30
de novembre
del
2019
Actualitzat
a les
9:47h
La setmana ha estat complicada Tribunal Constitucional (TC). Després de cinc anys d'unitat d'acció amb Catalunya, l'alt tribunal ha fet evidents les seves discrepàncies per primer cop des de la consulta del 9-N, en aquest cas amb un recurs d'empara d'Oriol Junqueras contra la presó preventiva dictada primer per Carmen Lamela i mantinguda després per Pablo Llarena i Manuel Marchena. El ple ha avalat l'empresonament del líder d'ERC, però tres magistrats, entre ells el progressista Juan Antonio Xiol Ríos, han fet vots discrepants. El trencament de la unanimitat obre una nova etapa a l'alt tribunal i dona arguments a les defenses dels líders del procés de cara a futurs recursos al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH).
Fins ara, el TC havia tancat files en relació al cas català. La fractura d'ara trenca amb una unanimitat històrica forjada el 2014, quan el Parlament començava a caminar cap a la consulta del 9-N en un camí que acabaria, tres anys més tard, amb la declaració d'independència del 27-O i amb el judici del Tribunal Suprem. L'instigador d'aquella unanimitat va ser Francisco Pérez de los Cobos, expresident de l'organisme, exmilitant del PP i germà del tinent-coronel de la Guàrdia Civil que va comandar els cossos policials durant el referèndum. Els magistrats han mantingut amb diligència la manca de fissures durant l'etapa més intensa del procés sobiranista.
Alguns dels casos que ha hagut de veure el Constitucional i que ha resolt per unanimitat han estat la llei catalana de consultes, el febrer de 2015; les lleis de desconnexió, el setembre del 2017; la declaració d'independència, a l'octubre; o l'aval de l'article 155, el juliol d'aquest any. En tots aquest casos, que constituïen el nucli dur del procés sobiranista, el TC s'ha mostrat monolític, sense escletxes.
Amb el "tabú" de la unanimitat superat, s'obre una nova etapa que podria donar lloc a més sentències amb vots discrepants, especialment de cara als recursos d'empara que previsiblement presentaran els presos polítics un cop el Tribunal Suprem hagi rebutjat els recursos de nul·litat de la sentència. "La intuïció és que ara no es pot, no es vol o no es creu necessari mantenir la unanimitat, potser perquè ja no és considera que els recursos siguin sobre el nucli dur del procés", sosté Xavier Arbós, catedràtic de Dret Constitucional.
Els vots particulars, positius per al TC
En relació al procés català, els vots particulars han estat cars de veure fins ara, però estan permesos per la llei i no són una anomalia. Les sentències s'han de dictar per majoria del tribunal -sempre que la llei no digui una cosa diferent-, però els vots particulars han d'aparèixer també en la resolució. No tenen cap valor jurídic, però sí que en poden tenir de simbòlic, especialment tenint en compte els arguments que els magistrats discrepants utilitzin per refermar la seva posició.
Hi ha altres sistemes, però, que no permeten els vots particulars i obliguen que les sentències siguin per unanimitat. Arbós admet que "la unanimitat impersonal" del tribunal a l'hora de prendre una decisió dona més força en termes jurídics i formals. Sistemes com l'italià o el francès, per exemple, renuncien als vots particulars en favor de la unanimitat. Renuncien, en certa manera, a la coherència del tribunal a canvi de mostrar una imatge unitària i reforçada. Des d'aquest punt de vista, es poden criticar els vots particulars argumentant que els magistrats els fan "de cara a la galeria", per prendre posició a ulls de la societat.
D'altra banda, sistemes com l'espanyol admeten vots particulars amb normalitat. Segons Arbós, mostrar públicament les discrepàncies d'un tribunal a l'hora de dictar sentència és positiu i "realista". "La unanimitat no existeix a la societat, sempre hi ha discrepàncies jurídiques. Forçar-la no és realista i castiga la credibilitat del TC", sosté el professor. A més, els vots discrepants amplien també els arguments jurídics i permet preveure cap on pot virar el tribunal en cas de canvis de majories. Tal com argumenta Arbós, si els tres magistrat que ara són minoria, arriben algun dia a ser majoria, serà més fàcil saber cap a on aniran les coses en el si del tribunal.
Fins ara, el TC havia tancat files en relació al cas català. La fractura d'ara trenca amb una unanimitat històrica forjada el 2014, quan el Parlament començava a caminar cap a la consulta del 9-N en un camí que acabaria, tres anys més tard, amb la declaració d'independència del 27-O i amb el judici del Tribunal Suprem. L'instigador d'aquella unanimitat va ser Francisco Pérez de los Cobos, expresident de l'organisme, exmilitant del PP i germà del tinent-coronel de la Guàrdia Civil que va comandar els cossos policials durant el referèndum. Els magistrats han mantingut amb diligència la manca de fissures durant l'etapa més intensa del procés sobiranista.
Alguns dels casos que ha hagut de veure el Constitucional i que ha resolt per unanimitat han estat la llei catalana de consultes, el febrer de 2015; les lleis de desconnexió, el setembre del 2017; la declaració d'independència, a l'octubre; o l'aval de l'article 155, el juliol d'aquest any. En tots aquest casos, que constituïen el nucli dur del procés sobiranista, el TC s'ha mostrat monolític, sense escletxes.
Amb el "tabú" de la unanimitat superat, s'obre una nova etapa que podria donar lloc a més sentències amb vots discrepants, especialment de cara als recursos d'empara que previsiblement presentaran els presos polítics un cop el Tribunal Suprem hagi rebutjat els recursos de nul·litat de la sentència. "La intuïció és que ara no es pot, no es vol o no es creu necessari mantenir la unanimitat, potser perquè ja no és considera que els recursos siguin sobre el nucli dur del procés", sosté Xavier Arbós, catedràtic de Dret Constitucional.
Els vots particulars, positius per al TC
En relació al procés català, els vots particulars han estat cars de veure fins ara, però estan permesos per la llei i no són una anomalia. Les sentències s'han de dictar per majoria del tribunal -sempre que la llei no digui una cosa diferent-, però els vots particulars han d'aparèixer també en la resolució. No tenen cap valor jurídic, però sí que en poden tenir de simbòlic, especialment tenint en compte els arguments que els magistrats discrepants utilitzin per refermar la seva posició.
Hi ha altres sistemes, però, que no permeten els vots particulars i obliguen que les sentències siguin per unanimitat. Arbós admet que "la unanimitat impersonal" del tribunal a l'hora de prendre una decisió dona més força en termes jurídics i formals. Sistemes com l'italià o el francès, per exemple, renuncien als vots particulars en favor de la unanimitat. Renuncien, en certa manera, a la coherència del tribunal a canvi de mostrar una imatge unitària i reforçada. Des d'aquest punt de vista, es poden criticar els vots particulars argumentant que els magistrats els fan "de cara a la galeria", per prendre posició a ulls de la societat.
D'altra banda, sistemes com l'espanyol admeten vots particulars amb normalitat. Segons Arbós, mostrar públicament les discrepàncies d'un tribunal a l'hora de dictar sentència és positiu i "realista". "La unanimitat no existeix a la societat, sempre hi ha discrepàncies jurídiques. Forçar-la no és realista i castiga la credibilitat del TC", sosté el professor. A més, els vots discrepants amplien també els arguments jurídics i permet preveure cap on pot virar el tribunal en cas de canvis de majories. Tal com argumenta Arbós, si els tres magistrat que ara són minoria, arriben algun dia a ser majoria, serà més fàcil saber cap a on aniran les coses en el si del tribunal.