«Crims», excel·lent i addictiu

El periodisme de successos quan és bo és molt bo. I Crims és molt bo. És la versió televisiva del programa que triomfa a Catalunya Ràdio i té la mateixa persona al darrere: Carles Porta. Per què és molt bo? Doncs perquè té al darrere molta feina que llueix molt bé en pantalla. El primer capítol, ahir al vespre, va ser d'impacte: el famós cas de Brito i Picatoste de la tardor de 2001. Me'n recordo perfectament, recordava detalls i estava esperant el moment del capítol en què en parlessin. Com per exemple, el moment de l'assassinat i violació a Collserola. Va ser tot un impacte, tant en el seu moment com ahir en recordar-ho.

Crims té moltes coses bones: la recerca de dades, l'aparició dels testimonis essencials, el tempo del relat, la capacitat de ser interessant i alhora emocionant, el respecte de la trama detectivesca sense forçar el to exhibicionista ni demagògic ni groc... I un que pot passar inadvertit però que trobo fonamental: la reconstrucció dels fets a càrrec d'actors és creïble. Veure dues persones fent de Brito i Picatoste corrent pels camps i descampats de Lleida pot resultar ridícul si no es fa amb capacitat narrativa i tremp audiovisual. No grinyola gens ni mica.
 

Aquest primer episodi narra el cas de Brito i Picatoste, que l'octubre del 2001 es van escapar del Centre Penitenciari de Ponent (Lleida).

En el doble capítol d'avui coneixerem els detalls de la fugida, les seves conseqüències i el seu desenllaç.#CrimsTV3pic.twitter.com/7wLCKpCQY1

— Crims (@Crims_Oficial) February 3, 2020

El contingut del primer capítol és excel·lent. I posa èmfasi en un element que no era gens fàcil: explicar el desconcert policial davant del cas, la seva incapacitat per a donar-los caça, la desesperació a la qual arriben els mossos en veure que Brito i Picatoste els estan burlant dia rere dia. Les explicacions dels mossos al càrrec del cas resulten eloqüents i bastant creïbles. Ens expliquen la incredulitat davant del que els estava passant, els operatius frustrats, les nits en vetlla, la incertesa, la por, la frustració i, sobretot, la pressió social a què van arribar a estar sotmesos: "No dormíem, no teníem vida familiar, somiàvem amb ells, els volíem agafar". Va arribar a ser una obsessió.

En cap moment perceps que s'estan justificant. En cap moment t'ho prens com si el programa fos un rentat d'aquells esdeveniments que molts van interpretar com negligents per part de la policia catalana. I això és complicat d'aconseguir. Els detalls estan ben cuidats, no es descuiden d'explicar-nos bé com eren els dos fugitius, quina relació tenien, amb pinzellades sobre l'amor de Picatoste cap a Brito sense caure en el morbo injustificat. T'assalten alguns dubtes que queden un pèl irresolts: com és possible que en cap moment poguessin interferir el tal Pavón, el col·laborador dels fugitius que els proporcionava menjar i telèfons? Té lògica pensar que no volien precipitar-se però no acaba de resultar creïble que poguessin arribar a trobar-se tantes vegades sense que la policia pogués fer-hi res.

També és impactant saber que el Cos Nacional de Policia –arrel de saber que el mort a Collserola era cosí d'un membre del cos- es va prendre el cas com una cosa personal i va ocultar informació als Mossos. Les lectures cap al present més roent resulten del tot reveladores. "Si hagués estat per mi, calo foc a la comissaria de Via Laietana", etziba un dels caps de l'operatiu dels Mossos. Caram!
 

Després de gairebé un mes de fugida i més de 100 policies desplegats al dispositiu de vigilància d'aquella nit, el 16 de novembre Brito i Picatoste van ser detinguts a la carretera de la Rabassada.#CrimsTV3pic.twitter.com/XjWIHPsec4

— Crims (@Crims_Oficial) February 3, 2020

Esdevé fonamental el relat de qui era llavors el cap de premsa de Mossos, Carles Fernández. Cap al final proporciona un detall molt substancial: quan els van atrapar els van clavar una pena del TN com una casa de pagès. Haguessin pogut fer-los entrar a la comissaria sense que ningú se n'assabentés però van decidir expressament fer-los sortir dels furgons i passar per davant les càmeres de televisió. La societat necessitava veure'ls, quedar-se descansada, tenir la certesa que havien sigut caçats.

Bé, en resum, un molt bon treball. Ple de motius interessants, tant a nivell audiovisual com purament periodístic. Em vaig quedar enganxat a la pantalla i em sembla que van ser moltíssims els que els va passar exactament el mateix.