Josep Vallverdú: «Soc un pessimista que ha escrit com un optimista i mai s'ha lamentat»

Josep Vallverdú i Aixalà em rep al seu pis de Balaguer i des del primer moment fixa el convencionalisme de la conversa; “Parla’m de tu”. Té 96 anys. Al rebedor s'hi veu una fotografia on hi apareix amb la seva dona i el president de la Generalitat el dia que va rebre la Medalla d’Or com a reconeixement per la seva obra literària.

Vallverdú reviu el seu passat de “nen filòleg” i reflexiona sobre una carrera literària que manté viva amb alguna història infantil i un dietari on hi aboca pensaments i vivències. Li agrada definir-se com un assagista lleuger i articulista mentre desgrana records i experiències que configuren una veritable història de la literatura contemporània del país.

De Segarra a Jaume Cabré. De "Gaziel" a Josep Pla. Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, Vallverdú és un savi de prodigiosa memòria que que ha guanyat premis a doll. "Ja només em queda que el Papa em faci cardenal", diu. 

- Vostè ha tingut una vida entre Lleida i Barcelona.

- A Lleida hi vaig nàixer i hi vaig viure fins als 16 anys, i després vam marxar a Barcelona. Allí vaig entrar a la universitat i vaig establir contacte amb gent de la resistència cultural com Joan Perucho o Joan Triadú i també amb membres de la intel·lectualitat d’abans de la guerra, encara que no hi tenia un contacte tan directe. A Puig Serrahima, Segarra o Carles Riba els veia en actes i conferències. En aquesta època també vaig treballar a l’arxiu de la Corona d’Aragó perquè el doctor Jordi Rubió volia continuar la tasca del seu pare, Antoni Rubió, i pretenia trobar documents referents a la cultura en aquell arxiu. Tractar amb Rubió un any va ser com sis d’universitat. Posteriorment em va sortir feina a Sant Feliu de Guíxols i després vaig tornar a Ponent.

- Per què?

- El meu pare i el meu avi van morir amb pocs mesos de diferència i van deixar una gran hisenda a Sant Martí de Maldà. Algú se n’havia de cuidar, i me’n vaig fer responsable. Hi vaig viure un temps fins que Jaume Guàrdia, el director de l’institut de Balaguer, va informar-me sobre dues places vacants. Amb la meva dona vam anar-hi a viure i al cap de tres anys ens vàrem instal·lar a la ciutat de Lleida per les necessitats del meu fill Eloi, que va nàixer amb una lleugera discapacitat mental. En aquella època no hi havia cap centre d’educació especial a Balaguer, i a Lleida vam fundar Aspros. No m’hagués mogut de Balaguer jo. M’agraden les ciutats petites.

- L'han inspirat?

- Tenen un encant especial i el contacte amb la natura hi és més directe. Jo em vaig educar en el món rural al costat del meu avi, que era carlista i militarista a diferència del meu pare, que era liberal i republicà. Ell em va donar l’educació de la terra fins al punt que se’m va passar pel cap ser veterinari.

- Com era de nen?

- Era un nen filòleg! Amb nou anys llegia molts llibres, i les paraules que no sabia les buscava al diccionari. Vaig tenir una afecció cap a les paraules molt aviat. M’agradava molt llegir i també escriure. Amb un amic fèiem veure que escrivíem una revista i fins i tot quan era infant em vaig aventurar a fer poesia. Encara recordo com començava la primera que vaig escriure i que li vaig ensenyar a un professor; “Una vegada hi havia un lleó que no tenia ni bou ni moltó...”

Era un nen filòleg. Amb nou anys llegia molts llibres, i les paraules que no sabia les buscava al diccionari. Vaig tenir una afecció cap a les paraules molt aviat

- Què li va dir el professor?

- “¡Siga, siga...!” va ser la primera crítica literària que vaig rebre (riu). L’escriure sempre el vaig complementar amb el llegir, i m’agradaven molt els llibres d’aventures. De ben petit, coses com Aventuras entre rusos e ingleses en el Àfrica austral i després llibres més seriosos com els de Jules Verne i James Oliver Curwood i més endavant novel·la policíaca dels anys 30; Standley Gardner era bastant bo. D’altra banda també llegia la premsa del pare, La Humanitat i Mirador. No entenia moltes coses però m’interessava. Per exemple la política europea. Mirava el mapa d’Europa i ja no hi veia l’imperi austrohongarès. Apreciar aquells canvis era apassionant!.

- Era molt inquiet.

- Molt. I també dibuixava. Encara ho faig ara. El meu pare feia caricatures polítiques a Occident, una revista lleidatana en forma de diari que, després, no he pogut trobar enlloc. Recordo un dibuix que el pare va fer d’Alfons XIII arran de la seva marxa a França. El feia amb unes cametes primes i llargues i amb un text que deia: “Amb raó o sense raó, el pobre a la presó i l’amo a Fontainebleau. Ai senyor!". Jo anava a la impremta Quimet de Lleida, que és on s’imprimia aquella publicació.

- També va aprendre idiomes...

- A batxillerat era el tercer de la classe. No vaig fer mai l’esforç per ser el primer. Pensava que en tenia prou essent el tercer de 60 que érem a l’aula. Pujava al podi! Un noi d’Albesa que es diu Josep Costa i Llobera i un tarragoní, Josep Maria Roset, es barallaven sempre per ser els primers, però jo no. Estava satisfet amb les habilitats que tenia com a estudiant.

- Quines eren?

- Tenia la capacitat de garbellar ràpidament el gra de la palla. Treure l’essència de la lliçó. Els idiomes em van agradar sempre i vaig tenir un professor que m’ensenyava un anglès antic. Gran part de l’idioma el vaig aprendre by myself. Estudiant verbs i adquirint vocabulari llegint llibres, en especial els del segle XVIII. Era un autodidacta de l’anglès.

- I va arribar a un nivell suficient com per fer traduccions. N'ha fet una setantena...

- Per guanyar sobresous, pobre de mi!

- Què s’ha de tenir en compte per fer bones traduccions?

- Ser escriptor sempre és garantia d’una bona traducció, això d’entrada. És important també entendre bé el que es diu i, sobretot, posar-ho en context. A Catalunya hi havia un endarreriment en traduccions de llibres estrangers, i se’n van començar a publicar quan la censura franquista va obrir la mà en aquesta qüestió. La traducció en català va començar l’any 1961 i les editorials s’hi van llençar. Em vaig oferir com a traductor a Edicions 62 i a l’editorial Herder, i em van donar feina totes dues.

- Recorda alguna obra que li deixés empremta? 

- La gracia, un llibre d’un bisbe australià. Vaig fer-ne traduccions en català i en castellà. Era una obra religiosa i per publicar-la era necessari el Nihil Obstat, que era el segell d’aprovació del censor de l’església. Ens temíem que aquesta obra no passés la censura de Barcelona, i la vam enviar a Madrid i finalment la van deixar passar. Una altra traducció que recordo és La revolta dels catalans, de John H. Elliot. Era una obra llarga, més de 500 pàgines. Horrorós. Amb màquina d’escriure, peus de pàgina…

Josep Vallverdú, a Balaguer. Foto: ACN

- I mentre traduïa també feia llibres.

- I classes! Entre els 40 i els 50 anys estava en plenitud. A part, mai no he patit una malaltia latent. Hi ha gent que té problemes d’estómac, dels bronquis, malsdecap...  no he tingut aquests problemes. Jo em llevava aviat al matí i ja estava a punt per fer una classe de grec.

- I quan escrivia?

- En aquella època a les nits. L’any 63 vaig començar a escriure a Cavall Fort i ja havia publicat alguna novel·la juvenil. L’editorial La Galera no tenia cap escriptor que cultivés la novel·la històrica, i jo en tenia d’escrites, Trampa sota les aigües, que passava a Grècia. Amb aquell llibre vaig guanyar el premi Joaquim Rovira i vaig tocar diners. Abans també n’havia guanyat un en castellà per l’obra Las cinco vidas del Nereo, que era la història d’un vaixell en cinc episodis. Va ser l’any 54 i els diners me’ls vaig gastar en una taula de despatx i en el pagament d’una operació a causa d’una obstrucció intestinal! . En aquells anys recordo que els de l’editorial em va demanar si tenia més producció i va ser aleshores quan vaig escriure el Rovelló.

- D’on li va venir la idea per construir el personatge d’un gos?

- El meu avi en tenia un. Es deia Abd el-Krim!

- Com el militar rifeny?
 
- Exacte. Li dèiem Krim i va haver de ser sacrificat. L’avi va trigar molts anys en tenir un altre gos i jo no en vaig tenir mai. Rovelló va ser escrit en 11 estones en una cabana de canyes que vaig construir quan estava vivint a Puig-gròs. És un llibre lineal i molt rodat que va ser reconegut amb el premi Folch i Torres. El meu editor, Andreu Dòria, va quedar engrescat amb el personatge i em va dir que seria un hit. Així va ser. Ha estat traduït al francès, al rus, a l'italià i al basc.

Rovelló va ser escrit en 11 estones en una cabana de canyes que vaig construir quan estava vivint a Puig-gròs. Ha estat traduït al francès, al rus, a l'italià i al basc

- I a l’anglès no?

- No, per dues raons; la primera és que el món anglosaxó està ple de literatura juvenil. Estats Units, Canadà, Escòcia, Regne Unit, tota la Commonwealth...  i la segona es basa en la llunyania del referent. Rovelló és un gos mediterrani, patufístic, d’una masia de secà, i aquest entorn no és propi dels anglesos i americans. Ells tradueixen llibres danesos, suecs...

- Pel que diu, sembla que en aquells anys hi havia dèficit de literatura infantil i juvenil.

- Vam copar el panorama quatre escriptors. Jo n’hi dic els quatre asos; Emili Teixidor, Joaquim Carbó, Sebastià Sorribas i jo.

- Era millor la seva literatura que l’actual?

- Ara n’hi ha molta, i amb tanta producció és lògic que baixi la qualitat. Llegeixes llibres i penses, això ja s’ha dit mil cops! Aquesta literatura s’ha mogut darrerament per modes; els fantasmes, els mags... per cert, Harry Potter és un llibre molt bo.

- Per què?

- És una obra molt ben construïda i té un fil argumental coherent en tots els llibres. La prova és que la canalla s’hi enganxa. I són llibres molt gruixuts.

- Què diferencia la literatura infantil actual amb la de la seva època?

- Els nostres eren llibres més realistes, i només amb els títols es veu: Roc el drapaire, L’home dels gats, Bernat i els Bandolers, que s’emmarca al segle XVII...

- Escriu actualment?

- Fa dos anys vaig fer un llibre infantil, i està per publicar a La Galera. Es diu El vuitè nan. Blancaneus no tenia set nans, en tenia vuit. Qui és el vuitè? A partir d’aquesta idea es desenvolupa la història. 

- Ha cultivat moltes disciplines durant la seva vida. Com es defineix?

- Jo soc això! [assenyala un article de premsa seu]. Un articulista d’assajos lleugers. L’escriptor Xavier Macià diu que tinc un estil digressiu, i és cert. Toco molts temes i passo d’un a l’altre amb suavitat.

Jo sóc un articulista d’assajos lleugers amb un estil digressiu. Toco molts temes i passo d’un a l’altre amb suavitat

- Això ho feia Josep Pla.

- Sí senyor! Hi ha tres prosistes que m’agraden molt; Josep Pla, Josep Maria de Sagarra, que en prosa és una meravella, i "Gaziel", a qui vaig conèixer.

- Com era Agustí Calvet "Gaziel"?

- Era de Sant Feliu i un estiu ell estava passejant amb un company mestre, que me’l va presentar. Jo havia llegit Hores viatgeres i Diari d’un estudiant a París i es va quedar parat que un jove de 26 anys hagués llegit les seves obres d’abans de la guerra. Cada cop que anava al poble em venia a veure i conversàvem. Parlava tan bé com escrivia. 

- Els articles de premsa l’obliguen a estar connectat a la realitat. No ha de perdre el fil de l’actualitat.

- Evidentment. Em preocupa la mala educació que es veu. Sento cotxes que circulen amb la ràdio a tota pastilla i amb la finestra abaixada, o gent que quan va amb grup fa molt xivarri... l’altre dia vaig anar al dentista i a la sala d’espera van entrar dues noies i no van dir ni hola. Després es van posar a mirar el telèfon mòbil.

Em preocupa la mala educació que es veu. Sento cotxes que circulen amb la ràdio a tota pastilla i amb la finestra abaixada, o gent que quan va amb grup fa molt xivarri...

- En té vostè de telèfon mòbil?

- Sí. Telefono i envio i rebo missatges de Whatsapp. No llegeixo massa perquè les lletres són molt petites. El que utilitzo molt és l’ordinador.

- Com s’afronta la literatura amb 96 anys?

- No paro d’escriure. Jaume Cabré diu que no puc parar de fer-ho. Ara estic fent un Quadern de Balaguer, un dietari on hi explico vivències, el que he llegit... estic pensant canviar-li el nom de Balaguer pel de Bultra, que té un punt més misteriós. Potser algú pensarà que és una societat secreta .

- Durant aquesta conversa m’ha parlat de llocs concrets, d’anys determinats, de persones amb noms i cognoms... i no ha mirat cap paper.

- Treballo de memòria. No tinc documents perquè vaig donar tot el meu arxiu a la biblioteca de la Universitat de Lleida. He de recórrer constantment a la memòria: Memoria minuitur nisi eam exerceas. És una cita de Ciceró, perdoni el llatinisme. La memòria minva si no s’utilitza. Tinc la sort de poder recordar moltes coses que m’han passat, i sempre he tingut una voluntat de tirar endavant. Sóc un pessimista que ha escrit com un optimista, i he intentat no lamentar-me. Quan va morir la Isabel, la meva primera dona, em vaig quedar sol però em vaig dir que aquella situació era temporal. Coneixia molts vidus que sempre s’estaven queixant, i jo no volia ser com ells. Per sort, vaig fer una nova vida amb l’Antonieta.

No paro d’escriure. Jaume Cabré diu que no puc parar de fer-ho. Ara estic fent un Quadern de Balaguer, un dietari on hi explico vivències, el que he llegit... estic pensant canviar-li el nom de Balaguer pel de Bultra, que té un punt més misteriós

- És aquesta una història que s’ha fet famosa.

- En Francesc Canosa en va fer una gran saragata! A l’Antonieta la coneixia de feia molts anys i ella també coneixia la Isabel. Va venir als actes d’homenatge que se li varen fer, i al segon, que es va celebrar a Lleida, ella es va quedar a dormir a casa perquè no tenia combinació de transport per marxar. L’endemà li vaig preguntar el parer sobre fer de les nostres viudetats una vida en comú. Em va dir que no era cap bestiesa però que s’ho havia de pensar, i jo li vaig dir que d’acord, que s’ho pensés però que havíem de fer-ho . Se’n va anar a Barcelona i vaig escriure-li cartes. Finalment es va engrescar i la convivència funciona molt bé. Pensi que jo tenia aleshores 89 anys. S’ha de tenir valor per fer aquest pas i molta barra per part meva! . 

- Vostè és de bon tracte.

- Em coneixia de feia molts anys i un dia, al principi, em va dir que amb mi no s’avorriria. Li va anar bé a ella també. Pensi que a l’Espluga es van crear dos bàndols; els que pensaven que el ric era jo i els que deien que la rica era ella. Ens hem divertit molt amb això.

- En el discurs d’agraïment per la Medalla d’Or que li va concedir la Generalitat el passat 23 de desembre va fer un paral·lelisme entre laboriositat i catalanitat. Com dos termes vinculats. A què es referia?

- Li ho explicaré amb un exemple. He llegit moltes obres castellanes dels anys 30 i 40 i hi veia una preocupació sobre què eren les persones. Si un noi era pretendent d’una noia la família d’ella es preguntava si tenia algun títol, tenia diners... això a Catalunya no passa. Aquí hem tingut tendència sempre a preguntar què fa, a què es dedica. De què treballa. Com es guanyarà la vida. Les paraules expliquen moltes coses. Quan per la televisió s’emet una pel·lícula, els espanyols diuen “¿qué echan por la tele?". I en canvi nosaltres diem “què fan per la televisió?”.

- Ha tingut algun mètode per escriure?

- La meva primera dona li hagués dit que no m’havia vist mai escriure. Sóc neguitós i no sé passar-me una estona llarga escrivint. He de donar un tomb per casa o, quan tenia la possibilitat, anar a l’hort. Una hora sencera dedicada a l’escriptura ja em sembla molt.

- Això vol dir que quan s’hi posa té molt clar què vol fer.

- En literatura infantil i juvenil no m’ha preocupat perquè tinc clar com comença i com acaba la història. Després, entremig, pot ser que els personatges secundaris agafin volada i creixin. En altres obres he hagut de reflexionar més, com és el cas de Proses de Ponent, un llibre que vaig fer per explicar el nostre territori a la gent de Llevant, que no coneix Lleida.

- Com és la gent de Ponent?

- Ara ha canviat, però diria que biològicament és forta i dreturera, que va directa al que vol. Té un vocabulari clar, i això és degut a les vocals que utilitza. Grans personatges de la política han nascut a Lleida: Salvador Seguí, Lluís Companys... jo no els vaig conèixer ni veure mai. A qui sí vaig veure va ser a Francesc Macià. Jo era un nen quan va venir a Lleida.

- Té la sensació que hagués estat més conegut si en comptes d’haver nascut a Lleida ho hagués fet a Girona?

- Durant molts anys a mi em van considerar l’home de Lleida. Ho deia Jordi Pujol. Quan calia fer alguna cosa que precisés de contacte amb el territori, parlaven amb mi. Tinc bones relacions a Barcelona, però la distància entre les dues ciutats va en detriment de la visibilitat. El fet que el territori lleidatà no tingui més repercussió és també una responsabilitat de tots els que vivim a Ponent. Pensi que a Lleida hem tingut grans artistes plàstics i literats, encara que fins no fa massa hi havia dèficit en aquest darrer camp. Lleida s’ha hagut de catalanitzar primer abans de tenir rellevància. Ara ja la té.

Durant molts anys a mi em van considerar l’home de Lleida. Ho deia Jordi Pujol. Quan calia fer alguna cosa que precisés de contacte amb el territori, parlaven amb mi. Tinc bones relacions a Barcelona, però la distància entre les dues ciutats va en detriment de la visibilitat

- Ara serà reconegut com a fill predilecte de la ciutat de Lleida. Li queda algun premi per guanyar que li faria il·lusió?

- Si el Papa em volgués fer cardenal... . 

- Li preocupa el futur del català?

- El català morirà, però no crec que ho faci per l’ofec del castellà, sinó per la desfiguració. Quedarà com una sort de provençal. Tot i això, actualment es parla millor ara que abans. En aquest sentit la televisió hi ha fet molt.