Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

L'1x1 de l'executiu espanyol

Així serà el govern de Sánchez que haurà de negociar amb Catalunya

Amb la designació de Juan Carlos Campo com a titular de Justícia es tanca el nou executiu de Pedro Sánchez, que tindrà en la desjudicialització del conflicte entre Catalunya i l'Estat un dels seus reptes més immediats

per Pep Martí , 11 de gener de 2020 a les 21:45 |
El govern de Pedro Sánchez | NacióDigital
El govern de Pedro Sánchez
- Vicepresidenta i ministra de Presidència i Relació amb les Corts: Carmen Calvo
- Vicepresident i responsable de l'Agenda 2030: Pablo Iglesias
- Vicepresidenta i ministra d'Economia: Nadia Calviño
- Vicepresidenta i ministra de Transició Energètica: Teresa Ribera
- Ministre d'Exteriors, Unió Europea i Cooperació: Arancha González Laya
- Ministra d'Igualtat: Irene Montero
- Ministra de Defensa: Margarita Robles
- Ministre d'Interior: Fernando Grande-Marlaska
- Ministre d'Universitats, Manuel Castells
- Ministre de Transport, Mobilitat i Agenda Urbana: José Luis Ábalos
- Ministra de Política Territorial i Funció Pública: Carolina Darias
- Ministra d'Hisenda i portaveu del govern: María Jesús Montero
- Ministra de Justícia: Juan Carlos Campo Moreno
- Ministre de Sanitat: Salvador Illa
- Ministra de Seguretat Social, Inclusió i Migracions: José Luis Escrivá
- Ministre de Consum: Alberto Garzón
- Ministre de Ciència: Pedro Duque
- Ministra de Treball: Yolanda Díaz
- Ministra d'Educació i Formació Professional: Isabel Celáa
- Ministra d'Agricultura, Pesca i Alimentació: Luis Planas
- Ministra d'Indústria i Turisme: Reyes Maroto
- Ministre de Cultura i Esports: José Manuel Rodríguez Uribes

Pedro Sánchez encapçalarà el primer executiu de coalició de la història de la democràcia espanyola des de la fi de la dictadura. Un executiu que tindrà en la desjudicialització del conflicte entre Catalunya i l'Estat un dels seus reptes principals i més immediats. També és el primer govern sorgit d'una aliança d'esquerres, amb presència d'una força política situada a l'esquerra de la socialdemocràcia com és Podem, i amb la inclusió en el consell de ministres de dirigents comunistes. Membres del llegendari PCE seuran a l'executiu, que neix amb el suport explícit del PNB i gràcies a l'abstenció d'altres forces sobiranistes i progressistes com ERC i Bildu. 

El nou executiu de Sánchez, amb 11 dones i 12 homes -incloent-hi el president espanyol-, compta amb dos catalans en les seves files, els titulars de Sanitat, Salvador Illa (PSC), i Universitats, Manuel Castells (comuns). L'extens consell de ministres tindrà també quatre vicepresidències, cosa que dilueix el paper del soci de Sánchez, Pablo Iglesias, com a vicepresident. En total, a Podem els corresponen cinc carteres amb contingut social: Igualtat, Treball, Universitats i Consum, a més de la vicepresidència d'Iglesias. 

Fa només dos mesos pocs imaginaven l'escenari que ara es posa a caminar entre els dubtes, l'escepticisme però també les esperances de sectors progressistes de la societat espanyola i d'una part de la societat catalana. Com sol succeir en política, més que l'atractiu d'un projecte, és el rebuig furibund de la dreta espanyola el que li ha donat al nou govern de Sánchez un component èpic inesperat. Aquest és el primer executiu de coalició d'esquerres de la democràcia nascuda el 1977. I el que haurà de negociar amb Catalunya

 President: Pedro Sánchez 

El candidat a la presidència del govern espanyol, Pedro Sánchez, durant la votació fallida de la investidura Foto: Flickr PSOE


L'enèssima reinvenció d'un tacticista

Madrid, 1972. "Senyor Sánchez, qui és vostè realment?". La frase que Pablo Casado li va etzibar en el frustrat debat d'investidura del juliol passat la continuen plantejant molts actors polítics diferents en aquests moments. Pedro Sánchez porta un any i mig al capdavant del govern espanyol i continua sent, en bona part, un interrogant. Des que va arribar al cim del PSOE després d'unes primàries, el líder socialista ha tingut una vida agitada i plena d'ensurts: dos anys a la secretaria general enmig de fortes convulsions internes, la seva defenestració en el comitè federal l'octubre del 2016, el seu ostracisme, el seu retorn triomfal el juny del 2017, el seu suport a l'aplicació del 155 a Catalunya, la seva sorprenent moció de censura que va capgirar la política espanyola, la victòria electoral del 28-A, l'aposta arriscada d'unes segones eleccions després de torpedinar una aliança amb Podem, el 10-N i la coalició amb Pablo Iglesias, l'enemic d'ahir... Pocs thrillers trobarien un guió tan trepidant.

Qui és Pedro Sánchez? Caldrà veure si el seu nou govern, en cas de consolidar-se, ofereix respostes a aquest interrogant. Però, de moment, el líder del PSOE ha demostrat una ductilitat política que desconcerta aliats i detractors. Ha estat protagonista d'episodis de fracàs que haurien liquidat molts dirigents, com els pitjors resultats de la història electoral del PSOE en les eleccions del 2015 i el 2016. I, alhora, com per demostrar que ell sempre pot ser millor i pitjor del que s'espera, l'èxit de la moció de censura va deixar noquejada durant mesos la dreta espanyola. 

Els mateixos alt-i-baixos polítics els ha protagonitzat amb Catalunya. D'admetre el seu fet nacional a fer costat a Mariano Rajoy a l'hora de suspendre l'autonomia, Sánchez s'ha mogut enmig d'aigües diverses. La necessitat l'ha dut a enterrar la prepotència contra els independentistes i canviar, una vegada més, el llenguatge per acostar-se a ERC i aconseguir la seva abstenció. Torna la mesa de negociació i el conflicte català entès com un problema polític. Ara, investit per la mínima, presidirà el primer govern de coalició de la democràcia espanyola des de l'inici de la Transició, un executiu que serà també el situat més a l'esquerra des dels anys de la República. No és poc per a un dirigent que va ser ungit pels barons i l'aparell del partit per donar un rostre nou a la vella maquinària de sempre. 

 

 Vicepresidenta primera Carmen Calvo 

la vicepresidenta del govern espanyol, Carmen Calvo, en la roda de premsa posterior al consell de ministres Foto: Europa Press


La lleialtat premiada

Cabra (Còrdova), 1957. Malgrat les ziga-zagues que han caracteritzat la trajectòria de Pedro Sánchez des de la seva arribada a la secretaria general del PSOE, Carmen Calvo ha restat sempre al seu costat. Això explica la seva continuïtat com a vicepresidenta. Doctora en Dret Constitucional, amant del rock i dels toros, és un producte del socialisme andalús. Va ser consellera de Cultura de la Junta amb Manuel Chaves, que la va recomanar a Rodríguez Zapatero per ocupar la mateixa cartera a l'executiu estatal. Va ser allí on va gestionar el retorn dels Papers de Salamanca. 

Quan es va produir la ruptura entre Susana Díaz i Sánchez, ella es va decantar pel segon. Abans, havia donat suport a Carme Chacon enfront Pérez Rubalcaba. Després, al costat del líder socialista, va dirigir carpetes delicades, amb resultat irregular: va ser una de les negociadores de l'aplicació del 155 amb el govern del PP, com també de les fracassades converses amb Podem després de les eleccions del 28-A. Després de les eleccions del 10-N, va ser apartada de les negociacions amb Podem, que van dur per part socialista Adriana Lastra i Iván Redondo. També va patir alguna relliscada al relatar les converses amb el Vaticà sobre la inhumació de Franco. 

Calvo ha perdut força. De ser l'única vicepresidenta ha passat a ser una entre tres en un govern de coalició on hi serà Pablo Iglesias. Amb tot, ha sobreviscut i Sánchez la manté al seu costat. El nou escenari requerirà d'ella molta més habilitat de la que ha demostrat fins ara.    
 08:36 

Pablo Iglesias, en un acte de Podem després de les eleccions del 28-A. Foto: ACN


Les set vides d'un resistent

Madrid, 1978. Poc es podia preveure que aquell debut de Pablo Iglesias el 25 d'abril del 2013 al programa El Gato al agua d'Intereconomía era l'inici de la més gran sacsejada que la política espanyola ha viscut des de la transició. La capacitat d'oratòria i la llengua viperina d'Iglesias es va fer, en poc temps, omnipresent a les tertúlies televisives de política. De donar classes com a professor de Ciència Política a la Universitat Complutense de Madrid va passar a ser un referent de la nova esquerra de l'Estat espanyol quan, 13 mesos després d'aparèixer a Intereconomía, es va presentar com a cap de llista a les eleccions europees i va obtenir 5 escons. 

La trajectòria de Pablo Iglesias fa bona, un altre cop, aquella frase que diu que a Espanya, qui resisteix, guanya. Del professor de la Complutense al moviment del 15-M, de l'eficaç ús dels mitjans i les xarxes socials al discurs contra "la casta", de prometre assaltar els cels a acceptar, de grat o per força, les lleis inexorables de la realpolitik, hi ha set anys trepidants de la vida del líder de Podem. En el seu haver hi ha la capacitat d'encarnar com ningú la voluntat de canvi del sector més dinàmic i transgressor de la societat espanyola, com també el fet de ser l'únic líder espanyol que ha obert la porta a admetre un referèndum d'autodeterminació a Catalunya. 

En el seu demèrit cal consignar l'estil leninista i autoritari de dirigir Podem i una manca de ductilitat a l'hora de negociar amb un PSOE que mai li ha posat les coses fàcils. L'Iglesias del darrer any ha mostrat el pitjor i el millor d'un líder a qui no li falta ni talent ni egolatria. La seva intransigència després del 28-A va contribuir a anar a unes segones eleccions, que és el que volia Moncloa. Després del 10-N, ha demostrat una sagacitat indiscutible i, finalment, ha assolit el que cobejava: ser al govern amb una vicepresidència. Ara, el repte que té al davant és formidable. El primer serà tastar ben aviat la diferència entre ser al govern i tenir el poder.  
   
 Vicepresidenta tercera i ministra d'Economia Nadia Calviño 

La vicepresidenta Nadia Calviño en les Jornades de Sitges.. Foto: Cercle d'Economia


La garantia de l'ordre econòmic

A Corunya, 1968. era directora general de Pressupostos de la Comissió Europea quan Pedro Sánchez la va cridar per ocupar el ministeri d'Economia. Va ser un missatge del líder socialista a Brussel·les: amb les coses de menjar no es juga. I Calviño ha fet bo el pronòstic, sent la millor interlocutora de l'executiu amb els sectors econòmics. 
La seva família és originària de l'aldea gallega d'A Xesta i manté el lligam afectiu amb la seva terra. Ella va viure poc a Galícia, ja que el seu pare, José María Calviño, va exercir a Madrid com a lletrat i després com a director general de RTVE en els primers anys del govern de Felipe González. Ha conegut, per tant, de molt a prop els engranatges del poder. La connexió del pare no és irrellevant: l'exdirector general de RTVE -vinculat a partits republicans en la seva joventut- continua movent fils i va assessorar Pedro Sánchez en els seus debats durant les primàries socialistes. 

Però Nadia Calviño va aprendre aviat a volar sola, des que va aprovar les dures oposicions al cos de tècnics comercials i economistes de l'Estat. Va ser directora general de la Competència sota el ministre d'Economia Pedro Solbes, abans de donar el salt a Brussel·les, on la comissària de la Competència es va fixar en ella. Persona cultivada, amant del piano i políglota, Calviño ha sabut combinar la duresa en la gestió amb un tarannà cordial i suau. Ara, com a vicepresidenta econòmica d'un govern de coalició amb Podem, haurà de saber equilibrar les dues coses. Algú va dir que un govern és sempre de coalició: entre el ministre d'Economia i la resta. Calviño s'haurà d'arromangar.    
   
 Vicepresidència i Transició Ecològica: Teresa Ribera 

Teresa Ribera, experta en canvi climàtic. Foto: Europa Press


L'experta que va assessorar Sánchez en canvi climàtic

Madrid, 1969. El perfil de Teresa Ribera ha estat considerat ideal per a un departament com Transició Ecològica, des que va dirigir l'Institut per a la Investigació i el Desenvolupament, amb seu a París. Va ser secretària d'Estat amb Rodríguez Zapatero, etapa de la qual, per cert, arrossega un aspecte controvertit: va validar la declaració d'impacte ambiental del projecte de magatzem submarí Castor. Era l'any 2009. Més tard, els terratrèmols provocats per les injeccions de gas van fer actuar la fiscalia. Com a ministra, Ribera va eliminar l'anomenat impost al sol per afavorir l'autoconsum elèctric i va arribar a un acord amb sindicats i patronals per tancar bona part de les mines de carbó de l'estat. Va assessorar Sánchez quan aquest, abans de ser secretari general del PSOE, va ser portaveu de la comissió del Canvi Climàtic al Congrés. Allí va néixer la relació entre tots dos. 

Ara, Ribera veu incrementada la seva autoritat al convertir-se en la quarta vicepresidenta, un càrrec que no estava previst inicialment i que ha generat incomoditat a Podem. Ribera assumirà també les àrees de Despoblació -que es converteix en un dels problemes de fons de la societat espanyola i que s'ha expressat en el moviment de l'Espanya Buidada- i Repte Demogràfic.  
 Exteriors: Arancha González Laya 

Arancha González Laya, ministra d'Exteriors. Foto: europa press


Experta en comerç internacional i bel·ligerant contra el procés

Tolosa, 1969. Arancha González Laya, llicenciada en Dret per la Universitat de Navarra, és una de les sorpreses del nou govern espanyol. La nova ministra d'Exteriors, Unió Europea i Cooperació era fins ara secretària general adjunta de les Nacions Unides. Curiosament, càrrec similar al que havia exercit anteriorment Cristina Gallach, el nom que més havia circulat com a possible titular del departament. González Laya és, sobretot, una experta en comerç internacional, el que donarà un component molt econòmic a Exteriors. La ministra era en aquests moments directora executiva del Centre de Comerç Internacional (CTI), que depèn de l'ONU, i havia estat cap de gabinet de Pascal Lamy, director general de l'Organització Mundial del Comerç.   

"Puigdemont no és Mandela"

La ministra ha estat felicitada de seguida des de sectors conservadors. L'exministre del PP García-Margallo s'ha posat a la seva disposició i l'exdiputat de CiU Ignasi Guardans l'ha rebut amb els braços oberts i s'ha manifestat com "fan" seu: Però la nova ministra té un altre tret que la defineix: la seva bel·ligerància cap al procés. En el seu compte de twitter hi ha nombrosos exemples de com ha anat retuitejant articles crítics contra l'independentisme, recollint tots els tòpics contra el "supremacisme". L'octubre del 2017, va escriure que "Rajoy no és Franco i Puigdemont no és Mandela":
   
 Foment: José Luis Ábalos 

José Luis Ábalos, ministre de Foment Foto: ACN


L'home de l'aparell de Sánchez 

Torrent (València), 1959. La seva continuïtat en l'executiu es donava per descomptada. Quan un Pedro Sánchez defenestrat va iniciar l'operació de retorn al poder de Ferraz, va celebrar el seu primer acte de primàries a València, territori d'Ábalos, qui no va fallar al seu amic. Ábalos ha estat un element determinant durant les lluites internes dins del PSOE, des que va apostar per Pedro Sánchez. És mestre de primària de professió, però la seva passió és la política, passió foguejada en les batalles intestines dins del PSPV, on ha construït una sòlida base de suport, sempre en pugna amb altres faccions internes. Ábalos ha compaginat Foment amb la secretaria d'organització del PSOE. És un adversari històric de Ximo Puig dins del PSPV -un xoc que explica en part l'estranya aliança entre Susana Díaz i el president valencià-. Des de Foment, pot ser decisiu per obrir ponts amb una Generalitat que reclama que l'Estat respongui als seus compromisos incomplerts amb Catalunya.
 Hisenda: María Jesús Montero 

La ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, en una imatge d'arxiu. Foto: Congrés dels diputats


La força que ve d'Andalusia

Sevilla, 1966. María Jesús Montero ha vist reforçada la seva posició dins del govern socialista. Ha estat ella una peça cabdal en les negociacions amb Podem i això li ha donat un perfil de dirigent amb capacitat d'interlocució. Amb anterioritat, havia estat consellera d'Hisenda de la Junta amb Susana Díaz. Però si aleshores era vista com una persona propera a la dirigent andalusa, ara ja vola sola. De fet, ja va ser capaç d'entendre's amb Ciutadans en els temps en què el socialisme andalús va pactar amb els taronja i va suprimir l'impost de successions.  Metgessa de formació, està especialitzada en gestió hospitalària. 
 Justícia: Juan Carlos Campo Moreno 

Juan Carlos Campo a Justícia. Foto: europa press


Un exsecretari d'Estat de Zapatero per governar la fiscalia

Osuna, Sevilla, 1961. La sortida de Dolores Delgado del ministeri de Justícia estava cantada des que es van conèixer les gravacions que la deixaven en evidència amb l'excomissari Villarejo. Sánchez ha optat per un jutge que és també home de partit. Militant del socialisme andalús, era vist amb desconfiança per l'entorn de Susana Díaz. Campo coneix el ministeri. Va ser secretari d'Estat de Justícia en temps de Rodríguez Zapatero i ha estat fins fa poc diputat al Congrés.

Amb anterioritat, va ser membre del Consell General del Poder Judicial. Està avesat, per tant, als laberints del minotaure judicial. Un requisit per haurà de gestionar la patata més calenta del nou executiu: baixar els fums d'un poder judicial controlat pel búnquer conservador i contribuir a desinflamar el conflicte català. Això, mentre s'espera la renovació del CGPJ, que no serà fàcil amb un PP bel·ligerant. De moment, té sobre la taula un primer expedient delicat: la substitució de la fiscal general de l'Estat, María José Segarra, que no ha pogut sotmetre uns fiscals incontrolats. Ja cal que s'hi arromangui.  
 Interior: Fernando Grande-Marlaska 

Fernando Grande-Marlaska, en una compareixença informativa Foto: Europa Press


La seducció de la dreta judicial

Bilbao, 1962. Grande-Marlaska va ser un punt que es va apuntar Pedro Sánchez quan el va designar ministre de l'Interior. Jutge estrella des que va entrar a la carrera judicial el 1987, era considerat fins aquell moment un magistrat d'idees conservadores. Va ser ell qui va arxivar el cas de l'accident del Yak-42, l'avió ucraïnès que va caure a Turquia el 2003 provocant la mort de més de seixanta oficials espanyols. El magistrat va donar a conèixer la seva homosexualitat el 2005 quan va fer públic el seu matrimoni amb el seu company Gorka. Va ser membre del CGPJ a proposta del PP. Per això va ser una sorpresa que Sánchez el convoqués per formar part del seu govern. Va ser president de la sala penal de l'Audiència Nacional i la seva designació a Interior va generar el rebuig de sectors independentistes. El Tribunal d'Estrasburg va condemnar l'estat espanyol en casos de tortura a presos bascos pel fet que el jutge va ignorar informes sobre maltractaments. Però Grande-Marlaska s'ha convertit en una peça del nucli dur de Sánchez.  
 Defensa: Margarita Robles 

Margarita Robles, passant revista a les forces armades. Foto: Ministeri de Defensa


Una magistrada oposada a Garzón 

Lleó, 1956. Margarita Robles ha demostrat ser una persona resistent. Primera dona magistrada del Tribunal Suprem, va entrar de ple en el primer rengle de la política espanyola a les acaballes del govern de Felipe González, quan va ser nomenada secretària d'Estat de Justícia i Interior. Va demostrar caràcter per encarar-se a les clavegueres de l'Estat i va anar al fons per aclarir els assassinats dels membres d'ETA Lasa i Zabala. Dins del món de la judicatura, mai es va entendre amb Baltasar Garzón, de qui és una adversària coneguda. Malgrat que Defensa és un ministeri d'estat, no ha format part del nucli més decisiu del govern. De moment, resisteix.
 Seguretat Social, Inclusió i Migracions: José Luis Escrivá  

José Luis Escrivá. Foto: europa press


Un tecnòcrata nomenat pel PP

Una altra sorpresa del nou executiu és el nom del ministre de Seguretat Social, Inclusió i Migracions. José Luis Escrivá era actualment el president de l'Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF), un organisme creat a instàncies de la UE per fiscalitzar els comptes públics. El ministre d'Hisenda del govern del PP, Cristóbal Montoro, el va nomenar i ell va demostrar que responia al perfil de tècnic independent. Es va prendre seriosament la seva funció i va reclamar més personal i recursos, davant les resistències d'Hisenda. En el seu nomenament per Sánchez hi han tingut pes alguns dels informes elaborats per aquest funcionari amb fama de rigorós i de buscar alhora el consens. Entre ells, un que va fer defensant la immigració com a garantia per preservar el sistema de pensions, que serà la seva prioritat. Amb anterioritat ha estat cap del servei d'estudis del Grup BBVA i director del Banc Internacional de Pagaments de Basilea per a les Amèriques.
 Sanitat: Salvador Illa 

Salvador Illa, ministre de Sanitat. Foto: ACN

 

El cuiner d'Iceta

La Roca del Vallès, 1966. Serà l'home del PSC al govern espanyol. Ha tingut un paper destacat en les negociacions entre el PSOE i ERC, un fet que no ha passat desapercebut. Si s'hagués de trobar una paraula per explicar l'ascens d'aquest dirigent socialista seria discreció. Va aparèixer com a secretari d'organització del partit en el congrés del PSC del 2016, quan la formació travessava un dels seus pitjors moments. Miquel Iceta el va cridar al seu costat i Illa ha demostrat ser un gestor eficaç en circumstàncies molt complexes, en què ha conduït amb fermesa i ma esquerra l'aparell partidari. Però Illa venia de lluny. Llicenciat en Filosofia i amb un màster en direcció d'empreses per l'IESE, va ser durant deu anys alcalde de la Roca del Vallès, director de gestió econòmica de l'Ajuntament de Barcelona i cap de gabinet de Jaume Collboni al consistori. Coneix les cuines de la política i és considerat un home prudent. Ara li tocarà cuinar menús més complicats en una cartera sensible com Sanitat.  
 Universitats: Manuel Castells 

El sociòleg Manuel Castells, amb Ada Colau i Arnau Monterde (UOC) Foto: Jordi Bes


Entre Berkeley i Ada Colau

(Hellín, Albacete, 1942). És una de les sorpreses del nou govern de Pedro Sánchez i ha entrat a l'executiu dins de la quota reservada als comuns. Aquest acadèmic de prestigi ha donat suport als comuns en les últimes cites electorals. Ho ha fet en manifestos de suport i també ha participat en actes de les campanyes de Barcelona en Comú a les eleccions municipals, com el del 22 de maig al Pati Manning, on va firmar un document de suport als comuns al costat de 165 personalitats de la universitat, la cultura i la ciència. 
Amb desenes de llibres i referent en l'estudi de la societat de la informació, Castells va exercir durant més de dues dècades a la Universitat de Califòrnia de Berkeley i és també catedràtic de Sociologia a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). La seva trilogia L'era de la informació és considerada una referència obligada per entendre l'eclosió de la societat en xarxa. 

Castells és una aposta decidida pel talent en l'acció política, però ara haurà d'entomar el terreny prosaic de la gestió de govern en un moment de forta crispació. El seu perfil no impressionarà una dreta desaforada i ell haurà de desmentir la prevenció que generen molts intel·lectuals de prestigi en les arenes mogudes de la política més crua. El primer repte serà apaivagar els ànims dels rectors universitaris, que no han vist amb bons ulls la divisió en dos del ministeri de Ciències i Universitat.
 Política Territorial i Funció Pública: Carolina Darias 

Carolina Darias dirigirà Política Territorial. Foto: Europa Press


Una política acostumada a la negociació

Las Palmas de Gran Canària, 1965. Sánchez ha escollit una política acostumada a negociar en contextos difícils per dirigir Política Territorial. Carolina Darias va presidir el parlament canari en la legislatura anterior i va haver de navegar en una cambra fragmentada. Aquesta advocada amb formació jurídica coneix també el funcionament de totes les administracions: ha estat regidora de Las Palmas de Gran Canàries, membre del cabildo de Gran Canària, diputada i era en aquests moments consellera d'Economia i Coneixement. El seu nomenament és també un premi al socialisme canari, liderat per l'actual president de les illes, Ángel Víctor Torres, qui va donar suport a Sánchez durant les pugnes internes amb Susana Díaz. 
 Consum: Alberto Garzón 

El líder d'IU, Alberto Garzón, en un míting de Blanes Foto: Dani Gago / Catalunya en Comú


El líder del PCE al consell de ministres

Logronyo, 1985. Alberto Garzón és un home que ha sabut esperar. Quan es va produir la ruptura entre Pablo Iglesias i Íñigo Errejón, quan Podem va entrar en una dinàmica que semblava suïcida i molts van començar a cantar les absoltes d'Iglesias, ell es va mantenir al seu lloc com a líder d'Izquierda Unida i no es va afegir a la cacera contra el líder de Podem. Va fer la seva aposta i el temps li ha donat la raó. Per això ara és ministre. Economista de professió, Garzón es va afiliar al mític PCE atret per la personalitat de Julio Anguita. Allí continua i segueix considerant Karl Marx com un referent ideològic. També pertany a ATTAC, l'associació altermundista que combat contra el descontrol dels mercats financers.
 Treball: Yolanda Díaz 

Yolanda Díaz, nova ministra del Treball. Foto: europa press


El rostre del comunisme gallec

Fene (A Corunya), 1971. La dirigent de Podem que l'octubre passat acusava Pedro Sánchez d'haver entrat en un procés de "susanització", ara serà ministra del seu govern de coalició. Ja fa temps que el nom de Díaz circula com a ministrable. Va passar quan PSOE i Podem van negociar una possible coalició després de les eleccions del 28-A. En aquella ocasió, ella va ser una de les interlocutores de Carmen Calvo. Llicenciada en dret i advocada laboralista, milita, com Alberto Garzón, en el PCE i IU, concretament en la seva branca gallega, Esquerda Unida. És considerada una persona de la màxima confiança de Pablo Iglesias i ha tingut un paper destacat en la legislatura anterior, com quan va participar de manera destacada en les negociacions amb el PSOE per incrementar el salari mínim.
 Ciència: Pedro Duque 
 

El ministre de Ciència, Pedro Duque. Foto: ACN


L'astronauta que ha sabut aterrar 

Madrid, 1963. Pedro Duque va volar per primer cop a l'espai el 1998, des d'un centre aeronàutic de Houston, a Texas. Va ser una missió de nou dies i per ell va ser la coronació d'una carrera com a enginyer aeronàutic. En aquell viatge, un dels seus companys va ser John Glenn, el primer astronauta nord-americà que va orbitar a l'espai, el 1962, i que seria també un destacat senador demòcrata dels EUA. Ha estat responsable de l'Oficina d'Operacions de Vol de l'Agència Espacial Europea. Ha dirigit empreses del sector i ha posat en òrbita el primer satèl·lit espanyol d'observació de la Terra. Duque continua com a responsable de Ciència, després que li hagin arrabassat Universitats. Pocs preveien que aquest enginyer aeronàutic superaria els durs embats de la política espanyola, però amb un perfil discret s'ha sabut fer un lloc.  
 Educació: Isabel Celáa 

Isabel Celáa a la Moncloa. Foto: europa press


La quota basca

Bilbao, 1949. Llicenciada en Dret, Filologia Anglesa i Filosofia, va ser viceconsellera i consellera d'Educació del govern basc presidit per Patxi López. De gustos culturals refinats i amant de la poesia, va aprendre basc de gran però asseguren que el parla amb fluïdesa. Ha estat la quota del socialisme basc en l'executiu de Sánchez. Ara deixa de ser portaveu, un càrrec en el qual ha patit algunes relliscades sorolloses, com quan es va referir a les bombes venudes a l'Aràbia Saudita com "d'alta precisió, i no s'equivocaran matant persones del Iemen".  
 Agricultura, Pesca i Alimentació: Luis Planas 

Luis Planas, ministre d'Agricultura i Pesca. Foto: Europa Press


El valencià que es va enfrontar a Susana Díaz

València, 1952. Luis Planas s'ha guanyat la continuïtat a l'executiu de Sánchez. Amb fama de treballador eficaç i dialèctic hàbil, la seva trajectòria ha tingut dos vessants, un d'intern i l'altre d'exterior: la seva carrera a la Junta d'Andalusia, com a conseller d'Agricultura i Presidència, li va donar un coneixement de l'administració. De l'altre, ha fet carrera diplomàtica com a  ambaixador al Marroc i secretari general del Consell Econòmic i Social de la UE. Coneix Brussel·les i parla idiomes. Quan Susana Díaz va fer-se amb el lideratge del socialisme andalús, ell, aleshores a la Junta, va voler competir amb ella, però no va reunir els avals. La realitat catalana tampoc li és aliena. És nebot del periodista Josep Maria Planas, assassinat el 1936 per la FAI i un dels referents històrics del president Quim Torra.
 Igualtat: Irene Montero 

Irene Montero, en un míting al Prat de Llobregat Foto: Dani Gago / Catalunya en Comú


Molt més que una número dos 

Madrid, 1988. Psicòloga de preofessió, Montero és la número dos de Podem i la portaveu del grup al Congrés. Va entrar en política des dels moviments socials i la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH). A banda de companya política, ho és també sentimental de Pablo Iglesias, amb qui ha tingut tres fills, entre ells dos bessons. La compra d'un xalet a Galapagar a través d'un préstec hipotecari de 540.000 euros va desfermar una polèmica molt forta que va erosionar la imatge de la parella. Però més enllà de polèmiques, el cert és que Irene Montero s'ha desvetllat com una parlamentària solvent i aguda. El seu nom va circular amb força com a possible vicepresidenta després de les eleccions del 28-A, quan Iglesias es va descartar per entrar al govern per facilitar una entesa amb el PSOE. La seva solidesa política dins de Podem queda demostrada pel fet que també va ser considerada com a possible substituta d'Iglesias en cas de renúncia del líder de Podem.   
 Indústria: Reyes Maroto 

La ministra d'Indústria, Turisme i Comerç, Reyes Maroto Foto: Europa Press


Foguejada a l'Assemblea de Madrid

Medina del Campo, Valladolid, 1973. Economista de professió, la seva etapa com a diputada a l'oposició a l'Assemblea de Madrid la va foguejar i va ser valorada com una política molt treballadora i amb capacitat empàtica, guanyant-se l'apreci dels dirigents del socialisme madrileny, amb Ángel Gabilondo en primer lloc. Maroto continua al capdavant d'Indústria, amb competències també en Turisme i Comerç. Es confirma d'aquesta manera el poder femení sobre l'àrea econòmica de l'executiu. 
 Cultura: José Manuel Rodríguez Uribes 

Rodríguez Uribes, nou ministre de Cultura. Foto: europa press


Un home del socialisme madrileny

València, 1968. José Manuel Rodríguez Uribes era fins ara portaveu adjunt del PSOE a l'Assemblea de Madrid. El seu nomenament per a Cultura és una manera de reforçar un socialisme madrileny que té dificultats per acabar amb l'hegemonia de la dreta a la capital espanyola. Rodríguez Uribes és professor de Filosofia del Dret i un expert en ètica i drets humans. Va ser alt comissionat per a les Víctimes del Terrorisme i era fins ara secretari de Laïcitat de l'executiva socialista, així com un crític de l'excessiu pes de l'Església en la vida pública. Com a delegat del govern a Madrid, va elaborar un informe que desaconsellava l'enterrament de Franco a la catedral de l'Almudena.       


 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació