Un senyor de Barcelona

«Sense sostre», la vida lenta

«Sense sostre és una pel·lícula de primers plans. La càmera perfora el rostre castigat del Joan, les seves arrugues, les taques del seu rostre»

per Toni Vall, 18 de desembre de 2019 a les 19:36 |
«Sense sostre» està dirigida per Xesc Cabot i Pep Garrido. | Sense Sostre
Aquesta informació es va publicar originalment el 18 de desembre de 2019 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Fa uns dies vaig llegir aquest tuit de la Fundació Arrels i em va impressionar. De fet fa un any i mig, a la Plaça de Sant Jaume van fer un acte d'homenatge a totes les persones sense sostre que havien mort a Barcelona durant l'any anterior. Totes tenien el seu nom escrit sobre una làpida de cartró. Totes menys una. Hi havia una persona sense nom. Era l'home que havia mort durant l'onada de calor de l'estiu del 2018. Vaig dedicar unes setmanes a intentar saber qui podia ser aquell home. El seu rastre era un misteri. Ningú sabia res. Ni les associacions d'ajuda als sense sostre, ni l'ajuntament, ni els mossos, ni protecció civil, ni el serveis funeraris, ni el departament de justícia. Ningú. Algú havia de ser. Hi devia haver alguna manera d'identificar-lo. Em deien que era una persona estrangera, de pas per Barcelona. Ningú sabia el seu nom.
 

Anava indocumentat. Creixia cada vegada més la curiositat. Havia mort en un lloc no especificat del carrer de Berlín. Qui era l'home sense nom. Finalment, en una de les nombroses trucades que vaig fer em van comunicar que ja havia pogut ser identificat. Me'n vaig alegrar. No vaig fer cap més esforç ni gestió. No vaig voler saber el seu nom. Algú ja havia fet la seva feina. Algú ja s'havia preocupat per ell. Fos com fos, ja tenia nom.
 

He pensat en aquesta persona quan he vist Sense sostre, la pel·lícula de Xesc Cabot i Pep Garrido que s'estrena als cinemes aquesta setmana. Retrata la vida d'en Joan, que no té casa i deambula per Barcelona. De tant en tant parla per telèfon amb la seva filla i queda amb el seu pare per esmorzar. Al Joan l'interpreta l'actor Enric Molina, que durant un temps també va viure al carrer. La seva veritat és, doncs, autèntica al 100%. Veiem les figuretes de filferro que fabrica per si algú li vol donar un euro. El vi volent, el seu gos Tuc, els seus sospirs i respiracions profundes. La dutxa reparadora, el cafè amb llet i la barreja, la borratxera antològica. La pallissa que li claven. El seu viatge no se sap ben bé a on. Bé, al final sí que se sap on va.
 

Fotograma de «Sense sostre». Foto: Sense Sostre

 

Sense sostre és una pel·lícula de primers plans. La càmera perfora el rostre castigat del Joan, les seves arrugues, les taques del seu rostre. Està narrada a ritme somort. Tot el que fan els personatges transita lentament. No tenen pressa per a res. La seva és una vida lenta. El Joan un parell de vegades cau a terra, exhaust, fet merda i allà es queda fins que el desperten o el reanimen. Desitja retrobar-se amb la seva filla, desitja que la seva dissort s'acabi, desitja que el món deixi de ser una porqueria.
 
Sense sostre és un film autèntic, una senzilla i emocionant declaració humanista, un creatiu crit d'auxili. A Barcelona hi ha moltes persones sense sostre. Persones que semblen molt més grans del que són. Persones que segurament no tenen una explicació molt clara ni matemàtica sobre per què han acabat com han acabat. Persones que tenen noms i cognoms, família i professió. Encara que ho hagin perdut tot.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació