Angoixa, maletes i trucades perdudes: 14 hores en un desnonament

El 17 de desembre, la Nohemy Martínez va fer front a un nou intent de desnonament del pis que va ocupar fa cinc anys al barri de Llefià de Badalona. NacióDigital la va acompanyar des de la nit anterior per comprovar de primera mà les conseqüències de l'emergència habitacional i el negoci de la misèria.

Són tres quarts de vuit del vespre i Martínez obre la porta de casa seva. També hi són les seves tres filles. Una de divuit anys i dues bessones de sis. El sopar encara és sobre els fogons i les nenes aprofiten els últims minuts per poder mirar dibuixos animats. Hi ha bròquil i hamburguesa i s'acaben amb més facilitat el segon plat que el primer.

A la taula no se'n parla però les filles saben que potser l'endemà hauran de marxar de casa. Martínez és una de les moltes afectades per l'emergència habitacional a l'àrea metropolitana de Barcelona. Fa cinc anys va haver de deixar el pis de lloguer on vivia després que la propietària la demandés per impagament. Amb un sou de mil euros i una unitat familiar de quatre persones, no va trobar cap habitatge de mercat que pogués pagar. 

La compra de claus com a única opció

En aquest escenari, va recórrer a una persona que va assegurar-li que la podia ajudar.  Li oferia un pis a Llefià a canvi de 1.800 euros i un rebut. En realitat no n'era el propietari ni tenia cap potestat per entregar el pis a ningú, sinó que havia rebentat el pany del pis, l'havia canviat i en venia les claus. A la pràctica, doncs, Martínez va accedir al pis per la via de l'ocupació d'un immoble propietat del Banco Santander.

"Jo no vaig veure mai aquest noi, tot va ser per telèfon. Va ser el pare de les nenes qui li va entregar els diners i ell li va donar el contracte i aquests rebuts, i ens va donar la clau", explica. "A l'administració aquest tipus d'ocupacions li suposen solucionar un problema perquè no s'ha de preocupar per proporcionar habitatges. En realitat, però, suposa deixar abandonades aquestes famílies", argumenta Lluís Ros, portaveu de la Plataforma d'Afectats per la Crisi (PAC).

Nohemy Martínez és una de les afectades del negoci de la misèria, basat en la compra de claus de pisos ocupats a persones vulnerables

Segons el registre de la propietat, el banc el va recuperar el 2014 arran d'una dació en pagament de les persones que hi vivien abans i ara l'ha venut a una societat anomenada Trova Capital. Sobre el paper és una societat independent del Santander, però continua sent el banc qui negocia amb la veïna i amb l'Ajuntament de Badalona. "En aquests casos es fa gairebé impossible negociar perquè es difícil trobar la manera de contactar-hi", explica Ros.

Amb l'angoixa de no saber que passarà l'endemà, Martínez confia que el recurs al desnonament presentat per la seva advocada d'ofici a última hora faci efecte. Les llums s'apaguen a tres quarts de dotze de la nit i a ella li costa dormir.
 

Cinc hores d'espera

A les set del matí es tornen a encendre. Cafè soluble i galetes per als grans i suc i un entrepà per a les petites. Un cop dutxades i vestides, la mare les porta a casa de la veïna. En l'ordre de desnonament per a les deu del matí el jutge ha citat els Mossos d'Esquadra i Martínez vol estalviar-se la possibilitat que hagin de veure com la policia esbotza la porta. Amb les nenes fora, aprofita per omplir bosses d'escombraries de roba i objectes personals per poder-se-les endur en cas que la facin marxar per la força. Dit d'una altra manera, fa les maletes.

"No dic que l'Ajuntament no hagi fet res, però jo sempre he anat a la Plataforma d'Afectats per la Crisi (PAC) i he fet tots els tràmits que m’han dit", assenyala l'afectada

Martínez s'espera a les nou del matí per començar la ronda de trucades. La seva advocada no respon, els jutjats lamenten no poder informar-la de si l'avís de desnonament es manté o no i l'Ajuntament de Badalona assegura no tenir informació. Els minuts passen a tota velocitat i les trucades perdudes s'acumulen. Totes reben com a resposta una negativa o la bústia de veu

A dos quarts de deu arriben al portal una desena de membres de la Plataforma d'Afectats per la Crisi de Badalona (PAC) amb la voluntat de frenar el desnonament. Martínez deixa clar que hi confia. "No dic que l’Ajuntament no hagi fet res, però jo sempre he anat a la plataforma i he fet tots els tràmits que m’han dit", relata. Al cap d'uns minuts el seu portaveu, Lluís Ros, explica que ha pogut parlar amb l'Ajuntament i li han comunicat que el desallotjament s'ha suspès. El consistori informa del mateix fet a NacióDigital. No hi ha confirmació dels jutjats, però, i per tant tampoc celebració.

Menys encara quan al cap d'una estona una patrulla dels Mossos d'Esquadra es planta davant de l'edifici. Els dos agents uniformats baixen i saluden dos més que van de paisà. Durant vint minuts -que ella explica que se li fan eterns- munten guàrdia al portal. No hi ha ni rastre de la comitiva judicial, però tot i les trucades de Martínez i la PAC, ni els jutjats ni el consistori confirmen per escrit que el desnonament s'ha aturat.
 
Un mes de pròrroga

Els Mossos finalment marxen però la incògnita continua. Els activistes de la PAC també han de marxar i insisteixen a Martínez que no obri la porta a ningú durant tot el dia. Tots seguiran pendents durant el dia fins que sàpiguen què ha passat. 

No serà fins a les tres de la tarda que l'advocada de Martínez li enviarà la notificació oficial del jutjat, informant que el Banco Santander ha ajornat un mes el desnonament perquè Martínez pugui trobar un pis alternatiu. L'Ajuntament, però, no n'hi pot donar cap de moment. Ni tan sols serveix de res la resolució de la comissió de drets humans de les Nacions Unides, que va instar l'estat espanyol a garantir que el banc no la desnonaria o, en tot cas, que Martínez tindria dret a un habitatge alternatiu.

"Això és com quan tens una malaltia terminal. Cada vegada va a més. Sempre esperes que et diguin alguna cosa o trobar una solució, però mai arriba", lamenta Martínez

Després de dues del migdia, la veïna de Llefià va a buscar les seves filles a casa de la veïna. Li pregunten què hi fan totes aquelles bosses d'escombraries allà al mig. "He aprofitat per fer neteja dels armaris", respon ella, sabent que comença un nou compte enrere de trenta dies. "Això és com quan tens una malaltia terminal. Cada vegada va a més. Sempre esperes que et diguin alguna cosa o trobar una solució, però mai arriba. És una cosa que et va menjant a poc a poc", conclou.