El club que simbolitza la unitat d'Irlanda

El Derry City és originari dels sis comtats sota sobirania britànica però competeix a la lliga de la República

15 de febrer del 2020
Actualitzat el 20 de març del 2024 a les 22:04h
Els colors blanc i vermell del Derry City FC onegen al mític Free Derry Corner en record de Ryan McBride, capità del club mort de manera sobtada el 2017
Els colors blanc i vermell del Derry City FC onegen al mític Free Derry Corner en record de Ryan McBride, capità del club mort de manera sobtada el 2017 | Margaret McLaughlin

El triomf electoral del Sinn Féin en les eleccions generals del darrer 8 de febrer, que per primera vegada des de fa més d'un segle ha tornat a convertir l'històric partit nascut el 1905 amb l'objectiu d'assolir la independència d'Irlanda en la principal força política de l'illa, ha suposat tornar a posar al centre del debat polític irlandès la necessitat d'un referèndum a curt termini per tal d'assolir l'anhel republicà de reunificar l'illa d'Irlanda en un únic estat independent.

Aquest objectiu, pel qual el Sinn Féin combat des del 1921, quan el Tractat Angloirlandès va posar fi a la guerra d'independència dividint l'illa entre els vint-i-sis comptats de l'Estat Lliure i els sis que, convertits en Irlanda del Nord, van restar sota ocupació britànica, té en un club de futbol, el Derry City, un dels seus principals referents.

Per entendre el simbolisme d'aquest equip cal remarcar que, a diferència del que va succeir amb l'organització del rugbi o dels esports gaèlics, que es van mantenir sota un mateix paraigua tot i la partició de l'illa, l'estructura del futbol irlandès es va dividir un cop es va materialitzar la independència. Per una banda, l'Associació de Futbol Irlandesa (IFA) va continuar gestionant les competicions als sis comptats, mentre que l'Associació de Futbol de l'Estat Lliure Irlandès (FAIFS), que posteriorment es convertiria en l'actual Associació de Futbol d'Irlanda (FAI), va organitzar els campionats del nou estat lliure.

Així, doncs, quan el Derry City, l'equip representant de la capital del comptat de Derry, es va constituir formalment el 1928 va afiliar-se a la IFA i va participar en les competicions que s'organitzaven als sis comptats del nord d'Irlanda. Amb la seva creació, el Derry City agafava el testimoni del Derry Celtic, un antic equip de la seva mateixa ciutat que havia estat expulsat de la lliga irlandesa el 1913 i que havia decidit inscriure's a l'Associació Atlètica Gaèlica degut als seus estrets vincles amb el nacionalisme que, en aquell moment, lluitava per alliberar el conjunt de l'illa d'Irlanda de la dominació britànica.
 

Un cartell del Sinn Féin al Free Derry Corner anuncia que arriba el temps de la unitat d'Irlanda. Foto: @DerrySinnFein


L'expulsió del Derry Celtic de la lliga irlandesa de futbol va deixar la ciutat sense cap equip d'alt nivell en una situació que, fruit de les peculiars circumstàncies polítiques que aquest territori va viure, i que passen per la Primera Guerra Mundial, per l'aixecament nacionalista de Pasqua, per la Guerra d'Independència i per la partició de l'illa, no es va corregir fins el naixement del Derry City. Curiosament, en el moment de la seva creació, el nou club de la ciutat de Derry va optar per abandonar la referència cèltica de la seva denominació per tal de crear una entitat inclusiva en què poguessin sentir-s'hi identificats tant els nacionalistes catòlics com els unionistes protestants. Tot i així, a ningú escapa que el club va optar per anomenar Derry a la seva ciutat, tal i com fan els nacionalistes, i no pas Londonderry, com pregonen els unionistes per posar l'accent en els seus vincles amb el Regne Unit i en el paper que els gremis de la capital britànica van desenvolupar en la construcció de la localitat.

Des del mateix moment de la seva creació, el Derry City va adoptar com a llar l'estadi de Brandywell, propietat de la corporació municipal i situat al sud-est del popular barri nacionalista del Bogside, on el Derry Celtic havia jugat de 1900 a 1913. Malgrat que, poc després de la seva creació, el Derry City va tenir la possibilitat d'adquirir el que havia estat el primer terreny de joc del seu predecessor, el Celtic Park, el club hi va renunciar propiciant que aquest històric estadi passés a mans de l'Associació Atlètica Gaèlica, que el va convertir en l'escenari dels principals partits dels esports gaèlics al comptat de Derry.

Durant les primeres dècades de la seva existència, el Derry City no va tenir una especial significació política i, malgrat que la ciutat de Derry tenia una àmplia majoria de població catòlica, entre els seus seguidors s'hi podia trobar un gruix important de persones de confessió protestant.
 

Un mural vora l'estadi de Brandywell recorda els màrtirs de la Brigada de Derry de l'Exèrcit Republicà Irlandès. Foto: extramuralactivity.com


Aquesta situació va començar a canviar durant la dècada dels seixanta i, molt especialment, arran de la participació del Derry City a la Copa d'Europa de la temporada 1965-66, un dret que s'havia guanyat gràcies al seu primer i únic triomf en la lliga d'Irlanda del Nord del curs anterior.

Amb la seva victòria sobre l'FK Lyn noruec, el Derry City es va convertir en el primer equip nordirlandès a superar una eliminatòria europea, un fet que, paradoxalment, va disgustar de manera profunda els regents de l'Associació de Futbol Irlandesa, un organisme que estava controlat per protestants de filiació política unionista, com el seu president, Harry Cavan, a qui no feia cap gràcia que un club amb suport majoritari de població catòlica esdevingués el principal referent del futbol a l'Ulster.

Això va comportar que la federació nordirlandesa decidís que a la següent ronda, corresponent als vuitens de final, el Derry City havia d'abandonar Brandywell per jugar el partit contra l'Anderlecht belga en un estadi de Belfast, adduint que el seu terreny de joc habitual no recollia les condicions necessàries per disputar-hi un partit de la Copa d'Europa, malgrat que ho havia fet sense problemes en la ronda prèvia.

En l'anada d'aquella eliminatòria, l'Anderlecht va derrotar per 9-0 el Derry i no va posar cap impediment per jugar la tornada a Brandywell després d'haver enviat un delegat a inspeccionar el terreny. Tot i així, la federació nordirlandesa va continuar enrocada en la seva posició i el partit de tornada no es va disputar mai, ja que el Derry City va preferir no competir a fer-ho en un estadi que no fos el seu.
 

Una imatge de l'eliminatòria entre el Derry City i el Lyn noruec de la Copa d'Europa 1965-66, la primera vegada que un equip nordirlandès va superar una ronda en la màxima categoria continental. Foto: Corelaine Chronicle


Aquesta anècdota marcaria l'inici de la ruptura entre el Derry i la federació nordirlandesa, controlada per l'unionisme protestant, que va es va accentuar arran de l'esclat dels Troubles i de l'emergència de l'Associació pels Drets Civils d'Irlanda del Nord, especialment a partir del 1969. El barri del Bogside, molt proper a Brandywell, es va convertir en l'escenari recurrent d'enfrontaments entre manifestants i policia al temps que esdevenia un feu d'un renascut Exèrcit Republicà Irlandès, el cada cop més popular IRA provisional. Així, doncs, en un partit entre el Derry i el Linfield de Belfast, l'equip representant per excel·lència de l'unionisme, celebrat el 25 de gener de 1969, s'hi va produir un esclat de violència que va obligar a evacuar els seguidors del club protestant a la mitja part després de les baralles generalitzades que havien arribat fins al terreny de joc.

Davant d'aquella situació, i de la violència que s'estenia arreu dels sis comptats del nord d'Irlanda i que tenia en Derry un dels seus epicentres, el Linfield es va negar, durant els anys 1970 i 1971, a tornar a jugar a Brandywell, obtenint el suport de la federació, que afavoria de manera clara els interessos de l'equip protestant en decretar que el Derry havia de jugar els partits que li corresponien com a local contra el Linfield a l'estadi del seu rival.

La situació de tensió que es vivia a Derry no va fer sinó augmentar amb l'inici de la dècada dels setanta, quan diversos barris de la ciutat, entre ells el Bogside, van quedar sota control de l'IRA, provocant que la policia a penes s'atrevís a aventurar-s'hi. Com ho demostra el fet que, durant el Bloody Sunday del 30 de gener de 1972 va ser l'exèrcit britànic qui va entrar a la barriada per reprimir una marxa pels drets civils, ocasionant la mort de 14 persones.
 

Cartell anunciant la victòria de l'IRA el 1974 Foto: National Musuems Northern Ireland


A nivell futbolístic, els successos de setembre de 1971, quan un grup de joves va atacar i posteriorment cremar l'autocar en què viatjaven els jugadors del Ballymena United per disputar un partit a Brandywell, va provocar que la majoria d'equips de la lliga nordirlandesa, de confessió protestant, s'afegissin al boicot del Linfield i es neguessin a tornar a l'estadi de Derry, una decisió que va comptar amb l'aval de la Royal Ulster Constabulary (RUC), la policia local, controlada per la comunitat protestant, que va realitzar un informe afirmant que no era segur disputar partits de lliga a Brandywell.
 
Aquesta decisió va forçar el Derry City a exiliar-se a Coleraine, una ciutat situada a una cinquantena de quilòmetres de casa seva i que, per a més inri, era de majoria protestant i unionista, un fet que dificultava el desplaçament dels seus afeccionats i que minvava notablement la seva capacitat esportiva i econòmica. Davant d'aquesta situació, el Derry City va sol·licitar, l'octubre de 1972, permís per retornar a Brandywell sota l'argument que el seu estadi no era pas més perillós del que ho eren la de la majoria de recintes esportius d'un nord d'Irlanda que veia com l'IRA havia generalitzat la seva activitat armada fins al punt de popularitzar l'eslògan Victory to the IRA, creient que una ràpida victòria sobre l'exèrcit britànic era possible en aquells primers anys setanta.

La votació al si de la federació nordirlandesa va negar el retorn del Derry City a Brandywell per només un vot, una circumstància que va desesperar els regents de l'entitat, que l'endemà mateix van decidir retirar el club de la lliga. S'iniciava així una travessia en el desert, com els mateixos dirigents van batejar-la, que es va estendre al llarg de tretze anys, entre 1972 i 1985. Durant aquest període, el Derry City només va competir en lligues regionals amateurs al temps que presentava, cada any, una sol·licitud de readmissió a la primera divisió que era sistemàticament rebutjada perquè no renunciava a Brandywell com a estadi local.
 
Malgrat una certa estabilització en allò que fa referència a la seguretat del Bogside, la federació nordirlandesa sempre va negar la petició del Derry City de retornar a la lliga, un fet que va propiciar que el club explorés la possibilitat d'integrar-se a les competicions de la República d'Irlanda, un gest d'inequívoc significat polític.

L'estadi de Brandywell ple de gom a gom durant el primer partit que el Derry City FC va jugar a la lliga irlandesa, el 8 de setembre de 1985 Foto: derrycityfc.net

 
Després d'anys de converses, i malgrat l'oposició del vicepresident de la FIFA i president de la federació nordirlandesa, el protestant Harry Cavan, el Derry City va ser acceptat el 1985 com a membre de ple dret de les competicions de la República, iniciant el seu periple des de la segona divisió.
 
La decisió va suposar un alleujament per als dirigents del club, que van veure com s'acabava la seva marginació esportiva i com Brandywell continuava essent el seu estadi, però no va estar exempta de riscos i polèmiques. Un d'ells, els atacs que els autocars dels jugadors i dels seguidors patien quan travessaven, camí de la República, territoris majoritàriament protestants que veien en el Derry City un símbol de la unitat d'Irlanda, i al qual agredien precisament per això.

L'admissió del Derry a la lliga irlandesa va suscitar l'entusiasme del públic local per tot el que comportava i, ben aviat, milers de persones van omplir habitualment Brandywell, convertint-lo en l'estadi amb una major assistència del campionat irlandès. Un estadi que tenia, a més, la singularitat de no ser controlat per cap força policial sinó per un servei d'ordre organitzat pel propi club. De fet, la presència del RUC vigilant els partits del Derry City hagués estat considerada una provocació per part del públic local, cada cop més identificat amb la causa republicana.
 
El fervor que la fi de la travessia en el desert va suposar per al Derry City va fer que, el 1987, el club ascendís a la primera divisió irlandesa i que, dos anys després, guanyés un històric triplet imposant-se en la lliga, la copa i la copa de la lliga, una circumstància que va desfermar l'eufòria d'un club cada cop més identificat amb la causa nacionalista i republicana, en bona part gràcies al fet de participar a les competicions de la República, simbolitzant així l'anhel d'una Irlanda unida.
 

Martin McGuinness, dirigent del Sinn Féin i comandant de l'IRA, amb la bufanda del Derry City FC a les tribunes de Brandywell poc abans de la seva mort Foto: The42.ie

 
De fet, entre els afeccionats il·lustres del Derry City hi trobem els principals dirigents de les forces nacionalistes locals, com és el cas de John Hume, premi Nobel de la pau i màxim representant del Partit Socialdemòcrata i Laborista, a qui la seva passió pel club l'ha dut a ocupar-ne la presidència, o del difunt Martin McGuinness, líder del Sinn Féin i comandant de l'IRA.

A l'igual que ho va ser en els temps més durs del conflicte violent, el Derry City també ha esdevingut un símbol d'unitat irlandesa després del procés de pau que va culminar amb els Acords de Divendres Sant de 1998 i amb la desaparició del gruix de la violència protagonitzada per l'IRA i els grups paramilitars unionistes. Des de la pacificació d'Irlanda, el club no s'ha estat de mostrar el seu compromís amb la pau amb actes com un partit amistós per recollir fons per a les víctimes de l'atemptat d'Omagh, perpetrat per un grup de dissidents de l'IRA, o el partit per la pau que Brandywell va acollir el 2003, amb el Barça com a gran protagonista, i que va ser possible gràcies a les gestions, entre d'altres, de John Hume i de l'aleshores president de Generalitat, Pasqual Maragall.
 
La nova etapa oberta després dels acords de pau va provocar que el Derry City, a imatge dels nous temps, abracés la política de refer ponts entre comunitats conservant, però, la seva identitat marcadament nacionalista. Així, doncs, les banderes tricolors irlandeses i la simbologia política han perdut espai a Brandywell, a excepció dels partits amb equips forans, però això no ha implicat que l'entitat hagi deixat de representar l'anhel de la unificació d'Irlanda.

Sense anar més lluny, el passat continua molt present en el dia a dia del Derry City ja que tot i la pacificació del país, el nou Servei Policial d'Irlanda del Nord (PSNI), nascut per tal de deixar enrere el sectarisme dels seus predecessors, continua sense fer-se càrrec de la seguretat durant els partits, si bé té la potestat d'accedir a l'estadi i als seus voltants en cas d'emergència.
 
Després d'uns anys convulsos, sobretot des del punt de vista financer, el Derry City afronta en l'actualitat un nou problema com a conseqüència de l'entorn sociopolític en el qual es desenvolupa, un Brexit que ha fet revifar la frontera que el separa del sud de l'illa. Una frontera que, en cap cas, ha fet replantejar al club la seva participació en les competicions de la República. Ans al contrari, els dirigents del Derry City no dubten en afirmar que la seva pertinença a les competicions irlandeses és permanent.
 
Una circumstància que converteix aquest club en l'autèntic símbol de l'anhel de la unificació d'Irlanda. Un somni que, des de la victòria del Sinn Féin en les darreres eleccions en territori de la República, sembla una mica més proper.

Arxivat a