Aquest estiu vaig sortir molt empipada d'un concert infantil. Era gratuït, en una plaça, en ple mes d'agost. D'un dels grups infantils de moda. Com us podeu imaginar, no hi cabia ni una agulla. I jo vaig sortir amb una pregunta rebotant-me dins del cervell: "què els passa als adults?".
El que a l'inici del concert era un sentiment de sorpresa ("de veritat que es quedaran aquí?"), després es va convertir en una cara d'al·lucinada ("no escoltaran a la gent demanant-los que es moguin?"), per acabar-me transformant en una mare emprenyada ("quina penya! Es pensen que viuen sols!").
De veritat: cal un estudi antropològic urgent sobre l'actitud d'alguns adults en els concerts infantils. Què carai els passa? No sé com no hi ha més baralles. No sóc de donar cops de puny, sempre he pensat que la violència no va amb mi (serà per l'alta probabilitat de perdre en cas d'enfrontament físic?), però us asseguro que hagués agraït que algú tirés un got al cap d'algun progenitor.
Segur que us heu trobat amb situacions inversemblants en concerts (o espectacles). Per exemple: tothom assegut a terra, entretenint la quitxalla mentre no comença el xou. Aquell moment de la vigília de la felicitat, que molts petits viuen amb nervis i emoció. Tot ben contingut. Cinc minuts abans d'engegar, una família que arriba tard i està encapçalada per un progenitor barrut que es creu el rei del mambo, es fa lloc entre la gent i s'enfila a algun lloc perquè les feres puguin veure bé el concert. Ni tan sols es digna a mirar enrere per veure si molesta. El resultat? Fer aixecar a tothom del darrera, perquè la seva gran pensada fa que un grapat de famílies ja no hi vegin des del lloc on estaven esperant assegudes pacientment. La situació pot anar a pitjor: algú educadament els demana que es moguin, els demana una mica de respecte. L'adult responsable ignora la petició i es queda tan ample. Com si sentís ploure.
Un altre fenomen aterridor? Els pares que volen ser a primera fila dels espectacles infantils. Si la teva quitxalla no pot estar sola al davant, no és un problema. Tothom ho pot comprendre. El problema és que tu vulguis estar-te dret sense immutar-te entorpint a la resta de mortals. Per si no te n'havies adonat, estàs molestant a la resta de la humanitat. Tens solucions: estar assegut mirant de no molestar, moure't al lateral per no tapar, anar unes files enrere per donar pas a nens que van sols... El resum seria que la solució és no molestar. Pensar en els altres. De veritat, què li passa a la gent? I no es tracta només de veure-hi bé: també es tracta de donar exemple als petits, que sinó també es pensaran que viuen sols al món. O que el món dóna voltes al seu voltant.
A les prèvies dels concerts d'El Pot Petit, una veu enregistrada demana molt educadament que la gent segui per facilitar la visibilitat del concert. És una bona pensada, tot i que veient el panorama, és encara insuficient. A mi m'agafen ganes d'aturar l'espectacle, enfilar-me a l'escenari, agafar el micròfon, i dedicar-me a ordenar a la gent. "Tu, enrere". "Tu, asseu-te". "Vosaltres, que esperàveu pacientment, passeu aquí al davant que aquests impresentables no s'ho mereixen". "Si us plau, criatura alta, deixa passar aquest marrec al davant que és més petit". I narinant.
En aquest nou càrrec organitzatiu, també ho tindria molt clar: si algú s'aixeca i emprenya la resta, targeta vermella i expulsió. Vetada l'entrada al concert. A la gira. Però mentre no em donin aquesta nova feina, intentaré evitar concerts multitudinaris, i sempre que pugui aniré a concerts amb butaques, on cadascú s'asseu on toca, i t'assegures que cap maleducat t'emprenyi. La gent que es pensa que viu sola hauria de viure sola.