26
de gener
del
2020
Actualitzat
a les
10:56h
La petjada de la cultura jueva a Catalunya continua sent una qüestió poc coneguda. Períodes de presència rellevant en cercles del poder reial que foren seguits d'etapes de marginació i persecucions, que van tenir el seu moment culminant amb el decret d'expulsió per part dels Reis Catòlics, encara pesen.
L'itinerari dels jueus catalans per la història és un relat d'influència, però també de dolor, en paral·lel a la successió de períodes autoritaris i a la dictadura franquista, que va oferir molts exemples d'antisemitisme i judeofòbia. Manuel Forcano, llicenciat en Filologia Semítica, i Víctor Hurtado, doctor en Història Medieval, recuperen aquesta memòria aAtles d'història dels jueus a Catalunya (Rafael Dalmau editor), que ofereix una panoràmica general de la vida de la comunitat jueva per terra catalana.
A través de mapes, taules i esquemes, Forcano i Hurtado ofereixen una panoràmica ben documentada de la presència dels jueus catalans en terra catalana. Tot indica que els seus inicis es remunten a l'època romana, després de diverses expulsions patides durant l'etapa imperial. Després que l'imperi romà va establir el cristianisme com a religió oficial, va començar la pressió de l'Església contra les comunitats que s'anaven estenent per la península ibèrica. El període visigòtic va ser sinònim de persecució, mentre que l'etapa de domini musulmà va tenir períodes de tolerància envers els jueus.
Aliats de Jaume I
Va ser en temps de Jaume I, al segle XIII, quan van guanyar molta influència. El monarca els protegí i ells l'ajudaren a finançar algunes de les seves campanyes, com la conquesta de Mallorca i València. D'aquí la presència rellevant de jueus en aquests territoris, a més de l'accés que van tenir a càrrecs de la cort. L'atles aporta informació sobre aquesta etapa i sobre el canvi tràgic que es produeix a partir del 1391, quan tant a Castella com al regne d'Aragó s'estén una onada de persecucions contra les comunitats jueves que no pot ser aturada pel poder reial. La sang i el pànic s'estenen pels calls. Ja res tornar a ser igual.
Tot intent dels reis per recuperar un espai de protecció pels jueus va ser contrarestat per la influència d'una Església intolerant. La figura del frare valencià Vicent Ferrer va ser determinant per consolidar un pòsit d'odi contra aquest poble ("Els jueus són animals amb cua i menstruen (...) duen damunt el senyal de Caïm", va arribar a dir).
Els autors mostren una relació de tots els calls que hi havia a Catalunya a l'època medieval i donen moltes dades de l'etapa que es va obrir amb l'edicte d'expulsió del 1492 i la posterior actuació del Sant Ofici contra tot tipus de confessions religioses que no fossin la catòlica. Va ser a partir de finals del segle XIX que va començar el retorn dels sefardites, molts d'ells fugint de zones de conflicte. Espanya els va concedir protecció i els va reconèixer el seu antic vincle. Diverses comunitats es van assentar de nou i a Barcelona se'n va establir una d'important.
1939, de nou perseguits
El triomf franquista el 1939 va tornar a fer d'ells uns empestats. Un Franco aliat de Hitler era el pitjor que els podia passar. Els anys quaranta van ser terrorífics, tot i que jueus procedents d'Europa van aconseguir passar per Espanya per fugir a altres llocs davant la persecució nazi. La situació dels jueus va anar millorant a mesura que la Segona Guerra Mundial quedava enrere, però el règim no va reconèixer la Comunitat Israelita oficialment fins al 1954.
La recuperació de les llibertats va suposar també l'inici d'una normalitat en la vida jueva a Catalunya i a l'estat espanyol. Una història agitada i amb capítols dramàtics la dels jueus catalans, però al capdavall una història que acaba bé, si es té en compte, com escriuen els autors, que després de tantes penúries i d'haver-ne estat expulsats, Catalunya torna a ser casa seva.
L'itinerari dels jueus catalans per la història és un relat d'influència, però també de dolor, en paral·lel a la successió de períodes autoritaris i a la dictadura franquista, que va oferir molts exemples d'antisemitisme i judeofòbia. Manuel Forcano, llicenciat en Filologia Semítica, i Víctor Hurtado, doctor en Història Medieval, recuperen aquesta memòria aAtles d'història dels jueus a Catalunya (Rafael Dalmau editor), que ofereix una panoràmica general de la vida de la comunitat jueva per terra catalana.
A través de mapes, taules i esquemes, Forcano i Hurtado ofereixen una panoràmica ben documentada de la presència dels jueus catalans en terra catalana. Tot indica que els seus inicis es remunten a l'època romana, després de diverses expulsions patides durant l'etapa imperial. Després que l'imperi romà va establir el cristianisme com a religió oficial, va començar la pressió de l'Església contra les comunitats que s'anaven estenent per la península ibèrica. El període visigòtic va ser sinònim de persecució, mentre que l'etapa de domini musulmà va tenir períodes de tolerància envers els jueus.
Aliats de Jaume I
Va ser en temps de Jaume I, al segle XIII, quan van guanyar molta influència. El monarca els protegí i ells l'ajudaren a finançar algunes de les seves campanyes, com la conquesta de Mallorca i València. D'aquí la presència rellevant de jueus en aquests territoris, a més de l'accés que van tenir a càrrecs de la cort. L'atles aporta informació sobre aquesta etapa i sobre el canvi tràgic que es produeix a partir del 1391, quan tant a Castella com al regne d'Aragó s'estén una onada de persecucions contra les comunitats jueves que no pot ser aturada pel poder reial. La sang i el pànic s'estenen pels calls. Ja res tornar a ser igual.
Tot intent dels reis per recuperar un espai de protecció pels jueus va ser contrarestat per la influència d'una Església intolerant. La figura del frare valencià Vicent Ferrer va ser determinant per consolidar un pòsit d'odi contra aquest poble ("Els jueus són animals amb cua i menstruen (...) duen damunt el senyal de Caïm", va arribar a dir).
Els autors mostren una relació de tots els calls que hi havia a Catalunya a l'època medieval i donen moltes dades de l'etapa que es va obrir amb l'edicte d'expulsió del 1492 i la posterior actuació del Sant Ofici contra tot tipus de confessions religioses que no fossin la catòlica. Va ser a partir de finals del segle XIX que va començar el retorn dels sefardites, molts d'ells fugint de zones de conflicte. Espanya els va concedir protecció i els va reconèixer el seu antic vincle. Diverses comunitats es van assentar de nou i a Barcelona se'n va establir una d'important.
1939, de nou perseguits
El triomf franquista el 1939 va tornar a fer d'ells uns empestats. Un Franco aliat de Hitler era el pitjor que els podia passar. Els anys quaranta van ser terrorífics, tot i que jueus procedents d'Europa van aconseguir passar per Espanya per fugir a altres llocs davant la persecució nazi. La situació dels jueus va anar millorant a mesura que la Segona Guerra Mundial quedava enrere, però el règim no va reconèixer la Comunitat Israelita oficialment fins al 1954.
La recuperació de les llibertats va suposar també l'inici d'una normalitat en la vida jueva a Catalunya i a l'estat espanyol. Una història agitada i amb capítols dramàtics la dels jueus catalans, però al capdavall una història que acaba bé, si es té en compte, com escriuen els autors, que després de tantes penúries i d'haver-ne estat expulsats, Catalunya torna a ser casa seva.