; per Josep Vallverdú.

»Futbolítica: Nàpols 1987, la rebel·lió del sud; per Ramon Usall.

»Tot el que has de saber de les plataformes de sèries i pel·lícules en «streaming»; per Víctor Rodrigo i Sergi Ambudio.
 

---

 El passadís

Cinc integrants del col·lectiu Ahotsak (Veus), que aplega dones basques compromeses amb la pau al seu país, són a Catalunya per visitar els presos. Ahir van visitar el centre de Lledoners i van poder conversar amb els presos polítics, tret de Jordi Cuixart i Joaquim Forn, que eren fora per anar a treballar. Avui van a la presó de Mas d'Enric, al Catllar, a Tarragona, per visitar Carme Forcadell. Les cinc dones basques són Gemma Zabaleta, exconsellera de Treball del PSE; Jone Goirizelaia, regidora d'EH Bildu; Esther Larrañaga, exconsellera de Medi Ambient d'Eusko Alkartasuna; Nekane Altzelai, exdiputada d'EA i Ainhoa Aznárez, expresidenta del Parlament navarrès i membre de Podem. Ahotsak va reunir a partir del 2004 dones de diferents partits que volien treballar per trobar espais de reconciliació i ha tingut un paper destacat per tancar ferides entre abertzales i constitucionalistes. Avui seran amb Forcadell Goirizelaia, que té una llarga trajectòria en l'esquerra abertzale, fins a Aznárez, que havia estat militant socialista i havia viscut amb escorta per por a un possible atemptat d'ETA.   

Vist i llegit

Ahir va començar a Londres el judici per extradir Julian Assange. El seu delicte és haver publicat secrets oficials sobre les campanyes militars americanes que la majoria de mitjans van reproduir. Per tot el món es van succeir manifestacions de suport, també a Barcelona. I a les xarxes va circular la campanya"Journalists Speak Up For Assange"reclamant-ne l'alliberament immediat i la retirada dels càrrecs per "espionatge". Periodistes de mitjans d'arreu del món i col·lectius professionals van aixecar la veu pel que consideren una vulneració flagrant dels drets humans. Podeu recuperar-ho aquí.

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 2006, l'Associació de Víctimes del Terrorisme va convocar a Madrid una massiva manifestació contra el diàleg que el govern socialista havia obert amb ETA a través del dirigent socialista basc Jesús Egiguren. La marxa va ser massiva i va tenir el suport entusiasta del PP. No era la primera ni seria l'última. Un any abans, en una concentració similar, s'havia agredit l'aleshores ministre de Defensa, José Bono. Zapatero no va suspendre el diàleg amb ETA malgrat que no va acabar fructificant. El líder d'aquella AVT tan radicalitzada era Francisco José Alcaraz, ara senador andalús per designació autonòmica a proposta de Vox. Aquí ho podeu recuperar.

 L'aniversari

El 25 de febrer de l'any 1953, avui fa 67 anys, va néixer l'expresident del govern espanyol, José María Aznar, animador de manifestacions espanyolistes com la de l'AVT. Aznar va donar suport a Albert Rivera quan es va distanciar de Rajoy, va consentir el líder de Vox, Santiago Abascal, quan militava al PP, i va tenir de cap de gabinet Pablo Casado. És l'autèntic padrí de les tres dretes espanyoles. Aznar, inspector d'Hisenda, va fer-se de ben jove militant d'AP i va ser president de la Junta de Castella i Lleó fins que a finals dels 80 va fer el salt a la política estatal. El 1996 va ser escollit president després d'anys de dura oposició al PSOE i de pactar la investidura amb CiU al Majestic. El 2000 va aconseguir la majoria absoluta però va marxar de la Moncloa per la porta del darrere pels atemptats de l'11-M i les mentides.

Conservador dur, va optar per l'atlantisme i un gir autoritari en el qual s'ha acomodat la dreta espanyola, sobre la qual conserva una gran influència malgrat la seva implicació en els casos de corrupció que han afectat el PP. Està refugiat a la FAES, el think tank de la dreta, i en una acció exterior de suport a les opcions més dretanes. Amb Pablo Casado ha recuperat incidència. En aquest vídeo podeu recuperar el tancament de l'agre cara a cara amb Felipe González el 1993 a Antena3. Aznar no va guanyar aquelles eleccions però va demostrar que res l'aturaria.

 ​Fes clic aquí per rebre'l