18
de gener
del
2020
Actualitzat
el
29
de gener
a les
17:48h
Un poble petit pot oprimir i asfixiar a una adolescent. Això Lucía Alemany (Traiguera, 35 anys) ho sap de molt bona tinta. Ho sap tant que la seva pròpia experiència personal l'ha dut a estrenar la seva òpera prima cinematogràfica, La innocència, un èxit que ha acabat recollint 12 nominacions als Gaudí i protagonisme als Goya i als Feroz.
La directora valenciana prové d'una generació de dones de l'ESCAC, com Carla Simón i Elena Trapé, que està revolucionant la manera de crear cinema al nostre país. Idees molt clares, ganes de seguir explicant històries i una frescor feminista que aireja els racons més carques de la indústria.
- Com definiria el concepte de la innòcencia?
- Per dues vessants. Una és la de l'edat i l'altra com a innocència del ser, l'absència de culpa. La pel·lícula aborda les dues coses. La innocència d'una adolescent que acaba de superar la infància i encara té aquella mirada de descobriment, de no jutjar allò que l'envolta, amb l'espontaneïtat del que va vivint. L'altre concepte és la innocència dels seus propis actes, partint de la base del "no em culpis ni em jutgis, perquè jo tampoc et culparé ni et jutjaré". Tot això, si es pogués complir, ens faria molt més lliures.
- En altres entrevistes, ha afirmat que el film girava al voltant d'una història que la implica personalment. Què ha suposat per a vostè transmetre-ho a una pel·lícula?
- Facilitar-me la vida, bàsicament. Si estic explicant alguna cosa que conec molt bé, em sento segura a l'hora de defensar certes coses. En una història tan sensible, tractant un tema tan sensible, haig de filar molt prim i, si és alguna cosa que conec personalment, em facilita molt la vida. Estic tranquil·la sobre el que parlo.
- Centenars d'adolescents es queden embarassades a l'estat espanyol i la seva pel·lícula reflecteix aquesta realitat, molt poc tractada al cinema. El film buscava aquesta dualitat personal i denúncia social?
- La denúncia no arribaria per la temàtica de l'avortament, si t'hi fixes no es fa una gran reflexió sobre el tema a la pel·lícula. Sí que es fan reflexions morals cap al personatge de la Lis per avisar-la que avortar no és com treure't un queixal. És un acte que necessita d'una consciència total. En canvi, en cap moment es posa a dubtar si avortar o no, ella té molt clar que vol fer-ho.
La part de la denúncia ve per una altra banda, per la relació paternofilial, aquesta relació familiar com a pilar central. Si la família no dona seguretat a un adolescent, quan aquest surt al món es va trobant certes coses, permet certs abusos que, si des de la família se l'hagués estimat i acollit, no passaria mai. En el cas de la Lis, li seria igual "el que diran" si la seva mare l'hagués respectat i deixat ser lliure. Si el seu pare no la humiliés, ella no es deixaria humiliar per la parella que té.
- Aquesta és la columna vertebral de la història, no?
- Realment, la història principal és que aquesta noia es queda embarassada, necessita el permís dels seus pares per avortar, ja que és menor, i no és capaç d'arribar a casa i dir-ho amb calma. S'amaga i explica mentides. Aquest és el problema: si des de la família impedim que l'adolescent trobi la seva pròpia personalitat, el que estem fent és posar-li traves i allunyar-lo de la família, quan l'adolescent necessita suport absolut.
- Ho lligava amb el poble, una altra de les realitats de la pel·lícula. Pobles petits i claustrofòbia. Això també forma part del que ha viscut?
- Sí, jo he sentit el poble com una presó als 16 anys. La claustrofòbia també es produeix depèn de com s'interpreti. Moltes vegades creiem que els problemes són fora quan veritablement, si canvies la teva forma de pensar o de mirar, encara que allò de fora segueixi sent tot igual, canviarà per com mires. La Lis necessita alliberar-se, fugir, té una necessitat absoluta de moviment. També d'intimitat, de descobriment i de ser ella mateixa.
Poder ser lliure però aquest poble l'oprimeix totalment, l'anul·la. Tothom et coneix, tothom et mira, tothom sap què estàs fent, això arriba a casa dels teus pares, aquests reaccionen malament... Aquí arriba la claustrofòbia de la que parlàvem. No pot trobar allò que busca. Idealitza Barcelona i nota que el poble no li aporta res que la nodreixi a nivell personal. L'únic que fa és anar a l'escola, que no deixa de ser una presó més.
- El tercer pilar de la pel·lícula és la relació tòxica i masclista. La innocència requereix la visió per part dels adolescents, no?
- I dels adults també.
- També va dirigida als pares?
- És una pel·lícula bastant adulta sobre allò que explica. Als adolescents els adverteix que s'ha d'anar pel món amb prudència. No m'agrada utilitzar la paraula "perill" perquè no m'agrada la cultura de la por, però quan arribes a certa edat, hi ha certes coses que t'envolten que has d'anar gestionant, com les drogues, l'inici del sexe, els grups d'amics, el que vols ser... i La innocència fa un retrat de tot això.
- La Lis viu en una ceba plena de claustrofòbies.
- Sí. Té una opressió molt gran que prové de la seva família.
- Una de les claus de la pel·lícula és la interpretació de Carmen Arrufat. Les dues s'estrenen. Això ha creat un millor vincle directora-actriu que s'ha vist reflectida al metratge?
- La Carmen i jo ens vam conèixer per fer la pel·lícula. Literalment. Vam posar cartells per a un càsting on demanàvem noies que no necessàriament havien de ser actrius. És més, jo no volia que fos actriu professional. Quan hi ha una tècnica interpretativa, costa molt més jugar amb naturalitat i et pot jugar a la contra. Jo preferia algú que vingués neta però sobretot molt oberta. Havia de deixar-me a mi entrar dins del seu cap, explorar les seves emocions, obrir-se i no només això.
Jornades molt dures, havia de fer esport..., llavors va arribar el vídeo de la Carmen. Vam fer un càsting de tres hores i vaig tenir clar que era ella. Físicament era perfecte, amb aquesta cara d'innocència pura, se li escapaven gestos naturals, ho mirava tot com si fos la primera vegada. Ella va saber identificar el que era natural. A la Carmen li fa vergonya dir una frase que noti falsa, no la dirà. Té una espècie de do innat. Era perfecte.
- Va ser un rodatge dur?
- Molt. Moltíssim. Era un rodatge que plantejàvem molt diferent, no anàvem a fer-ho d'una manera normal. El pilar central era la improvisació dels actors i moltes coses s'havien d'anar ajustant: no hi havia marques de focus, fragmentar per plans... A l'inici es va generar un ambient d'inseguretat dirigit cap a mi. És clar, jo encara no havia demostrat que sabia el què estava fent. Ho vaig notar i això era bastant dur.
El meu ajudant de direcció era un tio de més de 50 anys amb una carrera llarguíssima... Gent amb molta experiència que de cop rep a una capitana de vaixell que no en té tanta. O cap. Això és dur. Després, anar amb poc pressupost i pocs recursos, anàvem tirant amb les hores que jo vaig invertir a les nits. Més dur va ser el muntatge, si t'haig de ser sincera.
- Com és això?
- Vam tenir molt poc temps, vam anar com una bala. Hi ha escenes que venen directes del premuntatge.
- Actors experimentats com Sergi López o Laia Marull van ajudar a portar a terme la seva primera pel·lícula?
- Ells realment es van posar a l'altura de tothom. Nosaltres proposàvem una pel·lícula diferent i, abans que els dos entressin al projecte, jo els vaig explicar que la improvisació seria clau, es rodaria d'una manera, d'una altra... Nosaltres ho fèiem estil teatral, sobretot en els contraplans. Tothom havia d'estar molt ficat a la història, tant en Sergi i la Laia com la Carmen. La base era l'escolta i això ho feien tots. Un dels trucs que li aplicàvem a la Carmen era això mateix: canviar-li les frases, feia cara d'espantada i pam, ja teníem la cara que volíem. Ells van jugar al mateix joc, d'igual a igual.
- Després d'un dur rodatge, premis. Set nominacions als Gaudí, protagonisme als Goya i als Feroz. Quina és la clau de l'èxit de La innocència?
- El públic. Que l'hagin rebut i hagin entrat en la història d'aquesta manera. Fins que no va arribar la pel·lícula a la gent, no vaig saber què passaria. Per la meva part, el que et puc dir és que la clau de l'èxit és desitjar-lo. M'ho pregunten molt, no m'esperava res però cadascun dels meus esforços anaven aquí, a fer una bona pel·lícula. La clau és desitjar i treballar per aconseguir l'èxit.
Abans de tancar el muntatge la vam passar a la gent i els hi vam fer preguntes. Jo com a directora estic oberta a escoltar totes les opinions i passa moltes vegades, que els directors es tanquen en les seves pròpies històries. Hem de tenir la capacitat d'obrir la ment, l'esvaniment de l'ego, ja que no importes tu (com a director), sinó que la pel·lícula estigui bé. És igual com has arribat allà. Quan em preguntes sobre les claus de l'èxit, a part de desitjar-lo, també em refereixo a això.
- Carla Simón, Elena Trapé i ara Lucía Alemany. Dones directores d'altíssima qualitat provinents des de l'ESCAC en pocs anys. El futur del cinema del nostre país s'escriu en femení?
- Necessitem la paritat. Necessitem també veus masculines, les dues energies. El que passa és que en el món del cinema comença ara a haver-hi dones directores, cosa que abans no hi eren. Per tant, és un fet noticiable i mola. Hi ha hagut persones que m'han destacat que La innocència s'expliqui des del punt de vista d'una dona i amb una dona protagonista. El punt de vista masculí és diferent, ho entenc. Necessitem els dos, però és clar, el femení ha estat tan reprimit que ve molt de gust escoltar-lo. És aire fresc.
- Belén Funes (directora de La hija de un ladrón) em deia que veia l'inici d'un canvi en el cinema català i espanyol pel que fa les dones. Comparteix la seva anàlisi?
- Per suposat que hi ha un canvi. Aquest arriba quan els periodistes em pregunten si jo, com a dona, he tingut algun impediment o algun obstacle per a fer la pel·lícula i jo no l'he tingut. És més, m'he sentit amb tot el suport possible. Hi ha tot un recorregut de la lluita feminista que ara porta a que es pugui potenciar això, que dones directores facin pel·lícules sense cap obstacle. I jo més que me n'he pogut beneficiar, imagina't quin canvi.
- La pregunta, ara, segur que espanta, però quins altres projectes li agradaria dirigir com directora?
- Tinc una segona pel·lícula ja en ment. M'interessen els indis, els natius nord-americans. Tenen tota una cultura que no coneixem i se'ls tracta d'una manera que no mereixen tant al cinema, a la televisió i a les sèries. Sempre se'ls banalitza molt, apareixen com salvatges... Des dels 20 anys que conec la seva cultura i m'interessa molt explicar-la.
- Si tingués oportunitat, amb quines actrius li agradaria treballar?
- M'agrada molt Greta Fernández, m'agrada molt Alba Flores i la Carmen Machi.
- El cinema en català té més futur gràcies a pel·lícules com la seva, que arriben a un gran públic i a premis importants?
- Jo crec que té més futur gràcies a les polítiques culturals que hi ha ara mateix. De fet, Catalunya és bastant pionera, ja fa temps que dona molt de suport a la cultura audiovisual però el que passa al territori català és que hi ha molta gent que intenta accedir en aquest món. Hi ha molts professionals i fa la sensació que el mercat estigui saturat. A València, des de l'IVAC s'han canviat les polítiques i ara hi ha moltes més ajudes per a fer pel·lícules, fent que la producció s'hagi disparat. No és fàcil fer cinema però s'han obert portes. Aconseguim fer aquestes pel·lícules gràcies al finançament i a algunes administracions. Promocionem els nostres films gràcies a iniciatives com Acció Cultural.
- La gran queixa de molts dels professionals segueix sent el finançament. Tot i els avenços, comparteix que, al final, l'últim obstacle sempre són els diners?
- Em semblaria molt injust que jo, venint d'on vinc, et digues que sí. Evidentment que podria estar millor la situació, però jo vinc d'un poble, d'una família molt humil i he aconseguit aixecar una pel·lícula. Sento que hauria d'estar més agraïda que queixant-me. Crec que un mercat que abans era per a només uns privilegiats ara s'ha obert per a molts de nosaltres, així que de moment jo em sento optimista. La meva pel·lícula és low cost, hem hagut de jugar amb baixos pressupostos, hem hagut de fer malabarismes per aixecar el projecte... He estat quatre anys fent aquesta pel·lícula i els primers tres treballava d'una altra cosa. Jo no cobrava per fer el guió. Hi ha molta precarietat en aquest aspecte.
Per un altre cantó, si ho comparem amb Llatinoamèrica, veient les seves polítiques culturals i els seus finançaments, penses, carai, no estem gens malament. Crec que hem de seguir treballant per estar millor però també és bo que mirem el nostre propi panorama. S'estan fent moltes òperes primes, els nous directors i directores que volen accedir tenen esperança, no limitant-se a "soc d'un poble petit, no tinc contactes, no ho aconseguiré". Juguem amb baixos pressupostos però al final tot això és un filtre, perquè molta gent vol aconseguir fer una pel·lícula i és en aquesta carrera d'obstacles on poca gent arriba al final.
- Els que ho mereixen?
- No, no. El que et vull dir és que al final, estant en la queixa constant no em sembla un punt de vista que ens ajudarà a millorar. Hem de saber observar i mirar amb optimisme per saber que tot això que hem aconseguit no està gens malament. Tenim una democratització on tothom pot arribar, tenim un suport absolut a les òperes primes, quan abans només ho feien grans noms i directors.
Finançament s'aconsegueix. És molt complicat: has de tenir un molt bon guió, una molt bona proposta de càsting i uns molt bons productors perquè has de passar moltes proves. És que és normal, no es poden començar a fer pel·lícules a mansalva. Els recursos són reduïts. També hauríem de poder fer projectes amb més pressupost, però hem de valorar el que tenim.
La directora valenciana prové d'una generació de dones de l'ESCAC, com Carla Simón i Elena Trapé, que està revolucionant la manera de crear cinema al nostre país. Idees molt clares, ganes de seguir explicant històries i una frescor feminista que aireja els racons més carques de la indústria.
- Com definiria el concepte de la innòcencia?
- Per dues vessants. Una és la de l'edat i l'altra com a innocència del ser, l'absència de culpa. La pel·lícula aborda les dues coses. La innocència d'una adolescent que acaba de superar la infància i encara té aquella mirada de descobriment, de no jutjar allò que l'envolta, amb l'espontaneïtat del que va vivint. L'altre concepte és la innocència dels seus propis actes, partint de la base del "no em culpis ni em jutgis, perquè jo tampoc et culparé ni et jutjaré". Tot això, si es pogués complir, ens faria molt més lliures.
- En altres entrevistes, ha afirmat que el film girava al voltant d'una història que la implica personalment. Què ha suposat per a vostè transmetre-ho a una pel·lícula?
- Facilitar-me la vida, bàsicament. Si estic explicant alguna cosa que conec molt bé, em sento segura a l'hora de defensar certes coses. En una història tan sensible, tractant un tema tan sensible, haig de filar molt prim i, si és alguna cosa que conec personalment, em facilita molt la vida. Estic tranquil·la sobre el que parlo.
- Centenars d'adolescents es queden embarassades a l'estat espanyol i la seva pel·lícula reflecteix aquesta realitat, molt poc tractada al cinema. El film buscava aquesta dualitat personal i denúncia social?
- La denúncia no arribaria per la temàtica de l'avortament, si t'hi fixes no es fa una gran reflexió sobre el tema a la pel·lícula. Sí que es fan reflexions morals cap al personatge de la Lis per avisar-la que avortar no és com treure't un queixal. És un acte que necessita d'una consciència total. En canvi, en cap moment es posa a dubtar si avortar o no, ella té molt clar que vol fer-ho.
La part de la denúncia ve per una altra banda, per la relació paternofilial, aquesta relació familiar com a pilar central. Si la família no dona seguretat a un adolescent, quan aquest surt al món es va trobant certes coses, permet certs abusos que, si des de la família se l'hagués estimat i acollit, no passaria mai. En el cas de la Lis, li seria igual "el que diran" si la seva mare l'hagués respectat i deixat ser lliure. Si el seu pare no la humiliés, ella no es deixaria humiliar per la parella que té.
"Si estic explicant alguna cosa que conec molt bé, em sento segura a l'hora de defensar certes coses"
- Aquesta és la columna vertebral de la història, no?
- Realment, la història principal és que aquesta noia es queda embarassada, necessita el permís dels seus pares per avortar, ja que és menor, i no és capaç d'arribar a casa i dir-ho amb calma. S'amaga i explica mentides. Aquest és el problema: si des de la família impedim que l'adolescent trobi la seva pròpia personalitat, el que estem fent és posar-li traves i allunyar-lo de la família, quan l'adolescent necessita suport absolut.
La directora recalca el punt de denúncia de la pel·lícula, dirigida tant a adolescents com adults. Foto: Adrià Costa
- Ho lligava amb el poble, una altra de les realitats de la pel·lícula. Pobles petits i claustrofòbia. Això també forma part del que ha viscut?
- Sí, jo he sentit el poble com una presó als 16 anys. La claustrofòbia també es produeix depèn de com s'interpreti. Moltes vegades creiem que els problemes són fora quan veritablement, si canvies la teva forma de pensar o de mirar, encara que allò de fora segueixi sent tot igual, canviarà per com mires. La Lis necessita alliberar-se, fugir, té una necessitat absoluta de moviment. També d'intimitat, de descobriment i de ser ella mateixa.
Poder ser lliure però aquest poble l'oprimeix totalment, l'anul·la. Tothom et coneix, tothom et mira, tothom sap què estàs fent, això arriba a casa dels teus pares, aquests reaccionen malament... Aquí arriba la claustrofòbia de la que parlàvem. No pot trobar allò que busca. Idealitza Barcelona i nota que el poble no li aporta res que la nodreixi a nivell personal. L'únic que fa és anar a l'escola, que no deixa de ser una presó més.
- El tercer pilar de la pel·lícula és la relació tòxica i masclista. La innocència requereix la visió per part dels adolescents, no?
- I dels adults també.
- També va dirigida als pares?
- És una pel·lícula bastant adulta sobre allò que explica. Als adolescents els adverteix que s'ha d'anar pel món amb prudència. No m'agrada utilitzar la paraula "perill" perquè no m'agrada la cultura de la por, però quan arribes a certa edat, hi ha certes coses que t'envolten que has d'anar gestionant, com les drogues, l'inici del sexe, els grups d'amics, el que vols ser... i La innocència fa un retrat de tot això.
"És una pel·lícula bastant adulta sobre allò que explica. Als adolescents els adverteix que s'ha d'anar pel món amb prudència"
- La Lis viu en una ceba plena de claustrofòbies.
- Sí. Té una opressió molt gran que prové de la seva família.
- Una de les claus de la pel·lícula és la interpretació de Carmen Arrufat. Les dues s'estrenen. Això ha creat un millor vincle directora-actriu que s'ha vist reflectida al metratge?
- La Carmen i jo ens vam conèixer per fer la pel·lícula. Literalment. Vam posar cartells per a un càsting on demanàvem noies que no necessàriament havien de ser actrius. És més, jo no volia que fos actriu professional. Quan hi ha una tècnica interpretativa, costa molt més jugar amb naturalitat i et pot jugar a la contra. Jo preferia algú que vingués neta però sobretot molt oberta. Havia de deixar-me a mi entrar dins del seu cap, explorar les seves emocions, obrir-se i no només això.
Jornades molt dures, havia de fer esport..., llavors va arribar el vídeo de la Carmen. Vam fer un càsting de tres hores i vaig tenir clar que era ella. Físicament era perfecte, amb aquesta cara d'innocència pura, se li escapaven gestos naturals, ho mirava tot com si fos la primera vegada. Ella va saber identificar el que era natural. A la Carmen li fa vergonya dir una frase que noti falsa, no la dirà. Té una espècie de do innat. Era perfecte.
Alemany assenyala el canvi de paradigma en el món del cinema català. Foto: Adrià Costa
- Va ser un rodatge dur?
- Molt. Moltíssim. Era un rodatge que plantejàvem molt diferent, no anàvem a fer-ho d'una manera normal. El pilar central era la improvisació dels actors i moltes coses s'havien d'anar ajustant: no hi havia marques de focus, fragmentar per plans... A l'inici es va generar un ambient d'inseguretat dirigit cap a mi. És clar, jo encara no havia demostrat que sabia el què estava fent. Ho vaig notar i això era bastant dur.
El meu ajudant de direcció era un tio de més de 50 anys amb una carrera llarguíssima... Gent amb molta experiència que de cop rep a una capitana de vaixell que no en té tanta. O cap. Això és dur. Després, anar amb poc pressupost i pocs recursos, anàvem tirant amb les hores que jo vaig invertir a les nits. Més dur va ser el muntatge, si t'haig de ser sincera.
- Com és això?
- Vam tenir molt poc temps, vam anar com una bala. Hi ha escenes que venen directes del premuntatge.
- Actors experimentats com Sergi López o Laia Marull van ajudar a portar a terme la seva primera pel·lícula?
- Ells realment es van posar a l'altura de tothom. Nosaltres proposàvem una pel·lícula diferent i, abans que els dos entressin al projecte, jo els vaig explicar que la improvisació seria clau, es rodaria d'una manera, d'una altra... Nosaltres ho fèiem estil teatral, sobretot en els contraplans. Tothom havia d'estar molt ficat a la història, tant en Sergi i la Laia com la Carmen. La base era l'escolta i això ho feien tots. Un dels trucs que li aplicàvem a la Carmen era això mateix: canviar-li les frases, feia cara d'espantada i pam, ja teníem la cara que volíem. Ells van jugar al mateix joc, d'igual a igual.
"Necessitem la paritat. Necessitem també veus masculines, les dues energies. El que passa és que en el món del cinema comença ara a haver-hi dones directores, cosa que abans no hi eren, per tant és un fet noticiable i mola"
- Després d'un dur rodatge, premis. Set nominacions als Gaudí, protagonisme als Goya i als Feroz. Quina és la clau de l'èxit de La innocència?
- El públic. Que l'hagin rebut i hagin entrat en la història d'aquesta manera. Fins que no va arribar la pel·lícula a la gent, no vaig saber què passaria. Per la meva part, el que et puc dir és que la clau de l'èxit és desitjar-lo. M'ho pregunten molt, no m'esperava res però cadascun dels meus esforços anaven aquí, a fer una bona pel·lícula. La clau és desitjar i treballar per aconseguir l'èxit.
Abans de tancar el muntatge la vam passar a la gent i els hi vam fer preguntes. Jo com a directora estic oberta a escoltar totes les opinions i passa moltes vegades, que els directors es tanquen en les seves pròpies històries. Hem de tenir la capacitat d'obrir la ment, l'esvaniment de l'ego, ja que no importes tu (com a director), sinó que la pel·lícula estigui bé. És igual com has arribat allà. Quan em preguntes sobre les claus de l'èxit, a part de desitjar-lo, també em refereixo a això.
La interpretació de Carmen Arrufat va ser un dels punts clau de "La innocència". Foto: Adrià Costa
- Carla Simón, Elena Trapé i ara Lucía Alemany. Dones directores d'altíssima qualitat provinents des de l'ESCAC en pocs anys. El futur del cinema del nostre país s'escriu en femení?
- Necessitem la paritat. Necessitem també veus masculines, les dues energies. El que passa és que en el món del cinema comença ara a haver-hi dones directores, cosa que abans no hi eren. Per tant, és un fet noticiable i mola. Hi ha hagut persones que m'han destacat que La innocència s'expliqui des del punt de vista d'una dona i amb una dona protagonista. El punt de vista masculí és diferent, ho entenc. Necessitem els dos, però és clar, el femení ha estat tan reprimit que ve molt de gust escoltar-lo. És aire fresc.
- Belén Funes (directora de La hija de un ladrón) em deia que veia l'inici d'un canvi en el cinema català i espanyol pel que fa les dones. Comparteix la seva anàlisi?
- Per suposat que hi ha un canvi. Aquest arriba quan els periodistes em pregunten si jo, com a dona, he tingut algun impediment o algun obstacle per a fer la pel·lícula i jo no l'he tingut. És més, m'he sentit amb tot el suport possible. Hi ha tot un recorregut de la lluita feminista que ara porta a que es pugui potenciar això, que dones directores facin pel·lícules sense cap obstacle. I jo més que me n'he pogut beneficiar, imagina't quin canvi.
- La pregunta, ara, segur que espanta, però quins altres projectes li agradaria dirigir com directora?
- Tinc una segona pel·lícula ja en ment. M'interessen els indis, els natius nord-americans. Tenen tota una cultura que no coneixem i se'ls tracta d'una manera que no mereixen tant al cinema, a la televisió i a les sèries. Sempre se'ls banalitza molt, apareixen com salvatges... Des dels 20 anys que conec la seva cultura i m'interessa molt explicar-la.
"No és fàcil fer cinema però s'han obert portes. Aconseguim fer aquestes pel·lícules gràcies al finançament i a algunes administracions"
- Si tingués oportunitat, amb quines actrius li agradaria treballar?
- M'agrada molt Greta Fernández, m'agrada molt Alba Flores i la Carmen Machi.
- El cinema en català té més futur gràcies a pel·lícules com la seva, que arriben a un gran públic i a premis importants?
- Jo crec que té més futur gràcies a les polítiques culturals que hi ha ara mateix. De fet, Catalunya és bastant pionera, ja fa temps que dona molt de suport a la cultura audiovisual però el que passa al territori català és que hi ha molta gent que intenta accedir en aquest món. Hi ha molts professionals i fa la sensació que el mercat estigui saturat. A València, des de l'IVAC s'han canviat les polítiques i ara hi ha moltes més ajudes per a fer pel·lícules, fent que la producció s'hagi disparat. No és fàcil fer cinema però s'han obert portes. Aconseguim fer aquestes pel·lícules gràcies al finançament i a algunes administracions. Promocionem els nostres films gràcies a iniciatives com Acció Cultural.
Lucía Alemany destaca les millores de finançament a la indústria. Foto: Adrià Costa
- La gran queixa de molts dels professionals segueix sent el finançament. Tot i els avenços, comparteix que, al final, l'últim obstacle sempre són els diners?
- Em semblaria molt injust que jo, venint d'on vinc, et digues que sí. Evidentment que podria estar millor la situació, però jo vinc d'un poble, d'una família molt humil i he aconseguit aixecar una pel·lícula. Sento que hauria d'estar més agraïda que queixant-me. Crec que un mercat que abans era per a només uns privilegiats ara s'ha obert per a molts de nosaltres, així que de moment jo em sento optimista. La meva pel·lícula és low cost, hem hagut de jugar amb baixos pressupostos, hem hagut de fer malabarismes per aixecar el projecte... He estat quatre anys fent aquesta pel·lícula i els primers tres treballava d'una altra cosa. Jo no cobrava per fer el guió. Hi ha molta precarietat en aquest aspecte.
Per un altre cantó, si ho comparem amb Llatinoamèrica, veient les seves polítiques culturals i els seus finançaments, penses, carai, no estem gens malament. Crec que hem de seguir treballant per estar millor però també és bo que mirem el nostre propi panorama. S'estan fent moltes òperes primes, els nous directors i directores que volen accedir tenen esperança, no limitant-se a "soc d'un poble petit, no tinc contactes, no ho aconseguiré". Juguem amb baixos pressupostos però al final tot això és un filtre, perquè molta gent vol aconseguir fer una pel·lícula i és en aquesta carrera d'obstacles on poca gent arriba al final.
- Els que ho mereixen?
- No, no. El que et vull dir és que al final, estant en la queixa constant no em sembla un punt de vista que ens ajudarà a millorar. Hem de saber observar i mirar amb optimisme per saber que tot això que hem aconseguit no està gens malament. Tenim una democratització on tothom pot arribar, tenim un suport absolut a les òperes primes, quan abans només ho feien grans noms i directors.
Finançament s'aconsegueix. És molt complicat: has de tenir un molt bon guió, una molt bona proposta de càsting i uns molt bons productors perquè has de passar moltes proves. És que és normal, no es poden començar a fer pel·lícules a mansalva. Els recursos són reduïts. També hauríem de poder fer projectes amb més pressupost, però hem de valorar el que tenim.