Neurobiologia i rock'n roll

Sorprèn veure que una persona tan erudita i tan brillant en una disciplina tan complexa como la neurobiologia pugui alhora convertir-se en un remolí cada cop que puja a un escenari amb el seu grup de rock. Doncs així és Mara Dierssen, investigadora del Centre de Regulació Genòmica (CRG).

S'explica a Alma, una nova manera de parlar de la realitat social. Amb actitud i optimisme. Des de la diversitat. I a partir de les històries de "la Caixa". Alma, la xarxa social social vol ser també un punt de trobada de les infinites realitats socials del nostre món.

- El teu pare era neurocirurgià, això vol dir que des de petita et vas acostumar a fer-te preguntes sobre com funciona el cervell?

- Sí, i la mare era pintora, així que a casa hi havia una barreja de ciència i creativitat. Molt sovint parlava amb el pare de la seva feina, i això em va fer pensar molt en per què som com som. De petita de vegades m’entusiasmava amb una idea que havia tingut i després el pare em deia qui l’havia expressat abans que jo i molt millor! I això em feia pensar. Què deuen tenir els nostres cervells perquè, malgrat ser tan diferents, tinguem idees tan similars?

- Quina és la capacitat del cervell que més et sorprèn?

- L’activitat mental en general em sembla sorprenent: com és possible que d’una massa de cèl·lules més o menys organitzades sorgeixin les idees, l’emoció o la creativitat? Seguim sense entendre-ho. Per ara, sobretot, torbem correlacions entre les nostres activitats o processos mentals i l’activitat bioelèctrica en determinades regions cerebrals, però ens falta molt per entendre el procés.

- Què preval: les capacitat de partida o com tractem el cervell al llarg dels anys?

- El cervell és una estructura dinàmica. Evidentment, hi ha un component genètic, però l’entorn és molt important. Fins i tot alguns processos causats per l’entorn es poden heretar… Aquesta barreja d’elements és la que ens permet ser tan versàtils i complexos, Al cervell, la connectivitat entre les neurones es produeix gràcies a la interacció amb l’entorn i, com deia Ramón y Cajal, “l’home és l’escultor del cervell”.

- Quines conclusions obtingudes en l’estudi de la síndrome de Down s’han pogut extrapolar a les persones que no la tenen?

- S’han après moltes coses, ja que quan millor pots entendre el sistema és quan té una pertorbació, perquè et permet no només entendre la patologia sinó també llançar i comprovar hipòtesis sobre el funcionament normal del cervell. Una de les coses que més ens interessen en l’estudi és capitalitzar aquest coneixement per establir mesures per millorar la vida de les persones amb síndrome de Down i, amb sort, frenar el deteriorament cognitiu causat per l’edat. Des del punt de vista terapèutic, l’avenç en el coneixement neurocientífic està obrint possibilitats que abans eren inimaginables. De fet, fa uns anys la gent em deia: “però si això no es cura!”. I és que es tracta de millorar les capacitats cognitives d’aquestes persones perquè puguin ser més independents.

- Podem fer-hi res tots els ciutadans?

- En general el que és diferent no ens agrada perquè ens fa por. Crec que la millora de la qualitat de vida sobretot depèn del fet que la societat canviï les actituds. Valorar aquestes persones, apreciar-ne les qualitats, que són interessants per a tots, i aprendre’n és fonamental. Nosaltres al laboratori mirem d’amalgamar persones amb capacitats i visions diverses, perquè la diversitat és el que ens permet avançar.
 
- En quina mesura l’art és el territori ideal per a aquest intercanvi?

- L’art és probablement la disciplina que té menys cotilles i on més llibertat creativa hi ha. Així que és un territori molt adequat perquè la gent apreciï el que pot aportar la diversitat.

- Vas començar la carrera de piano i ara toques en un grup de rock (From Lost To The River) que et permet també recaptar fons per a la recerca. Per què vas triar la música?

- La mare era pintora, però jo vaig haver de reconèixer que la meva capacitat amb els pinzells era limitada! La música sempre m’havia agradat. A més de tocar el piano, cantava en un cor de música barroca. Hi ha estudis que revelen que quan cantes en grup es produeix una sincronització del ritme cardíac i de l’activitat cerebral. Així que la música, a més d’emocionar, t’obliga a escoltar els altres i a sincronitzar-t’hi. A més, la música és un bon vehicle per transmetre ciència. A From Lost fem concerts, anomenats “des-concerts”, en què parlem de ciència entre una cançó i l’altra…

- En què consisteix el projecte “Realitats Paral·leles”?

- És un projecte musical en qual qual participen científics i músics. Les lletres les escriuen persones amb diferents capacitats i després entre ells i nosaltres anem creant la cançó. Per exemple, per a una lletra que parlava de la violència ens demanaven una música forta, per a una lletra romàntica, una cançó que només tingues un piano, etc.    . 

- En un article que vas publicar al blog de CaixaCiència, afirmes que consumir art és beneficiós per al cervell, com funciona aquest procés?

- La funció biològica de l’art és una cosa que encara ens sorprèn. Molts estudis revelen que la música sorgeix abans que el llenguatge com a mitjà de comunicació, però és difícil explicar per què produïm i consumin música i a més de manera tan intercultural, perquè és present en totes les cultures. Sabem que té efectes beneficiosos sobre el cervell: actua sobre els sistemes cognitius facilitant, per exemple, la comprensió. També se sap que repercuteix positivament en les persones que tenen malalties degeneratives i que és capaç d’avivar un record o d’afavorir la producció de dopamina, l’hormona del plaer. Encara queden molts misteris per resoldre, però cada vegada sabem més coses.

- En què es diferencia un cervell creatiu d’un que no ho és tant?

- Per desgràcia, la nostra capacitat per veure diferències microscòpiques al cervell humà és limitada. A nivell estructural, només es veuen diferències en els cervells dels músics a les àrees motores i les del llenguatge. I es veuen canvis en l’activitat cerebral, relacionats amb funcions cognitives com l’atenció. Però per ara són fonamentalment correlats.

- Alguns artistes famosos tenen trastorns de percepció i de processament mental, quina relació podem establir entre patologia mental i creativitat?

- La veritat és que hi ha una relació entre psicopatologia i creativitat: la gent amb patologies té més tendència a produir obres d’art, tot i que no sabem ben bé per què. Recordo un músic que deia que la gent compon millor quan està deprimida o té problemes… Fa temps vam fer una exposició en què demanàvem a diferents hospitals obres fetes fonamentalment per persones amb esquizofrènia, i eren treballs impressionants des del punt de vista de l’emoció que transmetien.

- La discapacitat, o el que entenem com a tal, comporta altres capacitats?

- Hi ha casos de persones autistes en què la discapacitat en alguns aspectes, especialment pel que fa a les relacions socials, ve acompanyada de capacitats especials. És el cas de Daniel Tammet, autor de Nascut en un dia blau, perquè per ell “els dimecres són blaus, com el número 9”. Em va explicar que, com que tenia problemes amb les relacions socials, de vegades a les converses repetia diàlegs de llibres, i és clar, ningú no li responia (rialla). En canvi, va ser capaç de recitar 22.000 dígits decimals del número pi. oi va fer al Museu de la Ciència d’Òxford i molta gent es va emocionar perquè, com ell mateix diu, té la bellesa d’“un poema èpic”.

- Si per a aquesta nova dècada que comença poguessis demanar un desig pel que fa a la comprensió del funcionament del cervell, quin seria?

- M’encantaria comprendre els mecanismes neurobiològics de la memòria. De fet, estem treballant en una línia que em sembla molt prometedora, que consisteix a pensar basant-nos en xarxes neuronals i no tant a nivell molecular. Què passa al cervell quan recordem i què passa quan oblidem? Jo crec que les noves tecnologies ens estan obrint possibilitats interessantíssimes per jugar amb el sistema i veure cap a on va la cosa.