Els Vidal-Quadras són un exemple de l'anomenat síndrome de Buddenbrock. L'escriptor Thomas Mann va retratar a la seva obra Els Buddenbrock l'auge i decadència d'un poderós llinatge comercial de la ciutat de Lübeck, al nord d'Alemanya.
El lloc de naixement de Mann va servir d'escenari per mostrar com una generació aixeca un empori econòmic, la segona consolida el negoci i la tercera l'ensorra. La imatge és tan tòpica com real i la dificultat per transmetre fortuna i poder de generació en generació s'ha evidenciat en nombroses nissagues.
Els Vidal-Quadras van ser una de les famílies més brillants del comerç i la banca. Després, la tercera generació es va desfer del negoci i ja no va recuperar el poder que havia acaronat, tot i que molts dels membres de la saga van ser figures rellevants en diversos àmbits professionals. Va ser un dels rebesnets del fundador, Alejo Vidal-Quadras, qui va assolir una posició de protagonisme social i polític, però fora del sector negocis.
Avui, la família s'estén per nombroses branques, emparentades amb d'altres cognoms amb història, dels Villavecchia als Caralt, dels Girona als Trias de Bes.
De Sitges a Amèrica
La figura considerada com la del fundador de la saga va ser José María Vidal Robert, natural de Sitges, nascut el 1775, que es va casar amb Josefa Quadras Mercer. Primer es va dedicar a la pesca, però aviat va decidir provar sort a Amèrica i es va traslladar a Maracaibo (Veneçuela), on, segons la versió de la família, va obrir un negoci comercial. Allí va cridar els seus dos fills, Manuel (1793) i Alejo (1797).
El 1821, van haver de sortir per cames de Veneçuela al triomfar la revolta per la independència. Mentre el pare va tornar a Barcelona, els dos fills van optar per instal·lar-se a Santiago de Cuba, que va continuar sent colònia espanyola fins a finals del segle XIX.
Els germans Vidal-Quadras van fer fortuna conreant sectors com el tabac, l'immobiliari, el comercial i el financer. Van ser dos fills de Manuel, els germans Manuel i Alejo Vidal-Quadras Ramón, els qui van seguir el negoci a Cuba.
La dècada dels quaranta del segle XIX, la família consolida el seu potencial. Els Vidal-Quadras adquireixen els terrenys del passeig d'Isabel II, al port de Barcelona, sota els Porxos de Xifré, sobre els quals aixecaran la seu de la Banca Vidal-Quadras. Mentrestant, no descuiden les aliances matrimonials: Carolina Vidal-Quadras Ramón es casa amb el fill d'una altra gran família, Manuel Girona. Més tard es van emparentar amb un altre cognom amb pedigrí, els Villavecchia, uns comerciants d'origen genovès que es van instal·lar a Barcelona a finals del segle XVIII.
Poc a poc, els Vidal-Quadras antillans van tornant a Barcelona, alhora que el pare, Manuel, es construeix un palau a Sitges, on també erigirà un panteó familiar. La banca fundada per la família seria, a finals de segle, una de les més potents de Barcelona, dirigida ja pels Vidal-Quadras Villavecchia, fills d'Alejo Vidal-Quadras Ramón.
Durant setze anys, la banca va estar gestionada per tres dels seus cinc fills, Alejo, Carlos i Luis, fins que el 1912 van vendre-la al Banc de Barcelona. Al fer-ho, es donava un altre cas de síndrome de Buddenbrock. Dos anys més tard, el 1914, moriria Alejo Vidal-Quadras Ramón, el pare, als 88 anys. Els seus cinc fills es repartirien el patrimoni immobiliari, amb una torre a Sarrià i els quatre edificis situats als Porxos d'en Xifré, davant de la Llotja, com a principals propietats.
El xalet dels Vidal-Quadras. Foto: Arxiu NacióDigital
Negrers
Aprofundirem més en aquest capítol americà de la família. La presència catalana a les colònies es va accentuar a partir del regnat de Carles III, quan es va liberalitzar el comerç amb Amèrica. Maracaibo va ser una de les ciutats amb una presència més destacada de comerciants catalans.
Un d'ells era Miquel Biada, que impulsaria el primer tren Barcelona-Mataró. Després també destacarien a Santiago de Cuba. Certament, els Vidal-Quadras no eren els únics sitgetans a la capital oriental de Cuba. El 1840, es calcula que hi havia més de 170 comerciants provinents de Sitges a Santiago.
El vincle dels Vidal-Quadras amb el comerç d'esclaus és una qüestió coneguda, i no es tracta d'un fet excepcional entre els negociants catalans a Amèrica. Sobre l'origen esclavista de bona part del capital indià hi ha molta bibliografia. Josep Maria Fradera va publicar el 1984 l'estudi La participació catalana en el tràfic d'esclaus a la revista Recerques. El 2017 va aparèixer l'obra Negreros y esclavos. Barcelona y la esclavitud atlántica (siglos XVI-XIX), dels historiadors Martín Rodrigo i Lizbeth Chaviano, de la UPF, que es va presentar al Museu Marítim.
L'esmentat Martín Rodrigo i Lluís Castañeda van tractar específicament dels Vidal-Quadras en l'article Los Vidal-Quadras, familia y negocios 1833-1871 (Barcelona Quaderns d'Història, 2004), on subratllen la importància de la família en el sector bancari (Vidal Quadras Hermanos), desmentint altres historiadors que havien considerat que la banca dels Vidal-Quadras havia estat tan sols una més de la ciutat, sense un paper preponderant.
La necessitat de mà d'obra per a les plantacions antillanes es va veure incrementada per la prohibició del tràfic de mà d'obra esclava imposat per la Gran Bretanya a partir d'inicis del segle XIX. Transportar mà d'obra esclava des d'Àfrica a Cuba podia ser un negoci beneficiós per als qui s'hi dedicaven, però estava envoltat de perills: la vigilància de la marina britànica, l'acció dels pirates o la possibilitat d'una revolta dels esclaus. Però sembla que devia compensar prou als molts negociants catalans que s'hi dedicaven.
Segons Fradera, a mitjan segle XIX, el capital català controlava el 74% de la importació de ma d'obra esclava a Cuba. Els Vidal-Quadras van ser uns d'ells, però no pas els únics i possiblement no dels més destacats. Noms com Goytisolo, Comillas, Güell o Samà es van embrutar amb el pitjor dels negocis i van consolidar així la seva fortuna.
L'hereu més conegut
De tota la nissaga, sens dubte la figura més coneguda dels darrers anys és Alejo Vidal-Quadras Roca (1945). El qui va ser president del PP català és fill d'Alejo Vidal-Quadras Villavecchia i María Gloria Roca Norton. Té tres fills, dos de la seva primera dona, membre d'una altra estirp, els Caralt Munné, i un altre d'Amparo Fuertes Ferragut.
Doctor en Ciències Físiques i catedràtic de Física Atòmica i Nuclear, ha impartit a la UB, la UAB, el Col·legi Universitari de Dublín i el Centre de Recerques Nuclears d'Estrasburg. Va ser també eurodiputat (i vicepresident del Parlament Europeu) entre el 1999 i el 2014.
Precisament sent candidat a eurodiputat en les eleccions europees del 2009, Vidal-Quadras va haver de respondre a l'acusació d'esclavisme sobre la seva família llançada per l'aleshores candidat europeu d'ERC, Oriol Junqueras. En aquella ocasió, el polític del PP va dir amb ironia: "Darrerament, no parlo gaire amb el meu rebesavi".
Alejo Vidal-Quadras, al costat d'Oriol Junqueras, a la celebració del Dia d'Europa l'any 2010. Foto: Parlament Europeu-Oficina a Barcelona
La història d'una ascensió
Alejo Vidal-Quadras va fer les seves primeres passes en política a l'inici de la Transició. Exercí de secretari del Club Prisma, que va aplegar figures que volien tenir un paper destacat en la nova situació,i allí va conèixer Josep Antoni Duran i Lleida, que el va convèncer per entrar a Unió Democràtica de Catalunya. Però pel que sembla, UDC no li va fer el pes. Ell ha explicat més tard que no suportava veure fotografies de Macià i Companys a les seus d'Unió.
Es va acostar als sectors conservadors que intentaven construir una alternativa política en els inicis de la transició. Va formar part de la candidatura de Solidaritat Catalana, encapçalada per l'empresari Joan Echevarria, que es va impulsar des de Foment del Treball en les eleccions catalanes del 1980. L'Aliança Popular de Manuel Fraga era tan feble en aquell moment que no va gosar presentar-se amb les seves sigles. Solidaritat Catalana no va obtenir representació i la CiU de Jordi Pujol va guanyar aquelles primeres eleccions.
Poc a poc, Vidal-Quadras es va fer un lloc en els rengles del PP català, amb la confiança de qui va ser l'home fort del partit durant molts anys, Jorge Fernández Díaz. De la mà d'ell, Vidal-Quadras va ser elegit diputat al Parlament en les eleccions del 1988. Aleshores, es va produir una alineació de factors que ell va aprofitar sense manies.
Portaveu del PP al Parlament, amb un solvent currículum acadèmic, la seva oratòria brillant va seduir propis i estranys. El seu cognom patrici va encandilar un partit que trobava moltes dificultats per fer-se un espai en la política, però també en la societat catalana.
L'altre factor va ser José María Aznar. Arribat al lideratge del PP el 1990, amb fam de poder després de veure com els seus perdien sempre davant un PSOE totpoderós, Aznar va confiar en Vidal-Quadras per donar una embranzida al PP català. Ho va fer de mala manera i sense contemplacions, amb un estil que seria contraproduent a la llarga.
Aznar va imposar una gestora defenestrant un Jorge Fernández Díaz que tenia darrere un ampli suport de la militància. Ho va fer, a més, coincidint amb una intervenció quirúrgica de l'aleshores líder dels populars catalans, un fet que mai seria oblidat pel que ja s'anomenava com el sector fernandista de la formació.
Nom: Alejo Vidal-Quadras, catedràtic de Física Nuclear, expresident del PP de Catalunya i un dels fundadors de Vox.
Família: Manuel (1793) i Alejo Vidal-Quadras (1797), nascuts a Sitges, fills de José María Vidal Robert, que va fer diners comerciant a Maracaibo, on va cridar els seus fills.
Fortuna: forjada en negocis de comerç i banca a Santiago de Cuba. Banca Vidal-Quadras (1846-1912), que és absorbida pel Banc de Barcelona.
Un lloc: Sitges, d'on era originària la família i on hi ha el panteó de la nissaga
Actitud davant el procés: oposició bel·ligerant.
La caiguda
Vidal-Quadras va obtenir el lideratge del partit a Catalunya amb el suport d'Aznar i va ser candidat a la Generalitat el 1992 i el 1995, quan va obtenir 17 diputats al Parlament, un rècord històric. En aquell moment, ja s'havia convertit en un dels principals enemics polítics de Jordi Pujol, mentre s'abocava a un discurs intransigent i espanyolista que feia forat en el tema de la llengua. Vidal-Quadras va ser, en part, el precedent de l'unionisme més identitari que després va trobar en Ciutadans el seu referent.
El Pacte del Majestic va ser el seu final. La necessitat d'Aznar de pactar amb CiU per arribar a la Moncloa el va deixar fora de joc. Vidal-Quadras va seguir la notícia de l'acord del Majestic des de casa seva. Poc després, veia que li feien a ell justament el mateix que ell havia ajudat a fer a Jorge Fernández. Així de desagraïda és la política quan queda tenyida pel cinisme.
Alejo Vidal-Quadras va ser vicepresident de Parlament Europeu. Foto: Europa Press
Vidal-Quadras va acabar en aquell moment el seu camí a la glòria. El que vindria després seria un llarguíssim premi de consolació. Aznar, que hi estava en deute, el posaria a les llistes europees. Es va estar quinze anys a Estrasburg, convertint-se en un maldecap suportable per als seus. Però mai no va tornar a manar al PP català. Amb Rajoy a Génova, el físic nuclear era vist com una figura aliena.
El seu darrer capítol va ser Vox. Entre gener i agost del 2014 va ser un dels fundadors del partit ultradretà espanyol, una aventura que va posar un epíleg encara més estrambòtic a la seva trajectòria. Fins i tot va exercir com a president de la formació, fins que se li va ocórrer proposar una confluència amb Ciutadans i UPyD. Santiago Abascal va exigir aleshores que abandonés Vox. I així va acabar aquell viatge.
Amb motiu de les eleccions espanyoles del 28 d'abril de 2019, es va produir un fet sorprenent: la candidata per Barcelona, Cayetana Álvarez de Toledo, va convidar Vidal-Quadras a intervenir en un acte del partit i l'exdirigent no va defraudar, regalant a l'auditori una més de les seves intervencions brillants i furibundes contra l'independentisme. Va ser, per un instant, un retorn del passat.
Santiago Abascal, Alejo Vidal-Quadras i Ariadna Hernández, a la presentació de Vox a Barcelona l'any 2014. Foto: Bernat Ferrer/Nació Digital.
L'aposta pels fons d'inversió
Un dels fills del polític Alejo Vidal-Quadras, Alejo Vidal-Quadras Caralt, va optar per una carrera en el món de les finances i el capital risc, en una línia que ha trobat molts exemples dins de la burgesia catalana.
Va dirigir durant cinc anys el fons d'inversió nord-americà KKR (Kohlberg Kravis Roberts & Company) a Espanya, però el maig passat va ser cessat després d'unes decisions que van resultar costoses per la firma, com l'intent d'una OPA sobre Telepizza que no va reeixir, i una operació per entrar a Naturgy que tampoc no va fructificar.
Amb anterioritat, havia treballat a la delegació de Rotschild a Madrid com a assessor en adquisicions i fusions, i després va ser director general de 3i a Espanya, companyia multinacional de capital risc amb seu a Londres.
Els altres Vidal-Quadras
La saga dona per molt. Els seus empresaris i banquers han conviscut amb artistes i pintors. Segons el web familiar, totes les branques de la nissaga juntes apleguen més de 860 persones. Un oncle de l'expresident del PP català, José María Vidal-Quadras i Villavecchia, va ser un pintor reconegut.
Un cosí seu, Alejo Vidal-Quadras (1919-1994), va ser també pintor, fill de Francisco Javier Vidal-Quadras i Villavecchia i Pilar Veiga de la Cuesta. Va ser retratista de l'alta societat barcelonina i protegit de grans noms com els Comillas i els Güell. Instal·lat a París, amb un estudi a Montmartre, davant seu es van posar grans noms de les arts i de les famílies reials europees, de la princesa Sofia al xa de Pèrsia, i de Marilyn Monroe a Maria Callas. Per cert, que aquest darrer retrat apareix a la pel·lícula Bohemian Rhapsody i per això el nom del pintor consta en els crèdits del film. Una fundació creada per la seva vídua té cura del seu llegat.
Família d'Alejo Vidal-Quadras Villavecchia i Elvira Villavecchia Rabassa. Foto: familiavidalquadras.com
Una branca dels Vidal-Quadras es va emparentar amb un altre llinatge il·lustre, els Trias de Bes, i té vincles amb l'Opus Dei. Javier Vidal-Quadras Trias de Bes (1961) és advocat, fundador del despatx Amat&Vidal-Quadras, professor de la Universitat Abat Oliba i sotsdirector de l'Institut Superior de la Família, vinculat a la Universitat Internacional de Catalunya (UIC). Tant ell com un germà seu, Miguel, són professors de dret de la UIC.
Un altre membre de la saga és Manuel Vidal-Quadras, empresari del sector de l'hostaleria i fundador de 1840 Group, dedicat al sector immobiliari. La joia de la corona del negoci és el que va ser el palauet per a les vacances familiars a Sitges. Els Vidal-Quadras s'enorgulleixen dels seus ancestres i llueixen el seu cognom, però el llinatge mai no ha recuperat la brillantor dels temps passats.
Ara ja ningú se'n recorda, però hi va haver un temps en què Alejo Vidal-Quadras era un altre (i es feia anomenar Aleix). Quan el jove catedràtic de Ciències va aterrar al Parlament de Catalunya, el 1988, el seu discurs no tenia res de l'espanyolisme radical que aviat el caracteritzaria.
Hi ha diversos discursos seus en què es refereix a Catalunya com a nació i intenta no desvincular-se del catalanisme, fent sempre, això sí, un esforç per subratllar el vincle amb Espanya. Un d'aquests discursos el va pronunciar davant el ple el 17 de febrer de 1993, quan el PP va votar a favor de la llei que establia Els Segadors com a himne nacional de Catalunya.
En aquella ocasió, Vidal-Quadras va recordar la ironia que va suposar que el rei Joan Carles entrés a l'Estadi Olímpic el dia de la inauguració dels Jocs del 1992 als sons de l'himne que havia representat una revolta contra el monarca, va citar Salvador Espriu i es va referir al concepte de nació com un espai comú per compartir i per oblidar aspectes que poguessin dividir.