Empar Moliner: «La història no perdonarà els qui han aplaudit la presó»

L'escriptora publica el recull de contes "És que abans no érem així" (Columna) i explica el seu estil: "Faig broma de dones, independentistes, esquerrans i bevedors perquè són els meus"

Empar Moliner, entrevistada a NacióDigital.
Empar Moliner, entrevistada a NacióDigital. | Adrià Costa
23 de febrer del 2020
Actualitzat a les 8:55h
Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966) va encetar la seva trajectòria com a escriptora amb un recull de contes, L'ensenyador de pisos que odiava els mims. Després vindria la primera novel·la, Feli, Esthéticienne, que es va endur el Premi Josep Pla de l'any 2000. El 2015, va obtenir el guardó Mercè Rodoreda amb un altre conjunt de relats, Tot això ho faig perquè tinc molta por.

Moliner és col·laboradora assídua en mitjans de comunicació i tertúlies -cada dia es posa davant dels micròfons del Catalunya Migdia al costat d'Òscar Fernández-, sempre amb un radar sensible i irònic sobre la realitat. NacióDigital conversa amb ella sobre el seu darrer llibre, el recull de contesÉs que abans no érem així (Columna), i també sobre el moment polític, que veu amb astorament i lucidesa. 

- Què vol explicar amb És que abans no érem així?

- En aquest llibre, un recull de contes per a adults, hi ha més humor que en l'anterior, Tot això ho faig perquè tinc molta por, que va guanyar el Mercè Rodoreda, i en el qual hi havia més drama. En aquest no hi falta, tampoc: la depressió marca de la casa hi és. Però hi ha més contes divertits. Per què? Ha anat així.

- Són relats molt realistes. És una fan del realisme.

- Sí, fins i tot del costumisme, que està mal vist. Esmento en el llibre Folch i Torres, a qui vaig descobrir a les golfes de casa quan tenia deu anys. Quan era petita, a casa no hi havia llibres, tret dels de La Caixa. Pensava que tots els llibres de joves passaven als anys trenta. Un dels capítols està dedicat a Folch i Torres. És el que dona nom al llibre: Abans no érem així. La mare diu: "Deixa el puto mòbil!", i el conte va tirant enrere fins a les cavernes.

- L'ha influïda molt el Patufet?

- Influït no. Va ser important per mi perquè gràcies a ell vaig descobrir tot una època que, si no, no hagués descobert mai. El tinc a casa tot enquadernat. Va ser la meva primera lectura en català. La tercera part del conte està dedicada a Folch i Torres perquè imito el llenguatge d'aquella època: "Eulàlia, deixa el vano". Perquè el vano era com el mòbil d'aleshores. Quan vindico el costumisme, no vull dir que vull escriure com Folch i Torres, però sí que dic que Faulkner, en el fons, és costumista. O Víctor Català, a qui adoro. També és costumista. En què es diferencia el costumisme del realisme? Que el realisme té una visió des de dalt que pot ser un pèl crítica. Explicar un banquet de burgesos, per exemple, no té cap sentit si no hi ha una mirada crítica. Sagarra, a Vida privada, quan explica un dinar de Nadal seient un pobre a la taula, i com feien el càsting per triar-lo, fa un retrat social descarnat.

"Patufet va ser important per a mi perquè gràcies a ell vaig descobrir tot una època i va ser la meva primera lectura en català"

- Tos els contes són realistes, menys un.

- Al final hi ha una distopia, que és imaginar un futur no utòpic. En aquest cas, és imaginar un futur on algunes pràctiques sexuals no són ben vistes. 
 

Moliner acaba de publicar un nou recull de contes, "És que abans no érem així" (Columna). Foto: Adrià Costa


- Hi presenta dos regidors d'esquerres de Barcelona. No és molt sardònica?

- Tenim l'obligació de fer broma de les esquerres, perquè som d'esquerres, tot i que hi hagi una dreta que també en faci. Crec que he de ser bromista amb els meus: les dones, els indepes, les esquerres, els bevedors. Per Sant Jordi, els meus lectors no em diuen: "Oh, com m'he identificat amb aquest personatge". Si confessessin això, voldria dir que són uns desgraciats. Però quan em pregunten: "Aquest soc jo?", he de contestar: "I també jo". L'humor no és una arma, és una armadura.    

- I aquest futur distòpic el veu proper? S'està instaurant un puritanisme d'esquerres? 

- No és tant un puritanisme. L'altre dia, a TV3, una sexòloga deia que els heterosexuals no havien de ser coitocèntrics ni falocèntrics. Jo pensava: "Tant que m'he divertit jo!". Em fa gràcia que hi hagi gent que, buscant la llibertat, prohibeixi. O reguli. Un estudi recent deia que el porno d'ara augmenta el risc de violacions en manada. Jo no hi estic d'acord. El porno sempre ha estat sexista, però amb tothom. És evident que els menors no han de veure porno, però si de més gran penses que has de violar perquè has vist porno, potser has de pensar que has de volar si veus Superman. Però molta gent que conec no està d'acord amb mi. 

- Si hagués de dir un autor seu...

- Víctor Català m'encanta com a autora de contes. John Cheever i Dorothy Parker, també. Tots dos són bevedors i fan contes. De Cheever, la seva novel·la Bullet Park, sobre una urbanització, per a mi és una obra mestra.     

"A casa em van prohibir llegir. Com el mòbil ara! Si pogués fer el mateix amb la meva filla, seria un somni eròtic"

- No ve d'una família lletraferida. D'on li ve la voracitat per escriure? 

- Lletraferida? Què va, a l'inrevés! Sóc la gran de sis germans i cap d'ells no llegeix. I la barreja d'avorriment i curiositat va fer que em fes lectora, potser. A casa em van arribar a prohibir llegir. Com el mòbil ara! Imagina't quin somni. Si jo pogués fer el mateix amb la meva filla, seria un somni eròtic. La gent busca la ficció en les sèries, ara. Tothom vol ficció. Hi ha qui et diu que no, que només llegeix assaig, però poca gent hi ha que no tingui ficció a la vida. 
 

"Jo no vull mal per ningú, però hi ha gent que sí. En el judici ho hem vist", diu Moliner. Foto: Adrià Costa


- Els orígens rurals l'han impregnat?

- Pot ser. Jo vaig voler de seguida anar a la ciutat. Em deien: "Quan vagis a la ciutat veuràs que ningú se saluda". Jo pensava: "Quina meravella!". Una cosa que tenen els pobles és que tot és sostenible. Al meu hi havia un senyor que era exhibicionista. Es deia Lluïset. Ens deien: "Vigila que no et trobis en Lluïset". Era un home gran. No el deixaven acostar a prop de l'escola, però es podia tolerar.  

- M'ha agradat el conte de La garsa.

- La garsa resumeix el relat anterior, que és gairebé una novel·la curta. Primer la garsa plora per una companya morta i després se la menja. És com dir: ens lamentem per la mort d'algú, però després ja estàs fent broma. Què dura el dolor humà?

- Parlem un moment de la situació política. Com ho viu?

- Crec que la gent que està a la presó està injustament tancada i no han comès sedició. Quan diuen que no poden sortir perquè ho tornaran a fer, jo em pregunto què és el que tornaran a fer. En el cas dels Jordis, pujar a un cotxe i desconvocar? En el cas de Carme Forcadell, permetre aquell debat? El mateix que amb els exiliats. Jo vaig ser a la conselleria d'Economia aquell dia amb uns tècnics de TV3, menjant a les taules del Nostrum. Aquelles taules van ser tot el dia allà. I m'estan dient que allò és sedició. La Montserrat del Toro [la secretària judicial] va dir que havia vist les cares de la gent enganxades a la porta del departament. Això no és veritat. Hi havia dos mossos sempre i una vorera. La porta és modernista, hi ha ferro. Si hi hagués hagut cares, n'haguessin cabut tres. És un detall que a mi em fa pensar que el seu relat està motivat, potser per la por. Això ha condemnat aquesta gent, i em sembla una injustícia terrible.  

- La subleva, això.

- La Dolors Bassa. Què ha fet aquesta senyora? Si ja es van equivocar dient que era consellera d'Ensenyament. El que detecto és que molta gent del costat unionista se sent culpable de l'empresonament dels independentistes.

"Del ple del setembre del 2017, recordo com gent de Ciutadans encoratjava Carrizosa contra Forcadell: "¡Dale, dale, que está floja!". Perquè la volien fer plorar. Jo d'això no me n'oblido"

- Creu que hi ha sentiment de culpabilitat?

- Quan veus que surten moltes persones exigint que els presos han de demanar perdó... Jo sé que quan arribo a casa i la meva filla em pregunta què he fet, li puc dir sense cap vergonya el que he fet. Jo no vull mal per ningú. Penso que hi ha gent que sí que en vol. En el judici ho hem vist. Hi ha gent que ha dit mentides. Això del Millo i la trampa del Fairy. Aquesta gent què fa quan parla amb els seus fills? 
 

Empar Moliner, durant l'entrevista feta a El Petit Celler. Foto: Adrià Costa


- Confia en la taula de diàleg?

- Crec que l'hem de tenir. Mai ens hem negat a parlar. Hem d'anar a la taula i seure. Recordo els dies de les sessions del Parlament del setembre del 2017, quan es va sentir com gent del grup de Ciutadans encoratjava Carlos Carrizosa contra Forcadell: "¡Dale, dale, que está floja!". Perquè la volien fer plorar. Jo d'això no me n'oblido, perquè Forcadell és a la presó. Això és malvat. Sobre la taula, d'aquí un any, potser Pedro Sánchez s'haurà consolidat i necessitarà menys el suport d'ERC. El moment és ara, abans que Sánchez es consolidi. A la taula, el líder del PSOE no s'hi hagués assegut si hagués pogut. Com tampoc hagués tingut els de Podem allí. Per mi, és urgent que totes les persones preses surtin al carrer. La història condemnarà els qui han aplaudit la presó.     

"La meva sogra viu damunt d'un club nocturn i estan notant molt la suspensió del Mobile"

- Li preocupa l'anul·lació del Mobile?

- No l'entenc gaire. Jo soc corredora i vaig veure la mitja marató de l'altre dia. Deu mil persones de tot el món, tots junts, tossint. Tinc amics que treballen en restaurants i a la meva sogra, que viu dalt d'un club nocturn, i tots dos sectors ho estan notant.  
Arxivat a