Entrevista

Toni Vall: «La personalitat de Barcelona està desprotegida i a mercè del mercat»

El periodista publica "Bocaccio. On passava tot" i comissaria una exposició sobre el mític local de la ciutat, temple de la popular "gauche divine" durant el tardofranquisme

per Pep Martí , 17 de gener de 2020 a les 13:37 |
El periodista Toni Vall | Adrià Costa
Hi va haver un local mític nascut a la Barcelona del tardofranquisme de la mà d'Oriol Regàs i que va ser pioner en moltes coses: Bocaccio, al carrer de Muntaner. Joan de Sagarra va batejar els assidus com la gauche divine, en una expressió que va fer fortuna. S'hi aplegaven noms com Oriol Bohigas, Colita, Teresa Gimpera, Juan Marsé, Román Gubern, Joan Manuel Serrat o Óscar Tusquets. El periodista i crític de cine Toni Vall recupera ara la memòria de l'històric espai i ho fa -amb molta gràcia- de manera doble, amb el llibre Bocaccio. On passava tot, editat per Columna, i comissariant l'exposició Bocaccio, el temple de la gauche divine, que es va inaugurar dimecres passat al Palau Robert. Per damunt de tot, però, Toni Vall rescata un bocí de la memòria de la ciutat, un racó de llum en la negror de la Barcelona franquista.

- Realment passava tot a Bocaccio?


- A Barcelona, durant uns anys, sí. Era una època complicada, a finals dels seixanta i començaments dels cinquanta, en ple franquisme, amb una petita obertura, passaven algunes coses a Barcelona, i moltes d'aquestes a Bocaccio. Era un lloc molt especial, que Oriol Regàs va obrir el 1967. 

- En què va ser pioner?


- Regàs tenia clar que no havia de ser només una sala de festes, una boîte, sinó que havia de ser una marca. Va ser precursor en el terreny del marxandatge, va crear un segell literari, un segell discogràfic, de disseny. També va crear una productora de cine i una revista. A Bocaccio cada dia passaven coses: presentacions de llibres, desfilades de moda, concerts, va obrir sucursals a Madrid i la Costa Brava... Organitzaven viatges anuals. Van obrir una botiga, BRM, al carrer Enric Granados, amb objectes de Bocaccio.    

"Bocaccio era molt més que una sala de festes, era una marca que va crear un segell discogràfic, literari, una productora de cine o una revista i on cada dia passaven coses"
 

- Què era la gauche divine?

- Era una part de la gent que anava a Bocaccio. La va batejar així Joan de Sagarra en les seves cròniques a Tele/Expres. Era una generació molt especial que tenia a Bocaccio la seva seu social, per dir-ho així. La gent que hi anava sabia que es trobaria amb un grup de deu, quinze, vint persones, amb qui valia la pena parlar. S'hi anava a beure, ballar i lligar, però també per teixir una xarxa de connexions i intercanviar sinergies i enriquir-se amb les famoses tertúlies. 

- Qui més hi anava? Perquè hi ha el clixé que era un club de pijos.

- Bocaccio estava al carrer de Muntaner, 505, cantonada amb Sant Màrius. Per tant, zona alta, bona situació econòmica. Però no només hi anava aquesta gent. No era un lloc endogàmic o elitista. Joan de Sagarra ho explica en el llibre: et podies trobar persones que venien del Liceu i d'altres que venien de treballar en qualsevol lloc. 
 

Toni Vall ha comissariat l'exposició «Bocaccio, temple de la gauche divine» Foto: Adrià Costa


- L'antifranquisme era una marca d'identitat de l'espai?

- Totalment. Va ser un centre de generació d'idees per l'esquerra antifranquista. Per exemple, va ser un dels focus on es va cuinar la tancada d'intel·lectuals a Montserrat del 1970 per protestar pel procés de Burgos. Enrique Vila-Matas ho explica. Durant la malaltia final de Franco, Oriol Regàs va instal·lar una televisió al local per seguir minut a minut l'evolució del malalt, amb cava en fresc. Però el ventall de públic era molt divers. Hi havia els arquitectes com Bohigas, Tusquets, Bofill, la gent de l'Escola de Barcelona de Cinema, els fotògrafs amb Colita, Maspons i Miserachs, dissenyadors, editors... És imprescindible la literatura vinculada a Bocaccio. El 1969 neixen dues editorials fonamentals, Anagrama i Tusquets. I les tres persones que les impulsen, Jorge Herralde, Beatriz de Moura i Óscar Tusquets, són assidus de Bocaccio.   

- Bocaccio també va desfermar crítiques en sectors de l'esquerra.

- Sí, en sectors comunistes, que anomenaven els assidus com a Partit Comunista de Cadaqués. Salvador Clotas explica coses divertides sobre això. 

- En què va canviar Barcelona? Va incidir en el canvi de mentalitats d'alguns sectors?

- Era un centre de creativitat. Teresa Gimpera i Rosa Regàs ho expliquen en el llibre. Dues persones que es van casar als 20 anys i van tenir fills de seguida, van descobrir que la idea de mare tradicional i marit per tota la vida potser no era el que volien. Bocaccio els va ajudar a veure que el sexe no era només per tenir fills i descobriren altres visions.   

- Hi ha un personatge simbòlic del que va ser Bocaccio, o és una història més coral?

- El personatge fonamental és Oriol Regàs, un visionari, una persona feta a si mateixa. El 1981 va decidir vendre Bocaccio.

"Regàs sempre deia que Bocaccio li havia sortit d'esquerres i Up&Down de dretes"
 
- Per què ho va fer?

- Per l'instint d'innovació que tenia i les ganes de fer altres coses. I immediatament, el 1982, va obrir l'Up&Down, que era un lloc molt diferent, però que també va tenir la seva mítica els vuitanta i inicis dels noranta.
 

Toni Vall a l'entrada de l'exposició al Palau Robert. Foto: Adrià Costa


- L'Up&Down no tenia el component diguem-ne ideològic de Bocaccio. 

- La utilització de la música era molt diferent, els espais també, el públic també. Ell sempre deia que Bocaccio li havia sortit d'esquerres i Up&Down de dretes.  

- Bocaccio va tenir continuïtat? Hi ha locals que se li puguin comparar?

- Ara mateix no. Ara ningú vetlla per res, a ningú li interessa la personalitat de la ciutat. La personalitat de Barcelona està desprotegida, a mercè del mercat. Tanquen totes les botigues emblemàtiques. Tot són franquícies i Zaras i Mangos. Diuen que el nou govern de Madrid es proposa regular el preu dels lloguers. Potser es pugui fer alguna cosa amb això. Potser es podrà impedir que un propietari pugi el lloguer el 200%.

- És crític de cinema i ha criticat sovint la desaparició de cines històrics, uns altres locals emblemàtics que tanquen.

- És la mateixa dinàmica. No interessa protegir el patrimoni. Els cines no són només sales on projectar pel·lícules, són patrimoni urbanístic, llocs de memòria. 

"Molts cines han desaparegut. Ningú vetlla per res. L'Alexandra, per exemple, ara és un Mango. Quina tristesa!
 
- Alguna desaparició l'ha dolgut especialment?

- Són molts. L'Alexandra, per exemple, que ara és un Mango. Quina tristesa! N'hi ha un a cada cantonada. Això és un empobriment de la vida urbana. 

- Li atreu el passat?

- Sí. M'atreuen els objectes que expliquen històries. Els objectes tenen memòria, són memòria viva.    
 

Toni Vall: "El personatge fonamental de Bocaccio és Oriol Regàs, un visionari". Foto: Adrià Costa


- Diumenge hi ha la gala dels Gaudí. Alguna predicció?

- Crec que Els dies que vindran, de Carles Marquès-Marcet, i La hija de un ladrón, de Belén Funes, quasi segur que seran triomfadores. Són dues pel·lícules amb personalitat. 

- En comparació amb altres premis, els Gaudí han guanyat en paritat.

- Sí, i em sembla un tret positiu.

- Com veu l'estat del cine català?

- El cine sobreviu, hi ha bons professionals, hi ha una bona escola de cine, però l'audiovisual necessita suport i pressupost. S'està reclamant que el pressupost de cultura de Catalunya sigui del 2%... Això ja seria un gran èxit pel sector. La dependència de la televisió pública és determinant i si no hi ha diners per recolzar la producció, malament. El documental està molt amenaçat.

- S'atreveix a fer pronòstics dels Oscar?

- Penso que 1917 tindrà premi segur. Estaria bé que L'irlandès rebés un reconeixement. Per mi és un film extraordinari. Però em sembla que les coses no aniran per aquí. Scorsese ja va tenir els seus Oscar amb Infiltrado. No han nominat Robert de Niro, un fet per mi sorprenent. També estaria bé que Tarantino obtingués un reconeixement. Hi ha bones pel·lícules als Oscar d'aquest any. 

- I el fenomen Joker?

- Una gran pel·lícula. Pràcticament segur que Joaquin Phoenix guanyarà el premi al millor actor. M'estranyaria que no fos així. Colpeix la visió que dona del caos i de la societat d'avui, encara que està situada els anys vuitanta.  

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació