25
de gener
del
2020
Actualitzat
el
26
de gener
a les
10:12h
Toni Cruanyes (Canet de Mar, 1974) fa sis anys que és presentador del Telenotícies Vespre. Malgrat que cada dia el veuen a la televisió més de mig milió de persones, confessa que es posa nerviós i se sent incòmode quan li fan entrevistes. S'hi haurà d'acostumar perquè, ara que acaba de publicar Un dels nostres (Pòrtic), segurament en farà més d'una.
En el llibre reflexiona sobre la identitat dels catalans i també de la llengua, la catalana i la castellana. I ho fa amb la mateixa sinceritat i transparència que afronta aquesta conversa amb NacióDigital, en la qual parla de l'ofici i dels valors de la societat catalana, defensa el paper de TV3 durant el procés i recorda moments familiars vitals.
- Ha escrit un llibre parlant de la identitat dels catalans. Ja sap on s'ha ficat?
- Entenc que és posar-me en un vesper, però també tinc clar que hi ha algunes coses que, en algun moment, cal afrontar. La identitat és bàsica en la societat actual perquè ens defineix com a consumidors, ciutadans, actors polítics... Potser més que en altres èpoques. Si no afrontem la identitat nosaltres, qui l'acaba afrontant és l'extrema dreta d'una manera barroera, tergiversant i buscant culpables. Jo, en canvi, intentaria fer una descripció del "nosaltres" col·lectiu el més ampli possible.
- I com ho fa?
- La identitat catalana és un calidoscopi que ha canviat generació rere generació. Les fitxes s'han mogut i, com que últimament hem parlat molt del conflicte polític, moltes vegades ens hem oblidat d'entendre què és Catalunya. De què parlem, quan parlem de Catalunya?
- El llibre intenta, precisament, definir què som després d'aquests últims anys de procés.
- Després de viure tot aquest terrabastall m'he sentit, en certa manera, concernit. Estava preparant un llibre sobre una experiència com a corresponsal i vaig pensar: "Què estic fent, parlant d'una cosa llunyana quan ens està passant al costat de la finestra de casa una cosa tan greu, segurament el més greu per a la meva generació?". A més, a mi m'ha tocat viure-ho des d'una perspectiva privilegiada, havent d'explicar als catalans què està passant, en directe, minut a minut. Volia sortir a defensar la feina que hem fet.
- Els mitjans de comunicació?
- Sí, dic "hem" en primera persona del plural. Els mitjans a Catalunya que estem sota l'atac polític d'un nacionalisme espanyol que ens vol criminalitzar. Crec que això ho hem de poder dir i jo no puc fer-ho en el Telenotícies, però sí en un llibre. Crec que en aquestes 230 pàgines aconsegueixo matisar bé el que vull explicar.
- Comença el llibre repassant moments per a la història, situant-se la tardor del 2017. Els mitjans públics catalans han estat a l'alçada d'aquest moment excepcional?
- Sí. Penso que sí. Potser és immodest, però sí. Els mitjans públics de Catalunya han aguantat molt bé el temporal en tots els aspectes. Hem aguantat pressions internes. Hi ha hagut gent que hauria volgut que exercíssim més com a militants polítics que no pas de periodistes.
- Quina gent?
- Els polítics catalans. També la població catalana que s'ha sentit legítimament atacada i que hauria volgut que TV3 i Catalunya Ràdio haguessin sortit amb la bandera a la mà. Però, en realitat, hem sortit amb el micròfon i la càmera a la mà. Hem posat el focus allà on tocava, i ja està.
- TV3 ha adoctrinat?
- No. No adoctrina. Com a molt, ho fa en uns valors generals de convivència que són els propis d'una televisió pública europea, però no políticament.
- Que el grup parlamentari de JxCat aparegui al plató del FAQS per abraçar el president Torra, mentre el públic l'aplaudeix, és tirar-se pedres contra la pròpia teulada?
- No sabria què dir-te. No voldria entrar en actuacions concretes de programes concrets. No són la meva responsabilitat concreta i algú podria interpretar que ho critico des d'un altre programa. Hem fet molts errors, això sí. Emetem en diversos canals 24 hores cada dia. I tant que fem errors! Molts! Objectius, com algunes dades que donem malament, i d'apreciació.
- Forma part de l'ofici, això.
- Clar, és normal. El més important és que reaccionem i corregim ràpid.
- En el llibre, qüestiona la visió d'Espriu d'una Catalunya que mira sempre al nord. Es pregunta si som menys europeus del que ens pensem i més mediterranis, amb tots els components, també els negatius.
- Sí, és així. Una part del catalanisme polític sempre s'ha emmirallat en Europa, per a bé. Això, però, també ens ha fet, en alguns casos, una mica de mal en l'autoanàlisi. Ara és el moment de veure algunes coses que hem fet malament. La resposta europea sembla que ens ha sorprès, però si haguéssim mirat amb uns ulls menys voluntaristes, i més d'anàlisi política objectiva, ens adonaríem que Catalunya és un conflicte enquistat d'identitats, de fa segles. Per tant, la resposta no pot ser mai de curt termini ni sense tenir en compte la dualitat d'identitats i cultural que fa que a Catalunya vivim en una falla geològico-política permanent, una cosa que passa a molts llocs d'Europa.
- I mirem cap al Regne Unit.
- Exacte, hem mirat molt a Escòcia, però no ens hem fixat gaire, per exemple, en el Líban. Ara ens estem tornant a fixar en Flandes, de qui ens n'havíem oblidat i que ara és una experiència en positiu de les últimes dècades. Potser ens oblidem també de realitats com la del nord d'Itàlia, que funcionen econòmicament molt bé i amb la imposició d'uns valors polítics a tota la península però que, en canvi, no tenen el mateix reconeixement que té Catalunya. Són exemples de subtilitat que als anys 70 i 80 es van tenir més en compte, i ara no.
- I el paper d'Europa?
- És una decepció que la nostra generació està vivint. Europa, com a solució -que en un moment era l'evident en el conflicte català-, ara sembla molt més verda. No tenim, però, cap més alternativa.
- En algun moment del llibre ve a dir que exigir que Espanya adopti amb Catalunya el paper del Regne Unit respecte a Escòcia és una mica pueril.
- Clar. Són realitats completament diferents. És un desig. Que això pugui passar aquí a curt termini és molt difícil. I vaja, crec que és un error pensar que pot passar.
- Cada cop som més nord-americans?
- Sí. Quan els catalans ens preguntem com som, sempre tenim aquesta idea que la generació d'identitat es fa, sobretot, a través de les associacions, les entitats cíviques, les escoles, les famílies i les empreses enteses en la seva accepció més extensa. Som una societat que ens associem i que vivim en convivència i ens relacionem. Això ens diferencia dels Estats Units, que són molt individualistes. Ara bé, els valors dels nord-americans se'ns estan imposant a tothom.
- Com ho fan?
- Doncs a través dels seus invents, per exemple, de les seves pròpies eines. Les xarxes socials, que han canviat com ens comuniquem entre nosaltres. Crec que, en el fons, ens estem tornant una mica nord-americans, una mica més individualistes. La pregunta és: "Resistirà la identitat catalana?".
- Se sent més a prop de mitjans que, quan hi ha eleccions, es posicionen clarament a favor d'un candidat, com hem vist recentment amb el The New York Times, o més aviat d'aquells que representen allò que va dir Walter Cronkite en acomiadar-se de la CBS: "Em retiro sense que vostès sàpiguen a qui he votat en cada elecció"? Quin li agrada més?
- Un mitjà públic de l'estil europeu, com TV3, no ha d'ensenyar els seus colors. Que cadascun dels seus professionals tingui les seves idees polítiques, però que el col·lectiu treballi per un bé superior, que és informar de forma plural, acurada i honesta. Els mitjans públics no han de ser de partit. Els privats ho són i està bé que ho defineixin, si volen.
- En el llibre parla a bastament i de forma directa de la llengua. Diu que, en aquest moment, no és la millor eina per construir un relat comú dels catalans.
- La llengua catalana ha estat històricament (i és) un senyal d'identitat molt fort i molt permeable, per sort, perquè és cultural i no genètica o familiar, és una cosa a la qual la gent s'hi pot adherir. Els catalanoparlants, en aquest sentit, ens obrim el cor amb qualsevol persona que fa un esforç per intentar parlar la nostra llengua. A Catalunya, però, actualment s'hi parlen 300 llengües. I, en aquest moment, crec que d'una manera injustificada, hi ha una part de la ciutadania catalana que veu el català com una imposició o que creu que la seva llengua materna, el castellà, no és prou estimada per la majoria dels catalans o, fins i tot, per les institucions. Això s'ha de tenir en compte, és l'únic que dic. Igualment continuo pensant que la llengua pròpia de Catalunya és el català i que el castellà no és una anècdota perquè fa 600 anys que és aquí, en molts casos imposada.
- Com quins?
- La meva història familiar és una història d'imposició del castellà. Des dels meus avis fins a mi mateix, el castellà m'ha arribat perquè me'l van ensenyar a l'escola i perquè el posaven a televisió espanyola quan només hi havia un canal. Aquesta és la meva realitat, no gaire mestissa culturalment.
- Per tant, el castellà és també la "nostra" llengua?
- Sí, així ho crec. I ens hi hem d'anar acostumant perquè l'amazic, l'àrab... Està clar que no les hem de conrear com el català, perquè és nostra i de ningú més, però la llengua de la gent que viu a Catalunya ha de ser la llengua de tots.
- De fet, en el llibre afirma que el castellà és "quasi" la llengua pròpia.
- La consideració de llengua pròpia, que és una consideració legal, en el fons, i un qualificatiu que serveix de coartada perquè la protegim, no l'hi hem de donar al castellà. Perquè no necessita protecció, en cap cas.
- A Un dels nostres també toca la religió. Quin pes té encara el pòsit del cristianisme de marca catòlica en la societat catalana?
- D'alguna manera, a nivell personal, volia reivindicar la història de la religió en la nostra educació i, sobretot, en la de generacions anteriors. És cert que, en els últims temps, quan algú parla de la religió és per fer denúncies d'abusos que hi ha hagut en el passat, els quals per sort comencen a sortir. Però també és veritat que l'associacionisme ha estat vinculat moltes vegades a l'Església. Entre altres coses, perquè estava prohibit fer-ho d'altres maneres: en el moment en què els sindicats o les associacions catalanistes estaven prohibides, l'Església era l'aixopluc. És aquesta la realitat. I aquesta formació, que és també la de la nostra identitat, ha comportat acabar fent coses com els Pastorets. Trobo que també està bé reivindicar-ho i no ens n'hem d'avergonyir. Hi ha hagut, crec, una certa tendència a no explicar aquestes coses, fins i tot ni en els telenotícies.
- Ni en els telenotícies?
- És a dir, aquí haig de fer un mea culpa també. Crec que de cultura popular catalana no n'hem explicat prou en els àmbits televisius grans. Ho hem d'intentar revertir. Hem parlat poc de la sardana, per exemple. Últimament parlem més dels castellers, que ja ho hem assumit com una moda generalitzada, però hi ha coses que tenen a veure amb el folklore que surten massa poc en els informatius.
- I potser ara parlem més dels castellers perquè en parlen a fora. La BBC fent documentals sobre les human towers. Si en parlen a fora, parlem-ne també nosaltres, no?
- Segur que sí, també. De vegades, han de venir de fora per dir-nos el valor de les coses que tenim, aquí al costat.
- Creu que una societat que es vol moderna s'ha de desvincular de la religió?
- Dir que no formen part de la nostra identitat les arrels cristianes de Catalunya seria fals. En formen part en les obres d'art, en l'arquitectura, en les estructures familiars heretades. Si ho amaguem, vindrà algú amb aquesta bandera i ens parlarà de la Reconquista o dels musulmans com el dimoni. La història de Catalunya està vinculada al cristianisme. Això no vol dir que tota aquella gent que no ha tingut formació cristiana no sigui catalana o no tingui tot el dret a desenvolupar una identitat més moderna, nova i diferent.
- Parla molt de la identitat dels catalans però també parla molt de la seva identitat. Què se sent buscant a Google "Toni Cruanyes" i que primer aparegui "Toni Cruanyes gai" abans que "Toni Cruanyes periodista"?
- Aquesta és una font d'identitat que cada vegada és més important, la identitat de gènere i d'orientació sexual. Jo ho he explicat moltes vegades perquè, pel fet que surti per televisió, amb corbata, que la gent em tingui per una persona seriosa, fa que moltes persones vegin l'homosexualitat de manera diferent als temps en què jo vaig sortir de l'armari, en què a vegades ho vinculaven a figures sòrdides, o a persones del món de l'espectacle. Alguns podem fer aquesta feina de visualitzar la nostra sexualitat amb naturalitat. Que jo estic casat i tenim un fill adoptat, si no fos perquè soc homosexual i vull que la gent sàpiga que això és possible i normal, segurament no ho explicaria. En canvi, ara em veig amb certa obligació moral i he de dir que rebo molts missatges de gent que ho agraeix.
- Per què creus que continua sent complicat sortir de l'armari en una societat que aspira a ser tan moderna com la catalana?
- Perquè tots etiquetem i simplifiquem. Ho fem també els periodistes, potser som els qui ho fem més. Veiem el món amb pocs colors i aquest és un element. L'etiqueta de ser el "maricón" és molt potent. Per això l'he explicat en el llibre. Espero que el meu cas pot servir d'exemple però no havia explicat abans que la meva sortida de l'armari em va fer patir. A mi m'han llançat una pedra a casa per fer-li un petó a la meva parella. Una pedra que no va tancar el vidre però va fer malbé el marc de la finestra. Recordo també que el 2008 i 2009 hi va haver gent que em va criticar per les xarxes socials per motius polítics i periodístics, però les paraules que van emprar van estar totes vinculades a la meva homosexualitat. Però ja està passat i superat.
- Explica que a l'adolescència la seva identitat sexual el va fer ser un noi més prudent que agosarat.
- Jo crec que sí. Això està vinculat també a la manera en què em van educar els pares i els avis, una generació que va viure la postguerra. En un poble com Canet, que va ser el lloc del Maresme on va haver més morts durant la Guerra Civil, molta gent es va acostumar a no dir el que pensava. Aquest gen de la prudència el tinc heretat per part familiar i, segurament, el fet de saber que, tot i no ser cap atac personal contra mi, quan parlaven d'alguna persona homosexual, ho feien amb crítica o burla, feia que jo preferís no explicar la meva situació.
- En el llibre també parla de l'empoderament femení. Podrem viure en un món no masclista?
- Espero que sí. Per què no? Trigarà, això sí. Però l'empoderament de la dona té a favor el pes de la demografia.
- D'on li ve la fascinació pel que passa fora?
- Viatjar i fer periodisme són coses que sempre m'han agradat i, per tant, treballar de corresponsal ha estat el meu somni. Ho he fet i tant de bo hi pugui tornar.
- Ho troba a faltar?
- Una mica sí. M'agrada sortir fora. La feina que tinc ara és un privilegi, una sort i un honor, poder dirigir-me cada nit a tots els catalans i explicar el que ha passat. No ho havia pensat mai que ho faria. El que sí que havia pensat era fer de corresponsal.
- Si hagués de definir en poques paraules això de ser periodista, què diria?
- Jo crec que la clau de fer de periodista és el que ara esteu fent vosaltres. La gent a casa té molta feina i el que vol és que algú els expliqui el que està passant al món. És agafar de la ma al ciutadà i portar-lo on ell no té temps d'anar. Ser els ulls, de manera honesta, d'aquelles persones que no tenen temps.
- Ja fa vuit anys que va escriure Un antídot contra l'extrema dreta. Ara, Vox és tercera força. Què ha fallat?
- Està clar que la gent no s'ha llegit el meu llibre... En realitat, el llibre d'ara és una continuació de l'altre. Un antídot contra l'extrema dreta era fruit de la meva experiència com a corresponsal a París davant el fenomen del Front Nacional. Jo vaig al·lucinar a França amb el Front Nacional. Alguns elements del seu ideari eren fascinants, com la seva capacitat de sacsejar una societat molt encotillada, amb moltes dificultats pel canvi. I això em va fer por i em va dur a llegir sobre el tema, fer entrevistes i parlar amb experts. La generació, el dibuix d'una identitat, crec que és bàsic per combatre l'extrema dreta. El que voldria amb aquest llibre és desarmar alguns dels arguments de l'extrema dreta.
- El personatge Jean Marie Le Pen tenia el seu carisma.
- I la filla, que ha portat el Front Nacional a una dimensió de modernitat que fa por. El pare, com que ja és un personatge fora d'òrbita, és ridícul en aquests moments. Jo tinc moltes anècdotes amb ell. Li he escoltat dir els comentaris més tronats, sexistes i antijueus. Un periodista li va fer una pregunta i ell li va dir: "Aquesta pregunta no la contesto perquè vostè és un nas gros". Es tracta d'un dels estereotips més tronats contra els jueus. Immediatament es va donar que s'havia equivocat i va anar a buscar una safata amb canapès per oferir-nos.
- Va tenir-hi una conversa sobre Catalunya?
- Sí. El vam entrevistar. Era abans del procés i ell entenia perfectament el tema català com a identitat. Però la seva mirada sobre Catalunya era folklòrica, eh. Nosaltres tenim la idea de la França republicana, els ideals laics i la fraternitat. Hi ha el front republicà, però també hi ha el front de la nació francesa, amb la religió i la història dels gals. El Front Nacional juga més amb les característiques de les regions franceses, però sempre dins de la unitat nacional.
- Deia en L'antídot contra l'extrema dreta que el seu auge ens havia agafat descol·locats. Continuem estant-hi?
- Jo crec que sí. És que crec que no hem reaccionat. Ara mateix, els passos que fa el govern espanyol respecte a Vox són els mateixos errors que François Mitterrand va fer els anys vuitanta i noranta. L'acceptació de Vox com una alternativa contra la qual és més fàcil combatre-hi enfront opcions més de centre dreta fan el debat més polaritzat entre bons i dolents, però alhora està donant valor a Vox com un interlocutor vàlid.
- És emocionant el que explica al final del llibre, quan visita el seu avi Antonio, víctima de l'alzheimer.
- Jo volia escriure un llibre sobre la identitat, un assaig. El motor per fer-ho va ser l'1 d'octubre. Però aquests dos darrers anys en l'àmbit familiar hem viscut la mort de la meva àvia i el procés de senilitat del meu avi. L'últim any l'hem hagut de portar a una residència geriàtrica i, per tant, les meves visites al meu avi són emotives i ens porten a parlar de coses del passat, que és el que a ell el desperta. Veure algú de la seva educació, de la seva fermesa, que als seus 95 anys és incapaç de recordar què ha menjat per dinar. A vegades, no recorda qui soc però té molt fondes les seves arrels. En algun moment, a la pregunta de qui soc jo, no em va reconèixer. A la segona pregunta, qui som, va respondre: nosaltres som catalans. És molt significatiu de com d'arrelada tenim la nostra identitat nacional.
En el llibre reflexiona sobre la identitat dels catalans i també de la llengua, la catalana i la castellana. I ho fa amb la mateixa sinceritat i transparència que afronta aquesta conversa amb NacióDigital, en la qual parla de l'ofici i dels valors de la societat catalana, defensa el paper de TV3 durant el procés i recorda moments familiars vitals.
- Ha escrit un llibre parlant de la identitat dels catalans. Ja sap on s'ha ficat?
- Entenc que és posar-me en un vesper, però també tinc clar que hi ha algunes coses que, en algun moment, cal afrontar. La identitat és bàsica en la societat actual perquè ens defineix com a consumidors, ciutadans, actors polítics... Potser més que en altres èpoques. Si no afrontem la identitat nosaltres, qui l'acaba afrontant és l'extrema dreta d'una manera barroera, tergiversant i buscant culpables. Jo, en canvi, intentaria fer una descripció del "nosaltres" col·lectiu el més ampli possible.
- I com ho fa?
- La identitat catalana és un calidoscopi que ha canviat generació rere generació. Les fitxes s'han mogut i, com que últimament hem parlat molt del conflicte polític, moltes vegades ens hem oblidat d'entendre què és Catalunya. De què parlem, quan parlem de Catalunya?
- El llibre intenta, precisament, definir què som després d'aquests últims anys de procés.
- Després de viure tot aquest terrabastall m'he sentit, en certa manera, concernit. Estava preparant un llibre sobre una experiència com a corresponsal i vaig pensar: "Què estic fent, parlant d'una cosa llunyana quan ens està passant al costat de la finestra de casa una cosa tan greu, segurament el més greu per a la meva generació?". A més, a mi m'ha tocat viure-ho des d'una perspectiva privilegiada, havent d'explicar als catalans què està passant, en directe, minut a minut. Volia sortir a defensar la feina que hem fet.
- Els mitjans de comunicació?
- Sí, dic "hem" en primera persona del plural. Els mitjans a Catalunya que estem sota l'atac polític d'un nacionalisme espanyol que ens vol criminalitzar. Crec que això ho hem de poder dir i jo no puc fer-ho en el Telenotícies, però sí en un llibre. Crec que en aquestes 230 pàgines aconsegueixo matisar bé el que vull explicar.
"Els mitjans públics de Catalunya han aguantat molt bé el temporal"
- Comença el llibre repassant moments per a la història, situant-se la tardor del 2017. Els mitjans públics catalans han estat a l'alçada d'aquest moment excepcional?
- Sí. Penso que sí. Potser és immodest, però sí. Els mitjans públics de Catalunya han aguantat molt bé el temporal en tots els aspectes. Hem aguantat pressions internes. Hi ha hagut gent que hauria volgut que exercíssim més com a militants polítics que no pas de periodistes.
- Quina gent?
- Els polítics catalans. També la població catalana que s'ha sentit legítimament atacada i que hauria volgut que TV3 i Catalunya Ràdio haguessin sortit amb la bandera a la mà. Però, en realitat, hem sortit amb el micròfon i la càmera a la mà. Hem posat el focus allà on tocava, i ja està.
Toni Cruanyes: "TV3 no adoctrina". Foto: Adrià Costa
- TV3 ha adoctrinat?
- No. No adoctrina. Com a molt, ho fa en uns valors generals de convivència que són els propis d'una televisió pública europea, però no políticament.
- Que el grup parlamentari de JxCat aparegui al plató del FAQS per abraçar el president Torra, mentre el públic l'aplaudeix, és tirar-se pedres contra la pròpia teulada?
- No sabria què dir-te. No voldria entrar en actuacions concretes de programes concrets. No són la meva responsabilitat concreta i algú podria interpretar que ho critico des d'un altre programa. Hem fet molts errors, això sí. Emetem en diversos canals 24 hores cada dia. I tant que fem errors! Molts! Objectius, com algunes dades que donem malament, i d'apreciació.
- Forma part de l'ofici, això.
- Clar, és normal. El més important és que reaccionem i corregim ràpid.
- En el llibre, qüestiona la visió d'Espriu d'una Catalunya que mira sempre al nord. Es pregunta si som menys europeus del que ens pensem i més mediterranis, amb tots els components, també els negatius.
- Sí, és així. Una part del catalanisme polític sempre s'ha emmirallat en Europa, per a bé. Això, però, també ens ha fet, en alguns casos, una mica de mal en l'autoanàlisi. Ara és el moment de veure algunes coses que hem fet malament. La resposta europea sembla que ens ha sorprès, però si haguéssim mirat amb uns ulls menys voluntaristes, i més d'anàlisi política objectiva, ens adonaríem que Catalunya és un conflicte enquistat d'identitats, de fa segles. Per tant, la resposta no pot ser mai de curt termini ni sense tenir en compte la dualitat d'identitats i cultural que fa que a Catalunya vivim en una falla geològico-política permanent, una cosa que passa a molts llocs d'Europa.
- I mirem cap al Regne Unit.
- Exacte, hem mirat molt a Escòcia, però no ens hem fixat gaire, per exemple, en el Líban. Ara ens estem tornant a fixar en Flandes, de qui ens n'havíem oblidat i que ara és una experiència en positiu de les últimes dècades. Potser ens oblidem també de realitats com la del nord d'Itàlia, que funcionen econòmicament molt bé i amb la imposició d'uns valors polítics a tota la península però que, en canvi, no tenen el mateix reconeixement que té Catalunya. Són exemples de subtilitat que als anys 70 i 80 es van tenir més en compte, i ara no.
"Europa ha estat una decepció, però no tenim cap altra alternativa"
- I el paper d'Europa?
- És una decepció que la nostra generació està vivint. Europa, com a solució -que en un moment era l'evident en el conflicte català-, ara sembla molt més verda. No tenim, però, cap més alternativa.
Cruanyes, en un moment de l'entrevista al cafè El Velòdrom. Foto: Adrià Costa
- En algun moment del llibre ve a dir que exigir que Espanya adopti amb Catalunya el paper del Regne Unit respecte a Escòcia és una mica pueril.
- Clar. Són realitats completament diferents. És un desig. Que això pugui passar aquí a curt termini és molt difícil. I vaja, crec que és un error pensar que pot passar.
- Cada cop som més nord-americans?
- Sí. Quan els catalans ens preguntem com som, sempre tenim aquesta idea que la generació d'identitat es fa, sobretot, a través de les associacions, les entitats cíviques, les escoles, les famílies i les empreses enteses en la seva accepció més extensa. Som una societat que ens associem i que vivim en convivència i ens relacionem. Això ens diferencia dels Estats Units, que són molt individualistes. Ara bé, els valors dels nord-americans se'ns estan imposant a tothom.
- Com ho fan?
- Doncs a través dels seus invents, per exemple, de les seves pròpies eines. Les xarxes socials, que han canviat com ens comuniquem entre nosaltres. Crec que, en el fons, ens estem tornant una mica nord-americans, una mica més individualistes. La pregunta és: "Resistirà la identitat catalana?".
- Se sent més a prop de mitjans que, quan hi ha eleccions, es posicionen clarament a favor d'un candidat, com hem vist recentment amb el The New York Times, o més aviat d'aquells que representen allò que va dir Walter Cronkite en acomiadar-se de la CBS: "Em retiro sense que vostès sàpiguen a qui he votat en cada elecció"? Quin li agrada més?
- Un mitjà públic de l'estil europeu, com TV3, no ha d'ensenyar els seus colors. Que cadascun dels seus professionals tingui les seves idees polítiques, però que el col·lectiu treballi per un bé superior, que és informar de forma plural, acurada i honesta. Els mitjans públics no han de ser de partit. Els privats ho són i està bé que ho defineixin, si volen.
"Una part de la ciutadania creu que el castellà no és prou estimat per la majoria dels catalans, i ho hem de tenir en compte"
- En el llibre parla a bastament i de forma directa de la llengua. Diu que, en aquest moment, no és la millor eina per construir un relat comú dels catalans.
- La llengua catalana ha estat històricament (i és) un senyal d'identitat molt fort i molt permeable, per sort, perquè és cultural i no genètica o familiar, és una cosa a la qual la gent s'hi pot adherir. Els catalanoparlants, en aquest sentit, ens obrim el cor amb qualsevol persona que fa un esforç per intentar parlar la nostra llengua. A Catalunya, però, actualment s'hi parlen 300 llengües. I, en aquest moment, crec que d'una manera injustificada, hi ha una part de la ciutadania catalana que veu el català com una imposició o que creu que la seva llengua materna, el castellà, no és prou estimada per la majoria dels catalans o, fins i tot, per les institucions. Això s'ha de tenir en compte, és l'únic que dic. Igualment continuo pensant que la llengua pròpia de Catalunya és el català i que el castellà no és una anècdota perquè fa 600 anys que és aquí, en molts casos imposada.
- Com quins?
- La meva història familiar és una història d'imposició del castellà. Des dels meus avis fins a mi mateix, el castellà m'ha arribat perquè me'l van ensenyar a l'escola i perquè el posaven a televisió espanyola quan només hi havia un canal. Aquesta és la meva realitat, no gaire mestissa culturalment.
El periodista es troba immers en la promoció del nou llibre. Foto: Adrià Costa
- Per tant, el castellà és també la "nostra" llengua?
- Sí, així ho crec. I ens hi hem d'anar acostumant perquè l'amazic, l'àrab... Està clar que no les hem de conrear com el català, perquè és nostra i de ningú més, però la llengua de la gent que viu a Catalunya ha de ser la llengua de tots.
- De fet, en el llibre afirma que el castellà és "quasi" la llengua pròpia.
- La consideració de llengua pròpia, que és una consideració legal, en el fons, i un qualificatiu que serveix de coartada perquè la protegim, no l'hi hem de donar al castellà. Perquè no necessita protecció, en cap cas.
- A Un dels nostres també toca la religió. Quin pes té encara el pòsit del cristianisme de marca catòlica en la societat catalana?
- D'alguna manera, a nivell personal, volia reivindicar la història de la religió en la nostra educació i, sobretot, en la de generacions anteriors. És cert que, en els últims temps, quan algú parla de la religió és per fer denúncies d'abusos que hi ha hagut en el passat, els quals per sort comencen a sortir. Però també és veritat que l'associacionisme ha estat vinculat moltes vegades a l'Església. Entre altres coses, perquè estava prohibit fer-ho d'altres maneres: en el moment en què els sindicats o les associacions catalanistes estaven prohibides, l'Església era l'aixopluc. És aquesta la realitat. I aquesta formació, que és també la de la nostra identitat, ha comportat acabar fent coses com els Pastorets. Trobo que també està bé reivindicar-ho i no ens n'hem d'avergonyir. Hi ha hagut, crec, una certa tendència a no explicar aquestes coses, fins i tot ni en els telenotícies.
- Ni en els telenotícies?
- És a dir, aquí haig de fer un mea culpa també. Crec que de cultura popular catalana no n'hem explicat prou en els àmbits televisius grans. Ho hem d'intentar revertir. Hem parlat poc de la sardana, per exemple. Últimament parlem més dels castellers, que ja ho hem assumit com una moda generalitzada, però hi ha coses que tenen a veure amb el folklore que surten massa poc en els informatius.
- I potser ara parlem més dels castellers perquè en parlen a fora. La BBC fent documentals sobre les human towers. Si en parlen a fora, parlem-ne també nosaltres, no?
- Segur que sí, també. De vegades, han de venir de fora per dir-nos el valor de les coses que tenim, aquí al costat.
- Creu que una societat que es vol moderna s'ha de desvincular de la religió?
- Dir que no formen part de la nostra identitat les arrels cristianes de Catalunya seria fals. En formen part en les obres d'art, en l'arquitectura, en les estructures familiars heretades. Si ho amaguem, vindrà algú amb aquesta bandera i ens parlarà de la Reconquista o dels musulmans com el dimoni. La història de Catalunya està vinculada al cristianisme. Això no vol dir que tota aquella gent que no ha tingut formació cristiana no sigui catalana o no tingui tot el dret a desenvolupar una identitat més moderna, nova i diferent.
Toni Cruanyes: "A mi m'han llançat una pedra a casa per fer-li un petó a la meva parella". Foto: Adrià Costa
- Aquesta és una font d'identitat que cada vegada és més important, la identitat de gènere i d'orientació sexual. Jo ho he explicat moltes vegades perquè, pel fet que surti per televisió, amb corbata, que la gent em tingui per una persona seriosa, fa que moltes persones vegin l'homosexualitat de manera diferent als temps en què jo vaig sortir de l'armari, en què a vegades ho vinculaven a figures sòrdides, o a persones del món de l'espectacle. Alguns podem fer aquesta feina de visualitzar la nostra sexualitat amb naturalitat. Que jo estic casat i tenim un fill adoptat, si no fos perquè soc homosexual i vull que la gent sàpiga que això és possible i normal, segurament no ho explicaria. En canvi, ara em veig amb certa obligació moral i he de dir que rebo molts missatges de gent que ho agraeix.
"Que estic casat i amb un fill adoptat, si no fos perquè soc homosexual i vull que la gent sàpiga que això és possible i normal, segurament no ho explicaria"
- Per què creus que continua sent complicat sortir de l'armari en una societat que aspira a ser tan moderna com la catalana?
- Perquè tots etiquetem i simplifiquem. Ho fem també els periodistes, potser som els qui ho fem més. Veiem el món amb pocs colors i aquest és un element. L'etiqueta de ser el "maricón" és molt potent. Per això l'he explicat en el llibre. Espero que el meu cas pot servir d'exemple però no havia explicat abans que la meva sortida de l'armari em va fer patir. A mi m'han llançat una pedra a casa per fer-li un petó a la meva parella. Una pedra que no va tancar el vidre però va fer malbé el marc de la finestra. Recordo també que el 2008 i 2009 hi va haver gent que em va criticar per les xarxes socials per motius polítics i periodístics, però les paraules que van emprar van estar totes vinculades a la meva homosexualitat. Però ja està passat i superat.
- Explica que a l'adolescència la seva identitat sexual el va fer ser un noi més prudent que agosarat.
- Jo crec que sí. Això està vinculat també a la manera en què em van educar els pares i els avis, una generació que va viure la postguerra. En un poble com Canet, que va ser el lloc del Maresme on va haver més morts durant la Guerra Civil, molta gent es va acostumar a no dir el que pensava. Aquest gen de la prudència el tinc heretat per part familiar i, segurament, el fet de saber que, tot i no ser cap atac personal contra mi, quan parlaven d'alguna persona homosexual, ho feien amb crítica o burla, feia que jo preferís no explicar la meva situació.
- En el llibre també parla de l'empoderament femení. Podrem viure en un món no masclista?
- Espero que sí. Per què no? Trigarà, això sí. Però l'empoderament de la dona té a favor el pes de la demografia.
- D'on li ve la fascinació pel que passa fora?
- Viatjar i fer periodisme són coses que sempre m'han agradat i, per tant, treballar de corresponsal ha estat el meu somni. Ho he fet i tant de bo hi pugui tornar.
- Ho troba a faltar?
- Una mica sí. M'agrada sortir fora. La feina que tinc ara és un privilegi, una sort i un honor, poder dirigir-me cada nit a tots els catalans i explicar el que ha passat. No ho havia pensat mai que ho faria. El que sí que havia pensat era fer de corresponsal.
Toni Cruanyes té una llarga trajectòria professional en el camp del periodisme. Foto: Adrià Costa
- Si hagués de definir en poques paraules això de ser periodista, què diria?
- Jo crec que la clau de fer de periodista és el que ara esteu fent vosaltres. La gent a casa té molta feina i el que vol és que algú els expliqui el que està passant al món. És agafar de la ma al ciutadà i portar-lo on ell no té temps d'anar. Ser els ulls, de manera honesta, d'aquelles persones que no tenen temps.
- Ja fa vuit anys que va escriure Un antídot contra l'extrema dreta. Ara, Vox és tercera força. Què ha fallat?
- Està clar que la gent no s'ha llegit el meu llibre... En realitat, el llibre d'ara és una continuació de l'altre. Un antídot contra l'extrema dreta era fruit de la meva experiència com a corresponsal a París davant el fenomen del Front Nacional. Jo vaig al·lucinar a França amb el Front Nacional. Alguns elements del seu ideari eren fascinants, com la seva capacitat de sacsejar una societat molt encotillada, amb moltes dificultats pel canvi. I això em va fer por i em va dur a llegir sobre el tema, fer entrevistes i parlar amb experts. La generació, el dibuix d'una identitat, crec que és bàsic per combatre l'extrema dreta. El que voldria amb aquest llibre és desarmar alguns dels arguments de l'extrema dreta.
- El personatge Jean Marie Le Pen tenia el seu carisma.
- I la filla, que ha portat el Front Nacional a una dimensió de modernitat que fa por. El pare, com que ja és un personatge fora d'òrbita, és ridícul en aquests moments. Jo tinc moltes anècdotes amb ell. Li he escoltat dir els comentaris més tronats, sexistes i antijueus. Un periodista li va fer una pregunta i ell li va dir: "Aquesta pregunta no la contesto perquè vostè és un nas gros". Es tracta d'un dels estereotips més tronats contra els jueus. Immediatament es va donar que s'havia equivocat i va anar a buscar una safata amb canapès per oferir-nos.
- Va tenir-hi una conversa sobre Catalunya?
- Sí. El vam entrevistar. Era abans del procés i ell entenia perfectament el tema català com a identitat. Però la seva mirada sobre Catalunya era folklòrica, eh. Nosaltres tenim la idea de la França republicana, els ideals laics i la fraternitat. Hi ha el front republicà, però també hi ha el front de la nació francesa, amb la religió i la història dels gals. El Front Nacional juga més amb les característiques de les regions franceses, però sempre dins de la unitat nacional.
- Deia en L'antídot contra l'extrema dreta que el seu auge ens havia agafat descol·locats. Continuem estant-hi?
- Jo crec que sí. És que crec que no hem reaccionat. Ara mateix, els passos que fa el govern espanyol respecte a Vox són els mateixos errors que François Mitterrand va fer els anys vuitanta i noranta. L'acceptació de Vox com una alternativa contra la qual és més fàcil combatre-hi enfront opcions més de centre dreta fan el debat més polaritzat entre bons i dolents, però alhora està donant valor a Vox com un interlocutor vàlid.
- És emocionant el que explica al final del llibre, quan visita el seu avi Antonio, víctima de l'alzheimer.
- Jo volia escriure un llibre sobre la identitat, un assaig. El motor per fer-ho va ser l'1 d'octubre. Però aquests dos darrers anys en l'àmbit familiar hem viscut la mort de la meva àvia i el procés de senilitat del meu avi. L'últim any l'hem hagut de portar a una residència geriàtrica i, per tant, les meves visites al meu avi són emotives i ens porten a parlar de coses del passat, que és el que a ell el desperta. Veure algú de la seva educació, de la seva fermesa, que als seus 95 anys és incapaç de recordar què ha menjat per dinar. A vegades, no recorda qui soc però té molt fondes les seves arrels. En algun moment, a la pregunta de qui soc jo, no em va reconèixer. A la segona pregunta, qui som, va respondre: nosaltres som catalans. És molt significatiu de com d'arrelada tenim la nostra identitat nacional.