Paraula de Borbó

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Felip VI a escena. El cap de l'Estat inaugura oficialment aquest matí la legislatura al Congrés. A l'acte no hi assistiran ni els diputats ni els senadors d'ERC, JxCat, CUP, EH Bildu i BNG. La imatge serà ben gràfica: fa anys que la monarquia ha dimitit de representar (i també d'escoltar) a tots els ciutadans de l'Estat. Els Borbons han convertit en enemics a tots els que demanen canvis de fons o trencar Espanya, encara que així ho vulgui una majoria dels seus ciutadans. S'ha convertit en un dels principals contraforts del sistema del 78, fet que li permet anar fent sense donar massa explicacions i evitar que els grans partits espanyols la qüestionin.

El clímax del distanciament amb els independentistes, que els discursos en català d'Elionor no han capgirat, va ser el discurs de Felip VI el 3 d'octubre del 2017. Feia mesos que el rei estava callat i Carles Puigdemont esperava que després dels excessos policials del dia 1 fes una crida al diàleg i l'entesa. Però va fer tot el contrari (fins i tot per sorpresa de Mariano Rajoy) i va legitimar i animar l'"a por ellos". Diverses informacions han apuntat els darrers mesos que Felip VI està incòmode amb la fórmula de govern i, sobretot, amb el protagonisme que els pactes donen a ERC i a Bildu però també amb que les tres dretes el converteixin en el seu heroi particular. Difícilment avui es mullarà perquè encara ho empitjoraria. Mentre la situació no es desbordi no mourà fitxa però tampoc avalarà la governabilitat enèrgica que es reclama a Pedro Sánchez.

Les seves paraules poden, però, ser usades per condicionar la reunió que dijous han de mantenir a Barcelona el president espanyol i el seu homòleg català Quim Torra. Serà la reunió prèvia a la de la mesa de governs pactada per ERC i el PSOE i que va estar a punt de quedar ajornada fins després de les eleccions. El Govern no s'hi podrà presentar amb una posició conjunta perquè l'únic que comparteixen ja els partits que el formen és aprovar pressupostos i anar a eleccions.

En tot cas la reunió de Torra-Sánchez no servirà, com pretendran els uns, per dir que amb la via del diàleg i la pressió no hi ha res a fer. De la mateixa manera que els nuls resultats de les mobilitzacions d'octubre contra la sentència no permeten argumentar, com voldrien altres, que mantenir la pressió al carrer i apostar per la desobediència serveixi per rostir-se i poc més. Sobre com hem arribat fins aquí, la mesa i les eleccions que venen ha escrit aquesta opinió.   

Avui també estarem pendents del judici del crim de la Guàrdia Urbana de Barcelona i del de Trapero a l'Audiència Nacional que segueix amb la declaració del tinent coronel Baena. Fora del nostre país haurem de tenir un ull posat a la cursa de les primàries demòcrates als Estats Units, un país que, per cert, aquesta nit ha vibrat amb la Super Bowl (aquí us hem explicat perquè torna bojos als americans). Espectacles a banda, es busca algú capaç d'acabar amb Trump.
 

---

Avui no et perdis

»Crònica: «No se sap qui mana»: relat de com es va trencar el Govern en sis dies; per Joan Serra Carné, Sara González i Oriol March.

»Anàlisi: Els quatre requisits que hauria d'haver tingut el procés català per tenir èxit; per Xavier Rius-Sant.

»Fil Directe: «Febleses unionistes i independentistes»; per Germà Capdevila.

»El precedent de Trapero: pena de mort per al cap dels Mossos el 1934; per Pep Martí.

»Opinió: «​Tres aprenentatges sobre l'Estat»; per Oriol de Balanzó.

»Entrevista Gay de Liébana: «A la burgesia catalana li ha faltat caràcter davant Sant Jaume, Moncloa i Zarzuela»; per Pep Martí.

»Opinió: «Brexit, el triomf de l'egoisme»; per Montserrat Tura.

»Anàlisi: «Caucus d'Iowa»: aquí comença tot per als aspirants demòcrates a batre Trump; per Ferran Fernández Pintó.

»#els50noms: José Luis Bonet, les caves Freixenet del poder; per Miquel Macià i Pep Martí.

»Pors, enveges i acusacions creuades: el crim de la Guàrdia Urbana, a judici; per Bernat Surroca.

»La pocmoderna surt de mare: Progenitors, gaudiu del permís sencer!; per Elisenda Soriguera.

»Futbolítica: Jugar enmig de la barbàrie, futbol als camps d'extermini nazis; per Ramon Usall.
 

---

 El passadís

Un dels àmbits en què s'estan començant a notar els aires "dialogants" és al ministeri d'Exteriors, que ha ordenat rebaixar la tensió. La sortida de Josep Borrell del Palau de Santa Cruz i l'arribada d'Arancha González Laya, fins ara secretària general adjunta de l'ONU, ha comportat un canvi de tarannà. La ministra, que ha estat també directiva de l'Organització Mundial del Comerç, s'havia caracteritzat per una posició hostil al procés. En el seu compte de Twitter encara ressona el seu "Rajoy no és Franco. Puigdemont no és Mandela" de la tardor del 2017.

Però cal adaptar-se i ara tot ha canviat. La "realpolitik" fa miracles. La nova ministra ja ha tingut un primer contacte, via telefònica, amb el conseller d'Acció Exterior, Alfred Bosch, que ha estat cordial, i han quedat de veure's aviat. Alguns delegats de la Generalitat a l'exterior han notat ja una major distensió amb les ambaixades espanyoles. Un fet que ja es va notar des del moment que Borrell va abandonar Exteriors per ocupar el càrrec d'alt representant de la UE per a les relacions exteriors i la seguretat.    

Vist i llegit

Rafael Ramos fa anys que és el corresponsal de La Vanguardia al Regne Unit. Aquests dies ha tingut molta feina per explicar el Brexit, que es va fer efectiu la matinada del divendres al dissabte. Us deixo la crònica que en va fer. A les entradetes (l'arrencada dels articles) sempre busca sorprendre i atrapar el lector. Un dels debats clàssics a les redaccions és si les entradetes han d'anar de cara a barraca (seria el més anglosaxó i ortodox i recomanable en els formats digitals) o poden tenir un estil més literari. És evident que Ramos, que en un paràgraf ens recorda la boda de Carles i Diana i el funeral de Churchill, és dels segons.

 L'efemèride

El govern espanyol ha respost amb mesures coercitives el procés català i segueix avisant que no reconeixerà cap fet unilateral ni el negociarà. No és el mateix que va fer, però, un 3 de febrer de 1783 quan Espanya va acceptar reconèixer la independència dels Estats Units, que s'havien independitzat de manera unilateral, i entre advertiments d'empobriment, del Regne Unit. Aquest fragment de la sèrieJohn Adams recrea el moment de declaració de la independència del 4 de juliol de 1776 a Filadèlfia.

 L'aniversari

El 3 de febrer de l'any 1946, avui fa 74 anys, va nàixer a Barcelona el músic, animador i cantant català de folk i de cançó infantil Xesco Boix, que va morir el 1984 a Malgrat de Mar. Les seves músiques, que ens van acompanyar a tota una generació de nens i nenes, bevien de la música folk americana i també desvetllaven consciències. D'ell, dos temes: Vull ser lliure i La bicicleta. I també l'especial que, 25 anys després de la seva mort, li van dedicar els nostres amics d'Enderrock.

 ​Fes clic aquí per rebre'l