REPORTATGE

Extutelats: una assignatura pendent que reclama més solucions

L'Associació Ex-Menas denuncia les deficiències en l'acompanyament als joves que abandonen els centres de la Generalitat als 18 anys malgrat que un miler de majors d'edat encara viuen a centres de menors

per Bernat Surroca , 7 de desembre de 2019 a les 19:30 |
Un jove dins l'habitació de la Fundació OTA de Lliçà de Vall. | Sergi Cámara
"Es deia Omar i entre tots l'hem matat". Així començava el comunicat que el Col·lectiu Hourria va fer amb motiu de la mort de l'Omar, un jove que havia arribat a Catalunya després d'un llarg i perillós viatge des de Guinea. No duia passaport i, després d'uns mesos en un centre d'acollida de la Generalitat, va ser expulsat perquè es va determinar que ja era major d'edat i l'administració ja no tenia perquè fer-se'n càrrec amb la mateixa intensitat.

L'Omar, denuncia el col·lectiu, va ser expulsat del centre on vivia i del sistema que n'havia de tenir cura, no només amb un sostre i menjar, sinó també emocionalment. A principis de novembre es va suïcidar llançant-se d'un pont entre Montbui i Igualada.


El seu cas reobre el debat de la situació dels joves extutelats per la Generalitat. Molts d’aquests joves arriben a Catalunya en edats molt properes als 18 anys i sovint ho fan sense documentació. Si hi ha dubtes sobre els anys que tenen, la Fiscalia pot demanar una prova per determinar-ne l'edat, un mètode molt criticat per la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) de la Generalitat per la seva poca precisió.

En el cas de l’Omar, la prova va concloure que ja era major d’edat i que havia de marxar del centre d’acollida, que en va fer un acompanyament per facilitar-ne la sortida. Fora del centre vivia amb una família, però no es va comprendre la motxilla que el jove duia a l’esquena després d’un viatge fins a Europa a la recerca d’un futur millor. 


Ho denuncien l'Iman i l'Aouatif, membres de l'Associació Ex-Menas, que expliquen en declaracions a NacióDigital que l'acompanyament que es fa als nois que abandonen els centres de la DGAIA quan arriben als 18 anys és clarament deficient malgrat les mesures que ha pres l'Administració, que afirma que un miler de majors d'edat encara viuen en centres de menors mentre se'ls fa l'acompanyament. Els Ex-Menas, però, critiquen que a partir d'aquesta edat l'Administració "s'aparta" i la feina d'acompanyar, atendre i ajudar els joves recau principalment en les associacions i la gent que treballa amb les persones que viuen al carrer. "Els joves, quan surten al carrer, estan perduts, s'han quedat sense referents, sovint no coneixen l'idioma i emocionalment estan destrossats. També cal empatia, un acompanyament psicològic", destaca l'Iman.


Els papers, la principal necessitat

Una dels elements clau, i també un dels més complicats, per ajudar els joves a tirar endavant són els papers, tant el permís de residència com el permís de treball. Des dels centres de la DGAIA s’intenta aconseguir els papers pels joves però, com denuncia Ex-Menas, és una documentació que expira al cap d'un any i, a més, no s’explica bé als nois com renovar-la ells mateixos un cop siguin fora de la tutela de l'Administració. Això fa que, sovint, aquestes persones es trobin sense papers tan bon punt surten dels centres, i sense possibilitats d'aconseguir-los perquè molts d'ells no dominen l'idioma ni saben com fer aquests tràmits administratius. 

Tant l'Iman com l'Aouatif ressalten que el moment que surten del centre és molt important. "Comencen el seu camí i s'han de buscar la vida, i si no saben com renovar-se els papers es troben tirats al carrer", diuen. Una solució? Mantenir el contacte amb ells, més enllà dels programes que ja hi ha. "La DGAIA diu que ja són adults perquè tenen 18 anys. D'acord, però estan sols, no tenen família ni permís per treballar ni de residència. Com poden sobreviure?", lamenta l'Iman. Expulsats del sistema, sense cap xarxa de suport i sense referents, aquest joves afronten quan surten dels centres situacions molts complexes, sovint dormint al carrer sense saber on anar. 

"Això no passaria mai amb un jove nascut a Catalunya. Tota la societat diria que no pot ser. Per què no es diu el mateix amb els menors migrants? És racisme", denuncia l'Associació Ex-Menas

"Un cas habitual és la gent que agafa aquests nanos per treballar en negre. No poden treballar perquè no tenen papers i no poden treballar en negre perquè és il·legal. Si surten dels centres sense permisos, els estàs enviant a treballar en negre", apunta l'Aouatif. Si els enxampen, els cau una multa que no podran pagar, o fins i tot se'ls pot enviar a la presó, com denuncien des d'Ex-Menas, que lamenten que en aquestes circumstàncies és pràcticament impossible trobar algú que els doni feina.

La pressió del racisme a Catalunya

En tot plegat, les associacions que treballen amb Ex-Menas tenen un paper cabdal que, molt sovint, han de jugar suportant la pressió del racisme que també hi ha a Catalunya. L'Iman recorda que quan ella era més jove ajudava fent acompanyament als menors que arribaven del Marroc i als que ja sortien dels centres de la Generalitat. Els mostrava com fer-se la targeta sanitària, els feia de traductora, els posava en contacte amb gent que els podia ajudar o els explicava on podien dutxar-se o dormir. Ara, tant ella com l'Aouatif ho continuen fent amb l'Associació Ex-Menas. Molt sovint, aquesta ajuda l'han de fer en un context de "pur racisme" i amb advertències d'alguna gent que els recomana que no s'apropin a aquests joves. "El fet d'ajudar els nanos m'ha distanciat de molta gent", lamenta l'Iman.

Quan surten dels centres, alguns joves van a pisos d'extutelats, però d'altres no i és queden al carrer, on poden passar a mans de màfies o caure en les drogues

La qüestió dels menors no acompanyats ha fet aflorar problemes de convivència i racisme a Catalunya. Manifestacions contràries a la construcció de centres de tutela de la Generalitat en determinats municipis, alcaldes -com el cas de Rubí o Badalona- que fan gala d'haver aconseguit que no es faci una infraestructura per ajudar aquests joves a la seva localitat, o directament accions de l'extrema dreta contra els joves com al Maresme. "Hi ha molt racisme encara a la societat catalana", denuncien l'Iman i l'Aouatif.

Els afectats són majoritàriament menors d'edat, joves sense família que han arribat a Catalunya buscant un futur millor i que es troben al carrer "sense cap ajuda". La comparació és pertinent: "Això no passaria mai amb un jove nascut a Catalunya. No s'estaria ni un minut sol al carrer, tota la societat diria que no pot ser. Per què no es diu el mateix amb els menors migrants? És racisme".

Malgrat les dificultats evidents, les associacions són claus per ocupar el buit que deixa l'Administració en aquest àmbit. Es fan xerrades en centres i a les universitats, s'explica com s'ha de fer l'acompanyament i es fan acompanyaments als joves. S'ajuda als joves en la renovació de papers, als metges, se'ls informa sobre els seus drets i se'ls fan traduccions. L'Iman i l'Aouatif expliquen un cas que s'han trobat: "Als centres se'ls insta a signar documents que diuen que volen sortir-ne, però molt sovint ells no saben què vol dir això ni què estan signant. Quan fan 18 anys se'ls pregunta si volen marxar i se'ls insta a signar uns documents que tanquen el seu cas. Una de les nostres feines és anar als centres i insistir que llegeixin bé el que els presenten i que demanin traductors abans de signar res".
 

Algunes persones d'origen marroquí, entre les quals menors, a la coberta del vaixell Luz de Mar, després de ser rescatades a l'Estret. Foto: Sergi Cámara


"No volem més Omars"

Casos com el de l'Omar són molt durs i difícils d'entomar. Des de l'Associació Ex-Menas lamenten que no es va treballar bé i no es va saber entendre la història que tenia darrere, i alerten que casos com el seu "poden tornar a passar". El seu cas, a més, no és l'únic: més joves s'han suïcidat, especialment després de ser retornats al Marroc. "No es tenen en compte el risc de deportar-los, se'ls està traient la vida", alerten. Sovint, aquests casos no arriben als mitjans. Ara com ara, l'entitat té comptabilitats entre 40 i 50 joves que compleixen els 18 anys i estan a punt de sortir dels centres. Alguns d'ells van a pisos d'extutelats, però d'altres no i és queden al carrer, on poden passar a mans de màfies o caure en el consum de drogues.

Què és pot fer davant d'aquesta situació? Sembla clar que calen més centres d'atenció i tutela als joves, però també espais on puguin anar quan ja són majors d'edat per rebre acompanyament fins que tingui els permisos de residència i de treball en regla. "Cal que es faciliti la documentació i els permisos als nanos, perquè són gent que venen aquí a buscar-se la vida per ajudar les seves famílies", ressalta l'Aouatif. És clau, doncs, millorar les infraestructures, educar més i millor la societat en relació als menors no acompanyats i als joves extutelats, visibilitzar la situació i no criminalitzar les persones estrangeres. Des de l'Associació reclamen millorar els acompanyaments i assenyalen mancances en la feina de l'Administració: "La DGAIA ho pinta tot molt bé, però no saben què passa amb els joves quan surten dels centres". 
 

Dos menors acollits al pis de Càritas Barcelona surten de les seves habitacions per anar a dinar. Foto: Sergi Cámara



Què fa la DGAIA?

Quan els joves no acompanyats que arriben a Catalunya fan els 18 anys, han de marxar del centre d’acollida on resideixen. Poden haver-hi viscut uns anys o només uns mesos, perquè sovint arriben en edats molt properes als 18 anys. Quan es converteixen en majors d’edat a efectes legals, la DGAIA ja no en pot tenir la tutela. Tot i així, com expliquen fonts del departament de Treball, Afers Socials i Famílies, hi ha dues vies per poder mantenir en contacte amb aquests joves. D’una banda, pot haver-hi un allargament de la mesura assistencial. És a dir, poden haver-hi pròrrogues perquè els joves continuïn vivint durant un temps als centres mentre acaben un curs que han començat o estan pendents d’algun recurs. A dia d’avui hi ha unes mil persones en aquesta situació.

D’altra banda, la DGAIA també té l’àrea de suport al jove tutelat i extutelat, una unitat de suport als joves més enllà dels 18 anys i que s’hi poden acollir voluntàriament. Ofereix atenció i assessorament en àmbits com l'habitatge, la inserció laboral o suport jurídic amb l’objectiu que els afectats assoleixin una plena inserció social. Actualment aquesta àrea, que només existeix a Catalunya i, similar, al País Basc, atén uns 2.500 joves dels quals 1.000 van ser joves estrangers que van arribar sols al país.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació