«Art trobat», la preciosa memòria dels objectes

Barcelona, ciutat d'antiquaris i brocanters. Barcelona, ciutat en què la memòria avui està proscrita, el passat es foragita i res fa valorar els records de ningú. Barcelona, la ciutat de l'art trobat, de la feina d'aquelles persones que troben art a les cases d'altres persones. La professió d'antiquari, sí, devaluada, criticada, sempre sotmesa a suspicàcies, algunes potser fins i tot raonables. El bon antiquari és l'antiquari honest, aquell que hi guanya i que hi fa guanyar a la persona a qui compra una peça i a la qui la ven. És un triangle amorós, sense sexe –bé, no se sap mai– però sens dubte erotitzant. L'eròtica de la peça trobada, restaurada i venuda. Un cercle vital en que allò que romania oblidat torna a la vida en canviar de mans, en reencarnar-se. Una professió fascinant.
 
Fa anys que m'interessa molt el món de l'antiquari, el brocanter i el botiguer de vell. Són professions diferents i val la pena no confondre-les. Sobre l'antiquariat m'ha explicat coses fabuloses el gran Artur Ramon, que a més a més de pertànyer a una històrica saga d'antiquaris barcelonins –Artur Ramon Art, molts anys al carrer de la Palla i ara al carrer Bailèn– és un molt bon divulgador de l'art i de les antiguitats. El vaig conèixer a 8aldia, el programa de Josep Cuní. Mentre esperàvem torn per sortir a parlar dels nostres temes, sempre conversàvem. Li explicava coses de pel·lícules i ell guardava silenci sobre possibles troballes fabuloses que havia fet. El silenci és important en l'antiquari. I la discreció.
 
L'Artur acaba de publicar Art trobat. Històries d'antiquaris, editat per Comanegra. Són relats protagonitzats per persones del seu ofici. Relats reals, relats inventats, relats inspirats en vides que li han explicat, relats que ha viscut ell mateix. No se sap el grau de realisme que posseeix cadascun d'ells. M'agradaria preguntar-li però em sembla que no em respondria amb gaire claredat. Tenia reserves sobre què escriure i com escriure. Ricard Mas va ser l'estímul definitiu quan li va proposar a l'Artur escriure relats a El mirador de les arts. Va ser l'espurna per llançar-s'hi. 

El Jordi Baron, a més a més de les fotos que acompanyen, poèticament i amb afany simbòlic, els relats del llibre, també li va regalar a l'Artur un pom d'històries que serveixen de punt de partida a les que ell ens explica, als personatges que amb força literària i una inesperada tendresa l'Artur en fa avinents. Entre les que li han regalat i les que ell ha viscut, imaginat i agafat prestat del natural es confegeix Art trobat. Són les històries d'un antiquari estafat per una dama rica. M'ha recordat els aromes de La major oferta, aquella pel·lícula trista i colpidora de Giuseppe Tornatore. Són les històries d'un llit que acull un mort. D'una Cleòpatra amb reminiscències familiars. D'un venedor barrut que té un Miró a casa i el tracta com si fos una fètida mercaderia. Un Rembrandt camuflat que acaben sent dos. Una relació de senyora i serventa, amb un quadre de Degas fent de testimoni... i de justicier. Una calaixera i unes desenes de monedes d'or que separen un pare i una filla. Unes golfes habitades per ninots luxuriosos...
 
La que més m'ha agradat, la història troncal i decisiva del llibre, és L'última compra, la vida d'aquell antiquari ancià que vol fer una última compra, la seva obra mestra, el llegat que deixa en aquest món. Un Velázquez, us imagineu? El traç d'aquest relat és exquisit, l'humanisme que destil·la, la precisió literària, l'emoció. Una obra d'orfebreria, gens rococó, molt subtil, de línia clara i verb savi.
 
Els objectes tenen vida i memòria, no em cansaré d'escriure-ho i d'explicar-l'hi a tothom. Hi ha persones que saben resseguir la història d'aquests objectes, historiar-los, posar-los en valor. I després, fer que els objectes ressuscitin. Ja sigui a casa d'algú o explicant-nos als altres la seva història. D'això tracta Art trobat, dels records i de la vida.