Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

PERFIL

Isabel-Clara Simó, l'art d'escriure per lluitar la vida

L'escriptora «incansable», compromesa amb la llengua i el feminisme, deixa un prolífic i reconegut llegat literari

per Irene Ramentol , 13 de gener de 2020 a les 12:12 |
Isabel-Clara Simó, en una imatge d'arxiu | Òmnium
"No concebo la vida sense escriure", afirmava Isabel-Clara Simó en la seva darrera aparició televisiva l'agost del 2019. El mateix dia en què anunciava que s'enfrontava a una dura malaltia degenerativa, l'esclerosi, que combatria amb l'escriptura. Tenia cinc obres en marxa i unes ganes insaciables de lluitar la vida. 

Manifestament inconformista, feminista i d'esquerres, Simó ha deixat empremta no només pel seu prolífic i reconegut llegat literari, sinó també per la seva personalitat incansable, ben present als seus llibres. "No em conformo en la mediocritat, aspiro a tot", afirmava Isabel-Clara Simó en rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes fa tres anys. "En cada llibre que publico tinc la pretensió que alguna cosa hauré après del llibre anterior, i que serà millor que l'altre".



La seva trajectòria de quatre dècades ha deixat una cinquantena llarga de títols, des de novel·les fins a llibres de poesia. I la seva vida ha estat sempre compromesa amb la llengua. Des que va començar a escriure –en ple franquisme– va prendre consciència que la llengua era un bé preuadíssim, que ens interpel·lava de manera quotidiana, i que provenia d'una cronologia de conquestes, derrotes i resistència. "Al meu poble, malgrat les imposicions, la llengua no ha mort mai", assegurava el 2017. En el seu debut, l'únic coneixement que una persona com Simó podia tenir de la llengua era la provinent de l'oralitat.


Un dia, però, tot va canviar quan va conèixer Joan Fuster i la seva colla. "Em van acollir amb gran alegria –explica–, perquè no hi havia cap noia al grup". Va ser un revelació, per les dues bandes. Uns, amb ganes de sumar talent; ella, amb ganes d'aprendre i descobrir un món immens. "Em van explicar que jo tenia una llengua mil·lenària, amb una cultura mil·lenària. Em van parlar d'Ausiàs March, que jo no sabia ni qui era". Un bon dia, els esdeveniments es precipiten. "Per què no escrius un conte?", es va preguntar. "Quan ho vaig fer, em van caure llàgrimes així de grosses. Per primera vegada a la vida escrivia en la llengua en què pensava! Va ser molt emocionant".

Simó assegurava que era independentista però que tenia moltes ganes de deixar de ser-ho. "L'independentisme no és una ideologia, és un estat transitori per assolir la llibertat. I jo no sóc anti-espanyola, perquè vull que siguem bons veïns", afirmava.


Escriure, una forma de mantenir-se viva
 
Des d'aquell llunyà 1978, Simó ha publicat una cinquantena llarga de títols, principalment de narrativa, però també d'altres gèneres com poesia, teatre, assaig, guions, memòries o traduccions, sense citar els incomptables articles a la premsa. Una obra ingent que ella mateixa considerava que no s'havia valorat prou. "Sovint no m'he sentit estimada", lamentava l'autora.

El reconeixement va arribar amb el Premi de les Lletres Catalanes, un guardó que va recompensar tota una vida. "Si deixés d'escriure em sentiria morta, tot i que escriure és un sofriment". La literatura, però, no serveix de res. "No és útil, és una simple obra d'art. Si voleu coses útils, aneu a la ferreteria!", exclamava. 
 

Isabel Clara-Simó amb Jordi Cuixart, a la seu d'Òmnium Foto: Òmnium


És quan miro que hi veig clar (1979), Històries perverses (1992, premi Crítica Serra d'Or), La salvatge (1993, Premi Sant Jordi), Dones (1997) o Amor meva (2010, Premi Joanot Martorell) són algunes de les seves novel·les més celebrades. Reconeguda amb un ampli ventall de premis literaris i considerada la degana de les lletres catalanes, el 1999 la Generalitat de Catalunya li va atorgar la Creu de Sant Jordi i el 2017 va veure reconeguda la seva trajectòria amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

Onze anys de periodisme

Isabel-Clara Simó es va llicenciar en Filosofia a la Universitat de València i, a finals dels anys seixanta, es va traslladar a Figueres amb el seu company, el periodista Xavier Dalfó, per instal·lar-se més tard i de forma definitiva a Barcelona.

L'escriptora va dirigir durant onze anys el setmanari Canigó (anteriorment una publicació mensual fundada el 1968 pel seu marit i des de la qual van desafiar la censura al català). També va exercir de professora d'institut (a Bunyol, Figueres i Barcelona) i durant quatre anys a la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), període en què va doctorar en Filologia Romànica.

Integrant de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, va ocupar el càrrec de vicepresidenta al Principat durant el període 1985-1988. El 1996 va ser nomenada delegada del Llibre del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, en l'etapa que aquest organisme va passar a formar part de la Institució de les Lletres Catalanes (IEC), càrrec que exerceix fins al 1998 (la mateixa institució la va nomenar degana l'any 2016).

 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació