Un senyor de Barcelona

Portal de l'Àngel, 1981

«La Barcelona d'avui de personalitat va terriblement escassa, i el mercat és l'amo i senyor de la ciutat»

per Toni Vall , 27 de desembre de 2019 a les 17:59 |
Imatge del Portal de l'Àngel del 1981. | Roberto Lahuerta
Soc addicte a un compte de Facebook que es diu Barcelona tuvo cines de barrio. El gestiona el Roberto Lahuerta Melero i el considero pràcticament un oasi de pau, un reducte de civilització, de persones que només utilitzant el seu sentit comú han arribat a una conclusió: una ciutat sense cines no és una ciutat, una ciutat que va perdent els seus cinemes sense que ningú faci res per evitar-ho és una ciutat on val menys la pena viure-hi. Aplicant el mateix sentit comú que els ha permès arribar a aquesta conclusió, també conclouen –encara que no ho vagin proclamant- que no és la nostàlgia el que mou la seva vida sinó simplement la consciència cultural, cívica, patrimonial, ciutadana.
 

Tothom qui vulgui hi pot recordar i comentar les pel·lícules que recorden haver vist en tal cinema o tal altre. El que a mi més m'agrada és descobrir fotos de les façanes i els interiors dels cinemes. Els espais de la meva memòria, imatges que recordo, marquesines, pòsters, lletres, arquitectures diverses, entorns dels barris, cues de gent... Veure una foto del Coliseum de la Gran Via quan el 1989 hi van estrenar Batman i immediatament dir: "Jo hi era!". Aquesta és una sensació impagable.
 

Fa un parell de dies algú va penjar-hi una foto sensacional de la qual, em sap greu, no tinc pistes de qui és el fotògraf. És de 1981 en ple Portal de l'Àngel. S'hi veu Can Jorba quan ja s'havia batejat Jorba Preciados i no devia faltar gaire perquè es convertís en Galerias Preciados. S'hi veu un pirulí d'anuncis d'aquells circulars en què s'hi enganxaven els cartells publicitaris. Ja sabeu, els cartells, aquells papers que tanta personalitat donen al paisatge urbà. S'hi veu una cabina de telèfon. Ja no en queda ni una. O potser una. S'hi veuen els adorns de Nadal i al fons el termòmetre gegant de can Cottet. I en primer terme, la marquesina de l'enyorat cinema París que anuncia Aterriza como puedas. Quantes pel·lícules vistes al París! Nixon, Días contados, La fuerza de un ser menor, Cómo conquistar Hollywood, Balas sobre Broadway, Philadephia... Ara és un Zara. No cal fer més comentaris.
 

Quan vaig descobrir la foto em vaig afanyar a fer-ne un tuit. A bastants tuitaires els ha agradat la foto i, suposo, s'han identificat amb l'esperit del tuit. També hi ha hagut algunes respostes d'aquelles que no pots evitar. Aquelles que no comprenen ni la reflexió ni el fons de la qüestió. Aquelles del tipus: "D'aquí quaranta anys algú dirà el mateix de la Barcelona d'avui", "Vols dir que una cabina i uns anuncis donen personalitat?", "Els barcelonesos d'aleshores pensaven el mateix de quaranta anys enrere"... Relativisme. Persones a les quals intueixo que no els interessen gens els valors de la història, del patrimoni, de la memòria, de la identitat de les ciutats, de la personalitat dels llocs, de la qualitat de la vida urbana.
 
No es tracta de pensar què direm d'aquí quaranta anys ni què dirien els de fa quaranta anys sobre quaranta anys enrere. No anem enlloc així. Es tracta, repeteixo, del sentit comú que a qualsevol persona amb una mica de sensibilitat l'hauria de portar a concloure que no anem bé, que la Barcelona d'avui de personalitat va terriblement escassa, que el mercat és l'amo i senyor de la ciutat. Si això no s'entén tan sols mirant aquesta foto i sentint ni que sigui una espurna de malestar em temo que vivim en galàxies emocionals diferents.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació