13
de desembre
del
2019
Actualitzat
el
14
de desembre
a la
1:37h
Quim Masferrer (Sant Feliu de Buixalleu, 1971) fa més de sis anys que recorre Catalunya amb El Foraster. Aquest diumenge també ho farà. No anirà al volant de la ja mítica furgoneta taronja -substituïda en les últimes entregues per un cotxe de color vermell-, sinó muntat en un plató amb rodes. Farà més de 500 quilòmetres de ruta i una quinzena d'hores de directe. Per què? Per fer de presentador -per segona vegada, que es va estrenar el 2014- d'una de les cites de l'any: La Marató de TV3.
Ens atén per telèfon poc després de la presentació oficial al Casino de l'Aliança del Poblenou, on acabarà el programa ja de matinada. Fa dies que no para. Són moltes hores acumulades. Ens assegura que ho té tot controlat, però no pot evitar tenir aquella sensació d'"ai, a veure què passarà" perquè el format és radicalment diferent. En aquesta entrevista descriu com encara el repte, reflexiona sobre tot el que espera als teleespectadors aquest diumenge i també sobre el futur d'El Foraster.
- Preparat?
- I tant! I més encara amb l'equipàs brutal que tinc al darrere, amb milers i milers de voluntaris. Em semblaria fins i tot injust si no estigués preparat. Nerviós perquè el repte és gran, però ho tenim tot a punt.
- És la seva segona vegada. Són les mateixes les sensacions d'ara que les del 2014?
- Si quan era més jove m'arriben a dir que acabaria presentant La Marató de TV3 no m'ho hagués cregut. El 2014 vaig complir com una mena de somni. I clar, vaig presentar amb la Mònica Terribas i tenia la sensació que tot estava controlat. M'envoltava una immensa sensació de seguretat.
- I ara no?
- Ara torno a tenir la sensació que és una primera vegada.
- I això?
- Perquè tota aquella seguretat que em donava un format d'èxit que feia molts anys que funcionava, ara ja no hi és. La Marató d'enguany representa una nova manera de fer. Tot és molt nou. És inevitable tenir la sensació d'"ai, a veure què passarà". Molts quilòmetres, moltes seus i tot molt mil·limetrat. És inevitable tenir aquell mateix neguit.
- Clar.
- Però també és cert que, quan en l'edició 28a es vol canviar La Marató i confien en tu per ser el presentador, et fa sentir-te molt content, orgullós i honorat.
- No compartirà tot el dia amb Terribas com aquella primera vegada, però sí que hi serà una estona, igual que amb Jordi Basté i Josep Cuní.
- Sí. Amb aquest autocar, que serà un plató itinerant i que em farà recórrer Catalunya, primer arribaré a Olot, on em trobaré amb Basté. Compartiré amb ell una estona, no gaire, perquè si no ja no arribaríem a Tàrrega, on m'esperarà Terribas. Després, cap a Reus, amb Cuní. La nit ja me l'agafaré tot sol al Casino de l'Aliança del Poblenou en ple prime time. En total, més de 16 hores de directe i gairebé 500 quilòmetres de ruta. I sobretot, coneixerem a moltíssima gent.
- L'any passat La Marató va recaptar més de 15 milions d'euros, la xifra més alta de la seva història. Això afegeix pressió al repte, ja de per si exigent, que suposa presentar un programa com aquest?
- No! Al contrari: a La Marató no hi ha una competició entre edicions, a veure qui recapta més o menys. Evidentment que interessa recollir el màxim de diners possible, però no competim. El que s'intenta, precisament, és que tothom tingui la sensació que l'important és donar alguna cosa. És igual si algú en dona cinc i algú altre 100. Però el gest, voler-hi ser, marca la diferència. El nen que trenca la guardiola estic convençut que té més valor que l'empresari que hi posa molts diners. En certa manera, La Marató va més enllà d'una xifra: és fer pinya, demostrar que junts podem fer coses molt grans i, sobretot, demostrar als malalts que no estan sols.
- Les malalties minoritàries, de minoritàries en tenen el nom només.
- Els afectats actualment poden enfrontar-se a un temps d'espera de diagnosi de cinc anys. És demolidor. Estar cinc anys esperant que et diguin què et passa. Les malalties minoritàries resulta que afecten gairebé 400.000 catalans. Només aquesta dada, poder explicar això i que hi ha 7.000 malalties minoritàries, per mi això ja és el marcador. El lema de La Marató d'enguany m'encanta.
- "Minories que fan una majoria".
- Hi ha malalties de les quals només hi ha quatre casos a tot Catalunya. S'han de sentir molt sols perquè hi ha molt poca gent afectada. Saben que això repercuteix en la investigació i en els medicaments. Però si anem sumant aquestes persones, de quatre en quatre, de 10 en 10, arribem a una majoria de 400.000 persones. Aquesta és la idea de La Marató d'enguany. Donar visibilitat a això i fer aquesta pinya conjunta per dir-los: "No esteu sols, no esteu soles".
- Aquest diumenge recorrerà Catalunya, però ja fa anys que hi volta. Coneix la seva gent millor que molts. Com la definiria?
- Ui, a mi em costa molt això . I em costa, precisament, perquè som tan diferents individualment que generalitzar és molt complicat. Però el que sí que et puc dir és que a Catalunya, aquest país amb una diversitat geogràfica bestial, que a dues hores pots estar-te banyant a la Costa Brava i estar tocant neu, hi ha molt bona gent. Som molt diferents perquè tenim molta diversitat com a país, però som molt bona gent. I t'ho dic de manera categòrica. No t'ho dic perquè és una frase feta que utilitzo en el programa, sinó perquè la bona gent és majoria. La gent és solidària, té ganes d'ajudar i de compartir.
- Una cosa més concreta: defineixi'm La Marató.
- És l'autèntica festa major de Catalunya. Gairebé la totalitat dels municipis fan coses per La Marató: qui no organitza un karaoke, fa un campionat de botifarra o cursos de patinatge. Aquesta cosa de vincular el lleure amb la investigació científica la trobo extraordinària. Es recullen diners per la investigació passant-s'ho bé. Ens posem tots d'acord per passar-ho bé amb un rere fons social i solidari increïble. Per això és la festa major de tot Catalunya.
- Però potser també hi ha qui diu: "A mi m'agradaria que el sistema sanitari del meu país no depengués d'una Marató social anual".
- Home, clar. En un món idíl·lic l'administració se n'hauria de fer càrrec de tot això. És evident, però ja sabem que no vivim en un món idíl·lic. Ens encantaria que l'administració tingués els recursos suficients per a la investigació de les malalties minoritàries i que, al mateix temps, tingués els recursos no només per temes mèdics, sinó socials i d'igualtat. Mira, tant de bo, arribi el dia que no calgui fer La Marató. Però tots sabem que no estem en aquest punt.
- Per què creu que una iniciativa com La Marató té tant d'èxit any rere any a Catalunya?
- Primer de tot, perquè es fan les coses molt ben fetes. Recordo que el 2014, en un dels assajos, em van presentar una gent de la televisió danesa que havia vingut expressament de Dinamarca per veure com ho fèiem. "Com pot ser que un sol dia sigueu capaços de recollir 10 milions d'euros en un sol dia?", em deien. Perquè tothom s'hi bolca. Perquè quan estàs organitzant una cosa i saps que a l'altra punta del país estan organitzant una cosa semblant, això t'anima moltíssim i et dona sensació de comoditat. Per mi, La Marató és la sensació aquesta que junts podem fer coses molt grans. Tens la sensació de liar-la, que l'estàs fent molt grossa. L'estem liant, tios!
- Ja fa setmanes que La Marató està en marxa. Hi ha alguna història que hagi conegut aquests últims dies i que l'hagi marcat especialment?
- No he conegut tots els testimonis, però alguns sí. I, quan cadascun d'ells és capaç d'obrir-se amb tu i compartir-te el que li passa, et commou. Tot el que t'expliquen és de veritat. Abans et parlava del temps d'espera de diagnosi: cinc anys. Multiplica cinc per 365. Et surt una xifra esgarrifosa. Tu imagina't totes aquestes nits anant a dormir pensant: "Què m'està passant?". Aquestes coses, explicades per persones a les quals poses nom i cognom, a les quals les has fet dos petons i les has saludat, t'agafa una dimensió que, evidentment, et toca. Et dona ganes de posar el màxim de la teva part.
- Diumenge ens emocionarem.
- Jo crec que sí. No hi ha res més maco, deixi'm que li digui, que emocionar-se i deixar-se emportar per les emocions. Sobretot, el que sí que et puc dir, és que coneixerem a gent que compartirà coses amb nosaltres i que, gràcies a això, aprendrem. Conèixer, aprendre i compartir: no se m'acudeix cap verb que m'agradi més.
- Per acabar, deixi'm fer-li un parell de preguntes sobre El Foraster. El programa va patir un entrebanc abans d'estrenar la sisena temporada. Ara ja va per la setena. Hi ha corda per estona?
- No depèn de mi. Hem visitat més de 80 pobles. Sembla que a l'audiència li agrada el programa i a l'equip estem encantandíssims de fer-lo. No parem de conèixer gent i no paro d'aprendre. Està tothom content, crec.
- S'acabarà abans la llista de pobles de Catalunya que El Foraster.
- Pensi que de municipis de menys de 1.000 habitants n'hi ha moltíssims. I en portem 80, només. Acabaran amb mi. No sé si hi ha pròxima temporada, però a l'equip estem encantats amb el format i amb la resposta dels espectadors i espectadores.
- Per cert, Llívia és un municipi català totalment envoltat per territori francès?
- I també pots dir que és un municipi espanyol envoltat per territori francès. Diguis el que diguis, se t'enfadaran.
- Entén la polèmica, però?
- Mira, El Foraster el fem amb l'ànima. Hi ha coses que podríem fer millor segurament. Tenim molt poc temps per rodar-lo. El meu marc mental és sempre de Països Catalans, amb la Catalunya Nord, on hi vaig molt i m'encanta. Però sí que és cert que, a l'hora de dictaminar fronteres, no existeix una fórmula per dir-ho i que no s'enfadi ningú.
Ens atén per telèfon poc després de la presentació oficial al Casino de l'Aliança del Poblenou, on acabarà el programa ja de matinada. Fa dies que no para. Són moltes hores acumulades. Ens assegura que ho té tot controlat, però no pot evitar tenir aquella sensació d'"ai, a veure què passarà" perquè el format és radicalment diferent. En aquesta entrevista descriu com encara el repte, reflexiona sobre tot el que espera als teleespectadors aquest diumenge i també sobre el futur d'El Foraster.
- Preparat?
- I tant! I més encara amb l'equipàs brutal que tinc al darrere, amb milers i milers de voluntaris. Em semblaria fins i tot injust si no estigués preparat. Nerviós perquè el repte és gran, però ho tenim tot a punt.
- És la seva segona vegada. Són les mateixes les sensacions d'ara que les del 2014?
- Si quan era més jove m'arriben a dir que acabaria presentant La Marató de TV3 no m'ho hagués cregut. El 2014 vaig complir com una mena de somni. I clar, vaig presentar amb la Mònica Terribas i tenia la sensació que tot estava controlat. M'envoltava una immensa sensació de seguretat.
- I ara no?
- Ara torno a tenir la sensació que és una primera vegada.
- I això?
- Perquè tota aquella seguretat que em donava un format d'èxit que feia molts anys que funcionava, ara ja no hi és. La Marató d'enguany representa una nova manera de fer. Tot és molt nou. És inevitable tenir la sensació d'"ai, a veure què passarà". Molts quilòmetres, moltes seus i tot molt mil·limetrat. És inevitable tenir aquell mateix neguit.
- Clar.
- Però també és cert que, quan en l'edició 28a es vol canviar La Marató i confien en tu per ser el presentador, et fa sentir-te molt content, orgullós i honorat.
"La Marató d'aquest any representa una nova manera de fer"
- No compartirà tot el dia amb Terribas com aquella primera vegada, però sí que hi serà una estona, igual que amb Jordi Basté i Josep Cuní.
- Sí. Amb aquest autocar, que serà un plató itinerant i que em farà recórrer Catalunya, primer arribaré a Olot, on em trobaré amb Basté. Compartiré amb ell una estona, no gaire, perquè si no ja no arribaríem a Tàrrega, on m'esperarà Terribas. Després, cap a Reus, amb Cuní. La nit ja me l'agafaré tot sol al Casino de l'Aliança del Poblenou en ple prime time. En total, més de 16 hores de directe i gairebé 500 quilòmetres de ruta. I sobretot, coneixerem a moltíssima gent.
- L'any passat La Marató va recaptar més de 15 milions d'euros, la xifra més alta de la seva història. Això afegeix pressió al repte, ja de per si exigent, que suposa presentar un programa com aquest?
- No! Al contrari: a La Marató no hi ha una competició entre edicions, a veure qui recapta més o menys. Evidentment que interessa recollir el màxim de diners possible, però no competim. El que s'intenta, precisament, és que tothom tingui la sensació que l'important és donar alguna cosa. És igual si algú en dona cinc i algú altre 100. Però el gest, voler-hi ser, marca la diferència. El nen que trenca la guardiola estic convençut que té més valor que l'empresari que hi posa molts diners. En certa manera, La Marató va més enllà d'una xifra: és fer pinya, demostrar que junts podem fer coses molt grans i, sobretot, demostrar als malalts que no estan sols.
Quim Masferrer, en una imatge promocional.
- Les malalties minoritàries, de minoritàries en tenen el nom només.
- Els afectats actualment poden enfrontar-se a un temps d'espera de diagnosi de cinc anys. És demolidor. Estar cinc anys esperant que et diguin què et passa. Les malalties minoritàries resulta que afecten gairebé 400.000 catalans. Només aquesta dada, poder explicar això i que hi ha 7.000 malalties minoritàries, per mi això ja és el marcador. El lema de La Marató d'enguany m'encanta.
- "Minories que fan una majoria".
- Hi ha malalties de les quals només hi ha quatre casos a tot Catalunya. S'han de sentir molt sols perquè hi ha molt poca gent afectada. Saben que això repercuteix en la investigació i en els medicaments. Però si anem sumant aquestes persones, de quatre en quatre, de 10 en 10, arribem a una majoria de 400.000 persones. Aquesta és la idea de La Marató d'enguany. Donar visibilitat a això i fer aquesta pinya conjunta per dir-los: "No esteu sols, no esteu soles".
"La Marató va més enllà d'una xifra: és fer pinya, demostrar que junts podem fer coses molt grans i, sobretot, demostrar als malalts que no estan sols"
- Aquest diumenge recorrerà Catalunya, però ja fa anys que hi volta. Coneix la seva gent millor que molts. Com la definiria?
- Ui, a mi em costa molt això . I em costa, precisament, perquè som tan diferents individualment que generalitzar és molt complicat. Però el que sí que et puc dir és que a Catalunya, aquest país amb una diversitat geogràfica bestial, que a dues hores pots estar-te banyant a la Costa Brava i estar tocant neu, hi ha molt bona gent. Som molt diferents perquè tenim molta diversitat com a país, però som molt bona gent. I t'ho dic de manera categòrica. No t'ho dic perquè és una frase feta que utilitzo en el programa, sinó perquè la bona gent és majoria. La gent és solidària, té ganes d'ajudar i de compartir.
- Una cosa més concreta: defineixi'm La Marató.
- És l'autèntica festa major de Catalunya. Gairebé la totalitat dels municipis fan coses per La Marató: qui no organitza un karaoke, fa un campionat de botifarra o cursos de patinatge. Aquesta cosa de vincular el lleure amb la investigació científica la trobo extraordinària. Es recullen diners per la investigació passant-s'ho bé. Ens posem tots d'acord per passar-ho bé amb un rere fons social i solidari increïble. Per això és la festa major de tot Catalunya.
- Però potser també hi ha qui diu: "A mi m'agradaria que el sistema sanitari del meu país no depengués d'una Marató social anual".
- Home, clar. En un món idíl·lic l'administració se n'hauria de fer càrrec de tot això. És evident, però ja sabem que no vivim en un món idíl·lic. Ens encantaria que l'administració tingués els recursos suficients per a la investigació de les malalties minoritàries i que, al mateix temps, tingués els recursos no només per temes mèdics, sinó socials i d'igualtat. Mira, tant de bo, arribi el dia que no calgui fer La Marató. Però tots sabem que no estem en aquest punt.
"El meu marc mental és sempre el dels Països Catalans"
- Per què creu que una iniciativa com La Marató té tant d'èxit any rere any a Catalunya?
- Primer de tot, perquè es fan les coses molt ben fetes. Recordo que el 2014, en un dels assajos, em van presentar una gent de la televisió danesa que havia vingut expressament de Dinamarca per veure com ho fèiem. "Com pot ser que un sol dia sigueu capaços de recollir 10 milions d'euros en un sol dia?", em deien. Perquè tothom s'hi bolca. Perquè quan estàs organitzant una cosa i saps que a l'altra punta del país estan organitzant una cosa semblant, això t'anima moltíssim i et dona sensació de comoditat. Per mi, La Marató és la sensació aquesta que junts podem fer coses molt grans. Tens la sensació de liar-la, que l'estàs fent molt grossa. L'estem liant, tios!
- Ja fa setmanes que La Marató està en marxa. Hi ha alguna història que hagi conegut aquests últims dies i que l'hagi marcat especialment?
- No he conegut tots els testimonis, però alguns sí. I, quan cadascun d'ells és capaç d'obrir-se amb tu i compartir-te el que li passa, et commou. Tot el que t'expliquen és de veritat. Abans et parlava del temps d'espera de diagnosi: cinc anys. Multiplica cinc per 365. Et surt una xifra esgarrifosa. Tu imagina't totes aquestes nits anant a dormir pensant: "Què m'està passant?". Aquestes coses, explicades per persones a les quals poses nom i cognom, a les quals les has fet dos petons i les has saludat, t'agafa una dimensió que, evidentment, et toca. Et dona ganes de posar el màxim de la teva part.
- Diumenge ens emocionarem.
- Jo crec que sí. No hi ha res més maco, deixi'm que li digui, que emocionar-se i deixar-se emportar per les emocions. Sobretot, el que sí que et puc dir, és que coneixerem a gent que compartirà coses amb nosaltres i que, gràcies a això, aprendrem. Conèixer, aprendre i compartir: no se m'acudeix cap verb que m'agradi més.
"A Catalunya, la bona gent és majoria. La gent és solidària, té ganes d'ajudar i de compartir"
- Per acabar, deixi'm fer-li un parell de preguntes sobre El Foraster. El programa va patir un entrebanc abans d'estrenar la sisena temporada. Ara ja va per la setena. Hi ha corda per estona?
- No depèn de mi. Hem visitat més de 80 pobles. Sembla que a l'audiència li agrada el programa i a l'equip estem encantandíssims de fer-lo. No parem de conèixer gent i no paro d'aprendre. Està tothom content, crec.
- S'acabarà abans la llista de pobles de Catalunya que El Foraster.
- Pensi que de municipis de menys de 1.000 habitants n'hi ha moltíssims. I en portem 80, només. Acabaran amb mi. No sé si hi ha pròxima temporada, però a l'equip estem encantats amb el format i amb la resposta dels espectadors i espectadores.
- Per cert, Llívia és un municipi català totalment envoltat per territori francès?
- I també pots dir que és un municipi espanyol envoltat per territori francès. Diguis el que diguis, se t'enfadaran.
- Entén la polèmica, però?
- Mira, El Foraster el fem amb l'ànima. Hi ha coses que podríem fer millor segurament. Tenim molt poc temps per rodar-lo. El meu marc mental és sempre de Països Catalans, amb la Catalunya Nord, on hi vaig molt i m'encanta. Però sí que és cert que, a l'hora de dictaminar fronteres, no existeix una fórmula per dir-ho i que no s'enfadi ningú.