entrevista

Gay de Liébana: «A la burgesia catalana li ha faltat caràcter davant Sant Jaume, Moncloa i Zarzuela»

L'economista assegura que "la independència no interessa perquè no hi ha polítics de talla per governar seriosament Catalunya"

per Pep Martí , 1 de febrer de 2020 a les 13:15 |
José María Gay de Liébana | Adrià Costa
S'agraeix quan a un economista se l'entén. No és fàcil de trobar-ne. Un d'ells és José María Gay de Liébana, professor d'Economia Financera i Comptabilitat de la UB i analista mediàtic. Ens rep al seu despatx universitari, didàctic i sorneguer, mentre afronta una dura batalla contra un càncer que no pot amb ell. Acaba de publicar Revolución tecnológica y nueva economía (Deusto) i en aquesta entrevista ofereix la seva visió de la situació econòmica, el conflicte polític, la malaltia i la vida. 

- Abans de res, com es troba?


- Em trobo bé. Hi ha dies que millor, dies que pitjor. Aquests dies, no estic en plena forma, però hem d'aixecar-nos al matí. Treballo, però amb tranquil·litat, i amb anades a l'hospital. Lluitant. Aquest és el segon càncer que tinc. El primer va ser de colon el 2006 i gràcies als doctors Galofré, Armengol i Sedó, ho vam superar. Tenia el sucre alt i l'abril del 2018 em vaig fer una revisió, i ja van decidir operar-me. Un càncer, un tumor al ronyó que semblava fulminant perquè estava vomitant una metàstasi pel cos. El doctor Antonio Alcaraz em va dir que era un càncer molt ràpid. No ens coneixíem. Ara som grans amics. 

- Quan comuniquen això, ha de ser colpidor.


- Jo, que em poso nerviós per qualsevol bestiesa, vaig començar a suar, em vaig quedar glaçat. Vaig pensar que era el final. Em van operar al Clínic i va anar bé, i vaig començar amb el tractament d'immunoteràpia a la Vall d'Hebron. Cada dia pastilles i cada dues setmanes estic dos dies a l'hospital. Hem aconseguit reduir la metàstasi, queda un 30% localitzada als pulmons i aturada. És dur. A vegades, quan hi vaig i pregunto com està algun malalt, millor que no li digui la resposta.

"Davant un càncer, t'adones que el més extraordinari de la vida són les petites coses"

- Ha canviat la seva manera de contemplar la vida?

- Quan miro l'agenda, miro només el primer mes i no molt més enllà. El llarg termini ha deixat de preocupar-me. Continuo treballant però amb menys pressió. T'adones que el que és extraordinari de la vida són les coses petites, les més ordinàries. Valoro molt poder caminar i pensar.  

- Treu un nou llibre, Revolución tecnològica y nueva economía (Deusto). Som conscients de la que ens està caient a sobre amb el canvi tecnològic la robotització?

- Jo crec que no. Encara ho veiem com si parléssim d'una cosa remota i ja la tenim aquí. Ho veiem amb la reducció de plantilla de grans empreses, del sector de la banca, de la indústria. El periodisme és més difícil de suplir... Però hi ha altres feines més rutinàries que no. Uniqlo, per exemple, el gegant tèxtil japonès, ja ha robotitzat tot el procés de fabricació. Fins i tot ja té els  robots que pleguen la roba i la posen a les caixes, i per això es necessita una sensibilitat humana. Foxconn, el fabricant de Samsung i Apple, també està en un procés de robotització i preveu que el 2021 tindrà ja un milió de robots. És una empresa que té 1.100.000 empleats. Estem davant d'un canvi que, segurament, en el futur tornarà a crear ocupació perquè es generaran noves necessitats de feina. 
 

José María Gay de Liébana Foto: Adrià Costa


- Hi haurà cost social?

- Seran temps disruptius. Tenim ja una taxa elevada d'atur, tenim moltes persones desmotivades, hi ha un atur juvenil desesperant. En un primer tram d'aquesta revolució tecnològica patirem.    

"Les grans empreses d'armes pugen a Wall Street, hi ha perspectives de noves comandes"

- Els analistes han previst una economia en desacceleració per aquest any. A quin sant ens hem d'encomanar?

- Crec que hi ha dos aspectes. Un és el factor internacional, que és molt complicat. Tenim la guerra comercial, que potser es pot suavitzar properament. Però ara hi ha el rebrot de crisi a l'Orient Mitjà i el Golf, que pot ser perillós perquè té una implicació directa sobre el petroli, però amb efectes que van molt més enllà, de tipus geopolític. Els Estats Units continuaran creixent aquest any, però perdran una mica d'empenta perquè el cicle expansiu ja dura deu o onze anys. Donald Trump es presenta a la reelecció i necessita que les dades econòmiques es mantinguin. Si hi ha un fre a la indústria, això es pot complementar amb un repunt de la indústria armamentística. Vaig seguir fa uns dies la cotització de les grans empreses d'armes i estan pujant a Wall Street. Hi ha perspectives de noves comandes. 

- I el Brexit.

- Aquí tenim un altre focus. El Brexit fa molta por perquè, a més, tindrà conseqüències nefastes per Espanya. 

- I això?

- Perquè Espanya és beneficiada de la balança comercial amb el Regne Unit. Els britànics potser no vindran amb la freqüència amb què vindrien. Nosaltres venem més al Regne Unit del que importem. I després, el Brexit pot ser el primer pas perquè surtin altres països. Això coincideix amb el fet d'un projecte europeu ensopit i perdent pistonada. La Xina cada cop empeny més i hi ha els països de l'ASEAN, l'Associació del Sud-est Asiàtic, com Vietnam, Tailàndia, Indonèsia o Filipines agafant fabricació xinesa per poder entrar als Estats Units sense aranzels.     

- I com veu la situació a l'estat espanyol?

- A Espanya, crec que estem una mica absents davant de l'avís de desacceleració. El que tenim davant és el conflicte polític. Jo en aquest sentit, soc optimista. Crec que estem encetant unes vies d'entesa. 

"La solució per a Catalunya vindrà per la via del finançament"

- Per on creu que aniran les coses pel que fa al conflicte Catalunya-Estat?

- Crec que es buscarà una solució per a Catalunya. Aquesta solució no passarà per la independència, sinó possiblement per una millora del finançament. A banda, a Catalunya no li interessa la independència.
 

José María Gay de Liébana: "Malgrat tot, Pujol era un polític de talla". Foto: Adrià Costa


- Per què no?

- Si fos independent, on estaria Catalunya? No podríem, si més no de moment, entrar a la Unió Europea. Però la independència no interessa perquè no tenim polítics de talla per governar  aquest país com un país seriós. 

- Aquest és un judici molt dur.

- Aquesta és la realitat. El problema de l'independentisme és que no té polítics de talla. Si miro enrere, li reconeixeré que, malgrat tot, Jordi Pujol era un polític de talla. Un governant ha de tenir categoria tant des del punt de vista de la gestió domèstica com des del punt de vista internacional. Per tant, ara mateix això és inviable. 

- I la solució per Catalunya?

- Per la via del finançament. Aquí hi ha d'haver canvis importants, del tipus d'un concert. S'ha de negociar per aquesta via.  

"Pedro Sánchez ha contrapesat amb seny econòmic la banda més populista del seu govern"

- Hi ha nou govern a Espanya. Què li sembla el nou equip econòmic?

- Em sembla bé. És una combinació difícil perquè hi ha ministres com el de la Seguretat Social, José Luis Escrivá, partidaris d'un ferri control pressupostari, al costat d'altres que provenen de l'onada populista. Nadina Calviño és una tecnòcrata preparada. És un moment en què s'haurà de negociar molt, amb la UE i amb el Fons Monetari Internacional. Escrivá m'agrada, però veurem com es combina amb el discurs de Pablo Iglesias. Arancha González, provinent de l'Organització Mundial de Comerç, a Exteriors, és també interessant perquè és bo tenir algú avesat a la diplomàcia econòmica. Em semblen bé els perfils escollits per Pedro Sánchez, contrapesant amb seny econòmic la banda més populista del seu govern. Separar Treball de Seguretat Social, que queda en mans d'Escrivá, va per aquí, perquè a la Seguretat Social hi ha el gran pes del dèficit públic.     

- Quins consells econòmics donaria al nou govern Sánchez?

- Que afrontessin seriosament el dèficit públic, i que no ho fessin amb més impostos sinó retallant la despesa pública. Que tinguessin seny en la despesa pública. I els diria que saludessin Donald Trump. Tenim ara uns aranzels que prohibeixen que l'oli espanyol, la taronja o la llimona s'exportin als Estats Units. Hem de navegar i ser amics dels nord-americans. I s'ha d'entomar el tema de les pensions i explicar a la gent el contrari del que s'ha promès.  
 

Gay de Liébana al seu despatx de la UB. Foto: Adrià Costa


- Haurem de treballar fins als setanta?

- Sí. Ara gaudim de més longevitat. Jo miro les esqueles de La Vanguardia cada dia i els més joves que moren tenen 87, 85 anys. Una cosa important a tenir en compte és que el model econòmic espanyol està basat en el turisme i el pilotasso immobiliari, i en serveis de baixa qualitat. Hem de transformar aquest model productiu de dalt a baix. I això significa apostar per la indústria. Diuen que Espanya té un problema de salaris baixos. Per què? Si els empresaris són en el 98% petita i mitjana empresa, vol dir que el seu model productiu és molt just i no poden pagar més salaris. Si la meitat són autònoms! Incrementen el salari mínim, però el salari mínim no està a la gran empresa, a la Caixa o al BBVA. Espanya no ha hagut de fer res per tenir èxit en el turisme. Però els països que no tenen aquest avantatge han de pensar i inverteixen en recerca i desenvolupament, un àmbit on aquí invertim només un 1,2% del PIB. A Corea del Sud la inversió és del 4,22%, i van com una moto. Espanya inverteix 14.052 milions d'euros i Corea del Sud gairebé 53.000 milions.

"No s'han de limitar els preus dels lloguers sinó donar sortida a l'habitatge social"

- El nou govern també es proposa una limitació del preu dels lloguers. Què en pensa?    

- Que pot tenir un efecte bumerang. Pot acabar limitant l'oferta. Si s'intervenen els preus, pot haver-hi gent que no tregui el pis per llogar. En aquest sector hi ha molt fons d'inversió i pot haver-hi un fre en un sector que ara és atractiu. El nou govern el que hauria de fer en aquest terreny és donar sortida a l'habitatge social. No cal anar més enllà. Si mirem a Portugal, ara s'ha aprovat l'anomenat lloguer vitalici, que permet a la gent tenir pis tota la vida. Es poden buscar alternatives d'aquest tipus. 

- No s'ha fet molt de catastrofisme econòmic sobre el procés?

- Una mica sí. Però ha estat necessari per avisar a la gent. Jo viatjo molt per Espanya. A València, per exemple. Va creixent de forma robusta i la veig com un motor important. Madrid, igual. Aquí, s'han aturat els incidents. Es van aturar des del moment que va sortir un senyor, que és el director general del Mobile, que va dir que confiava que per part de les institucions hi hauria el màxim esforç per preservar la tranquil·litat. Tenir el Mobile és estar a la cresta de l'onada. Són 125.000 persones que venen aquí. Nosaltres hem d'apel·lar al seny.   

- Històricament, Barcelona i Madrid competien en lligues diferents. Barcelona era la que liderava l'economia i Madrid tenia l'Estat. Madrid s'ha convertit els darrers anys en un competidor econòmic inesperat?

- Al PIB de l'any passat, Madrid s'acosta als 231.000 milions d'euros i nosaltres ens acostem als 229.000 milions. Es va produir un sorpasso, que s'havia produït ja el 2013. Nosaltres tenim una gran concentració d'indústria, que ha patit problemes perquè està molt decantada cap a l'exterior, que significa que l'afecta l'afebliment del sector manufacturer. Quant a consum, està afluixant una mica per la incertesa global. Jo ara fa temps que no vaig pel passeig de Gràcia. Això, que pot ser anecdòtic, significa que no entro a les botigues.

- Tornaran les empreses que van marxar?

- Aquesta és una altra dada: quan les empreses traslladen les seus, si tu no reacciones amb rapidesa, vol dir que ja tenen un peu allà. Ara sabrem el que ha significat Luca de Meo per l'economia catalana. Seat ja va haver de tallar la producció algun dia perquè no arribava el subministrament pels talls de carreteres. Ara això serà regit per un alemany. El que és important és crear un hàbitat molt favorable per a les empreses. Com ho ha fet el País Basc. 
 

Gay de Liébana: "Van faltar figures com José Manuel Lara". Foto: Adrià Costa


- I com veu el pols entre Madrid i Barcelona?

- Jo el veig en una cruïlla que depèn molt dels polítics que tenim i de la nostra burgesia, que no es va quadrar davant dels polítics.

- La burgesia catalana no ha estat a l'altura?

- No. Quan es va veure com anava el procés, hauria hagut d'aturar-ho i plantar-se.

- Però plantar-se només davant dels polítics catalans? I davant de l'Estat?

- També. Havien d'anar a Madrid i plantar-se, tant davant dels dirigents catalans com davant de l'Estat. No es va saber fer. Van faltar personalitats com José Manuel Lara, que tenia autoritat davant d'uns i altres. O com l'actual president de Foment, Josep Sánchez Llibre, gent que se sap moure. Jo mateix, els anys 2012 i 2013, em vaig adreçar a personalitats de Madrid demanant que escoltessin el que els deien empresaris catalans. I no hi va haver resposta. Els independentistes, però, s'equivoquen al creure que només són bons catalans els independentistes.  

- A la burgesia catalana li ha faltat caràcter?

- Li ha faltat caràcter. Li ha faltat tot. És pusil·lànime. Li ha faltat caràcter davant la plaça de Sant Jaume, la Moncloa i la Zarzuela.

- La Zarzuela?

- La Zarzuela havia d'haver estat eclèctica. Jo creia que el discurs del rei del 3 d'octubre ho seria. Hagués hagut de forçar una trobada amb Rajoy, Puigdemont i ell. 
 

Gay de Liébana: "L'octubre del 2017, el rei havia de convocar Rajoy i Puigdemont". Foto: Adrià Costa


- Joan Carles I potser ho hagués fet?

- Sí. Però Joan Carles I va perdre la seva oportunitat el 12 de setembre del 2012. L'endemà de l'Onze de Setembre del 2012. Hagués hagut de fer reunir Rajoy i Mas.

"Té un avantatge que els economistes parlin de manera tan complicada: així la gent no se n'assabenta"

- Vostè és professor d'Economia Financera. En general, creu que els economistes s'expliquen bé?

- No. Moltes vegades ens fem un embolic. En part, per donar-nos importància. La situació està emboirada però a vegades l'emboirem més. Té el seu avantatge parlar de manera complicada: que així la gent no se n'assabenta. 

- L'ha impregnat especialment algun corrent econòmic o economista?

- Jo soc d'economia financera i comptabilitat. Vaig arribar a l'economia des del terreny de la comptabilitat, no de la teoria econòmica. Arribo als conceptes econòmics des de la praxi. Molts pensadors m'han inspirat: Schumpeter, Keynes, Samuelson, Galbraith. Però sempre dic que són economistes d'un temps ja passat. Quan Keynes escrivia, no hi havia la irrupció de les xarxes i de la immediatesa d'ara. Quan acomiaden uns senyors de Lehman Brothers, ho estem veient en directe, i en poques hores pot haver-hi un col·lapse. M'agrada molt Edmund Phelps, Premi Nobel del 2006. Un llibre seu, Una prosperitat inaudita, que és un volum impressionant, el rellegeixo sovint. Sempre trec idees. És una font d'inspiració. 

- No se sent adscrit a cap escola?

- No. Jo em defineixo com a eclèctic. Diuen que soc neoliberal. El que no m'agrada és l'intervencionisme. Però jo vull que tothom vagi bé i que es canviï el model econòmic d'Espanya.   

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació