19
de febrer
del
2020
Actualitzat
a les
6:23h
Aquest dimecres començaran les activitats de l'Any Josep Benet. L'acte al Palau de la Generalitat serà el punt de partida, que comptarà amb la presència del president de la Generalitat, Quim Torra, i la participació de l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté, que comissaria l'any, l'exdirector del Museu d'Història de Catalunya, Jaume Sobrequés, i de Jordi Amat, filòleg, analista i autor de Com una pàtria (Edicions 62), una biografia completa de Benet.
El proper 14 d'abril farà uns egle del naixement de Josep Benet, el 1920. La seva trajectòria vital, conclosa el 25 de març de 2008, l'ha definit Jordi Amat com la més tenaç i fecunda de l'antifranquisme. Poques personalitats han aconseguit una influència tan profunda en la societat catalana des que, sent molt jove, el 1944, es va vincular als petits nuclis de l'oposició catalanista que aixecaven -encara molt poc- el cap enmig de la tenebra.
La trobada amb Maurici Serrahima
Amat assenyala la figura decisiva en la maduresa de Benet com a activista demòcrata i catalanista: Maurici Serrahima, de la mà del qual va connectar amb les xarxes antifranquistes que es movien en la clandestinitat. Benet va esdevenir un jove militant del catolicisme més sensible socialment i del catalanisme més ferm. Les festes d'entronització de la Verge de Montserrat, el 1947, ja van suposar un salt endavant, quan un Benet amb mentalitat estratègica va treballar des de l'organització per convertir la celebració en el primer acte d'afirmació nacional catalana després de la guerra Civil.
Hi havia pocs àmbits resistents en els quals no fos present. Militant d'Unió Democràtica de Catalunya, membre del Front Universitari de Catalunya (FUC), Benet va ser un catòlic conciliar abans del Concili Vaticà II. Com a advocat, va ser l'advocat defensor de Rosa Santacana, la dona de l'històric dirigent del PSUC Joan Comorera, a finals dels cinquanta. Un fet que el va fer apropar al món comunista. Això i el seu convenciment que la represa de Catalunya només era possible des de la reconciliació social i la trobada entre mons allunyats, com eren el catalanisme de matriu catòlica i el sindicalisme i la intel·lectualitat marxista, va convertir Benet en un home pont.
La influència de Joan Maragall
Com a historiador, es va endinsar en l'estudi de la figura de Joan Maragall, i va publicar una obra fonamental, Joan Maragall i la Setmana Tràgica, que explica el xoc entre el poeta i el polític a qui aquest més admirava, Enric Prat de la Riba. Maragall va defensar la fi de la repressió després de la Setmana Tràgica, oposant-se en això a Prat. Era l'arquetípic conflicte entre el polític conservador i l'intel·lectual rebec. El llibre va aparèixer el 1963.
En la producció de Benet, hi ha un altre títol cabdal: l'Informe sobre la persecució de la llengua i la cultura de Catalunya, un estudi voluminós i sistemàtic de l'intent de genocidi cultural comès pel franquisme. Va ser, sens dubte, una de les seves obres més influents. En paral·lel a un seguit de campanyes en què va tenir un paper decisiu, com la que va dirigir en solidaritat amb Jordi Pujol quan el futur president va ser processat després dels Fets de Palau.
Rostre públic de l'Assemblea de Catalunya
Benet es va convertir en un dels rostres de l'Assemblea de Catalunya, el gran moviment unitari de l'antifranquisme dels anys setanta. Figura transversal i respectada, va ser senador durant la Transició, elegit en la candidatura d'Entesa dels Catalans, amb el suport de les forces d'esquerres. El 1980, amb motiu de les primeres eleccions al Parlament, va ser, en qualitat d'independent, candidat a la presidència amb el suport del PSUC.
L'etapa final de la vida de Benet es va centrar en la tasca d'historiador, al capdavant del Centre d'Història Contemporània de la Generalitat. No va ser, tampoc, home aliè a les controvèrsies. Ni tampoc a les ambicions personals, tot i que mai va ser un polític convencional. Va mantenir relacions complexes amb els presidents Josep Tarradellas i Jordi Pujol, de qui va ser alhora amic i crític. Però l'afirmació "Catalunya, un sol poble", no s'entén sense personalitats com la seva.
El proper 14 d'abril farà uns egle del naixement de Josep Benet, el 1920. La seva trajectòria vital, conclosa el 25 de març de 2008, l'ha definit Jordi Amat com la més tenaç i fecunda de l'antifranquisme. Poques personalitats han aconseguit una influència tan profunda en la societat catalana des que, sent molt jove, el 1944, es va vincular als petits nuclis de l'oposició catalanista que aixecaven -encara molt poc- el cap enmig de la tenebra.
La trobada amb Maurici Serrahima
Amat assenyala la figura decisiva en la maduresa de Benet com a activista demòcrata i catalanista: Maurici Serrahima, de la mà del qual va connectar amb les xarxes antifranquistes que es movien en la clandestinitat. Benet va esdevenir un jove militant del catolicisme més sensible socialment i del catalanisme més ferm. Les festes d'entronització de la Verge de Montserrat, el 1947, ja van suposar un salt endavant, quan un Benet amb mentalitat estratègica va treballar des de l'organització per convertir la celebració en el primer acte d'afirmació nacional catalana després de la guerra Civil.
Hi havia pocs àmbits resistents en els quals no fos present. Militant d'Unió Democràtica de Catalunya, membre del Front Universitari de Catalunya (FUC), Benet va ser un catòlic conciliar abans del Concili Vaticà II. Com a advocat, va ser l'advocat defensor de Rosa Santacana, la dona de l'històric dirigent del PSUC Joan Comorera, a finals dels cinquanta. Un fet que el va fer apropar al món comunista. Això i el seu convenciment que la represa de Catalunya només era possible des de la reconciliació social i la trobada entre mons allunyats, com eren el catalanisme de matriu catòlica i el sindicalisme i la intel·lectualitat marxista, va convertir Benet en un home pont.
La influència de Joan Maragall
Com a historiador, es va endinsar en l'estudi de la figura de Joan Maragall, i va publicar una obra fonamental, Joan Maragall i la Setmana Tràgica, que explica el xoc entre el poeta i el polític a qui aquest més admirava, Enric Prat de la Riba. Maragall va defensar la fi de la repressió després de la Setmana Tràgica, oposant-se en això a Prat. Era l'arquetípic conflicte entre el polític conservador i l'intel·lectual rebec. El llibre va aparèixer el 1963.
En la producció de Benet, hi ha un altre títol cabdal: l'Informe sobre la persecució de la llengua i la cultura de Catalunya, un estudi voluminós i sistemàtic de l'intent de genocidi cultural comès pel franquisme. Va ser, sens dubte, una de les seves obres més influents. En paral·lel a un seguit de campanyes en què va tenir un paper decisiu, com la que va dirigir en solidaritat amb Jordi Pujol quan el futur president va ser processat després dels Fets de Palau.
Rostre públic de l'Assemblea de Catalunya
Benet es va convertir en un dels rostres de l'Assemblea de Catalunya, el gran moviment unitari de l'antifranquisme dels anys setanta. Figura transversal i respectada, va ser senador durant la Transició, elegit en la candidatura d'Entesa dels Catalans, amb el suport de les forces d'esquerres. El 1980, amb motiu de les primeres eleccions al Parlament, va ser, en qualitat d'independent, candidat a la presidència amb el suport del PSUC.
L'etapa final de la vida de Benet es va centrar en la tasca d'historiador, al capdavant del Centre d'Història Contemporània de la Generalitat. No va ser, tampoc, home aliè a les controvèrsies. Ni tampoc a les ambicions personals, tot i que mai va ser un polític convencional. Va mantenir relacions complexes amb els presidents Josep Tarradellas i Jordi Pujol, de qui va ser alhora amic i crític. Però l'afirmació "Catalunya, un sol poble", no s'entén sense personalitats com la seva.