03
de desembre
del
2019
Actualitzat
a les
22:17h
"Audaç, vident, ànima dreta/feina neta en un país que renaixia". El poema que Pere Quart va dedicar a Pompeu Fabra en el centenari del seu naixement, el 1968, ha ressonat de nou -amb la veu de Mercè Arànega- a un Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona que ha estat testimoni d'un acte de reparació històrica. El consistori li ha lliurat avui la Medalla de la Ciutat, el guardó que li va concedir el 24 de febrer del 1938 i que les vicissituds del moment no van permetre donar-li.
L'Ajuntament va voler premiar aquell terrible 1938 al lingüista que va ordenar la llengua catalana. Va ser una decisió unànime del ple per a "un dels forjadors dels nostre idioma literari i les seves activitats al camp del món científic de Catalunya". El país es debatia en una guerra civil cruenta que l'estava devastant i que poc més d'un any després s'enduria la República, l'autonomia i les llibertats.
A Fabra, com al gruix del món de la cultura, el destí li tenia preparada la pitjor jugada: un llarg exili i la mort lluny de casa. Avui, però, s'ha fet evident que les reparacions històriques existeixen. Ha estat un dels seus néts, Peio Rahola, qui ha recollit la distinció, en un acte solemne que l'alcaldessa Ada Colau no ha pogut presidir per malaltia. Ha estat el tinent d'alcalde Jaume Collboni qui l'ha presidit i qui l'ha definit com "un acte de justícia i de reparació històrica".
Peio Rahola ha lliurat el guardó al president de l'IEC, Joandomènec Ros, que ha clos l'acte. Ros ha recordat que Fabra va morir a l'exili, i ha tingut paraules emocionades per a "aquells catalans que avui pateixen també la presó i l'exili".
Va ser l'estudiós Jordi Mir, qui ha tingut cura de les obres completes del mestre, qui va descobrir en l'arxiu municipal la notícia de la distinció. El periodista Joaquim Maria Puyal ho va fer públic l'abril passat quan ell mateix recollia la Medalla d'Or al Mèrit Esportiu a la Casa Gran. Aleshores, l'alcaldessa es va comprometre a lliurar el guardó. Avui, Mir ha llegit l'acta del consistori d'aquell febrer de 1938.
Teresa Cabré: "Una obra que no ha perdut vigència"
La presidenta de la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), Maria Teresa Cabré, ha estat l'encarregada de fer l'elogi de Fabra. Cabré dirigeix precisament la secció que Fabra va fundar, com una institució que va ser determinant dins de la seva tasca de normalització de la llengua, en la qual destaquen obres com la Gramática de la lengua catalana (escrita encara en llengua castellana, el 1912); després vindrien les Normes ortogràfiques (1913), el Diccionari ortogràfic (1917), la Gramàtica catalana (1918) i el Diccionari general de la llengua catalana (1931).
Cabré ha perfilat la significació de l'obra de Fabra, que el mestre filòleg va resumir en una frase que sempre el va guiar: "Cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança". Ha destacat la voluntat de modernitzar una llengua, depurar-la de castellanismes, però amb unes normes simples i l'afany de preservar la llengua viva del poble. Ha assegurat que Fabra "ha estat un dels pocs personatges de la nostra història que no ha perdut vigència".
Molta cultura, pocs polítics
Al Saló de Cent hi eren molts altres representants de la societat civil, com el lingüista Màrius Serra, l'historiador Borja de Riquer o el poeta Carles Duarte. Però molt pocs dirigents del món polític. Tampoc del consistori, tot i que l'acte de lliurament va ser aprovat per tots els grups municipals l'abril passat.
Catalanista i republicà
Fabra va fer una obra cabdal de recuperació de la llengua. Fou un dels experts triats per Enric Prat de la Riba per engegar la tasca de reconstrucció cultural duta a terme per la Mancomunitat sense mirar adscripcions ideològiques. Fabra, com molts altres que van col·laborar amb Prat, ni pertanyia a la Lliga Regionalista ni n'era proper.
Va ser molt més que un filòleg. Catalanista d'idees republicanes, compromès amb les institucions pròpies (primer, la Mancomunitat, després la Generalitat), va ser també un impulsor d'altres iniciatives culturals, tant en l'esport com en l'anomenat excursionisme científic (soci destacat del Centre Excursionista de Catalunya i president d'una sorprenent Associació Lawn Tennis, precedent de la Federació Catalana del Tennis).
L'Ajuntament va voler premiar aquell terrible 1938 al lingüista que va ordenar la llengua catalana. Va ser una decisió unànime del ple per a "un dels forjadors dels nostre idioma literari i les seves activitats al camp del món científic de Catalunya". El país es debatia en una guerra civil cruenta que l'estava devastant i que poc més d'un any després s'enduria la República, l'autonomia i les llibertats.
A Fabra, com al gruix del món de la cultura, el destí li tenia preparada la pitjor jugada: un llarg exili i la mort lluny de casa. Avui, però, s'ha fet evident que les reparacions històriques existeixen. Ha estat un dels seus néts, Peio Rahola, qui ha recollit la distinció, en un acte solemne que l'alcaldessa Ada Colau no ha pogut presidir per malaltia. Ha estat el tinent d'alcalde Jaume Collboni qui l'ha presidit i qui l'ha definit com "un acte de justícia i de reparació històrica".
Peio Rahola ha lliurat el guardó al president de l'IEC, Joandomènec Ros, que ha clos l'acte. Ros ha recordat que Fabra va morir a l'exili, i ha tingut paraules emocionades per a "aquells catalans que avui pateixen també la presó i l'exili".
El president de l'IEC, Joandomènec Ros, diu en l'acte que Fabra va morir a l'exili i recorda "els catalans que avui també pateixen exili"
Va ser l'estudiós Jordi Mir, qui ha tingut cura de les obres completes del mestre, qui va descobrir en l'arxiu municipal la notícia de la distinció. El periodista Joaquim Maria Puyal ho va fer públic l'abril passat quan ell mateix recollia la Medalla d'Or al Mèrit Esportiu a la Casa Gran. Aleshores, l'alcaldessa es va comprometre a lliurar el guardó. Avui, Mir ha llegit l'acta del consistori d'aquell febrer de 1938.
Teresa Cabré: "Una obra que no ha perdut vigència"
La presidenta de la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), Maria Teresa Cabré, ha estat l'encarregada de fer l'elogi de Fabra. Cabré dirigeix precisament la secció que Fabra va fundar, com una institució que va ser determinant dins de la seva tasca de normalització de la llengua, en la qual destaquen obres com la Gramática de la lengua catalana (escrita encara en llengua castellana, el 1912); després vindrien les Normes ortogràfiques (1913), el Diccionari ortogràfic (1917), la Gramàtica catalana (1918) i el Diccionari general de la llengua catalana (1931).
Cabré ha perfilat la significació de l'obra de Fabra, que el mestre filòleg va resumir en una frase que sempre el va guiar: "Cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança". Ha destacat la voluntat de modernitzar una llengua, depurar-la de castellanismes, però amb unes normes simples i l'afany de preservar la llengua viva del poble. Ha assegurat que Fabra "ha estat un dels pocs personatges de la nostra història que no ha perdut vigència".
Molta cultura, pocs polítics
Teresa Cabré, de la secció filològica, cita el mestre que demanava "no abandonar mai la tasca ni l'esperança"
Al Saló de Cent hi eren molts altres representants de la societat civil, com el lingüista Màrius Serra, l'historiador Borja de Riquer o el poeta Carles Duarte. Però molt pocs dirigents del món polític. Tampoc del consistori, tot i que l'acte de lliurament va ser aprovat per tots els grups municipals l'abril passat.
Catalanista i republicà
Fabra va fer una obra cabdal de recuperació de la llengua. Fou un dels experts triats per Enric Prat de la Riba per engegar la tasca de reconstrucció cultural duta a terme per la Mancomunitat sense mirar adscripcions ideològiques. Fabra, com molts altres que van col·laborar amb Prat, ni pertanyia a la Lliga Regionalista ni n'era proper.
Va ser molt més que un filòleg. Catalanista d'idees republicanes, compromès amb les institucions pròpies (primer, la Mancomunitat, després la Generalitat), va ser també un impulsor d'altres iniciatives culturals, tant en l'esport com en l'anomenat excursionisme científic (soci destacat del Centre Excursionista de Catalunya i president d'una sorprenent Associació Lawn Tennis, precedent de la Federació Catalana del Tennis).