Perich, records i actualitat

Tinc molt clar, claríssim, el meu primer record de Jaume Perich. Va ser –perdó si algun dia em repeteixo una mica- a Filiprim. Hi apareixia cada dia al capdavant del seu consultori sentimental. Donava consells a l'audiència, responia suposades consultes que li arribaven, era sarcàstic, incorrecte, molt incorrecte.

Avui no seria possible aquella secció, lliure i animal, en què se'n fotia de tot, subvertia qualsevol norma, es rebel·lava contra tots els clixés, es mostrava partidari de l'anatomia femenina plantejant constantment la mateixa pregunta: "Què és millor, pit o cul?". Avui li dirien masclista i heteropatriarcal. No pararien atenció a les intencions amb què ho feia. Perich va morir prematurament pocs anys després. Recordo també un Tomb per la vida que li va dedicar Puyal. Jo era jove, no sabia valorar gaire tot allò que veia, l'identificava com algú que sempre estava de conya. Vist avui amb perspectiva, quina meravella!

Al llarg dels anys m'hi he anat topant, he anat aprenent coses sobre ell, sobre el seu afany polièdric. He descobert com d'exitosos van ser els seus llibres de finals dels seixanta i al llarg dels setanta. Llibres com Autopista, per exemple, van ser un fenomen de masses. He après que els temps de Por favor! junt amb Juan Marsé, Manuel Vázquez Montalban i José Ilario van ser colossals. M'han explicat que Perich era un irrecuctible de Bocaccio i he trobat una joia: el llibret que va fer per celebrar el quart aniversari de la boite imaginada per Oriol Regàs. He après molt de la manera com ell veia el món i com el representava amb els seus dibuixos de traç entretallat. He après que el Gat Perich és un premi fonamental per a entendre avui l'evolució de l'humor gràfic i el món dels ninotaires.
 

És un gust visitar sovint aquest perfil de Twitter que es diu "@elgranperich" i que no només difon l'obra de l'artista sinó que també fica cullerada en temes de l'actualitat. Els salseja, els salpebra, els interpreta amb el seu estil, talment com si un comentari de l'autèntic Perich fos possible. Estic content perquè tinc a les mans un llibre fabulós, una novetat editorial de Perich. Es tracta d'Un abric verd penicil·lina, que han publicat Angle Editorial i l'Ajuntament de Barcelona i que ha editat Kap, profund coneixedor de l'obra i l'esperit Perich.

És un inèdit que va aparèixer entre els papers de Perich donats per la seva família a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Era un projecte que l'autor va deixar embastat però inconclús. Uns fulls desordenats que combinaven dibuixos acabats amb d'altres que eren amb prou feina esbossos. Hi havia textos que els acompanyaven però tot era un pèl caòtic.

Kap hi ha posat ordre per a donar a llum a aquest llibre preciós en què Perich explica la seva infància i adolescència en un temps gris. Ressalta alguns dels temes fonamentals de la seva obra i que portava a dins des dels seus anys d'aprenentatge: la moral catòlica, l'anticlericalisme, la repressió sexual, l'estupefacció permanent davant tot i tothom, la dificultat de les relacions humanes, la lucidesa dels nens, l'educació castradora, allò que s'espera de nosaltres i que a nosaltres ens interessa més viat poc, les normes de conducta, el càstig, els pares i els fills... En fi, un compendi, una antologia, una brutalitat made in Perich. Compreu-lo, us fareu un favor.