Música

Gertrudis: «Volem sonar més contundents sense canviar totalment de camisa»

El grup de la Garriga publica "No em dona la gana", un disc que manté l'essència rumbera i positiva però que experimenta amb l’electrònica

per Roger Font , Barcelona, 14 de desembre de 2019 a les 21:21 |
Edu Acedo, Xavi Ciurans i Xavi Freire són l'ànima de Gertrudis. | Paula Roque
Xavi Ciurans, Xavi Freire i Edu Acedo són els fundadors i l'ànima de Gertrudis, el grup amb el qual han fet ballar i somriure milers i milers de persones durant 20 anys a ritme de rumba catalana i de lletres farcides de positivisme. Aquest divendres ha vist la llum No em dona la gana, el seu vuitè disc d'estudi. Els de la Garriga mantenen l'essència però experimenten amb l'electrònica per aconseguir un so més contundent.

Parlem amb ells, en plena voràgine promocional, sobre el disc, el seu procés de creació, les col·laboracions i de la gira que faran el 2020, i també de com aguantar com a banda durant 20 anys i del bon moment que viu la música en llengua catalana.


- Aquest divendres heu publicat No em dona la gana, el vostre vuitè disc. Com esteu vivint aquests dies?

- Xavi Freire: Bé, molt bé. Vam treure Si tothom calla amb un videoclip fa temps i durant aquesta setmana hem publicat diverses cançons. A nivell de xarxes, visualitzacions i de suport als mitjans no esperàvem que anés així. Estem molt contents.  


Xavi Ciurans: Amb vertigen. Les expectatives, aquest suport i que tinguem moltes dates de concerts ja tancades fa una mica d’impressió, però a la vegada molt a gust.

- El disc té 12 cançons i sorprèn, amb una primera escoltada, l’afegitó de l’electrònica. A banda d’aquesta, quines altres novetats hi podrem trobar?


- X. C: Abans la part dels vents era molt més anecdòtica i ara és més de base; això ens dona molta força a l’hora d’aixecar les tornades. Hem comptat amb la Berta i la Maria de les Balkan Paradise Orchestra.

- X. F: En aquesta última gira vam ampliar la banda amb aquesta secció de vents. Va anar tan bé, ens hem sentit tan còmodes i s’ha unit tant al so de Gertrudis que el procés de creació del disc ja vam plantejar-lo contemplant aquesta instrumentació. A part d’això, en Roger Rodés, el productor, ens ha fet les programacions i unes bases electròniques que han ajudat les cançons. La veritat és que no ens hem estat de res.

- Com ha estat el procés de creació de No em dona la gana?

- X. F: En els últims discos, la dinàmica concert-gira-calendari que vam portar inconscientment no ens ajudava. Ens hem pogut permetre el luxe de no pressionar-nos. Ens hem pogut permetre descartar i tornar a començar si algun tema el portàvem una setmana treballant i no sortia. Això és temps, hores d’estudi i de productor. No és una qüestió d’eternitzar les coses, però hem tingut molt temps per madurar. Aquesta sensació és molt bona, perquè estàs tranquil amb la feina que has fet.

- Tot i aquestes novetats, el disc porta la marca Gertrudis; rumba catalana, mestissatge i una visió positiva d’enfrontar-se a la vida.

- X. C: Al final, nosaltres treballem amb unes cadències harmòniques que van cap a un lloc i no cap a un altre. No sabem fer-ho d’una altra manera. Juguem amb unes repeticions que sempre han estat nostres. Aquest cop hem jugat amb altres coses, però hi segueixen havent tumbaos.

- X. F: L’ànima festiva sempre es manté. Si una persona escoltés el segon o el tercer disc i aquest últim i no sabés qui és Gertrudis, diria, si no fos per la veu: “Hòstia, són dos grups diferents”. Però si una persona ha vist tota la trajectòria continuarà veient un fil conductor, que és parir la cançó amb una guitarra, una veu, poder-la cantar, que tingui l’ànima de fer concerts i fer festa, que és pel que va néixer Gertrudis.

- I les lletres també mantenen la tònica: clams a la vida, positivisme, ser valent, l’amor, el desamor... com han sorgit aquesta vegada i com treballeu les històries que hi ha al darrere?

- X. C: La història sempre és una mena de crit que sense voler cantes. A partir d’aquí el fas créixer cap a un cantó o altre. És complicat explicar per què passa una història. Sí que la cançó, sola, t’hi va portant. És com que aquella cançó ja està escrita i tu el que fas és anar-la destapant mentre li fas capes. A aquest disc hi ha molts ganxos de tornada, que marquen molt caràcter que ha de tenir i cap a on s’ha de dirigir. Aquests ganxos han sortit de l’ànima, que no es pot explicar però que ho portes molt endins. A partir d’aquí, tots hem anat construint. Cadascú hi diu la seva a partir d’aquell cuc, d’aquell ganxo que t’ha cantat un àngel.


- Si tothom calla és de les poques cançons obertament polítiques de Gertrudis, si és que pot haver-hi cançons no-polítiques.

- X. C: La cançó és un cant a la llibertat d’expressió, però no vol anar gaire més enllà d’aquest punt polític. I sempre ho diem: la gent que hi ha als concerts de Gertrudis té una tendència, i no és neutra. No són votants de Vox ni del PP. Sempre hi ha hagut gent políticament incorrecta als nostres concerts, i ho celebrem. I a qui li agradi ser correcte, que vingui que s’ho passarà bé, però que no s’ofengui.

- I compteu amb Suu i Jazzwoman, dues veus femenines amb talent i molta projecció. Aquestes col·laboracions, que n’heu fet diverses durant la vostra carrera, què us donen?

- X. F: Relacionar-se amb altres músics sempre enriqueix. Anar a Màlaga a gravar amb la Mari de Chambao va ser una experiència que no ens treu ningú. De fet, a la gent li ha encantat. A part del teu nucli dur de treball, creació i fer música, asseure’t amb algú, fer-lo cantar, posar-lo al teu lloc i al revés, són experiments que sempre molen.

- Hi ha la sensació que alguns dels grups actuals van beure de la vostra rumba i mestissatge i que ara sou vosaltres que us influencieu d’ells en la part electrònica.

- X. C: Ens trobàvem que a la furgoneta escoltàvem un so supercontundent. Per exemple, el disc de Zoo, el de Doctor Prats o el d’Oques Grasses tenen una força de producció que ens agradava. A part, vas escoltant noves històries com Bad Gyal, C. Tangana... que tenen aquest punt obscur però a la vegada rebel i amb una contundència i uns greus que fan tremolar. Volem aconseguir coses d’aquest tipus sense canviar totalment de camisa.

- I quin paper hi ha jugat Roger Rodés?

- X. C: La voluntat de posar-hi electrònica és nostra, però ell ens la col·loca. També hi ha la part de posar el fre, de les pors que tens: “Ai, que no semblarà Gertrudis”. Però hi ha hagut moltes coses amb què ens hem llançat a la piscina, com a Si tothom calla.

- X. F: No deixa de ser incorporar eines que, a l’hora de composar, ja les tenim a l’ordinador. Vulguis o no, per començar a treballar una base rítmica fas servir un beat electrònic que llavors mola que es quedi. Al final, és un procés bastant natural, el d’incorporar aquests mecanismes per crear música.

- El mestissatge també és un estil que permet certes filigranes.

- X. C: La nostra música permet jugar amb milions d’estils i ho aprofitem sempre al nostre favor. Per exemple, la cançó Ho sento molt jugava a ser un reggae, després era un ska, i al final vam pensar: “Ostres, ja ho hem fet moltes vegades, això”. Llavors la vam adaptar a aquest punt que sembla de Mumford and Sons o d’Avicii. Fer això no ens ho haguéssim pensat mai.

- El 2020 toca presentar el disc i ensenyar-lo tant com sigui possible.  

- Edu Acedo: Encara no ho tenim preparat, però estem contentíssims perquè, abans que surti el disc, ja tenim 31 dates confirmades.

- X. F: Tenim un parell de mesos per tancar-nos i preparar tot l’espectacle. A partir del gener i febrer començarem a anunciar la gira. No farem una celebració d’inici de gira, però potser sí que acabem amb una gran festa del disc, de la gira i dels 20 anys.  

Els Gertrudis, durant la conversa. Foto: Paula Roque


- Vint anys són moltíssims. Quina és la fórmula per aguantar tant?

- X. C: Deixar que la cosa respiri. Que, quan no cal, no cal, i que quan cal, fer-ho amb aquestes ganes.

- X. F: Donant calma a les coses. Quan vam parar un parell d’anys, qualsevol altre et preguntaria: “N’esteu segurs, us voleu suïcidar?”. Però si penses a llarg termini, dius: “El projecte necessita respirar, li volem donar llarga vida i ens arrisquem a haver de remuntar certes coses”. De moment, l’aposta, des que vam tornar amb Ara volo alt, ens ha anat superbé. Tothom ens està dient que estem en el millor moment de la nostra carrera.

- E. A: El col·lectiu humà del que t’envoltes és superimportant. Estar tots a gust és importantíssim. Molts grups no duren o perduren perquè no s’acaben dient les coses a la cara.

- Després de vint anys, coneixeu el sector. En quin punt creieu que està la música en català?

- E. A: Ara és un moment esplendorós de la cultura catalana a nivell de música. Quan nosaltres vam començar hi havia molt més mestissatge, però era molt més cosmopolita. Aquí a Barcelona no es cantava tant en català.

- X. F: S’ha normalitzat a les ràdios. Poder escoltar música en català com a cosa normal. Això hi ha ajudat molt. No sé què ha anat primer, que hagin sortit grups tants bons o que les ràdios els hagin donat suport, però és una cosa que es retroalimenta amb l’altra.

- X. C: Ha transcendit el que era, potser, un posicionament polític, cantar en català. Que tampoc era pretès pels Sopa, que sempre s’han queixat que en Pujol els agafava i es volia fer la foto amb ells. Es va polititzar la seva música. Sí que s’ha naturalitzat que hi hagi un mainstream i un star-stytem català.

- Però hi continua havent la frontera idiomàtica.

- X. C: Pateixo que ens tanquem aquí a Catalunya. Mola obrir-se al món. Nosaltres sempre ens hem mogut amunt i avall. Hi ha aquest punt que aquí ja podem estar tranquils, amb el que hi tenim. És petit, el país, però ja ens ho fem i ens ho desfem. A més, hi ha el País Valencià i les Illes, que també estan que tronen.
 

Edu Acedo, Xavi Ciurans i Xavi Freire són l'ànima de Gertrudis. Foto: Paula Roque

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació