nova legislatura

La coalició PSOE-Podem desferma la nostàlgia de la dreta pel combat contra la República

La formació del nou govern espanyol ha desenterrat el pitjor llenguatge en els sectors conservadors, calcat del que es va emprar durant el 1936

per Pep Martí , 13 de gener de 2020 a les 10:56 |
Míting de Gil Robles, líder de la CEDA, mesos abans de la Guerra Civil. | Viquipèdia
Les situacions són del tot diferents, políticament i social, però alguns llenguatges no tant. El debat d'investidura i l'anunci d'un govern de coalició PSOE-Podem ha mostrat unes escenes d'enorme crispació, entre crits, consignes i insults, protagonitzats majoritàriament per exponents dels partits conservadors. En paral·lel, els mitjans de la dreta madrilenya han llançat missatges d'intolerància que transportaven als anys trenta amb ressons guerracivilistes. Alguns sectors no poden amagar sentir nostàlgia per la primavera del 1936. Una mirada a aquell moment ofereix similituds inquietants.

Del gener al juliol del 1936, hi ha set mesos de vertigen que van dur a l'aixecament feixista i a la Guerra Civil. L'any va començar amb la convocatòria d'eleccions, que es van celebrar en un clima molt polaritzat. Les urnes van dur al govern el Front Popular, l'aliança de forces republicanes i d'esquerres que s'havia format per arrabassar el poder a la dreta, guanyadora de les eleccions de novembre del 1933.


El Front Popular integrava el PSOE, un seguit de forces republicanes de centre esquerra com Izquierda Republicana -el partit de Manuel Azaña- i Unió Republicana, i el suport del PCE, en aquell moment molt minoritari. A Catalunya, es va formar el Front d'Esquerres, liderat per ERC, amb Acció Catalana i altres grups menors.

Fora del Front Popular, existia la força que suposava el sindicat CNT. Com a central anarquista, es considerava apartidista i es mantenia al marge del joc electoral. Però en aquella ocasió, a diferència del que va fer el 1933, va donar consignes a les seves bases perquè anessin a votar.



El bloc conservador estava nucleat entorn la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA), que era una coalició amb un partit central, Acció Popular, amb un líder en aquell moment jove i carismàtic, José María Gil Robles. La CEDA, força catòlica tradicional, no havia estat en els orígens de la República i no es definia com a republicana sinó com a accidentalista (veia les formes de govern com un tema menor).


Havia nascut el 1933, aplegant també forces regionals. Per les eleccions de 1936, va encapçalar un Front Nacional Contrarevolucionari junt amb Renovació Espanyola, el partit de José Calvo Sotelo, monàrquic de dreta extrema, més els tradicionalistes i un Partit Agrari. Al marge va quedar la Falange Espanyola de Primo de Rivera, que no va ser elegit. Aquestes eren les forces en joc.

Les eleccions de febrer del 36 es van fer amb presos polítics. El president Lluís Companys i el seu Govern estaven empresonats amb una condemna de 30 anys per rebel·lió després dels fets del Sis d'Octubre. També hi havia milers d'empresonats per la revolta d'Astúries. El nou govern presidit per Azaña va decretar una amnistia i va restablir la Generalitat. Companys va tornar al Palau de la Generalitat.

Hi ha algunes similituds entre l'ara i la realitat del 1936: govern d'esquerres, presos polítics i uns mitjans madrilenys enfurismats

Però el país va entrar aviat en una espiral de crispació i violència. Les primeres mesures del govern, que va reinstaurar la llei de reforma agrària dels inicis de la República, i les ocupacions de terres que es van produir de seguida, com la radicalització sindical, van acabar de trasbalsar una dreta en procés de feixistització.

Els editorials dels diaris, incendiaris

El paper dels mitjans de comunicació va ser decisiu per escalfar l'ambient cap a la Guerra Civil. Va destacar en aquesta tasca el diari conservador i monàrquic ABC, que va inflamar l'ambient durant mesos. Des de les seves pàgines, un dels més destacats ideòlegs de l'extrema dreta hispana, Ramiro de Maeztu, es preguntava poc abans de les eleccions de febrer si era possible una política de centre. Per Maeztu, el que estava a les portes era la revolució social. Segons ell, s'havia de triar entre Espanya i la no-Espanya, (article de 3 de gener de 1936). Com ara Federico Jiménez Losantos, que adverteix de l'adveniment imminent d'un "terror roig", Maeztu també advertia i demanava "molta policia, molta guàrdia civil" per defensar-se de la revolució.

Tornen en boca de creadors d'opinió termes del 1936 com "cop d'estat", "terror roig" o "precipici"

El Debate, òrgan proper a la CEDA, encenia les passions rememorant el mes maleït, octubre, en record dels fets d'octubre de 1934, amb la proclamació de l'Estat Català i la revolta obrera d'Astúries, ofegada en sang: "Octubre és el triomf dels professionals de la revolta, explotadors de la ignorància de la massa. Octubre és el crit de rebel·lia contra la Pàtria, que troba l'eco vergonyós de la insurreció de Catalunya com a estat independent".

L'editorial d'ABC de l'11 de gener parlava d'"alta traïció", referida a la que volien cometre les esquerres radicals, dependents, en aquest cas, no de Veneçuela, sinó de l'URSS. Paraules que es pronunciaven en un context certament de convulsió social i enmig d'un esclat de violència que va provocar que la dreta radicalitzés encara més el seu discurs. Va fer fortuna la tesi del "cop d'estat" que suposadament preparaven els comunistes, cosa que obligava la gent d'ordre a "defensar-se".

"Traïció", "precipici", "cop d'estat" i "terror roig" van ser conceptes repetits. Això en un context prebèl·lic. Però no són termes més durs que els d'aquests dies s'han escoltat en la veu d'alguns dels opinadors més destacats de Madrid, com un Pedro J. Ramírez que advertia durant el debat d'investidura que Espanya avançava cap al precipici.

El principal partit conservador es radicalitza  

Un procés que es va produir en aquella primavera va ser el lideratge creixent dins de la dreta del partit Renovació Espanyola, monàrquic i conspirador contra el règim, acabdillat per Calvo Sotelo. Gil Robles, cap de la CEDA, polític conservador més tradicional, va rebre crítiques per la seva "tebiesa" i per aferrar-se a la "legalitat". Dins de la CEDA, els elements ultres van neutralitzar els qui aconsellaven moderació, com el democristià Giménez Fernández. 

En vigílies de la guerra -i del seu assassinat-, Calvo Sotelo havia aconseguit agafar la iniciativa dins del bloc conservador. La dreta conservadora havia cedit davant els corrents més feixistitzats. Una altra lliçó a aprendre de la primavera del 1936.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació