Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

fila 7: crítica de cinema

«1917»: la llarga trinxera cap a la genialitat cinematogràfica

Sam Mendes dirigeix una de les millors pel·lícules de l'any, una experiència trepidant a través del front britànic de la Primera Guerra Mundial, amb un apartat tècnic absolutament brillant

per Victor Rodrigo , 12 de gener de 2020 a les 19:25 |
Una de les escenes de «1917», amb George MacKay com a protagonista | Universal Pictures
La humanitat és responsable de la gran majoria dels horrors que coneixem en aquest planeta, des dels inicis de la nostra petjada fins a les últimes exhalacions de la més estricta actualitat. Un d'aquests horrors ha estat reproduït centenars de vegades amb un caràcter romàntic, gairebé melodramàtic, al cinema: la guerra. Els conflictes bèl·lics han estat fonts d'inspiració des dels primers cel·luloides, amb un esplendor notori al Hollywood d'Or.

Desenes i desenes de pel·lícules al llarg de les dècades han intentat retratar les guerres més importants de la humanitat, amb una tendència cap a les temàtiques de les dues grans guerres mundials. La Primera ha estat molt menys retratada a la gran pantalla i aquest passat 2019, el director Sam Mendes va decidir crear una obra mestra cinematogràfica per posar-hi solució. El film 1917 és una experiència emotiva, tensa i carregada d'una orfebreria tècnica a gran escala que posa els pèls de punta.



No s'ha fet millor pel·lícula sobre el primer conflicte mundial a gran escala des de la famosa Paths of Glory. A la retina queden els discursos de Kirk Douglas amb l'uniforme francès, sota la direcció d'un Stanley Kubrick tocat per la gràcia divina. La revolució de Mendes, però, és superior en tots els aspectes que es pot demanar d'una ambiciosa pel·lícula sobre la guerra. El britànic aconsegueix transportar l'angoixa, la realitat brutalment cruel de les trinxeres, la sang, el fang, les llàgrimes i el cansament als espectadors. Totes aquestes sensacions i sentiments són traslladats gràcies a un impecable llenguatge cinematogràfic a través de la càmera.


Els plans seqüència de 1917 fan vibrar l'espectador, que es meravella per cada cantonada de les trinxeres, per cada racó de la guerra que retrata Mendes, fidel a una nul·la essència romàntica del cinema bèl·lic d'etapes anteriors. La genialitat del director britànic, amb un brillant equip tècnic, des dels càmeres fins als responsables del muntatge, glorifica un guió solvent, d'una història alternativa al que ens tenia acostumats el relat de la Primera Guerra Mundial, però amb els ja més que coneguts soldats britànics.

La càrrega emotiva passa per tots els racons de la pel·lícula, com bales xiulant al front, per sorpresa, gairebé aleatòries. El pes interpretatiu el porten sobre les espatlles dos joves actors britànics que mereixen un reconeixement, però n'hi ha un que hauria de ser dignificat, com a mínim, amb una nominació a l'Oscar. George MacKay i Dean-Charles Champan signen unes interpretacions notòries, absolutament naturals i amb unes característiques físiques d'època que fan encara més creïbles els seus personatges. No són estrelles en un repartiment; representen el soldat ras britànic, individualitats que poden ser extrapolades a qualsevol dels que veiem passar pels costats. Tot i això, MacKay recorda a Leonardo DiCaprio a The Revenant, amb una actuació que passa factura tant físicament com mentalment.

 

Dean-Charles Chapman i George MacKay, en una escena de «1917» Foto: Universal Pictures


1917 és una experiència. El metratge passa pels ulls de l'espectador amb la sensació que tot està rodat en el mateix pla seqüència, creant una immersió com molt poques pel·lícules poden aconseguir a través de l'apartat tècnic i els escenaris. No hi ha cap bri melodramàtic que sobri, cap detall intranscendent i totes les aportacions acaben sumant a una història on el temps és el màxim enemic i la supervivència, l'únic requisit.

Com un malson, la Primera Guerra Mundial passa a través dels ulls, l'angoixa i la por de George MacKay, en situacions tan surrealistes que les fa encara més creïbles en un escenari tan abismal com la PGM. La missió dels dos protagonistes, suïcida però amb una forta necessitat de ser complerta, posarà a prova tots els personatges, espectadors i els aventurers que es deixin absorbir per la pel·lícula. No serà cap sorpresa si guanya l'Oscar a Millor Pel·lícula. El viatge per la trinxera infinita ho val amb escreix.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació