Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

Futbolítica

Vázquez Montalbán: una lliçó d’història política a través del futbol

La publicació de «Vázquez Montalbán. Fútbol y política», de Jordi Osúa, és una excel·lent ocasió per reflexionar sobre com l’esport rei ha estat un cronista privilegiat del darrer segle a l'estat espanyol

per Ramon Usall , 18 de gener de 2020 a les 10:00 |
Manuel Vázquez Montalbán | Adrià Costa
Fins fa relativament poc temps, entre la intel·lectualitat ibèrica hi predominava l'aversió al futbol, un esport que era considerat símbol d'alienació i presentat sovint com l'antítesi de la cultura. Era una època on les anàlisis socials i polítiques sobre la dimensió extraesportiva del futbol eren més aviat escassos, per no dir inexistents.

Una circumstància que, afortunadament, hem deixat enrere gràcies a la proliferació d'estudis, tant acadèmics com periodístics, que ens il·lustren sobre el vessant social d'un esport que, com hem apuntat en reiterades ocasions des d'aquesta mateixa secció, tot sovint ens serveix per explicar el temps en que vivim.


L'autèntic pioner a casa nostra d'aquests estudis socials i polítics sobre el futbol no és altre que Manuel Vázquez Montalbán, el magistral narrador que va decidir que l'esport no només podia ser un objecte d'estudi intel·lectual sinó fins i tot l'escenari perfecte per a una novel·la negra, com ho recull l'obra El delantero centro fue asesinado al atardecer, una investigació del popular detectiu galaicocatalà Pepe Carvalho, on Vázquez Montalbán apuntava algunes reflexions molt apropiades pel futbol dels nostres dies com és la percepció d'alguns jugadors com a Déus moderns, això sí, sense poders sobrenaturals més enllà de les seves virtuts sobre el terreny de joc o l'existència d'un Barça de ficció literària convertit en "l'exèrcit simbòlic i desarmat" d'una nació sense Estat com Catalunya, en una referència més que evident a una de les definicions que més fortuna ha fet a l'hora d'explicar la naturalesa extraesportiva del FC Barcelona.
 

Un dels trets més singulars de Vázquez Montalbán no és només que s'aproximés al futbol des d'una perspectiva intel·lectual i cultural, sinó que ho fes des d'una posició política nítidament d'esquerres, la mateixa que va dur-lo a afiliar-se al Felipe, el Front d'Alliberament Popular, i, posteriorment, al PSUC. Una militància que li va suposar, a l'igual que li havia succeït al seu pare de forma més extensa en el temps, un pas per la presó fruit de la seva activitat antifranquista.

L'esquerra, que tradicionalment havia abominat del futbol, va tenir en Vázquez Montalbán un dels seus analistes més fins i acurats. De fet, el pare de Pepe Carvalho va convertir els principals elements de la cultura popular de l'època (el futbol, la gastronomia i el crim, per citar tres dels exemples més significatius i que més defineixen el personatge) en un objecte d'estudi i creació literària mantenint-se fidels als principis marxistes.


En certa forma, i tal i com ha apuntat Carlos Zanón, l'escriptor que ha agafat el testimoni de Vázquez Montalbán a l'hora de continuar les investigacions de Pepe Carvalho, l'escriptor del PSUC va "arrabassar el futbol i la gastronomia a la burgesia" i ho va fer "des de l'esquerra" i des d’una ciutat, com Barcelona, vençuda en gairebé totes les batalles menys algunes de les que, com el mateix Zanón explica, el Barça ha lliurat per guanyar la lliga.
 

Portada de la revista Triunfo el 1969



De fet, el Barça va ser, segurament amb la novel·la negra, la gran passió de Vázquez Montalbán. Seu és un dels articles que millor defineixen la idiosincràsia del club, aquell "Barça, Barça, Barça" que va ser publicat, l'octubre de 1969, fa poc més de mig segle, a la revista Triunfo i que reflexionava sobre la dimensió política de l'entitat a partir de l'afirmació que havia forjat poc abans Narcís de Carreras quan havia proclamat que el Barça era "més que un club".

Des d'aleshores, l'anàlisi de la història i de l'actualitat de l'equip dels seus amors va esdevenir una temàtica recorrent en Vázquez Montalbán que sempre posava l'èmfasi en la dimensió social i política de l'entitat, la que transcendia l'àmbit estrictament esportiu. Les seves reflexions culers han quedat recollides al llibre Barça, cultura i esport, una acurada edició dels seus textos sobre el club blaugrana a càrrec de Jordi Osúa, un professor especialitzat en l’obra esportiva del pare de Pepe Carvalho que és alhora l’autor de la tesi doctoral El deporte en la vida y en la obra de Manuel Vázquez Montalbán: 1939-2003.

És precisament a partir d'aquesta tesi que ha sorgit una altra obra del professor Osúa que recull l'essència del pensament i de la creació intel·lectual de Vázquez Montalbán en relació a l'esport i que es basa, principalment, en tres qüestions: el simbolisme polític del Barça, la desvirtuació de l'esport respecte la seva concepció original, i la dimensió política i social del conjunt del futbol estatal.

El llibre Vázquez Montalbán. Fútbol y política, obra d'Osúa i forjat a partir de l'anàlisi de l'obra de l'intel·lectual comunista en relació al futbol, és un excel·lent exemple de la relació existent, al llarg del darrer segle d'història espanyola, entre l'esport rei i les circumstàncies polítiques que l'Estat ha viscut durant aquest període. Una relació que permet a Osúa, a través de l'obra de Vázquez Montalbán, presentar-nos una autèntica lliçó d'història política de l'Estat espanyol a través del futbol recollint una de les idees bàsiques dels assajos futbolístics de Montalbán i que no és altra que partir de la concepció que "el futbol, a Espanya, és moltes coses a la vegada. És l'esport-espectacle preferit de les masses, però també un factor polaritzador de les tensions regionals i de les projeccions ultranacionals". En resum, "una peça indispensable per a la comprensió total de la història d’Espanya".
 

L'escriptor Manuel Vázquez Montalbán Foto: @pce_epk


 
Partint d'aquesta afirmació, i tal i com també pretén aquesta secció, Osúa ens repassa, amb els ulls de Montalbán, els estrets vincles entre futbol i política, tant durant la dictadura franquista, que va fer emergir al Reial Madrid com a representant de la Hispanitat en contraposició a un Barça que era estendard del catalanisme en el que s'ha convertit en un mirall contraposat del "nacionalfutbolisme", com en el període que va succeir a la Transició fins arribar a les beceroles del segle XXI, coincidint amb la mort de Vázquez Montalbán.

En definitiva, una autèntica lliçó d'història política, des del franquisme fins a l'aznarisme passant pels governs d'Adolfo Suárez i de Felipe González, on els actors tradicionals de l'escena parlamentària conviuen amb uns altres intèrprets de la crònica del país, els que estan vinculats al món del futbol, com ara la federació o els clubs amb un evident simbolisme polític entre els quals trobem, lògicament, el Barça i el Madrid, però també entitats com l'Athletic Club de Bilbao, la Reial Societat, l'Atlètic de Madrid, el València o l'Espanyol, per citar-ne només alguns exemples.

Una lliçó que, a més, ens arriba de la mà d'un intel·lectual com Manuel Vázquez Montalbán,  un dels pares d'allò que aquesta columna ha encertat a anomenar com a "futbolística", aquesta mescla, sovint indestriable, entre futbol i política que aquells que més practiquen són, curiosament, els qui més s'entesten en negar. No els aniria gens malament, doncs, llegir les reflexions "futbolístiques" del sempre enyorat creador de Pepe Carvalho.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació