Els Godó i «La Vanguardia», una nissaga i un negoci irrepetibles

El 26 de gener de 1939, el propietari de La Vanguardia, Carlos Godó, sortia a tota velocitat de Donosti en direcció a Barcelona, que aquell dia havia estat ocupada per l'exèrcit franquista. Tenia pressa. Volia arribar abans que la Falange. Viatjava amb ell Antonio Martínez Tomás, home de la seva confiança al diari, i que l'havia advertit del perill que els falangistes s'apoderessin del rotatiu. Ho explica Josep Maria Huertas a Una història de La Vanguardia (Angle).

Godó va arribar primer per recuperar el diari, que havia estat incautat a l'inici de la guerra i va ser després l'òrgan del cap del govern espanyol, el socialista Juan Negrín. Ni tan sols en un context com el de la Guerra Civil amb revolució social que es vivia a Catalunya, el diari es va poder desfer de la imatge de ser un diari progovernamental... Durant uns mesos, va ser Manuel Aznar, periodista astut que havia estat republicà, qui va ser el director. Era l'avi de José María Aznar.

Els prop de 140 anys d'història del rotatiu l'han convertit en un símbol. Han passat els règims polítics, però La Vanguardia els ha resistit tots: la monarquia dels Alfons XII i XIII, la dictadura de Primo de Rivera, la República, la Guerra Civil, el franquisme, la transició, la democràcia recuperada, les llargues etapes de governs amb clares hegemonies a Madrid i a Barcelona. I, per acabar, l'intent independentista del 2017 i la seva posterior repressió.

La influència social ja no és, però, la que era. Un exemple: anys i anys de suport i presència de Josep Antoni Duran i Lleida a les pàgines del diari no van aconseguir fer-lo diputat a les eleccions generals de desembre del 2015. Com tampoc no ho havien aconseguit amb Ramon Espadaler a les autonòmiques de tres mesos abans. Mentre que un grup com la CUP, ignorat pel diari, va obtenir deu escons. La moderació en les formes i la capacitat d'adaptabilitat sí que s'ha conservat. Godó va clamar contra la declaració unilateral d'independència del 2017, però amb l'astúcia suficient com perquè si aquesta hagués triomfat, la portada de La Vanguardia de l'endemà hauria lluit una bandera estelada i saludaria la naixent república. I ningú no li ho hauria retret.

De diari de partit a suculent negoci

Quan va aparèixer el primer número de La Vanguardia, el 1881, ningú no podia imaginar que aquella modesta publicació es convertiria en el diari més important de Catalunya. Va nèixer com a òrgan del Partit Liberal, un dels dos que s'alternaven en el poder a Madrid durant la monarquia borbònica.

El periòdic responia als interessos d'una facció del liberalisme, la més crítica amb un altre prohom liberal del moment, Rius i Taulet, que seria l'alcalde de l'Exposició Universal del 1888. El van fundar els germans Carles i Bartomeu Godó Pié, uns industrials d'Igualada que serien alcaldes i diputats i que havien fet calaix al tèxtil amb el negoci del cànem. Durant uns anys, va ser com molts altres diaris que cobrien el seu paper com a òrgans de partit i sense gaire incidència en la societat barcelonina. Però les coses estaven destinades a canviar. I molt. Desapareguts els dos germans fundadors, va ascendir al comandament Ramon Godó Lallana, fill de Carlos.



Ramon Godó, misantrop i anticatalanista

Va ser Ramon Godó l'home que va fer del diari un producte d'èxit i el rotatiu més influent i ben fet de Catalunya. Segurament, el millor testimoni d'aquesta transformació el va donar Agustí Calvet, més conegut pel seu sobrenom de Gaziel, el periodista que va treballar al diari, primer com a corresponsal durant la Primera Guerra Mundial, més tard com a cap de redacció i, finalment, com a director fins a la Guerra Civil.

La seva Història de La Vanguardia, publicada a París el 1971, quan ell ja havia mort, el 1964, continua sent el testimoni més descarnat del creixement de l'artefacte. Gaziel dibuixa un retrat cruel de la figura de Ramon Godó, però alhora no amaga la seva admiració per l'home -ara en diríem emprenedor- que va aixecar un diari fins a convertir-lo en un gran negoci.

Gaziel defineix Ramon Godó com un personatge tràgic, lleig, esguerrat i misantrop. Coix, mig sord i guerxo. I furibundament anticatalanista. Fill únic de Carlos Godó i Antònia Lallana, una basca que no es va inserir fàcilment a la societat catalana, Ramon va créixer, segons Gaziel, taciturn i resclosit. Al capdavant del negoci des del 1897, va viure en primer pla el canvi que va suposar el 1900, amb l'eclosió del catalanisme polític i l'ascensió de nous actors socials, com l'obrerisme organitzat i el republicanisme. La seva família va ser una de les derrotades per aquests canvis.

El clan familiar, adscrit al Partit Liberal, controlava el districte d'Igualada, en mans del mateix Ramon Godó, elegit diputat a Corts a inicis de segle. La plaça seria conquerida finalment pels qui aleshores s'anomenaven regionalistes (la Lliga), el que va despertar un rebuig frontal de Godó pel catalanisme.

Gaziel, de la corresponsalia a la direcció

Agustí Calvet, Gaziel, explica a la seva "maleïda" Història de La Vanguardia que, en els seus viatges a l'estranger com a director, quan li preguntaven de què era avantguarda el rotatiu ("és socialista?, anarquista?"), no sabia què contestar. Gaziel no estalvia sarcasmes quan parla del rotatiu i els seus propietaris. El seu, però, continua sent el testimoni més directe de La Vanguardia d'aquells anys.

Va ser l'escriptor Miquel dels Sants Oliver qui va cridar Gaziel, a qui havia enviat de corresponsal a la Guerra Europea, al seu costat com a cap de redacció. Mort Oliver, va dirigir el diari del 1920 al 1936. En els primers dotze anys va haver de compartir la direcció, si més no formalment, amb tres directors més, ja que Godó havia establert un curiós sistema per impedir que ningú assumís massa poder a la casa. Així que Gaziel va haver de compartir taula de director amb un triumvirat i fins un quadrumvirat, amb Dídac Priu, Manuel Rodríguez Codolà i Josep Escofet. Però a la pràctica va ser ell qui va prendre els regnes del diari. 
 

La revolució de La Vanguardia

El sentit pel negoci de Godó i el talent periodístic de Gaziel van ser un còctel guanyador. El periodista va transformar el diari en tots els ordres, des de la introducció d'una capçalera més moderna, l'1 de gener de 1924, fins a l'adopció del rotogravat, que permetia una major qualitat dels textos i les imatges, fins a una major professionalització dels continguts.

Es va fer un esforç per sumar firmes de prestigi de la cultura. Un sector de la intel·lectualitat catalanista no volia saber res d'un mitjà escrit en castellà, cosa que Gaziel sempre va considerar errònia. De mica en mica, va aconseguir atreure grans noms com Josep Pijoan, Alexandre Plana, Joaquim Folch i Torres, Eugeni d'Ors, Agustí Duran i Sanpere o Carles Soldevila. Sense oblidar noms de la cultura espanyola com Salvador de Madariaga i en alguns casos firmes de figures internacionals, com Édouard Herriot. La Vanguardia també va signar un conveni d'exclusivitat amb l'agència United Press.

L'era Gaziel -perquè va ser una era- fou de les més brillants de la història de la casa. D'aquells anys, val la pena recordar un article de Gaziel, l'1 de gener de 1926, amb motiu dels 45 anys del diari, on el descriu com una "institució local" i el reflex de "l'esperit de la burgesia catalana". Des de la seva moderació democràtica, Gaziel era ben conscient del producte que estava fent.

Un "sòviet" a la redacció i esqueles sense creu

L'esclat de la Guerra Civil es va endur tot l'ordre establert. El diari estava preparat per subsistir a un canvi de règim i onades de vagues i pistolerisme al carrer, però viure enmig d'un context revolucionari era excessiu. El segon comte, Carlos Godó, que posseïa LV des del 1931, es va fer fonedís sense dir ni ase ni bèstia al pobre Gaziel, que va quedar sol davant la revolució.

Un comitè de treballadors -que Gaziel va anomenar "sòviet"- es va fer càrrec de l'empresa mentre el director va continuar anant cada dia a la feina. Però la seva vida corria perill. A la Barcelona del juliol del 1936, ser director de La Vanguardia ho era tot menys un salconduit.

Qui sí que li va donar el salconduit -i el va comminar a marxar- va ser Josep Maria Espanya, conseller de Governació per ERC, un home que va salvar moltes vides aquells dies. Així va poder sortir cap a França. Godó va marxar també, amb la seva família, i el 1937 va ser un dels "catalans de Burgos", esperant el seu retorn a Barcelona, que ja hem explicat.

Un dels canvis que es van veure de seguida des de l'inici de la guerra era que les esqueles apareixien sense creu. I van perdre la presència que havien tingut en el passat. En plena guerra, mentre es queia al front i a la rereguarda, l'excés de mort no hagués donat espai a totes les necrològiques.

La Vanguardia de la guerra va tenir una directora, la periodista María Luz Morales, durant els primers mesos del conflicte, abans que el diari passés a ser l'òrgan de Negrín. Els mesos suficients com perquè ja no pogués exercir com a periodista després del triomf franquista. El 1940 va ser detinguda i tancada en un convent durant unes setmanes, mentre li buscaven acusacions per jutjar-la. A partir de finals dels quaranta, va poder col·laborar en alguns mitjans. Però en la història del país va quedar com la primera dona directora d'un diari. Morales va morir el 1980.

El derrotat per excel·lència va ser Gaziel. Godó el va vetar i el seu nom va desaparèixer de les pàgines del diari d'una manera que no tenia res a envejar a l'ostracisme que patien els dirigents soviètics que queien en desgràcia (els que tenien sort). Va haver d'arribar el tercer comte de Godó, l'actual, i que passessin molts anys per rehabilitar-ne la figura. Fins a finals dels anys vuitanta, Gaziel no va existir a les pàgines del diari.
    
Galinsoga, el preu a pagar

"El Llobregat puede ser el Manzanares de España". Així deia el titular del diari el darrer dia de la Barcelona republicana, el 25 de gener de 1939. L'endemà ja saludava Franco. De La Vanguardia franquista, n'ha quedat un nom lúgubre: Luis de Galinsoga com a director nomenat pel règim va ser el preu que els Godó van haver d'acceptar per dissoldre totes les desconfiances que la família generava en els sectors més extremistes del règim.

Franquista acèrrim, Galinsoga va exercir la direcció durant una llarguíssima etapa, en què el primer Hitler encara victoriós a la guerra obria portades. La seva època va acabar abruptament després d'un famós incident en què va cometre "l'error" d'entrar en a sentir missa en una església... on s'oficiava en català. Indignat, es va plantar a la sagristia a protestar i va cridar: "¡Todos los catalanes son una mierda!", mentre tenia el detall de deixar la seva targeta al sacerdot. Aquest, molt molest i sorprès, va anar a explicar-ho al bisbe Modrego. Era el 1959 i ja hi havia algunes coses que començaven a moure's en la societat catalana.

La campanya pel cas Galinsoga que es va desfermar va ser històrica i es va convertir en una de les protestes clandestines contra el règim més reeixides des de la fi de la Guerra Civil. Hi va haver baixes de subscripcions i es van llençar exemplars del diari a la Diagonal. Un jove Jordi Pujol va tenir un paper destacat en aquell moment. Franco va acceptar la "dimissió" de Galinsoga. Va tornar Manuel Aznar per donar un to diferent al diari. 

Una família ferida per la tragèdia

Els poderosos també ploren. La família Godó n'és un exemple. La tragèdia ha afectat la nissaga i ha portat conseqüències inesperades. L'actual comte de Godó ha vist marcada la seva vida per la pèrdua de dos germans grans, Carlos i Enrique.

Carlos va morir en un accident d'aviació a Sevilla, el 1962. Quatre anys abans, havia mort Enrique, en un altre accident que explica amb molts detalls Roger Vinton a La gran teranyina. Quatre amics havien sortit una nit de Barcelona en direcció a Montserrat. Havien promès que hi anirien caminant si culminaven amb èxit els estudis de Dret. Però la foscor els va dur la fatalitat: un cotxe a tota velocitat els va escometre i dos dels nois van quedar estesos a terra, morts. Un d'ells era Enrique Godó.

El fet va tenir un desenllaç sòrdid. El conductor va fer-se escàpol i no va demanar ajuda, seguint el seu viatge cap a Madrid i intentant fer desaparèixer el cotxe. Quan va saber per la premsa que un dels morts era el fill del propietari de La Vanguardia, va haver d'explicar-ho al seu pare, que li va recomanar que es lliurés a la policia. Aquest conductor era Joan Sanahuja, fill del gran constructor Romà Sanahuja. Anys després, el cas dels pisos amb al·luminosi del Turó de la Peira els tornarien al protagonisme. El 1958, Sanahuja va ser processat i condemnat a sis anys per imprudència temerària i denegació d'auxili.

La cinquena generació

La mort dels seus dos germans grans va convertir Javier Godó en l'hereu de la dinastia. Casat el 1966 amb Antònia Valls Klein, de la família dels Valls-Taberner, d'aquest matrimoni van néixer els seus dos fills, Carlos (1967) i Ana (1969), que ja són la cinquena generació de la família propietària de La Vanguardia. 
 

El 1981 va contraure matrimoni amb Concepción Viñamata, que havia rebutjat una relació amb Dodi Al-Fayed, qui després coneixeria a Diana de Gal·les. El matrimoni es va divorciar el 1987. Uns anys després va conèixer la seva actual esposa, la colombiana Marisa Falcó, a Nova York, on vivia la seva filla Ana, casada aleshores amb un net de Francesc Cambó, el fotògraf Francesc Xavier Guardans.

La filosofia Godó: creure en la realitat

Per entendre la mentalitat i la ideologia de Godó un dels millors materials és l'entrevista que li va fer la periodista Pilar Rahola el 2011. Allí es condensa la filosofia del mapamundi de La Vanguardia. Javier Godó hi explica una de les claus de l'èxit continuat del diari: no oblidar mai on és el carril central de la societat catalana. És més complex que dir simplement que cal estar bé amb l'ordre establert, que era un dels principis que propugnava Ramon Godó. "La nostra influència és saber connectar amb la centralitat del país", afirma el comte.

Godó s'hi defineix com a "liberal en les idees, tradicional en els costums, transcendent en religió, català i monàrquic i lleial al rei". És el moment en què el diari treu l'edició en català i ell ho explica així: "Catalunya ha canviat, la llei d'immersió lingüística ha estat un gran èxit, la redacció parla en català, la meitat de les  cartes dels lectors arriben en català, hem fet una ràdio privada d'èxit en català... La casa parla, llegeix i escriu en català". No perdre mai el contacte amb el carril central i un altre tret bàsic: una enorme capacitat d'adaptació.

Després de defensar la catalanitat del diari, afirma que "La Vanguardia s'ha adaptat a tots els moments de la història de Catalunya i seria una manca de reflexos empresarials no prendre ara la decisió, perquè la realitat ha canviat i La Vanguardia sempre connecta amb la realitat".
 

També es manifesta com un defensor dels diaris de paper i es confessa escèptic davant els anuncis de la seva fi. Aquesta concepció clàssica del negoci del diari traspua sempre en la trajectòria del rotatiu. És significatiu comprovar que en l'especial editat amb motiu dels 125 anys de La Vanguardia, el 2006, cap dels articles dels principals responsables del mitjà fa cap referència a Internet. En canvi, sí que en parlen tots els directors menys un dels principals diaris europeus que hi signen missatges de salutació.      

El diari que no ha volgut ser l'Abc

Sovint s'ha comparat La Vanguardia a l'Abc de Madrid. Tots dos diaris comparteixen un to clàssic, recerca d'influència, passió monàrquica i voluntat d'ocupar un espai majoritari de l'opinió. Però el paper que han jugat al llarg de la història són ben diferents. Mentre l'Abc va ser bel·ligerant contra la República, amb una línia editorial que va escalfar l'ambient previ a la Guerra Civil, el diari barceloní va buscar sempre un discurs moderat, amb la llarga excepció dels anys del franquisme, una època sense llibertat de premsa.

A partir de la transició, mentre l'Abc ha encarnat una opinió de dreta molt conservadora, La Vanguardia ha fluctuat molt més però sense allunyar-se mai del centre polític. La influència del poder polític, però, sí que s'ha percebut i s'ha fet evident en els canvis a la direcció.

La majoria absoluta d'Aznar s'endú un director 

Horacio Sáenz Guerrero va ser el director del tardofranquisme i la transició. Home prudent i amb bones antenes a la societat catalana, va entendre el seu paper i va preparar el rotatiu pel canvi polític. Va ser ell qui, un dia del 1978, va entrar al despatx de l'editor i va plantejar la necessitat d'eliminar l'adjectiu "española" de la capçalera, on senyorejava des de 1939. Una proposta que va ser acceptada de seguida. Sáenz Guerrero va saber navegar per les noves aigües, entre els governs de Madrid i la Generalitat recuperada.
 

A inicis dels vuitanta, el segon comte cedia la presidència a l'actual, Javier Godó. Van passar directors molt vinculats a la casa, com Paco Noy, que havia estat un partidari de Josep Pallach, el líder del PSC-Reagrupament, la branca més catalanista del socialisme. O com Lluís Foix, de la total confiança dels propietaris, que venia de ser un dels millors corresponsals foguejats al diari arreu del món, i que és una de les firmes institucionals de la casa i un analista expert en política internacional. El seu llibre Aquella porta giratòria (Premi Josep Pla) és ric en capítols de la memòria del periòdic i dels seus professionals.

L'any 1986, en els anys del felipisme pletòric, Godó va cridar com a director Joan Tapia, home ben connectat amb el poder socialista i la Caixa. Va dirigir el rotatiu durant catorze anys, tenint al costat com a director adjunt Lluís Foix, formant un bon equip que va funcionar. Però va acabar de manera abrupta.

Cinc dies després de la majoria absoluta d'Aznar del 12 de març de l'any 2000, el tàndem Tapia-Foix era bandejat sense manies i José Antich, ben connectat amb el món pujolista i amb amics al PP, era ungit com a nou director.      

D'Antich a Carol, buscant una tercera via

José Antich va dirigir el diari durant més de tretze anys. Si va arribar al cim de La Vanguardia beneït pel govern Aznar i pel de CiU, va sortir de la direcció amb l'etiqueta d'independentista. En cert sentit, el director del diari dels Godó va seguir una evolució similar a la del president Artur Mas. La Vanguardia va semblar que coquetejava amb el procés. Però a mesura que aquest avançava, les contradiccions s'anaven fent més impossibles al cor del grup.

La pressió sobre Javier Godó -a qui el 2008 Joan Carles I va concedir el títol de Grandesa d'Espanya- per tal que donés un cop de volant es va anar fent més asfixiant. El suposat esvoranc entre la Casa Reial i els Godó va passar a ser més que un simple rumor. Van aparèixer informacions que asseguraven que a la Zarzuela es vivia amb irritació l'alineament del diari d'un grande de España. I que el monarca trucava.
 

Al final, la corda entre editor i director es va trencar. El desembre del 2013, Antich era rellevat i el substituïa Màrius Carol, un periodista molt de la casa, amb la ductilitat que Godó volia per uns moments delicats. En la trajectòria de Carol hi havia la corresponsalia del diari a la Casa Reial.

Des d'aquell moment, la capçalera es va anar posicionant en un terreny de tercera via. Sense perdre de vista mai, però, els equilibris dins de la societat catalana i comptant amb presències afins al sobiranisme, com la columna diària de Pilar Rahola i Quim Monzó i les anàlisis de Francesc-Marc Àlvaro, que signaven al costat d'unionistes furibunds.

En un discurs al Cercle del Liceu amb motiu de rebre la medalla d'or del club, el novembre de 2015, Godó pronuncia unes paraules que són la seva definició ideològica. Hi proclama el compromís amb "una Catalunya oberta i una Espanya plural, amb la monarquia i amb la democràcia liberal". Llançant un avís als dirigents independentistes, afegeix que també està compromès "amb el compliment de la llei".

Godó va advocar pel "consens, diàleg i respecte mutu" i va refermar que feia aquesta declaració perquè "ningú no s'enganyi". Des d'aquest moment, estava clar que La Vanguardia i tots els mitjans del grup no donarien suport al procés sobiranista. Però també que el diari reclamava una sortida conciliadora al conflicte entre Catalunya i l'Estat.
 

 
Un octubre arran del precipi

Des de la sala de comandament de La Vanguardia el moment més decisiu del procés, l'octubre del 2017, es va viure amb enorme tensió. Va ser una d'aquelles ocasions en què el diari intentava, exigia o implorava, depèn dels dies, que se li fes cas. La societat catalana –tant l'unionisme com l'independentisme- es movia al marge del que havia estat el bloc central.

El 26 d'octubre, en el dramàtic editorial titulat "Ens porten cap a les roques", acusava l'ala més radical de l'independentisme de dur "voluntàriament i conscient, tot Catalunya contra les roques. A aquests alçades, només Puigdemont, a qui la presidència de la Generalitat atorga l'última paraula, pot evitar-ho. I li demanem que ho eviti".

"Un país a la deriva" es titulava l'editorial del dia de la proclamació, el 27 d'octubre del 2017. El diari es confessava derrotat davant el pas enrere fet pel president Puigdemont, que unes hores abans semblava disposat a convocar eleccions. Per primer cop en molts anys, La Vanguardia contemplava els esdeveniments des del total astorament i sense saber què succeiria en les següents hores. "Les possibilitats d'arribar ara a una solució dialogada i pactada del conflicte, per la qual La Vanguardia ha advocat repetidament, i per la qual creu imprescindible seguir apostant, són ara menors, per no dir mínimes". 

A les portes dels 140 anys del diari, que seran el 2021, La Vanguardia es disposa a encetar una nova etapa amb el nomenament de Jordi Juan, responsable de continguts de l'edició digital, com a nou director ara de l'edició de paper. Aquest cop, però, el canvi no ha estat traumàtic. El relleu té molt de generacional. El nou timoner, a banda de periodista experimentat i coneixedor de la casa -havia format part dels equips de Tapia i Antich-, està ben connectat amb el món socialista i amb el sobiranista. Com sempre, després de l'ensurt del 2017, La Vanguardia continua navegant. El nou context de diàleg -sense saber-se encara massa quin en serà desenllaç- resulta més còmode per al rotatiu.

Un diari que és matèria per a historiadors

La història de La Vanguardia és paral·lela a la història del nostre país. Per això han estat tan nombrosos els estudiosos que li han dedicat la seva atenció. Des de l'amarga Història de La Vanguardia, de Gaziel, fins a obres recents com La Vanguardia, del franquismo a la democracia, d'Anna Nogué i Carlos Barrera; la imprescindible memòria personal de l'exdirector Lluís Foix Aquella porta giratòria; Una història de La Vanguardia, del recordat col·lega Josep Maria Huertas Claveria; l'obra encara inèdita de Pedro Voltes Bou, o les nombroses referències per part de Josep Pla, Manuel Ibáñez Escofet i tants d'altres en llibres, articles i tesis doctorals.

 

 Nom: Javier Godó Muntañola (Barcelona, 1941)

 Família: La nissaga Godó, fundadors del diari La Vanguardia el 1881. Dos fills: Carlos i Ana Godó Valls.

 Negoci: Grupo Godó de Comunicación. Tot concentrat en el sector de la comunicació.

 Un lloc: Igualada, bressol secular de la saga, des d'on es van obrir camí com a industrials del tèxtil.

 Actitud davant el procés: La Vanguardia ha mantingut una posició propera a la tercera via des del desembre del 2013.

Parlem de diners: La Vanguardia, un model de negoci únic

La Vanguardia, la nau de capçalera del Grup Godó, neix el 1881 no com a projecte empresarial sinó com a plataforma política dels germans Bartolomé i Carlos Godó Pié per reforçar a seva influència dins del Partit Liberal a la "província" de Barcelona. Tots dos gaudien de sòlides posicions a la seva ciutat natal, Igualada, dins del sistema del bipartidisme caciquil de la Restauració.

Els dos germans procedien d'una família ben implantada en el sector tèxtil des de quasi un segle abans a la capital de l'Anoia. Tots dos junts, van ampliar els seus negocis al País Basc. Acabada la guerra carlina, ja estaven instal·lats a Barcelona, on comptaven amb una gran fàbrica de cànem a Sant Martí de Provençals i la important La Igualadina Cotonera a la seva ciutat natal. El quasi monopoli de jute (destinat a fabricar sacs, sobretot) obtingut i blindat gràcies a les seves influències, els va enriquir.

Els esdeveniments de la dècada dels vuitanta canvien prou l'escenari polític a Catalunya com perquè la petita Vanguardia perdés la seva raó d'existir després de quasi deu anys deficitaris i movent-se en uns nivells discrets d'audiència. En aquest punt podia haver desaparegut i no hauria estat notícia. El juliol de 1887 mor Carles Godó, el pare del diari, que hi havia tingut un protagonisme molt superior al del seu germà Bartolomé.

Ramon Godó Lallana, el visionari enclaustrat

La primera successió es produeix el 1887, amb la mort del cofundador. El seu fill, Ramon Godó i Lallana (1864-1931) assumeix la propietat del diari, colze amb colze amb la seva mare, Antonia Lallana Aspe, natural de Bilbao i que tindria una influència considerable en els costums i en els negocis de la nissaga Godó, ja que és a ella a qui s'atribueix en bona part que la família adoptés el castellà com a llengua habitual.

El salt cap a un projecte periodístic plural es produeix el 1888. De la mà del nou director Modesto Sánchez Ortiz, un jove andalús de 30 anys d'edat, que aporta un enfocament professional i comença d'edificar el que havia de ser La Vanguardia del segle XX, superant els anquilosats models de diaris de partit. Sánchez inventa suplements i fulletons i contracta dibuixants mentre fa els primers experiments amb fotos. El director estableix un tracte que avui seria insòlit: ell obtenia el 25% dels beneficis del negoci, i la família Godó, el 75% restant.

El cas de Ramon Godó és més que especial. Un home amb greus problemes físics i de comunicació, amb una tendència a l'aïllament i a la irascibilitat, va obrar el prodigi d'entendre el model de diari d'èxit de l'època i el model d'empresa periodística que l'havia de gestionar per convertir-lo en una mina d'or i d'influència social.

L'estratègia del qui seria el primer comte de Godó estava inspirada sens dubte per la tradició industrial de la família al tèxtil: comprar màquines i més màquines per fabricar producte i més producte. Més pàgines, més exemplars, més distribució. El 1898 ja venia 14.000 exemplars, per davant dels 9.000 del degà Diari de Barcelona.

Entre 1914 i 1919 multiplica per cinc la seva despesa en paper. El gener de 1918, empès per l'èxit de la capçalera s'atreveix a doblar el preu de venda, que passa dels cinc als deu cèntims l'exemplar. Compra rotatives alemanyes; incorpora el rotogravat que li aporta fotografies de qualitat; estrena la llegendària seu de les portes giratòries del número 18 del carrer de Pelai i adquireix cases antigues per tenir més espai i una sortida per darrere de Pelai, fins al carrer Tallers. Indignat pels creixents costos del paper que li aplica en monopoli La Papelera Española, munta la seva pròpia factoria, Papelera Godó, al Poble Nou, i està a punt de construir la seva pròpia central elèctrica per rebaixar costos.

El cost del paper de cada exemplar era de setze cèntims. Amb un preu de venda de cinc, dels que en quedaven només tres per a l'empresa. La publicitat ho cobria tot i donava uns beneficis astronòmics. En quedava exclosa la publicitat de les curses de braus, perquè la matriarca Antonia Lallana les detestava. Fins el 1939, els toros no van existir al diari sota cap concepte.

I tot ho va fer en paral·lel a la recerca del lideratge en informació i opinió, que va coronar amb la seva cobertura exhaustiva de la Primera Guerra Mundial des dels dos bàndols enfrontats i amb excel·lents corresponsals a primera línia de foc. Aquestes cròniques eleven el tiratge als 100.000 exemplars diaris. El 1905, eren 24.000 exemplars, i el 1914, uns 57.000. Acabada la Gran Guerra, consolida els 75.000. El diari salta de les 8 a les 64 pàgines, més les 8 de rotogravat de les cobertes. El timó periodístic del diari és en mans de dos directors successius, que serien mestre i deixeble: Miquel dels Sants Oliver i el mític Agustí Calvet, Gaziel.

Ramon Godó introdueix les tètriques esqueles a la portada arran de la petició d'un ciutadà –el maig de 1890- que s'avé al preu astronòmic que li demana el gerent. A partir de la primera esquela, aquestes arriben a monopolitzar la portada poc anys després. I a estendre's fins a les set o vuit primeres pàgines. Publicar esquela a La Vanguardia garantia una gran afluència a l'enterrament i enlairava els cognoms dins l'entramat de la burgesia barcelonina.

Els anuncis per paraules, que seran una altra mina d'or i que rajaran més d'un segle, s'estrenen el març de 1888. Les pàgines rebenten de publicitat de tota mena, edictes, comunicats oficials, balanços mercantils, cartellera d'espectacles  "amb una profusió selvàtica", en paraules del director Gaziel, que es planyia que de les 72 pàgines, molts dies n'hi havia escassament set o vuit de notícies. Un brillant coordinador editorial, Llorenç Gomis, escriuria el 2005 que abans de la guerra el diari donava pàgines i pàgìnes de paper, "que era molt apreciat pel públic de l'època, que l'aprofitava per als usos més diversos". 

Carlos Godó Valls, el supervivent del vendaval de la història

Ramon Godó mor el setembre de 1931 deixant al seu fill Carlos Godó Valls (1899-1987) un diari líder i una empresa que l'ha fet multimilionari. Aquest tercer Godó editor de premsa haurà d'afrontar la República, la revolució, la Guerra Civil, el franquisme i la transició democràtica. En els cinc anys que gestionarà el diari abans de fugir el 1936, obre delegació a Madrid, intenta engegar sense èxit una emissora de ràdio i consolida un tiratge proper als 250.000 exemplars, amb puntes que superen els 300.000. També projecta una línia privada d'avionetes per arribar al nord i el nord-oest d'Espanya abans que els periòdics de Madrid.

La primera etapa empresarial de Carlos Godó Valls acaba de sobte el 19 de juliol de 1936 quan desapareix sense ni tan sols donar cap explicació al director, que queda en solitari al front del diari en plena onada revolucionària. Deu dies després, és Gaziel qui ha d'abandonar Catalunya per indicacions del govern de la Generalitat, que tem que sigui víctima de la FAI.

Gaziel haurà estat amb molta diferència el director més rellevant de la història de La Vanguardia del segle XX, i el seu al·legat colpidor contra la família Godó, concretat en el llibre pòstum de memòries Història de La Vanguardia, publicat el 1971 per les clandestines Edicions Catalanes de París, quedarà com una crítica incendiària a la família, a la que retreu tant la seva conducta de guerra i postguerra com les penúries en què havien hagut de subsistir els successius directors.

Gaziel, els milionaris Godó i els directors que "moren pobres"

El petit llbre de Gaziel esclata en molts passatges contra la fortuna dels Godó. Recorda que Ramon Godó va heretar també la de les seves cosines, les filles del cofundador del diari, Bartolomé, que havien mort sense descendència i així "carregat de xacres i milions" es va poder dedicar a una "empresa de castellanització".

Gaziel atribueix el furibund anticatalanisme de Ramon Godó -una "obsessió morbosa"- als diners que va deixar de guanyar perquè el nou catalanisme havia arrasat el sistema caciquil que havia donat tant de negoci a la família. Tanmateix, al final li reconeixia mèrits: "Ell sol, Ramon Godó, tingué la intuïció genial que s'apropava una època en què la premsa asssoliria una mai vista hipertrofia". Li atribueix una visió futurista en base a que la suma matemàtica de màquines i paper donaria un resultat de muntanyes de diners. Sentencia que Godó "no deixava créixer cap altre plançó periodístic que pogués ni remotament fer-li ombra".

La saturació publicitària indignava Gaziel: "Per publicar-la, i de forma que no es veiés el caràcter escandalosament mercantil que tenia, es procurava que anés repartida i escampada entre la literatura". I encara més: "La literatura servia per fer empassar, com un excipient perfecte, l'amargor de la droga anunciant".
 

Gaziel, des de la posteritat, era un dit acusador: "Godó compadia i menyspreava profundament els periodistes no pas perquè no tinguessin talent, sinó perquè no tenien pessetes"."Ramon Godó, tancat com una ostra a dins del seu diari i carregat de milions". Denuncia la "pensió de sereno" per a la vídua del director Oliver que li atorga "l'amo multimilionari després que es mobilitzessin tots els amics d'Oliver i es fessin moltes passes". Parla de tots els directors que des de 1881 fins al 1933 -any en què ell va passar a ser director únic del diari- "després de ser espremuts com una llimona van morir pobres"  mentre la família "s'enriqueix sense mesura".

Depurat pel franquisme i rebutjat per l'antic patró -que culpa Gaziel de la tebior del diari enfront el catalanisme durant la República-, sense lloci on treballar, Gaziel es plany que ells estan "fruint indefinidament de la seva fortuna, deguda al diari regentat per mi durant tants anys". De l'actitud del propietari després de la guerra en conclou que "ell tampoc no anava a res més que a defensar, fos com fos, el seu negoci".  En la seva voluntat profètica, acaba vaticinant  que "la Catalunya del futur necessitarà diaris, no diariets, mentre gent com els Godó guanya els diners amb diaris i revistes".

Agraïment polític i represa periodística

La Vanguardia del franquisme va ser gestionada per Godó Valls, que es va adaptar a la política i va treballar per consolidar el lideratge que duia des de l'etapa republicana. Agraït al règim per haver-li retornat la propietat del diari i haver-lo salvat dels intents falangistes d'apoderar-se de la capçalera, Godó va administrar amb prudència el patrimoni fins que amb la tímida liberalització de la dècada dels seixanta va expandir el negoci, creant publicacions i invertint en d'altres, algunes de les quals van passar a controlar del tot. Estem parlant de Gaceta Ilustrada, Historia y Vida, Mundo Deportivo, Destino, Dicen, TeleXpres...

Els anys seixanta, La Vanguardia és el diari més llegit de l'estat espanyol. Com abans de la guerra. El 1971 compra rotatives noves i el 1982 implanta el sistema d'edició Atex, malgrat que durant els anys vuitanta encara sobreviuran la tipografia, les linotípies i els sistemes antics d'impressió. La figura de Carlos Godó Valls va ser, en paraules del seu fili i actual comte, Javier Godó Muntañola, la d'un "supervivent".

Una constant en la política de la saga i que ha mantingut al peu de la lletra Carlos Godó a La Vanguardia és que ho ha enfocat com un producte industrial i que mai no ha volgut socis en el nucli dur del grup. Ningú no els ha discutit mai com gestionar els seus diners. Un altre element clau és que el patriarca ha ostentat sempre el poder absolut, sense interferències de germans ni d'altres branques familiars, malgrat que els enllaços matrimonials els hagin emparentat amb notòries famílies de la burgesia catalana.

Una excepció seria el paper d'Antonia Godó, esposa del fundador, pel paper empresarial que va tenir al costat del seu fill Ramon. O la discreta influència de l'actual comte sobre el seu pare als anys vuitanta. Comanament únic, amb tots els defectes i virtuts que això comporta. Sense baralles entre tribus familiars  de germans i cosins que sovint deixen les empreses extenuades. Godó no ha treballat mai fora de l'Estat espanyol ni ha entrat en d'altres sectors productius fora del perímetre de la comunicació i l'entreteniment. Una nissaga clara, un únic propietari, un sol sector de negoci.
 

Javier Godó Muntañola, anys de glòria i crisi del diari

Després de 56 anys a la cúpula de l'empresa, Carlos Godó mor el 1987. Passa els darrers anys molt empès pel seu fill Javier, gerent des del 1970 i editor des del 1983, que impulsa una modernització del diari que, davant la forta competència apareguda amb la democràcia i amb una capçalera envellida, perillava de condemnar-lo a quedar arraconat.

Javier Godó compra rotatives d'offset i crea pràcticament una "nova" La Vanguardia l'octubre de 1989. Armada amb una maqueta agradable i llegidora, amb color, i amb progressives incorporacions de periodistes i col·laboradors d'un ventall ampli, sempre dins la llei i l'ordre, lluny d'estridències i força receptius a les noves tendències que apunta la societat dels anys noranta del segle XX. És la refundació del diari, que li donarà energia per navegar dues dècades més a tota màquina.

El Grupo Godó ha viscut els seus millors anys durant el mandat de l'actual president, Javier Godó Muntañola, el tercer comte de la saga. Els millors, però també els pitjors, tret dels de la Guerra Civil. Els actes de commemoració dels 125 aniversari esdevenen una mena d'aleluia corporativa, amb números especials, actes commemoratius i flamant exposició al CCCB. La Vanguardia refundada el 1989 experimenta una escalada de tiratge i publicitat que la situa en un punt culminant el 2008, just abans de l'esclat de la crisi econòmica, que seria l'inici de la davallada no sols de LV sinó de tots els diaris de paper i de la que no se'n veu sortida.
 
El 1995 apareix una rudimentària versió digital del diari. De forma tímida, mesurant el terreny, però amb escassa fe en el futur del nou canal tecnològic. Tanmateix, la versió digital de La Vanguardia guanyarà lectors a partir de la crisi del paper i escala llocs en el rànquing d'audiències fent un pols amb els mitjans madrilenys com El País i El Mundo entorn els 20 milions d'usuaris únics mensuals. L'edició digital és en castellà, i compta només en català amb una LaVanguardia.cat que té una actualització molt menor.
 

Un altre fet històric cabdal és l'aparició d'una edició en català del diari de paper, el maig de 2011, quan ja ningú no ho esperava, 130 anys després de la fundació. Aquesta edició en català obté una bona acollida entre el públic i contribueix a reforçar el perfil de Godó com un grup que deixa enrere fantasmes històrics i s'abraça al catalanisme sense complexos.

L'altra joia de la corona del Grup Godó del segle XXI és l'emissora de ràdio RAC1, que consolida mes a mes el seu lideratge, en base a un model comunicatiu molt directe i amical, de vegades casolà i improvisat, però sempre tan intens com simpàtic. Les seves estrelles són clau: Jordi Basté i Toni Clapés, al matí i a la tarda, reforçats per Albert Om i Joan Maria Pou, al vespre i amb el futbol. RAC1 ha estat donant diners al grup i ha actuat de punta de llança independentista de la casa, sempre dins d'uns límits. El procés d'independència va disparar-ne l'audiència -també la de Catalunya Ràdio- fins a una xifra explosiva per a la ràdio en català i a Catalunya, propera al milió d'oients per a RAC1, dels que n'ha consolidat uns 800.000.

8TV, el naufragi d'una televisió

Però el que no han pogut compensar els beneficis de RAC1 són les pèrdues espantoses de l'aventura a la televisió: el canal 8TV. Una fatal sangonera de diners que ha desembocat en la reclusió d'aquest canal en una programació enllaunada. Ni el tàndem Arús-Cuní ni els seus programes de més audiència van captar la publicitat imprescindible per equilibrar balanços. Godó va embarcar els italians de Mediaset a comprar-li el 40% de 8TV l'any 2015. El seu representant, Paolo Vasile, va decidir fugir-ne i revendre el paquet d'accions a Godó dos anys després, quan es va convèncer que no hi havia res a fer davant la competència de TV3 i de la constel·lació d'ofertes audiovisuals disponibles avui dia.

De fet, la televisió ja havia estat un mal terreny per a Javier Godó, tot i que va rebre una de les dues llicències úniques de televisió privada que concedia el govern socialista de Felipe González. Godó va vendre la seva participació d'Antena 3 TV a Antonio Asensio, d'El Periódico. Durant molts anys, en canvi, va mantenir-se a Antena 3 Radio i també a Unión Ràdio, aliat amb Prisa, en tant que posseeix un paquet del 18% d'accions de la cadena SER que li reporta dividends.

A principis dels anys noranta, en plena cultura del pelotazo i les aigües remogudes al Madrid de les finances i la corrupció, el comte rebutja ofertes de compra de La Vanguardia per part del màxim accionista d'El País, Jesús de Polanco, i del príncep dels banquers que va acabar de presidiari, Mario Conde. Aquest volia aprofitar el deute que Godó tenia amb el seu banc, Banesto, que el propi comte va considerar que era "descomunal", per anar a l'assalt de la marca.
 

La caiguda de vendes de La Vanguardia a partir de 2010 és inversament proporcional a l'ascens de la versió digital i de l'audiència de RAC1. Perdent vendes i publicitat, la reconversió era inevitable. Apareixen problemes laborals a la planta d'impressió del grup, Cre-A Impresiones de Cataluña SLU. Hi ha expedients de reducció, baixes incentivades i retallades salarials. També disminueix de mica en mica la plantilla de l'edició de paper, que diu adéu a importants signatures de professionals del periodisme. Els anuncis per paraules ja no existeixen i la paginació decau.

Uns anuncis per paraules que des dels anys vuitanta incloïen contactes sexuals i prostitució amb dibuixets ben explícits. Un exdirector recorda que la família Godó va decidir eliminar-los per la mala imatge que causaven. Però quan el comte va ser informat que li donaven 120 milions de pessetes anuals, va repensar-s'ho i els va mantenir.

Garantir beneficis a base de retallar despeses

En els dotze exercicis que van de 2007 a 2018, Grupo Godó perd un 50% de la seva facturació, baixant dels 333 milions d'euros als 167,6. Els 30 milions de beneficis del 2007 baixen a 10 el 2008 i el 2009; remunten a 15 l'any següent però s'ensorren a només 300.000 euros el 2013. Després d'un lleuger respir, el grup entra en pèrdues de 4 milions el 2017. Malgrat la constant caiguda de la facturació, torna a beneficis el 2018, uns 6,4 milions, a base de retallar despeses i abaratir costos. El 2018 l'empresa proposa una retallada de la massa salarial del 12%, que al final es pacta entre un 6,5% i un 7%, amb impactes del 10% en algunes nòmines.

D'altres capçaleres ho han passat pitjor, com ara El Periódico, el competidor rival durant trenta anys que perd milions a grapats al mateix temps. La Vanguardia de la fi de la segona dècada del segle XXI ja no és aquella voluminosa totxana de paper. la facturació de l'editora del diari en concret passa dels 94,101 milions d'euros del 2017, als 88,134 del 2018.

Una estratègia més interessant, en canvi, és l'establiment l'any 2019 d'aliances amb altres gegants del sector com Prisa i Vocento, per plantar cara en publicitat digital enfront la penetració de les marques globals com Google i Facebook als mercats nacionals.
 

El Grup Godó, avui

El Grup Godó del 2019 està format per vint societats, en tretze de les quals controla el 100% del capital. Les principals són les editores de La Vanguardia i Mundo Deportivo i les seves empreses de serveis auxiliars; la planta d'impressió Cre-A i el Canal 8TV. En d'altres cinc, té participacions superiors al 50%, com a Radiocat XXI (el 93%), el portal Ya Encontré (el 70%) i els dos serveis de formació Ubiqum Academy (el 58%). El hòlding posseeix, a més, accions de Cadena SER (Prisa Radio SA). També controla el multiplex de quatre canals de televisió atorgat per la Generalitat.

LV és el primer diari de Catalunya i el segon de l'estat espanyol en difusió. Mundo Deportivo és la capçalera esportiva més antiga. D'altres productes en paper són el dominical LV Magazine i Vanguardia Dossier, de periodicitat trimestral i que dirigeix Ana Godó.

La veterana capçalera perd un 8,9% de difusió el 2018 vist l'any anterior (de 105.811 exemplars a 96.345), i un 5,9% de subscriptors (de 58.411 a 54.905), però paradoxalment s'enfila al lideratge, ja que  tan sols en l'any 2018 el líder El País perd el 39,6% dels subscriptors (de 58.536 a 35.346). A Catalunya, el diari és líder en vendes, subscripcions i lectors, molt per davant de les altres capçaleres, malgrat trobar-se totes en davallada constant. La principal via d'aigua, com s'ha dit era 8TV, però també l'edició de paper del diari, que pateix unes caigudes interanuals de vendes sovint a l'entorn del 10%. La venda a quiosc ja ha baixat per sota dels 20.000 exemplars diaris els dies laborables, una xifra inimaginable fa poc temps.

La crisi de la premsa es reflecteix en una xifra demolidora: el consum de paper del grup va baixar un 14% i el de tinta en un 18% l'any 2018 vist l'any anterior. De 19.536 tones va passar a 16.827, i de 549 tones de tinta, a 450 (-18%). Mundo Deportivo -publicat només en castellà- resisteix la crisi de la premsa esportiva amb una massa de 10 milions d'usuaris mensuals al seu digital.

Pel que fa a subvencions i publicitat institucional, Godó acostuma a ser-ne el principal receptor excepte quan, sorprenentment, ha estat superat alguna vegada per El Punt Avui en les preferències de la Generalitat. També rep un tracte monetari exquisit per part d'Ada Colau des de l'Ajuntament de Barcelona que, lluny de capgirar-lo com pretenia fer, ha respectat l'statu quo existent. La Generalitat va enviar uns 995.000 euros l'any 2018 i les institucions europees, 150.172 per diversos projectes.

La plantilla a 31 de desembre de 2018 era de 1.047 persones amb contracte fix (unes 500 menys que el 2006), de les quals 946 eren a temps complet. Hi havia 72 contractes temporals, 52 dels quals a temps complet. El grup comptava amb 47 directius, dels que s'ignora la proporció entre homes i dones. Sí que es coneix que la diferència salarial d'aquests era d'un espectacular 35% favorable als homes, que rebien un salari mitjà de 149.705 euros anuals, contra els 97.128 de les dones. En el conjunt del grup, és del 24% a favor dels homes.
 

El consell d'administració, integrat només per tres persones, Javier Godó, Carlos i Ana Godó, va ingressar un total 1,8 milions d'euros per aquest concepte, al marge de la retribució per les activitats executives que tinguessin a la companyia i dels dividends. No s'ha revelat com es reparteix aquesta quantitat entre la tríada familiar.

Les donacions a entitats no lucratives van ascendir a la discreta quantitat de 166.000 euros, distribuïda entre la Fundació Princesa de Girona, la Fundación Conde de Barcelona, el MACBA, Reporteros sin Fronteras, la Fundació Elena Barraquer, l'Hospital de Sant Joan de Déu i la Fundació Pere Tarrés. Diners a part, els mitjans col·laboren amb una llarga llista d'iniciatives culturals, socials, esportives i humanitàries.

El 2018 van cedir espais publicitaris al Casal dels Infants, Intermon Oxfam, Mans Unides, Proyecto Hombre i Banc d'Aliments, entre d'altres. En l'àmbit associatiu, el hòlding era membre de disset entitats, com el Círculo Ecuestre, el Cercle d'Economia, l'Institut de l'Empresa Familiar i diverses associacions de l'àmbit publicitari i comunicatiu.