El 10 de maig de 1987 quedarà per sempre més gravat en la memòria de la ciutat de Nàpols. Aquell diumenge de primavera, el Napoli, l'equip local, que havia estat fundat el 1926, es va proclamar campió de la lliga italiana per primera vegada a la història. L'empat a un gol contra la Fiorentina va ser suficient perquè els partenopeus mantinguessin, a una jornada del final, l'avantatge de quatre punts que els separaven de la Juventus i de l'Inter, dos dels equips del nord que tradicionalment havien dominat el futbol transalpí.
El xiulet final va desfermar l'eufòria entre els vuitanta mil espectadors que s'havien aplegat a l'estadi de San Paolo i la festa ben aviat es va estendre arreu de la ciutat, arribant a congregar un milió de persones als seus carrers. La fita bé s'ho valia. La humil Nàpols, una ciutat empobrida i marginada, s'havia rebel·lat contra la tirania futbolística que, a imatge del que succeïa en tots els àmbits de la vida transalpina, imposava el nord ric i industrial.
Donada la transcendència d'aquella victòria, que anava molt més enllà del futbol i que va suposar una de les alegries col·lectives més grans que ha viscut mai la capital de la Campània, la festa es va allargar fins a altes hores de la matinada i l'endemà dilluns, l'absentisme laboral va assolir xifres estratosfèriques.
Pancarta apareguda a les portes del cementiri napolità de Poggioreale l’endemà del primer títol de lliga del Napoli que afirma: “No saben el que s’han perdut” Foto: @signoriniok
Aquell mateix dilluns 11 de maig de 1987, va aparèixer una efímera pancarta a la façana del cementiri napolità de Poggioreale que exclamava: "E non sanno che se sò perso", és a dir "No saben el que s'han perdut". La proclama, que il·lustra a la perfecció el caràcter napolità i la importància que va tenir per a la ciutat guanyar aquell primer scudetto, va fer fortuna i va passar a formar part, en les seves diverses variants, de l'imaginari partenopeu exemplificant el record, en un moment de màxima alegria, per uns difunts que malauradament no havien pogut veure una victòria que Nàpols cobejava des de 1929, quan es va disputar la primera lliga italiana.
Aquesta anècdota ens serveix per il·lustrar la importància que aquell triomf va tenir per Nàpols, per la Campània i, per extensió, per tot el sud d'Itàlia, un territori empobrit i menyspreat que, de la mà d'un extraordinari Diego Armando Maradona, fill d'un barri humil de Buenos Aires que va connectar a la perfecció amb la identitat napolitana, es va revoltar contra la tirania que, des de la unificació italiana, havia exercit el nord.
De fet, les raons de l'empobriment i de la marginació del sud transalpí cal anar-les a buscar al segle XIX, en el precís moment en què Itàlia es va convertir en un estat unificat fruit d'un procés que, si bé va ser percebut com un alliberament i una unificació patriòtica enfront de l'ocupant austrohongarès pels territoris del nord, va ser interpretat a Nàpols i a les dues Sicílies com una invasió i una conquesta que va generar accions de resistència contra els soldats de Garibaldi que alguns corrents historiogràfics situen a l'arrel de les poderoses i populars organitzacions mafioses.
La unificació va suposar l'impuls de la industrialització de les regions del nord, amb el Piemont i la Llombardia al capdavant, però també l'empobriment d'un sud que va veure com bona part de les riqueses del Banco di Napoli, l'antic banc del Regne de les Dues Sicílies, eren transferides cap al nord com també ho era l'arsenal situat a Castellmare di Stabia, a tocar de Nàpols, que va ser deslocalitzat a Gènova.
Aquests greuges, als quals cal afegir les migracions cap al nord industrial o cap als Estats Units que ses succeïen arran de la misèria regnant al sud italià i també la singular identitat dels seus habitants, caracteritzada per un idioma propi, el napolità, reconegut com a tal per la mateixa UNESCO, van alimentar la fractura existent al si de l'estat italià.
Un cisma que el futbol representava a la perfecció, no només perquè els clubs del nord eren els dominadors hegemònics del campionat estatal (al llarg de la història només els equips de Roma, en cinc ocasions, el Napoli, en dues més, i el Cagliari sard, en una altra, han estat capaços de trencar aquesta dominació) sinó també perquè els estadis eren sovint testimoni de la divisió que patia el país.
Els seguidors del Verona exhibeixen una pancarta adreçada als seguidors napolitans que els dona la benvinguda a Itàlia Foto: napolicalciolive.com
De fet, era habitual veure i sentir, durant els partits que el Nàpols jugava contra equips del nord, pancartes i càntics ofensius contra els habitants del sud, anomenats despectivament "terrone". Entre d'altres, aquestes consignes donaven als napolitans la benvinguda a Itàlia, els acusaven de bruts i de ser portadors de malalties com la tuberculosi o el còlera, o reclamaven obertament una altra erupció del Vesubi, l'icònic volcà situat vora la ciutat de Nàpols, com la que es va produir l'any 79 i que va enterrar en cendres, entre d'altres, a les viles de Pompeia i Herculà.
En un context com aquest, no és d'estranyar que l'obtenció del primer scudetto de la història fos celebrat amb tots els excessos a Nàpols, una ciutat durament castigada per l'atur, la misèria i la pobresa i que tenia en el Napoli un dels seus principals motius d'orgull.
Com també el tenia en la figura de Maradona, un futbolista genial que s'havia convertit en estendard dels pàries napolitans i que també era víctima d'humiliacions constants per part dels seguidors dels equips del nord italià, una circumstància que va propiciar la seva total identificació amb el caràcter local, fins al punt que, el 2017, va ser distingit amb el títol de "ciutadà d'honor" de l'urbs partenopea.
Maradona celebra entusiasta el primer scudetto del Napoli Foto: tn.com.ar
Per si el triomf al campionat de lliga no fos suficient, el Napoli de Maradona va afegir la copa d'Itàlia al seu palmarès d'aquella temporada, assolint així un històric doblet, una fita que, fins aquell moment, només havien aconseguit els dos clubs de la capital del Piemont: el Torino i la Juventus.
L'assoliment d'aquestes dues victòries va reforçar l'orgull dels habitants del sud que havien convertit el Napoli en una de les seves insígnies. De fet, l'equip s'havia erigit en el representant futbolístic sudista, congregant les simpaties de bona part dels ciutadans d'aquest territori, i fent-ho de forma força interclassista. És a dir, agrupant tant als habitants dels barris benestants com als originaris dels abundants districtes populars.
L'evident diferència numèrica entre els sectors acomodats i els humils és la que ha acabat provocant l'associació del Napoli amb les classes populars del sud d'Itàlia per bé que l'entitat és, en realitat, un representant dels anhels del sud en el seu conjunt.
L’estadi de San Paolo, el 10 de maig de 1987, durant el partit entre el Napoli i la Fiorentina que va acabar certificant el primer scudetto dels napolitans Foto: napolisport.net
El palmarès d'aquest Napoli de Maradona que s'havia alçat contra el regnat nordista es va ampliar amb una nova copa d'Itàlia, el 1989, amb el primer gran títol continental del club, la copa de la UEFA que els partenopeus van guanyar, també el 1989, contra l'Stuttgart alemany, amb un nou scudetto i amb la primera Supercopa, guanyats tots dos el 1990.
El 1991, el club napolità va tancar l'etapa més gloriosa de la seva història amb la marxa de Maradona, un cicle que s'havia iniciat precisament el 5 de juliol de 1984 quan el Pelusa va ser presentat en un estadi San Paolo ple de gom a gom només per veure saludar a l'argentí, per qui els partenopeus havien pagat, per endur-se'l de Barcelona, el traspàs més car de la història del futbol italià, molt per sobre del que els rics clubs del nord invertien per fitxar les seves estrelles.
Un traspàs que va canviar per sempre més la crònica de Nàpols i del sud transalpí i que va fer que la ciutat i la regió es rebel·lessin, a la seva manera, contra la tirania i la marginació que, des de finals del segle XIX, els imposava el nord d'Itàlia.
Maradona, envoltat de fotògrafs, salta a l’estadi de San Paolo el dia de la seva presentació com a jugador del Napoli Foto: @NapoliCFrance