ENTREVISTA

La Sra. Tomasa: «La cultura no és una propietat, està en les persones i els llocs que la mantenen viva»

El grup barceloní publica "Alegre pero peligroso", el seu tercer disc d'estudi, i amb el qual continuen investigant sons i estils a partir de la música llatina i l'electrònica

per Roger Font , 20 de febrer de 2020 a les 11:58 |
Alberto Limiñana i Pau Lobo, dos dels integrants de La Sra. Tomasa | Adrià Costa
Aquesta informació es va publicar originalment el 20 de febrer de 2020 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
El barcelonins La Sra. Tomasa publiquen aquest divendres el seu tercer disc d'estudi, Alegre pero peligroso, amb el qual continuen investigant i experimentant amb tota la paleta d'estils que la música d'arrel llatinoamericana i l'electrònica permeten. Una fusió, treballada en un laboratori, que per aquest disc també juga amb l'afrobeat i tempteja amb el trap. Tot plegat, en un disc que els ha de portar, quan somien, a fer una gira per Sud-amèrica.

Ens trobem amb Pol Lobo i Alberto Limiñana, dos dels set integrants, dies abans que aparegui la nova referència. Malgrat que la música que creen té la seva raó de ser en l'experimentació, tenen molt clar què és i què significa per a ells el grup. Parlem sobre el disc, sobre l'experimentació musical, sobre què vol dir ser músic i de l'apropiació musical, ara que el debat és tan candent i que ells, precisament, fusionen diversos estils d'aquí i d'allà.


- Alegre pero peligroso, el vostre tercer disc d’estudi, veurà la llum divendres.

- Pau Lobo (PL): Fa molt que està acabat i tenim moltes ganes, almenys jo, de poder ensenyar-lo.


- Alberto Limiñana (AL): Estem supercontents amb el resultat, sona genial, és una aposta fortíssima per la internacionalització i hi fem coses que no s’estilen massa.

- Amb pocs adjectius, com el definiríeu?


- PL: Amb un n’hi ha prou: tomasero.

- AL: Al final, tots els nostres discos tenen la mateixa conjunció de variables: música tradicional llatinoamericana amb música electrònica. Cada disc és diferent perquè ens agrada jugar amb el que sona actualment. Ens plantegem molt: “Va, com podem barrejar això amb allò?”. I és el que caracteritza aquest disc; és nostre, però adaptat al temps.

- Què teníeu ganes d’explicar?

- AL: El que ens funciona o amb el que ens sentim més representats és parlar de les coses que ens passen. A vegades intentem escriure la frase precisa, la rima perfecta... però al final som un grup desenfadat. Utilitzem un llenguatge molt senzill que, a part de ser fidel a nosaltres mateixos, és el que entén la gent. I la temàtica és la mateixa. Parlem de la inspiració, de les coses bones i de les dolentes, acompanyem el dolor, hi ha algun toc d’amor...


- Al mig hi ha Estado mental, que sorprèn el to.

- PL: És un missatge que ens semblava important remarcar i que ens inculquem a nosaltres mateixos. Diu: “Hay que tener miedo a la pobreza espiritual y no a la física o econòmica”. És supervital. La gent en general i nosaltres, ja no com a grup, perseguim el nostre estat econòmic. Pots no tenir diners, però si tens tota una vida i espiritualment estàs bé, no cal preocupar-se tant.

- AL: Aquest missatge és de Rubén Blades, un referent molt potent i que volíem deixar plasmat. Tot i que som un grup desenfadat, tenim la nostra consciència.

- Compteu amb les col·laboracions de Bejo, de Canàries; Coely, de Bèlgica, i Stonebwoy, d’Àfrica.

PL: És l’aposta per la internacionalització. Hi ha Bejo, que és la part del rap canari, un gènere força en auge; la Coely, més urban, trap i hip hop, i l’Stonebwoy, més d’arrel afrobeat. Són grans artistes i treballar amb ells ha estat, d’una manera molt pensada en alguns, i per casualitat en d’altres, però amb tots ha estat molt fàcil.

- Del disc, cada cançó és moltes cançons alhora. No deu ser fàcil decidir quan les doneu per bones.

- PL: És molt difícil perquè componem tots. N’hi ha dos que porten la batuta de producció, però som set i els Spotify d’un no té res a veure amb el de l’altre. Aquí hi ha la part divertida. Hi ha dies que te’n vas una mica burxat amb el que has estat fent i altres dies que estàs content perquè tu no has hagut de cedir. Però sempre acabem trobant un producte final que ens defineix a tots.

- I heu repetit amb en Genis Trani com a productor.

- PL: En el segon disc –el primer que vam fer amb ell– ens vam sentir molt a gust. Hi va aportar una part a la qual nosaltres no arribàvem i que sumava un munt. Per a aquest vam voler anar una mica sobresegurs i vam repetir. Per això i perquè es creu el projecte, s’involucra i cada cop més entén més el so que nosaltres volem, que també és un so que a ell li interessa de trobar en ell mateix.

- AL: Ell també experimenta amb nosaltres. És un projecte que se’l pren com: “No faré les coses convencionals que faig, sinó que també ho obriré una mica”. I mola perquè és una recerca mútua i ens fa veure els temes amb una altra perspectiva.
 

Pau Lobo i Alberto Limiñana, dos dels integrants de La Sra. Tomasa Foto: Adrià Costa


- La barreja de sons i la potència dona la sensació de ser un disc molt pensat per al directe.

- PL: Potser n’hi ha alguna que sí que la penses més en clau de directe, però en general penso que hem fet un disc molt escoltable, per a totes les edats i tots els moments. Abans, els nostres discos es podien escoltar anant de festa o al gimnàs corrent. Hem volgut sortir d’això i no hem pensat tant en la canya frenètica, sinó més en la contundència.

- Amb l’aparició del segon disc dèieu que estàveu veient quin era el vostre estil. El teniu més acotat, en aquest tercer?

AL: Tot i que soni molt diferent, cada vegada l’anem trobant més. I, al final, és en quines cançons es queden, quines se’n van, quines es queden al tinter... anem trobant la manera de redescobrir-nos, i això és increïble. Una de les coses més fortes que té la Tomasa i de la que més convençuts estem és aquest punt de redescobrir-se.

- Els Live Sessions ja van per aquest camí.

- AL: És bàsicament el mateix: agafar el disc anterior, destrossar-lo, recomposar-lo, redescobrir-nos en el sentit creatiu, arreglar-lo d’una altra manera i fer-lo més musical. I també com a projecte, d’apropar-nos a la gent i intentar fer un format que no se sol fer massa aquí. El resum de tot això és el redescobriment. Aquesta és la variable més maca: no cansar-nos de nosaltres mateixos. Fer que, de la nostra fórmula se’n moguin les variables, però que se’n quedi la constant. Això és bàsicament la filosofia de la Sra Tomasa.
 

- Van ser tot un fenomen i són molt vostres. Com van sorgir?

- AL: La paraula és accident. Les Live Sessions van començar perquè volíem fer un regalet a la gent després de Nuestra Clave, perquè el van acollir bé. Vam decidir muntar un tinglado enorme amb vídeo i àudio i col·laboradors.
 

Pau Lobo i Alberto Limiñana, dos dels integrants de La Sra. Tomasa Foto: Adrià Costa


- A Youtube es pot veure com és una cosa que va més enllà d’un concert en si.

- PL: És un espectacle musical, més que un concert en si. No hi ha escenari, nosaltres estem al mig, a terra, i el públic s’eleva al nostre entorn. És un espectacle que sense el públic, sense 250 persones rodejant-te, no té cap mena de sentit.

- AL: Aquest accident ha activat una altra cosa, que és que la gent comença a venir a cegues. Hi va haver el primer Live Sessions, que va anar molt bé. Però al segon, la gent, quan es van posar les entrades a la venda, sense saber el que veuria, què faríem o què tocaríem, ja va comprar l’entrada. I està passant ara, amb Alegre pero peligroso, que sense haver tret el disc ja tenim més del 70% de l’Apolo venut. Això és increïble.

- Parlem de la gira de presentació. Comenceu a l’Apolo al Guitar BCN, feu per sales de l’Estat i llavors Europa. Amb quines ganes us l’agafeu?

-PL: Per sort, en aquests vuit anys, hem pogut anar a deu països. La idea és continuar obrint mercat i el somni és arribar a fer una gira per Llatinoamèrica, que també penso que arribarà. La nostra música, per sort, funciona a tot arreu. No és un producte català ni espanyol en concret.


- Amb la vostra música beveu de moltes bandes i us “apropieu” de diversos estils. En ple debat sobre aquesta apropiació, com viviu aquestes tensions?

- AL: Hi ha dues variables que coincideixen. La primera és de qui concep la cultura com una propietat i després de qui se l’apropia. La cultura és una cosa que està en moviment i canvi costant, i els músics bevem de moltes coses. Tota puresa d’ara va ser antigament una barreja. És la inèrcia de les coses. Tot el que estigui fet amb responsabilitat i honestedat està bé. La cultura està per beure-la, compartir-la i respectar-la. Llegia en una entrevista que, al final, la cultura és de qui la manté viva, més que no pas que d’on va néixer. La propietat no existeix, sinó que la cultura és i està en les persones i els llocs que la mantenen viva. Apropiació? Nosaltres no ens apropiem de res, nosaltres no som propietaris de res, però anem amb la responsabilitat i la humilitat de mantenir-la viva, de fer-la a la nostra manera, i sempre agraïts de tot el que ens ha donat, ja sigui la música llatinoamericana, l’electrònica...

- Com heu viscut aquests vuit anys, tres discos i d’haver fet concerts per Catalunya, l’Estat i Europa?

- PL: Alegre pero peligroso.

- AL: Alegre pero peligroso.

- Definiu-m’ho.

- AL: Alegre perquè ens ho hem passat molt bé, i peligroso perquè el món de la música és força sinuós. Puges, baixes... ja no només cap enfora, sinó cap endins. Mantenir un projecte és molt difícil. Ens ho hem passat molt bé; hem passat moments molt bons, de molt dolents, i això es veu reflectit. Però, en una frase: ens ho hem passat bastant bé.

- PL: Ens ho hem passat molt bé. Alegre està en majúscules.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació