Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

Entrevista

Narcís Garolera: «La Pompeu Fabra és tan castellanitzadora com la universitat del franquisme»

El filòleg publica les seves memòries i passa comptes contra grups de poder en el món cultural: "Les que remenen les cireres a l'Institut d'Estudis Catalans són unes senyores que feien castellà, com Teresa Cabré"

per Pep Martí , 4 de gener de 2020 a les 15:30 |
Narcís Garolera, entrevistat a NacióDigital | Paula Roque
El filòleg Narcís Garolera (Vic, 1949) acaba de publicar les seves memòries, Galeries del record (Edicions del 1984) i no deixa canya dreta. Especialista en l'obra de grans clàssics de la literatura catalana, com Jacint Verdaguer, Josep Pla i Josep Maria de Sagarra, Garolera passa revista a la seva trajectòria des dels seus orígens vigatans fins a la seva jubilació com a catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). La seva ploma càustica passa comptes contra algunes patums acadèmiques, des de la UPF als estudis verdaguerians. Com el seu admirat Verdaguer, Garolera escriu en defensa pròpia. 

- A l'inici de Galeries del record es defineix com un home sense biografia. Per què ha escrit unes memòries?


- No ho sé ben bé. Em vaig trobar escrivint coses quan tenia un any sabàtic, fa deu anys, i al principi eren records molt personals que escrivia. Amb el temps, ho vaig anar estructurant. Primer havia pensat publicar només la primera part, els anys de formació, fins als 25 anys. Però al final vaig allargar una segona part, que era més exposada perquè és explicar el que un ha fet professionalment a la vida. I et trobes amb gent de tota mena, amb conflictes, i no deixo de dir-ho.

- Vic és el punt de partida. 


- Són els anys cinquanta a Vic, amb més fred que ara. Els anys seixanta són a Vic, però al seminari. I, als setanta, a Barcelona.

- Entra al Seminari de Vic el 1960, una vivència que el marcarà. Volia ser capellà? 


- Als onze anys, un no sap ben bé què vol ser. Hi vaig anar empès. Qui tenia ganes que fos capellà era la meva mare, que era molt creient. Vaig viure fins als divuit anys entre sotanes. Des dels dos anys: primer em porten a unes monges, després als maristes -al seminari-, fins que em trasllado a Barcelona, on vaig trobar la llibertat. 

"Vaig ser dels darrers a tenir el mateix pla d'estudis que Balmes i Verdaguer, el de la Contrareforma, que va durar quatre-cents anys"

- Diu que als quinze anys llegia versos en la llengua de Virgili. Va ser dels darrers estudiants a ser formats de la mateixa manera des del Concili de Trento.

- Els llegia i els escrivia. Vaig tenir el mateix pla d'estudis que Balmes i Verdaguer. Això va durar quatre-cents anys, la Contrareforma. Al Concili de Trento es va decidir el pla d'estudis, davant de l'ofensiva protestant, com si fos una cimera europea actual, de la mateixa manera que es va fer al segle XVI un Brexit: Enric VIII el va fer i va trencar amb Europa. L'acord de Trento era antiprotestant i un pla perquè els futurs capellans no quedessin endarrerits, també respecte dels jesuïtes. El seminari de Vic impartia llatí, i tres anys de gramàtica volien dir tres anys de llatí. Després, retòrica per parlar més bé.  Després tres anys de filosofia per pensar bé i els cinc anys últims de teologia, que era el contingut. També matemàtiques. Era una barreja de lletres i ciències.    

- Va començar els estudis universitaris el 1968. Un any de ruptures. Quins records té d'aquella UB dels anys en què va estudiar Filosofia i Lletres (1968-73)?

- Van ser personalment uns anys de llibertat. Llibertat de nit però de dia, la universitat era un desastre. Era la caiguda. Vaig tenir la sort de tenir una bona formació al seminari, on ens venien professors bons de fora. Però a la UB ens van tocar els darrers del franquisme, amb excepcions. Vaig tenir Rubert de Ventós, a qui vaig demanar de fer l'examen en català i va dir que qui volgués fer l'examen en català, podia fer-ho. Aquestes coses m'agrada recordar-les. Però el que havia après al seminari no tenia color. Havia estudiat ja el neopositivisme, havia fet un treball sobre Engels. Vaig entrar a la UB sabent les beceroles del marxisme i coneixia Freud. En aquest temps conec El quadern gris de Pla, que m'impressiona. És el llibre de la meva vida.


"El quadern gris de Josep Pla ésel llibre de la meva vida"

- Què el va impactar més d'El quadern gris?

- Moltes coses. L'estil, el català. Era una obra que semblava escrita per un jove i era escrita per un home de la meva edat. Eren unes memòries fetes per algú de prop de 70 anys que fa creure que en té 21, cosa que em va enganyar. La literatura és això.  

- Com coneix Verdaguer?

- Tenia ja la base, l'origen de Vic. El català que jo sentia, el de la meva àvia o dels meus pares, el sentia en Verdaguer. Després va venir la coneixença amb Josep Maria Solà i Camps quan jo feia d'inspector de batxillerat. Era un verdaguerià que em va fer entrar en Verdaguer. Quan el coneixes, ja no el pots deixar. A vegades dic que Joan Coromines és un altre Verdaguer. Són casos extraordinaris, com Llull. 

- Verdaguer ocupa el lloc que li pertoca en l'imaginari cultural català?

- No. El franquisme li va fer mal, això i la sotana. Molta gent d'esquerres d'avui no ha llegit En defensa pròpia, no sap que va ser ajudat pels maçons i per l'esquerra de l'època. I avui, un progre com Pere Portabella creu que Verdaguer no té cap interès. Només veu la sotana i no l'ha llegit, no la poesia sinó els articles d'En defensa pròpia. No saben que va ser un rebel, que ell va fer un canvi. Va veure que els "seus" no el tractaven bé. I es troba que gent d'esquerra i maçons li obren les pàgines de diaris perquè volen el mateix: la llibertat. Va escriure en català a diaris en castellà. Li deien conservador. Però els progres de l'època, com Peius Gener, escrivien en castellà.  

"Molta gent d'esquerres d'avui no coneix Verdaguer perquè no ha llegit En defensa pròpia i no saben que va ser un rebel"

- Un capítol del seu llibre té un títol sorprenent, Amadíssims enemics.

- Sí, com un poema de Verdaguer. Alguns són persones que van ser professors meus i als qui vaig tractar.

- Qui són o eren aquests enemics?

- Un va ser Joaquim Molas, que era un mandarí i volia fer de Carles Riba. Era baix com ell. Tenia els seus complexos. La meva és la història d'una exclusió. El 3 d'abril de 1986 hi havia un col·loqui sobre Verdaguer on vaig defensar la necessitat de fer-ne edicions crítiques. Es van apuntar la idea i van crear un comitè de redacció on jo hi havia de ser. Torrents m'ho havia promès, però a darrera hora hi ha un tippex i a sobre hi van posar un altre nom, Segimon Serrallonga, un antic professor meu. Un home competent, amic de Molas i del PSUC. Em comparo en aquest cas a Verdaguer. El meu Morgades -el bisbe que castiga Verdaguer- és Molas. I en Torrents fa de canonge Collell, optant pel poder.
 

Garolera: "La meva és la història d'una exclusió"- Foto: Paula Roque


- I per què creu que Molas el va excloure?

- Perquè era un mandarí. No m'havia tingut d'alumne i deia que jo no era de literatura. I això va anar a més. Fins la setmana passada.

- Què va passar?

- Que m'han vetat en un cicle de conferències a la Biblioteca Arús. Un amic meu va donar el meu nom i el coordinador, que no em coneix de res, va dir que no. Una altra: a l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) no m'han volgut. Els qui remenen ara les cireres a la Filològica de l'IEC són unes senyores que feien castellà. Elles saben que jo sé català, més que elles, com també en sabia més Joan Solà, a qui tampoc volien. 

- A qui es refereix?

- Per exemple, Teresa Cabré. És la mestressa de la Filològica. Feia Llengua Espanyola. De català érem Joan Solà, Lluís Cabruja i jo. I després entra la llopada de Badia i Margarit, que volia la càtedra de català, li pren a Joan Solà, que li tocava.  

- Carrega fort en el llibre contra la Pompeu Fabra.

- La Pompeu és una universitat pagada per Pujol i castellanitzadora. Va posar 8.000 milions de pessetes per fer una universitat nova i va posar el nom. Jo creia que el nom feia la cosa, però la universitat era i és tan castellanitzadora com la que jo vaig conèixer en el franquisme. Algú ho havia de dir.
 

Garolera en un moment de l'entrevista amb NacióDigital. Foto: Adrià Costa


- No exagera?

- Tant és així que un amic meu, que havia de presentar-hi el llibre, es va arronsar perquè va tenir por que, havent un capítol sobre la UPF, es podria veure perjudicat. Aquesta és la llibertat que tenim. Qui mana allí? La pinça Pujol i Montserrat amb el PSUC ha estat un fet des del 1962, quan expulsen Jordi Ventura i Pere Calders de Serra d'Or. Ventura per lliurepensador i Calders per imaginatiu i fantasiós i no anar en línia amb el realisme històric. Manen Molas i Castellet. Entra Jordi Solé Tura de la mà de Josep Benet i en surt J. V. Foix perquè era vist com de dretes. Era una revista monàstico-progressista.

- Qui ho deia això?

- Eugeni Xammar, mentor d'en Pla fins a la guerra, quan no es van entendre. Jo soc xammarista. Com en Quim Torra, o més. Xammar és una personalitat interessantíssima. Jo el vaig conèixer per les memòries. A Serra d'Or, on no deixaven escriure Joan Coromines, els marxistes hi posaven les idees i els monjos, la gramàtica. La jugada dels monjos era pactar amb un sector de l'esquerra. Si jo m'hagués fet del PSUC hagués estat catedràtic fa més de vint anys. A mi em van arribar a obrir un expedient.

"El rector Argullol i l'exdegana Dolors Folch em van obrir expedient perquè em deien que suspenia massa, eren uns estalinistes"

- Qui?

- El rector Enric Argullol, la Dolors Folch i Fornesa, exdegana d'Humanitats. Uns estalinistes. M'enviaven un motorista a casa. Compte aquesta gent si hagués manat. Em van obrir expedient perquè em deien que suspenia massa. Vaig entrar a la UPF avalat per Paco Noy. 

- I la Pompeu no ha canviat?

- Pitjor encara, perquè els qui van arribant continuen castellanitzant. 
 

Narcís garolera acaba de publicar les seves memòries, "Galeries del record". Foto: Paula Roque


- Parla de la seva facultat.

- Sí, d'Humanitats.     

- Explica moltes vivències de la seva etapa de professor. Una anècdota és quan un alumne va venir a reclamar després d'una mala nota: un zero. Es deia Salvador Sostres.

- Sí. Era un examen de català i em va dir que creia que havia resolt l'examen de manera brillant i n'esperava la més alta puntuació. No l'havia vist mai a l'aula. L'enunciat de la prova proposava una reflexió sobre la doble negació en català. Per tota resposta, ho explico en el llibre, va redactar un pamflet antimunicipal a partir d'un eslògan de l'Ajuntament de Barcelona sobre els animals domèstics abandonat, "Ell mai ho faria". Jo li dic que demanava una reflexió gramatical, no un exabrupte polític, i ell em va respondre amb to amenaçador. Em va dir que s'havia jugat un sopar amb amics que obtindria un excel·lent.

En un examen, va posar un zero a un alumne que es deia Salvador Sostres: "No l'havia vist mai a l'aula. Li demanava una reflexió gramatical i va fer un exabrupte polític"

- Com viu el moment polític?

- L'actualitat la tenim tan a prop que no la veig. És com a la batalla de Waterloo, on Fabrizio del Dongo -el personatge de La cartoixa de Parma- hi és i no acaba de veure què passa. Veig un moviment popular que reacciona contra una Espanya castellana. Però, per mi, la qüestió política no és la prioritària. Com Coromines, es dedicava a treballar. Ara, és cert que abans havia participat en el complot del Garraf. 

- I com veu Catalunya?

- Descatalanitzada. Em trobo amb gent jove amb carrera als qui dic expressions que per mi són normals i no m'entenen. Recordo quan Arcadi Espada escrivia en català a la revista El Món. I de cop, es fan anticatalans. Què ha passat? Ressentiment? Diners? Espada ho hauria d'explicar. Els espanyols han fet una Espanya castellana. A finals del XIX, encara hi havia austriacisme. El canonge Collell li dedica un llibre de poemes en català a la reina Maria Cristina, i li diu: "Los nets dels vigatans [que volia dir antiborbònics] al darrer brot de la gran Casa d'Àustria. Vic, 1880." Verdaguer li escrivia a Menéndez Pelayo en català. Menéndez Pelayo va venir a uns Jocs Florals i va fer un discurs en català, uns Jocs Florals presidits per Maria Cristina. Ella volia la bicapitalitat a Espanya.

- És molt poc conegut, això. 

- Sí, és que no era Borbona. Es va casar amb un Borbó, però ella vivia d'un país on hi havia Viena i Budapest. La idea de la bicapitalitat ve de lluny. 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació