Resum de la dècada

Dels atemptats d'Estat Islàmic a l'hegemonia de les xarxes: una dècada entre la incertesa i l'esperança

El Brexit i Donald Trump, el pontificat de Francesc, el fracàs de la Primavera Àrab i la sentència del Suprem són alguns dels conceptes més destacats del diccionari d'una època

per Pep Martí , 28 de desembre de 2019 a les 08:49 |
Una dècada s'acomiada i ens deixa un escenari internacional més complex -si això era possible- del que hi havia. El segle XXI va començar amb els atemptats de l'11-S contra les Torres Bessones de Nova York i la consegüent croada contra Bin Laden i la Guerra de l'Iraq. Després d'anys de conflictes, l'elecció de Barack Obama el 2008 i el que va simbolitzar va semblar que reconduïa al món cap a un període de més canvi i esperança, mentre s'afrontava la greu crisi econòmica. L'esclat de la Primavera Àrab, a partir del 2011, va semblar corroborar la sensació d'una inflexió cap a un món amb més participació de les societats civils.

Però aquesta dècada que es consumeix ha fet créixer encara més la incertesa, enmig de grans processos per resoldre, des de les guerres comercials anunciades pels Estats Units al Brexit a Europa, i el bloqueig polític en el conflicte entre Catalunya i l'estat espanyol. La crisi migratòria, que ha caigut de ple sobre el projecte europeu, i l'ascens de diversos fenòmens de dretes extremes, han estès un vel d'interrogants sobre somnis i esperances, enmig del combat contra el canvi climàtic i amb un Papa Francesc envoltat d'adversaris. Aquí teniu un diccionari d'alguns dels esdeveniments, personatges i processos que han omplert la dècada. 

 A d'Atemptats 

Després de l'atac al «Charlie Hebdo» Foto: Europa Press


La dècada ha estat colpejada per l'activitat terrorista, especialment per part de l'activitat de l'amenaça gihadista que ha representat Estat Islàmic (EI), hereu de l'Al Qaeda de Bin Laden. L'EI va esdevenir un dels principals objectius a abatre per les potències occidentals i va tenir en la Guerra de Síria el seu primer front. Però va ser en els atemptats comesos a algunes de les principals capitals europees que va aconseguir el major impacte mediàtic i psicològic de les seves accions. Potser dues de les accions que van sacsejar més l'opinió pública europea van ser dos atemptats a París el 2015. El 7 de gener, homes armats van entrar a la redacció del setmanari satíric Charlie Hebdo i van assassinar a sang freda dotze persones. A la mateixa capital, el 16 de novembre, EI perpetrava un seguit d'atemptats a diversos punts de París, amb especial brutalitat al local de festes Bataclan, amb un resultat total de 137 víctimes mortals. Accions terroristes contra símbols de la cultura occidental, de la llibertat de premsa a les festes populars. 

 B de Brexit 

Dues banderes avui dia allunyades. Foto: ACN


El 23 de juny del 2016, un referèndum al Regne Unit donava la victòria als partidaris de sortir de la Unió Europea. S'iniciava així una de les majors crisis que afrontava el projecte comunitari en la seva història. L'inici havia estat un càlcul tacticista d'un primer ministre conservador, David Cameron, qui va convocar la consulta convençut que s'imposaria el remain. No va ser així i el país va entrar en un procés tortuós de conseqüències incertes. Cameron va caure, com també la seva successora, Theresa May, que no va poder gestionar la situació. Des del referèndum, hi ha hagut dues eleccions generals. Les darreres, aquest desembre, amb victòria clara conservadora amb Boris Johnson després de superar una greu crisi institucional. El país s'encamina cap a un Brexit imminent, però amb greus esquerdes internes, tant a Irlanda del Nord com a Escòcia, que reclama un referèndum, però per sortir del Regne Unit. 

 C de Castro 

El líder cubà va ser una figura clau del segle XX. Foto: Europa Press


El 2016 va morir Fidel Castro, líder llegendari de la revolució cubana. Se n'anava un mite vivent, tot i que ja feia anys que estava en un segon terme. El triomf del moviment revolucionari va dur Castro al poder el 1959, després de la dictadura de Fulgencio Batista. A partir d'aquí, l'evolució per fer de Cuba un règim comunista va ser ràpida i la figura de Castro va emergir com la del dirigent carismàtic i indiscutible que va ser durant dècades. A diferència d'altres estats comunistes, Cuba va resistir el bloqueig dels EUA. Tot i ser una dictadura, el règim va ser més laxe en els costums i la idiosincràsia de l'illa, i va saber capitalitzar l'orgull nacional. El 2008, Castro va cedir el poder al seu germà, Raúl Castro i va romandre com a guia moral de la Cuba que va construir.  
 

 D de Dreta populista 

Marine Le Pen en un acte de la Lliga Nord de Matteo Salvini. Foto: europa press


És un dels fenòmens polítics dels darrers anys. Després de dècades en què la dreta extrema era una força clarament minoritària i en molts llocs gairebé inexistent, recentment ha retornat. La crisi econòmica, les desigualtats, l'establiment de polítiques d'ajust dur i el desprestigi de la classe dirigent, a més de les grans onades immigratòries, han estat carburant perquè diversos partits ultres s'hagin encimbellat en les enquestes i les institucions. Si la victòria de Donald Trump als EUA ja els va suposar un impuls, a Europa Marine Le Pen va arribar a liderar l'oposició al liberal Macron, amb qui va competir en una segona volta electoral. A Itàlia, Matteo Salvini la seva Lega van arribar al govern i a punt van estar de fer-se amb la primacia d el'executiu. A països com Holanda o Dinamarca tenen presència i governen partits ultraconservadors a Polònia i Hongria, i Vox va superar els 50 escons a les eleccions del 10-N. La victòria de Jair Bolsonaro al Brasil va ser un altre èxit. La dreta populista recorre el món. Amb tot, el resultat de les eleccions europees del maig passat va suposar un retoc a la baixa respecte a les expectatives que s'havien creat. 

 E d'ETA 

Membres de la banda terrorista ETA, el 20 d'octubre del 2011, en l'anunci del cessament de la lluita armada Foto: ACN


El 20 d'octubre del 2011, l'organització armada ETA anunciava el cessament definitiu de la seva actuació sagnant com a primer pas per a la seva desaparició. Va ser una notícia saludada positivament per tota la comunitat internacional i que, de fet, responia a un seguit d'iniciatives diplomàtiques de rellevància i al prec de personalitats de pes en l'escena internacional, com l'exsecretari general de l'ONU Kofi Annan, i al paper jugat pel Govern basc i per dirigents de l'esquerra abertzale, com Arnaldo Otegi. L'estat espanyol, en canvi, on aviat es produiria l'arribada del PP al govern, va respondre mantenint la política de dispersió dels presos. Malgrat això, ETA va complir la seva paraula i el 3 de maig del 2018, es va produir el darrer comunicat: l'organització feia pública la seva autodissolució. Tot i els avenços produïts en la societat basca i al reconeixement del dolor de totes les víctimes, la plena reconciliació queda encara lluny i més de 200 presos romanen en presons espanyoles.    

 F de Francesc 

El papa Francesc,en un acte al Vaticà Foto: ACN


L'elecció el 2013 de l'argentí Jorge Bergoglio com a Papa, amb el nom escollit de Francesc, va suposar un canvi dins del catolicisme. Era el primer cop que un llatinoamericà arribava al cim de l'Església. Però més enllà d'això, el cert és que el nou pontífex va imprimir un aire diferent a un catolicisme que, després dels mandats de Joan Pau II i de Benet XVI, s'havia reclòs en un conservadorisme molt rígid. Francesc va capgirar el discurs vaticà, mostrant més sensibilitat cap a col·lectius en risc, com els immigrants que intentaven arribar a Europa, o envers la realitat dels divorciats o dels homosexuals. El seu discurs més social, però, no va resoldre altres assumptes que l'Església arrossega de fa temps, com els abusos i casos de pederàstia, o el paper subsidiari de la dona. Al final de la dècada, el Vaticà viu immers en una batalla sorda entre els intents reformistes d'un Papa a qui la vellesa l'encercla, i un poderós nucli ultraconservador que conspira.      

 G de Greta Thunberg 

La jove Greta Thunberg, icona mundial en la lluita pel clima. Foto: EuropaPress


L'any 2018, Greta Thunberg, una noia sueca de 16 anys, es va convertir en un fenomen mediàtic quan va començar a liderar accions de protesta davant el Parlament d'Estocolm demanant més actuacions contra el canvi climàtic. El que va començar com un episodi es va convertir en un moviment, primer local, amb els anomenats Divendres pel Futur i les vagues escolars que va impulsar. Però molt aviat en un fenomen global, en un final de dècada que passarà a la història com aquella en què el canvi climàtic ha passat al centre de l'agenda política. Però, s'està a temps encara? Si la sensibilitat per l'escalfament global apareix ja en el discurs de la immensa majoria dels líders, l'eficàcia de les mesures decidides pels estats és posada en dubte per les organitzacions ambientalistes. En aquest sentit, la dècada s'acomiada amb la cimera de Madrid celebrada el desembre, una nova mostra que les grans paraules no van en aquest cas acompanyades de fets. A banda de la oposició dels EUA quant a compromís per combatre el canvi climàtic, la UE tampoc ha acordat que posarà fi a les emissions de CO2 el 2050, que seria una mesura essencial reclamada per la comunitat científica. En aquesta cimera, els focus han tornat a posar-se en Greta Thunberg, que va ser present a Madrid. Mentrestant, els estats ajornen respostes mentre el rellotge del planeta corre. 

 H de Stephen Hawking  

Stephen Hawking, en una foto d'arxiu Foto: Europa Press


El 2018 va desaparèixer un dels científics més rellevants de els darreres dècades, l'anglès Stephen Hawking. Format a Oxford i Cambridge, aquest cosmòleg i físic va unir la teoria de la relativitat general d'Einstein a la física quàntica, obrint nous camins a la ciència i al coneixement dels forats negres de l'univers (que inicialment defensava erròniament que no existien). So bre big bang, va defensar sempre que es va produir com a fruit de les lleis de la ciència i sense la "participació" d'una ma aliena. Va sostenir que ciència i religió no poden conviure. Afectat des de jove d'esclerosi lateral amiotròfica, li van preveure una vida curta, però va viure fins al 56 anys. 

 I d'Intel·ligència Artificial 

Un braç robòtic Foto: Europa Press
 

Va ser el tecnòleg nord-americà John McCarthy qui va encunyar el concepte intel·ligència artificial (IA) als anys cinquanta, i qui va fer molt per divulgar-la. Va ser un pioner. I alhora un home amb visió que va advertir de la necessitat de protegir la privacitat dels usuaris. Potser ara se sorprendria del salt donat per la IA, que els darrers anys ha donat un salt espectacular en bona part per la necessitat d'automatitzar els processos de negoci i fer-los més rendibles. No hi ha cap gran sector que no s'hagi lliurat al desenvolupament de la IA, amb la inflexió de noves tendències en àmbits ben diversos, des dels cotxes autònoms a agents virtuals d'assistència tècnica, i àmbits que també generen inquietud, sobretot en el camp de la tecnologia biomètrica (reconeixement de veu o facial) o l'emergència de robots cada vegada més desenvolupats i consciència cada cop més "humana".

 J de Japó (tsunami de) 

La gent participa en un minut de silenci en una zona molt devastada. Foto: Reuters / ACN


El març del 2011, un terratrèmol de magnitud 9,1 va assolar el Japó. Va ser una de les grans desgràcies naturals de la dècada, provocant un tsunami amb onades de fins a nou metres. Un dels seus efectes va ser un greu accident a la central nuclear de Fukushima, el que va provocar un augment molt alt del nivell de les radiacions. El balanç entre morts i desapareguts va arribar als 22.000. Va ser el quart terratrèmol més greu de la història des que són mesurats. Les conseqüències durarien anys i les radiacions de Fukushima van provocar nombrosos casos de càncers i leucèmia a persones que havien treballat a la central.   

 K de Kim Jong-un 

Donald Trump i Kim Jong-un, a Singapur Foto: White House


El desembre del 2011, s'obria una nova etapa en la història de l'única dictadura comunista dinàstica que hi ha al món. Kim Jong-il moria i deixava al poder al seu fill, Kim Jong-un, un jove sense gaire experiència en l'art de governar però que es mostraria com un líder despietat ben aviat, duent a terme purgues sense manies que afectarien fins i tot el seu nucli familiar. Kim va continuar amb la retòrica estalinista del règim i amb les proves nuclears que desestabilitzaven la península de Corea. El juny del 2018, sorprenent al món, Kim es va reunir amb el president nord-americà Donald Trump. Seria la primera de les tres cimeres que han protagonizat fins ara. Encara que els resultats d'aquestes trobades no estan clars, sí que s'ha produït un desgel en una zona calenta del planeta.  

 L de Líbia 

Gaddafi va ser assassinat el 2011. Foto: Reuters


La Guerra Civil de Líbia ha estat un dels esdeveniments que els radars de la política internacional no van detectar. Després de dècades de domini del coronel Gaddafi, que es va fer amb el poder el 1969, el país va esclatar en una lluita de clans el  2011, en paral·lel als esdeveniments de la Primavera Àrab. En uns mesos, la revolta es va estendre per Líbia i Gaddafi va perdre el control, fins que va ser capturat i assassinat. Des d'aleshores, però, el país no ha recuperat l'estabilitat i continua fracturat per diverses faccions, convertint el conflicte en una de les "guerres oblidades" més cruels.

 M de Mandela 

L'expresident sudafricà, Nelson Mandela en una fotografia de 2008 Foto: Ho New / Reuters - ACN


Nelson Mandela va morir el 2013 i amb ell se'n va anar un dels referents del món posterior a la Guerra Freda. Líder del Congrés Nacional Africà, força de la majoria negra d'Àfrica del Sud, va lluitar contra el règim de l'apartheid i va aconseguir, amb l'ajuda d'un entorn internacional favorable, acabar amb el règim racista blanc. La caiguda del bloc soviètic va deixar sense justificació la pervivència del govern dels afrikaners. Mandela va ser elegit com a primer president democràtic d'Àfrica del Sud  i un líder que no patir l'erosió que suposa governar. Va tenir la grandesa de fer una política de reconciliació amb els enemics d'ahir i va deixar el poder després d'un primer mandat. Des d'aleshores va ser vist com a font d'inspiració per un lideratge democràtic després d'èpoques de conflicte. Va morir als 95 anys. Va ser un dels rostres de la dècada, però també de la segona meitat del segle XX.  

 N de Notre Dame 

Notre dame, cremant. Foto: Europa Press
 

Hi ha accidents que són símbols d'un moment o d'una època. El 15 d'abril del 2019, un incendi fruit de la imprudència va devorar en poques hores un dels símbols de França, però també de la cultura europea. Es va poder salvar, in extremis, l'estructura de l'edifici i la façana. Però la imatge d'una catedral calcinada va colpejar una societat francesa dividida per les protestes socials i amb un president, Emmanuel Macron, que des de l'inici del seu mandat entoma una onada d'oposició a la seva política i combat perquè França no perdi més lideratge en l'escena global. Macron va anunciar l'endemà la decisió de reconstruir el temple.

 O d'Obama 

Barack Obama, amb la seva BlackBerry a la Casa Blanca. Foto: White House


L'elecció de Barack Obama, el 2008, va ser una inflexió històrica. Per primer cop, un membre de la minoria negra era elegit per liderar el país. Obama havia destacat com una jove promesa del Partit Demòcrata i va encarnar l'esperit de canvi enfront l'stau quo, representat pels vuit anys de govern conservador de George Bush i alhora per la seva rival demòcrata, Hillary Clinton. Va ser reelegit el 2012. Del seu mandat, quedarà el projecte de reforma sanitària, que va estendre l'accés a la salut a vint milions de nord-americans, el nomenament de jutges progressistes i la capacitat de la societat americana de trencar prejudicis i vetos. Però l'oposició del Congrés va deixar coixa la seva etapa. El 2016, les urnes donaven una nova inflexió i elegien un model anti-Obama, Donald Trump.      

 P de Primavera Àrab 

Protestes contra Mubarak al Caire. Foto: ACN


Les protestes que es van estendre per un munt de països del món àrab a partir del 2010 van deixar astorat el món. Sectors de les classes mitjanes, estudiants i corrents laiques van sortir al carrer protestant contra la pervivència de llargues dictadures. A Washington, amb certa ingenuïtat, van valorar erròniament aquestes mobilitzacions i els van mostrar simpatia creient que tenien més arrelament. Amb la Primavera Àrab, van caure règims com els de Hosni Mubarak a Egipte, o de Ben Ali a Tunísia. A Egipte va haver eleccions democràtiques, que van guanyar els Germans Musulmans. Però l'enfrontament entre el nou govern, religiós i conservador, i l'exèrcit es va fer evident, com també la feblesa primaveral, que aviat va culminar en un cop militar i un dictador pitjor que Mubarak, el general al-Sisi. Amb l'excepció de Tunísia, país sempre més europeitzat que la resta, el balanç deixat per la Primavera Àrab deixa molt que desitjar.  

 Q de Qatar 

El xeic Tamim bin Hamad Al Thani (esquerra), actual emir de Qatar. Foto: Ministeri qatarià d'Economia


L'emirat àrab ha entrat amb força en l'escenari internacional aquesta dècada, convertint-se en un competidor de la Casa de Saud, que regna a l'Aràbia Saudita. Des de la creació de la cadena Al Jazeera el 1996, la família que regna a Doha, els Al Thani, ja havien mostrat ambició de protagonisme i de no voler quedar reclosos a la posició històrica de subsidiaris dels saudites. Però Qatar ha esdevingut un rival per la seva intervenció i voluntat de lideratge a la regió, quasi sempre enfrontat a Riad. Van mantenir una actitud condescendent envers les Primaveres Àrabs, en contraposició als saudites, i preserven bona relació amb l'Iran. Són sobretot, a banda de país petrolier, els tercers productors de gas natural del món i el primer en gas liquat (fàcil de transportar, sense necessitat de gasoductes) i volen aprofitar-ho. Resten com a aliats (i protegits) dels EUA, que disposen de dues bases estratègiques en el seu minúscul territori a la península Aràbiga, habitat per més de dos milions de persones, la majoria estrangers.    

 R de Referèndum 
La jornada de l'1-O es va poder votar malgrat els impediments policials Foto: Adrià Costa

L'1 d'octubre del 2017, es va celebrar el referèndum sobre la independència a Catalunya. Va ser el moment decisiu del procés sobiranista engegat l'any 2010, després de la sentència del Tribunal Constitucional contra el nou Estatut de Catalunya, que havia estat sotmès a referèndum. La repressió policial de l'Estat, així com l'inici de la judicialització contra el sobiranisme, van conduir Espanya a una de les seves majors crisis institucionals, mentre l'autonomia era suspesa durant un temps i els dirigents independentistes eren detinguts i processats, mentre que altres emprenien el camí de l'exili, com una maledicció històrica. El referèndum continua sent una reclamació de màxims per l'independentisme. De fet, hi ha poques dècades en què els referèndums hagin tingut el protagonisme que han adquirit en aquests anys. Amb un referèndum es va imposar el Brexit. Amb un referèndum es va rebutjar, de moment, la independència d'Escòcia.   

 S de Sentència 

El magistrat Manuel Marchena Foto: ACN


La sentència del Tribunal Suprem contra els dirigents polítics i socials de l'independentisme va ser un altre moment crucial del procés. El 14 d'octubre del 2019, els magistrats, després d'un judici que va durar mesos i que va estar envoltat per la controvèrsia, després de dos anys de presó preventiva, van concloure amb una condemna per sedició: 13 anys per a Oriol Junqueras, 12 per als exconsellers Jordi Turull, Dolors Bassa i Raül Romeva, 11 anys per a Carme Forcadell, 10 per a Joaquim Forn i Josep Rull, i 9 anys per a Jordi Cuixart i Jordi Sánchez. Les condemnes a presó anaven acompanyades de les mateixes penes d'inhabilitació. La sentència va desfermar una onada massiva de protestes i va enquistar un conflicte per al qual no s'entreveia una sortida política fàcil. Com moltes altres vegades en la història d'Espanya, la venjança s'imposava a la justícia.  

 T de Trump 

Trump dirigint-se a l'helicòpter presidencial.nca Foto: White House


L'elecció de Donald Trump com a president dels Estats Units, el novembre del 2016, va trencar tots els esquemes i ha marcat la dècada. Figura gens homologable i aliena al món polític, aquest magnat de Nova York, estrambòtic i excessiu, ha imposat una agenda de nacionalisme econòmic i aïllacionisme en política exterior que ha trasbalsat tots els cànons establerts de la política nord-americana. ASranzels i guerra comercial amb la Xina, bona sintonia amb tot tipus de dictadors, reduccions d'impostos als més rics i un context de bonança econòmica, han caracteritzat els primers anys de Trump. El seu estil, populista barroer, i l'inici d'un procés d'impeachment davant les moltes evidències d'abús de poder, poden dur la seva presidència contra les roques. Però, de moment, ell resisteix i conserva el gruix de la base conservadora i rural que el va dur a la Casa Blanca. 

 U de la UE 

Jean-Claude Juncker i Donald Tusk, fins fa poc presidents de la Comissió Europea i del Consell Europeu, respectivament. Foto: The Council of the European Union


La Unió Europea ha hagut d'afrontar un seguit de crisis en aquesta dècada i el mateix projecte comunitari ha estat en qüestió. Als efectes de la crisi econòmica que va esclatar el 2008, se li va afegir la greu situació econòmica que va assolar Grècia, i que va implicar la imposició de mesures draconianes al govern d'Atenes. L'eix Berlín-París, no sempre ben cohesionat, va haver de fer esforços per mantenir la nau de la Unió, mentre creixien els elements de fractura, amb l'anomenat grup de Visegrad, liderat per Polònia i Hongria, coquetejant amb l'euroescepticisme. El triomf del Brexit al Regne Unit va obrir una crisi més profunda i l'elecció de Trump als EUA va suposar la fi d'una era d'entesa amb Washington, en un distanciament que van accentuar les polítiques aranzelàries de Trump. Però la crisi més greu que va haver d'afrontar la UE va ser la migratòria, producte d'un seguit de conflictes internacionals. Els camps de refugiats es van estendre per Europa, mentre el drama era aprofitat pels corrents xenòfobs per obtenir rèdit electoral. Aquí podeu veure un magnífic reportatge de Sergi Càmara des de la frontera entre Macedònia i Grècia. Només la Guerra de Síria va provocar l'arribada de més d'un milió d erefugiats a Europa. La decisió de la cancellera Merkel d'acollir-ne una part important a Alemanya, el 2015, va ser un altre motiu de discòrdia interna, alhora que Merkel esdevenia el lideratge més potent del continent. Els nous líders comunitaris, Charles Michel al Consell Europeu i Ursula von der Leyen a la Comissió Europea, tindran feina.

 V de Veneçuela 

Nicolás Maduro en un acte militar Foto: Europa Press


La dècada ha vist la consolidació d'Hugo Chávez com a líder indiscutible de Veneçuela, la seva mort a causa d'un càncder (el 2013) i el mandat del seu successor, Nicolás Maduro, sense el carisma ni l'autoritat de Chávez. El règim bolivarià ha resistit, malgrat la crisi econòmica, però cada vegada més contra les cordes per la força creixent de l'oposició i la pressió internacional. A finals del 2018, unes eleccions qüestionades per la comunitat internacional van agreujar encara més la situació del país, posat en el punt de mira per l'Administració nord-americana. Veneçuela s'ha convertit en una de les grans incerteses de l'escenari global.  

 W de Wikileaks 

Julian Assange, en una aparició pública. Foto: Europa Press


La dècada va començar amb un seguit de filtracions importants  per part de la base de dades creada per l'australià Julian Assange. El juliol del 2010, The New York Times -més alguns altres diaris europeus de prestigi, com The Guardian- va publicar prop de 100.000 documents sobre la guerra de l'Afganistan, sobre la presó de Guantánamo, prop de 250.000 documents diplomàtics... Es donava informació sobre un seguit de fets del conflicte, des de la mort de víctimes civils a mans dels soldats dels EUA a dades sobre les aliances entre Washington, els talibans i els serveis d'intel·ligència nord-americans. Després vindria la filtració de nodrida informació sobre la guerra de l'Iraq i Al Qaeda. Assange i Wikileaks s'han convertit en un maldecap per Washington. Assange estava refugiat a l'ambaixada de l'Equador a Londres des del 2012, per fugir de l'extradició que demanava Washington, fins que va ser lliurat a les autoritats britàniques i s'estudia la reclamació nord-americana.    

 X de Xi Jinping 

Xi Jinping en una roda de premsa. Foto: Europa Press


La Xina s'ha consolidat com juna gran potència mundial en aquests anys. El líder del país i secretari geenral del partit Comunista, Xi Jinping, que va arribar al cim del poder el 2013, ha continuat amb el timó controlat. No només això, ha aconseguit desbancar els seus rivals interns i ser reconegut com a mestre de pensament, el que l'equipara a Mao com a gran referent del país. Els tres darrers anys, Pequín ha hagut d'afrontar una crua guerra comercial amb els EUA que ha generat una gran tensió internacional. El xoc amb Washington, però, ha acostat Pequín i Moscou. Xi i Vladimir Putin van inaugurar aquest desembre un gasoducte immens entre els dos països, que quan estigui a ple rendiment -el 2025- donarà a la Xina 38.000 milions de metres cúbics de gas a l'any.     

 Y de Youtuber 

El nou logo de Youtube, presentat el 2017.


El web creat el 2005 per tres antics empleats de la companyia PayPal als Estats Units i adquirit poc després per Google, s'ha convertit en la darrera dècada en un fenomen de masses i en una icona de la cultura popular. L'agost del 2017 va fer introduir canvis en la seva marca i va presentar un nou logotip. L'eclosió del web ha generat tot un lèxic propi. Un dels que més èxit han tingut ha estat el youtuber, nova figura sorgida per definir totes aquelles persones que s'han fet un lloc a les xarxes gràcies a la realització de vídeos personalitzats a través de la plataforma multimèdia. El fenomen youtuber ha tingut un gran impacte entre les franges demogràfiques de la generació Z i els millenials.

 Z de Zuckerberg 

Mark Zuckerberg, durant una conferència que va fer al Mobile World Congress Foto: Miquel Serrabassa


L'abril del 2018, el fundador de Facebook, Mark Zuckerberg, va comparèixer davant del Congrés d'Estats Units per defensar-se de les revelacions dels mitjans que explicaven que la consultora Cambridge Analytica havia accedit a dades de prop de 90 milions d'usuaris de Facebook sense que aquests ho sabessin. El cas va simbolitzar el qüestionament de les xarxes socials després d'anys de mitificació. Zuckerberg va haver de reconèixer que els mecanismes de control havien fracassat. Es va saber també que tant la campanya del Brexit com la de Trump havien utilitzat aquestes dades. El mateix 2018, Facebook va protagonitzar una operació que va revolucionar la missatgeria instantània en el sector de la telefonia mòbil: va comprar Whatsapp (per 21.800 milions de dòlars!), que es va convertir aviat en líder mundial per damunt d'altres aplicacions. 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació