El temps passa lent quan el nadó somiqueja perquè li estan sortint les dents. El temps passa de pressa quan se t'han acabat els dies de permís de maternitat (i de lactància, i de lliure disposició, i de vacances), i et toca reincorporar-te a la feina. El temps va a poc a poc quan és de nit i no agafa el son, i les hores es fan eternes, i sembla que no avancin. Però els minuts passen molt de pressa quan la petita està fent una becaina i la vols aprofitar per avançar mil i un fronts oberts... t'hi acabes de posar, i ja s'ha despertat de nou. En canvi el temps s'allarga quan la criatura té còlics i res ni ningú aconsegueix consolar-la.
La maternitat et regira el rellotge. Tant la concepció del temps, com el ritme vital i, sobretot, els horaris de la quotidianitat. En el nostre cas, seguir un ritme horari rutinari, és la clau perquè el dia a dia estigui sota control. Perquè vagi rodat, que en diríem. Trencar les regles d'aquesta santa rutina pot tenir tota mena de conseqüències, la majoria de vegades, negatives. Així que els tímings són un petit terreny sagrat, al que la família s'adapta segons cada etapa de la criatura. Tots al ritme dels més petits de la casa. Qui ho hagués dit, eh?
Mai hauries imaginat que dinaries en horari francès, intentaries ser a casa als migdies dels caps de setmana per no perdre't la migdiada, i les rutines de vespre (aquest ritual sagrat) farien que t'oblidessis que hi ha vida fora de casa a partir de les 19 h. Factors amb què t'hi has topat darrerament i repetidament, contra tot pronòstic.
Sí: després de molts anys de gresca nocturna, el teu cap i el teu cos han fet un punt i a part, i ara et penses que al vespre tothom està com vosaltres, lidiant amb dutxes i sopars, abans que les piles minvin i comenci un drama inesperat. Així que la vida a partir d'aquesta hora, aquella de l'afterwork, ha deixat d'existir per a tu. I de rebot oblides que per la resta del món, encara existeix.
A més, els horaris van canviant segons l'etapa vital. Canvis de ritme, en diríem. Si quan éreu 2 sopàveu a les 22 hores, amb el nadó vau començar-ho a fer a les 21 h, i quan la criatura va començar a la llar d'infants ho vau avançar a les 20 h. El que no us haguéssiu imaginat mai és que amb l'entrada a l'escola, la puça deixaria unilateralment de fer migdiades, de manera que tot tornaria a canviar. Sí: quan podem, a les 19 hores ja sopem.
Recordo fa 12 anys, que de la feina no plegava fins a les 20 hores. Durant molts anys, no vaig arribar mai a casa abans de les 20:30 h. A aquesta hora, amb sort, a casa n'hi ha que ja dormen... perquè després parlem de conciliació familiar i laboral. Per sort, per mi ara aquest horari laboral em sembla de ciència-ficció: però com he dit, és una sort que gaudeixo des dels darrers anys, i que no gaudeix tothom.
Un altre factor vinculat amb el temps, és que tu passes a ser la darrera de la llista: així doncs, no tens temps per tu (nota a peu de pàgina: és un terreny de reconquesta que si lluites, recuperes a poc a poc. Lluita, constància i paciència). És curiós: fa un bon grapat d'anys ja cantaves (o cridaves) que no tenies temps, a ritme de Mazoni.
Ara segueixes sense tenir temps, però els motius no tenen res a veure. No tens temps perquè el temps que tens has decidit dedicar-lo a aquestes petites criatures. I si marxes a mig àpat, no és perquè facis tard, sinó perquè has de donar pit. I si no et quedes a les copes, és perquè l'endemà a les 7 del matí a casa ningú perdonarà: ja estarà tothom en marxa. I si no et va bé una birra al vespre, és perquè és l'hora de la batalla. I ho deixes tot fet i deixat estar perquè algú t'ha reclamat i has corregut a fer-li cas. No tens temps per pensar... perquè no deixes de pensar en l'altre.
Matinar.
Sempre hi ha alguna personeta espavilada (és irònic, per si no ho heu notat) que quan els hi comentes que a casa fa tres anys que sou de matinar, perquè les petites es lleven aviat, t'etziba: "la vostra filla va a dormir molt aviat, i si va a dormir més tard? Així segur que al matí no es lleva tan d'hora". Segur que és una frase feta amb bona fe, però sembla un acudit. T'ho diuen com si no ho haguessis provat: no hi ha res més traumàtic que descobrir que si la fera s'adorm més tard, no es lleva més tard.
Com si l'assaig-error no fos el teu pa de cada dia. Gràcies a totes les ànimes caritatives amb idees brillants. En el nostre cas, la provatura només ens ha servit per comprovar que, en certs infants, anar a dormir més tard simplement suposa dormir menys, perquè el rellotge els fa matinar igual. A més, amb la seguretat de tenir un dia més neguitós per no haver dormit prou a la nit.
Canvi horari
Enmig de tota aquesta voràgine horària, una de les coses que més odiem la majoria de persones que adormim a criatures, és el maleït canvi horari. És un capítol a part. La tortura que suposa, en aquestes rutines horàries tan ben definides. Dos cops a l'any, per culpa d'algun ésser poc sensat que encara manté tradicions franquistes, toca reorganitzar la vida.
L'adequació al que marquen les agulles del rellotge implica intentar posar a dormir a criatures ben despertes, o per matinar més encara de l'habitual. Un problema que només pot haver ideat (o decidit mantenir) algú sense criatures, o algú que no les ha d'adormir.
La meva petició és clara: qui estigui en contra del canvi de les agulles del rellotge, que s'encarregui d'adormir les criatures dels amics durant els 15 dies posteriors al canvi, si us plau.