05
de desembre
del
2019
Actualitzat
el
06
de desembre
a les
21:42h
Mai s'havia parlat tant de la llei a Espanya. El compliment de la llei, el diàleg dins de la llei, la cotilla de la Constitució i l'anomenat marc legal són expressions constants en boca dels principals dirigents del país. Com en molts estats on el compliment de les normes no ha estat mai una tendència gaire estricta, a Espanya la llei -i sobretot el codi penal- sembla aparèixer de cop com el gran element cohesionador. No importa que l'Estat sigui el primer incomplidor de compromisos i acords tancats.
En aquest 41è aniversari de l'aprovació de la Constitució espanyola, és bo recordar alguns incompliments de la legalitat vigent que van ser convenients a la raó d'Estat. Durant els inicis de la Transició, es va fer famosa una expressió: de la llei a la llei. Va ser una idea de Torcuato Fernández Miranda, polític sibil·lí com pocs, preceptor del príncep Joan Carles i un dels estrategs del salt de règim. Era una manera de dir que del franquisme a la democràcia s'hi podia passar sense infringir cap llei. Però el cert és que l'Estat va forçar la legalitat a la seva conveniència. Aquests casos ho exemplifiquen.
- La llei per a la reforma política, una contradicció insalvable
Si hi ha un procés polític que mostra totes les paradoxes de les quals és capaç la política espanyola, aquest és el que va servir per elaborar la llei per a la reforma política. És un cas d'enginyeria legislativa sense precedents. Clau de volta de la Transició del franquisme a la democràcia, la llei va ser el projecte elaborat pel govern d'Adolfo Suárez sota la inspiració de Fernández Miranda. Com canviar una estructura com la del règim franquista? De la llei a la llei? Més aviat per un exercici de voluntat política que va requerir una suma de truculències.
La primera enganyifa treia el cap en el nom. La llei era "per a la reforma política", la qual cosa ja indicava que el que venia no era una reforma "del" règim, sinó per erigir-ne un de nou. Altra cosa és que es mantinguessin moltes de les estructures de poder del franquisme. Però la llei va saltar-se totes les normes. El text establia la potestat d'anar a unes eleccions democràtiques. La llei es proclamava com a "fonamental" per equiparar-se a les anomenades lleis fonamentals del règim, que eren la constitució del franquisme.
Suárez va decidir que el text de la llei no portés preàmbul. Com que la norma havia de ser votada per les Corts franquistes, que d'aquesta manera se suïcidaven políticament, era millor no explicitar res en un preàmbul massa ideològic. Tampoc hi havia disposicions derogatòries, cosa inaudita en un text d'aquest tipus. La llei enterrava totes les normes fonamentals del règim i ho feia de manera tan clara que es va evitar proclamar-ho.
- La legalització del PCE: la Fiscalia ho afina
Va ser un dissabte a cuita-corrents, concretament el Dissabte Sant del 1977. Faltaven tot just dos mesos per a les primeres eleccions democràtiques després de la dictadura. No tothom veia clar en els centres de poder que el PCE, la gran bèstia negra del franquisme, pogués concórrer a les urnes. Per a un sector recalcitrant, era una línia vermella. Però Suárez va decidir franquejar-la.
El govern que encapçalava es movia enmig d'una legalitat que era continuadora del franquisme. Els mesos previs a la legalització hi va haver un pols amb el Tribunal Suprem, que es negava a facilitar-la. Finalment, la sala quarta del tribunal, després de fortes pressions governamentals, no va donar llum verda però es va declarar incompetent. Suárez va recórrer aleshores a la junta de fiscals, que va especificar que el PCE no entrava en el lúgubre article 172 del codi penal que establia el concepte d'associacions il·lícites.
Resulta curiosa alguna de les reaccions a la legalització del PCE. Manuel Fraga, líder d'Alianza Popular i fundador més tard del PP, va sortir indignat a proclamar que es tractava d'un "cop d'estat". Segons ell, la decisió del govern Suárez era també una "farsa jurídica" perquè contravenia la llei d'associacions i era "il·legal i il·legítima". El cert és que aquells dies la tensió política va ser enorme. L'exèrcit va rebre la notícia amb molta hostilitat i es va témer el pitjor.
- La Generalitat, per decret
El retorn de la Generalitat, única institució republicana que es va tornar a recuperar després de la mort de Franco, va ser una altra decisió feta completament al marge de la legalitat vigent. De fet, no només això, sinó que va ser una realitat abans de l'aprovació de la Constitució. El resultat de les eleccions del 15 de juny de 1977 van ser un triomf per la UCD de Suárez (sense majoria absoluta, però). En canvi, a Catalunya, les forces progressistes van guanyar de forma aclaparadora, amb el PSC en primer lloc i el PSUC en segona posició. El bloc que reclamava "llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia" va arrasar.
Pocs dies després, Suárez accelerava les negociacions amb Josep Tarradellas, el president a l'exili. El que poc abans semblava inversemblant va esdevenir no només convenient sinó imprescindible. Amb el reial decret 41/1977 del 29 de setembre, es reinstaurava la institució històrica d'autogovern. El mes següent, Tarradellas tornava triomfalment com a president. Entre preservar una legalitat que s'esquerdava i afrontar un problema de primera magnitud, s'havia imposat la segona opció, senyal del talent i el sentit comú dels principals actors polítics.
En aquest 41è aniversari de l'aprovació de la Constitució espanyola, és bo recordar alguns incompliments de la legalitat vigent que van ser convenients a la raó d'Estat. Durant els inicis de la Transició, es va fer famosa una expressió: de la llei a la llei. Va ser una idea de Torcuato Fernández Miranda, polític sibil·lí com pocs, preceptor del príncep Joan Carles i un dels estrategs del salt de règim. Era una manera de dir que del franquisme a la democràcia s'hi podia passar sense infringir cap llei. Però el cert és que l'Estat va forçar la legalitat a la seva conveniència. Aquests casos ho exemplifiquen.
- La llei per a la reforma política, una contradicció insalvable
Si hi ha un procés polític que mostra totes les paradoxes de les quals és capaç la política espanyola, aquest és el que va servir per elaborar la llei per a la reforma política. És un cas d'enginyeria legislativa sense precedents. Clau de volta de la Transició del franquisme a la democràcia, la llei va ser el projecte elaborat pel govern d'Adolfo Suárez sota la inspiració de Fernández Miranda. Com canviar una estructura com la del règim franquista? De la llei a la llei? Més aviat per un exercici de voluntat política que va requerir una suma de truculències.
Com canviar una estructura com la del règim franquista? De la llei a la llei? Més aviat per un exercici de voluntat política que va requerir una suma de truculències
La primera enganyifa treia el cap en el nom. La llei era "per a la reforma política", la qual cosa ja indicava que el que venia no era una reforma "del" règim, sinó per erigir-ne un de nou. Altra cosa és que es mantinguessin moltes de les estructures de poder del franquisme. Però la llei va saltar-se totes les normes. El text establia la potestat d'anar a unes eleccions democràtiques. La llei es proclamava com a "fonamental" per equiparar-se a les anomenades lleis fonamentals del règim, que eren la constitució del franquisme.
Suárez va decidir que el text de la llei no portés preàmbul. Com que la norma havia de ser votada per les Corts franquistes, que d'aquesta manera se suïcidaven políticament, era millor no explicitar res en un preàmbul massa ideològic. Tampoc hi havia disposicions derogatòries, cosa inaudita en un text d'aquest tipus. La llei enterrava totes les normes fonamentals del règim i ho feia de manera tan clara que es va evitar proclamar-ho.
- La legalització del PCE: la Fiscalia ho afina
Va ser un dissabte a cuita-corrents, concretament el Dissabte Sant del 1977. Faltaven tot just dos mesos per a les primeres eleccions democràtiques després de la dictadura. No tothom veia clar en els centres de poder que el PCE, la gran bèstia negra del franquisme, pogués concórrer a les urnes. Per a un sector recalcitrant, era una línia vermella. Però Suárez va decidir franquejar-la.
El govern que encapçalava es movia enmig d'una legalitat que era continuadora del franquisme. Els mesos previs a la legalització hi va haver un pols amb el Tribunal Suprem, que es negava a facilitar-la. Finalment, la sala quarta del tribunal, després de fortes pressions governamentals, no va donar llum verda però es va declarar incompetent. Suárez va recórrer aleshores a la junta de fiscals, que va especificar que el PCE no entrava en el lúgubre article 172 del codi penal que establia el concepte d'associacions il·lícites.
Fraga va comparar la legalització del PCE amb un cop d'estat i va qualificar de "farsa jurídica" la fórmula elaborada per Suárez
Resulta curiosa alguna de les reaccions a la legalització del PCE. Manuel Fraga, líder d'Alianza Popular i fundador més tard del PP, va sortir indignat a proclamar que es tractava d'un "cop d'estat". Segons ell, la decisió del govern Suárez era també una "farsa jurídica" perquè contravenia la llei d'associacions i era "il·legal i il·legítima". El cert és que aquells dies la tensió política va ser enorme. L'exèrcit va rebre la notícia amb molta hostilitat i es va témer el pitjor.
- La Generalitat, per decret
El retorn de la Generalitat, única institució republicana que es va tornar a recuperar després de la mort de Franco, va ser una altra decisió feta completament al marge de la legalitat vigent. De fet, no només això, sinó que va ser una realitat abans de l'aprovació de la Constitució. El resultat de les eleccions del 15 de juny de 1977 van ser un triomf per la UCD de Suárez (sense majoria absoluta, però). En canvi, a Catalunya, les forces progressistes van guanyar de forma aclaparadora, amb el PSC en primer lloc i el PSUC en segona posició. El bloc que reclamava "llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia" va arrasar.
El retorn de la Generalitat, única institució republicana que es va tornar a recuperar després de la mort de Franco, va ser una altra decisió feta completament al marge de la legalitat vigent
Pocs dies després, Suárez accelerava les negociacions amb Josep Tarradellas, el president a l'exili. El que poc abans semblava inversemblant va esdevenir no només convenient sinó imprescindible. Amb el reial decret 41/1977 del 29 de setembre, es reinstaurava la institució històrica d'autogovern. El mes següent, Tarradellas tornava triomfalment com a president. Entre preservar una legalitat que s'esquerdava i afrontar un problema de primera magnitud, s'havia imposat la segona opció, senyal del talent i el sentit comú dels principals actors polítics.