Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

Reportatge

Manel Esclusa, fotògraf de l'ombra, la penombra i les llums de la nit

Considerat un dels fotògrafs més prestigiosos d’Europa, aquest vigatà fill únic nascut el 1952, a la meitat dels anys setanta es va establir a Barcelona, una ciutat que ha retratat abastament en instantànies nocturnes i on també ha impartit –i encara ho fa- classes de fotografia. Durant tot aquest llarg període, ha alternat la seva vida a la metròpoli amb sovintejades estades a la Plana, on s’ha instal·lat

per Toni Coromina, 28 de novembre de 2019 a les 10:49 |
Manel Esclusa | Adrià Costa
El seu pare (fotògraf, melòman, pintor i inventor), a través de la fotografia li va ensenyar que la realitat i la vida mateixa es poden contemplar des de diferents angles; i que la millor foto és la que es visualitza i es grava en la memòria, sense càmera ni necessitat de revelar-la, ni treure-la a la llum. Per ell, el seu pare era ”un mag que, enmig de la foscor, projectava un raig de llum sobre un paper blanc, el banyava en uns líquids i, misteriosament, apareixia la imatge d’un paisatge o la cara d’algú. Per un nen com jo, això era com entrar dins d’un conte”.

En el transcurs de més de quatre dècades, ha realitzat una vasta obra sovint marcada per una intensa experimentació amb les llums de la nit i els jocs d’ombres, que s’ha exposat en les sales més rellevants del país i d’arreu del món. Si en els seus inicis professionals va coincidir amb l’eclosió a Barcelona del fenomen contracultural, amb el pas del temps ha canalitzat aquell esperit de rebel•lió i crítica social, col•laborant amb projectes socials, com ara la ONG Ulls del Món, que treballa per pal·liar les condicions precàries de salut visual del poble sahrauí.


                                         ----------------------------------

Ens presentem amb el fotògraf a la masia als afores de Vic on viu amb la Nani, la seva parella des de fa 40 anys. És un indret bucòlic resguardat per turons de margues, envoltat per camps i arbres esparsos i amb un rierol a prop. Conversem tranquil·lament amb en Manel al menjador de la casa, observats per la Bel·la, una tranquil·la gossa negre de raça
bover de Flandes, que la parella va adoptar quan va morir la Pampa, una entremaliada gossa d’atura catalana que els va alegrar la vida durant anys. Ara, el fotògraf només va d’en tant en tanta a fer algunes classe a Barcelona, la seva ciutat d’adopció durant quatre dècades. Abans de fer un repàs de la seva biografia, de la seva trajectòria professional i de reflexionar sobre el seu ofici, comenta que la natura li proporciona “un estat de relaxació difícil de trobar a la metròpoli. El magnetisme i l’energia tel·lúrica de la terra condicionen l’estat d’ànim i m’acosten al silenci”. 


Un arbre genealògic vigatà. De la radiotècnica a la fotografia. Jocs infantils.

Manel Esclusa i Canals va néixer en plena primavera a la Clínica de l’Aliança de Vic, el 13 d’abril de 1952. Els seus avis paterns i materns eren vigatans, igual que els seus pares, Manel i  Marina. Els avis materns havien tingut una bodega a la Rambla del Carme, encara que la Marina, que era sastressa i durant la Guerra Civil havia confeccionat uniformes militars i posteriorment vestits per botigues de roba infantil, es va criar al carrer de Gurb, fins que es va casar.


El seu pare, Manel Esclusa i Prat, que el va iniciar en l’art de la fotografia i altres disciplines, va néixer a la rambla de les Davallades, a la cantonada amb el carrer Verdaguer. De petit va estar internat a internat al col·legi del Roser, a Sant Julià de Vilatorta, i de més grandet es va dedicar a la radiotècnica.
 

Díptic: Manel Esclusa. Esquerra: 1 any i mig. Dreta, dos anys i mig. Foto: Arxiu Manel Esclusa


Poc després de la guerra va començar a jugar a escacs a través d’una ràdio amb un amic seu, cadascú a casa seva perquè a la nit no es podia sortir al carrer: “Es van fabricar dues ràdios amb una freqüència que a priori no era detectable; però un dia la policia els va sintonitzar, i com que els dos jugadors d’escacs feien servir un llenguatge críptic –‘G4 alfil’, per exemple- els agents de l’autoritat van pensar que eren espies; els van localitzar i els van detenir acusats d’espionatge. Per sort, un personatge vigatà influent va sortir en defensa dels radioaficionats i va dir a la policia que aquella gent feia proves per posar en funcionament la nova emissora de Ràdio Vic, un projecte que es va fer realitat al cap de poc”.

El seu progenitor va continuar un temps dedicant-se professionalment a reparar aparells de ràdio. Però com que també li agradava molt la música, l’any 1952 va inventar el primer orgue electromagnètic, un giny que a través del teclat podia reproduir qualsevol instrument i la veu humana, amb uns registres magnètics on cada nota quedava registrada fotogràficament a través d’un gravat a l’àcid en un rodet: “A partir d’aquí, va anar ampliant la seva dedicació a la fotografia. Mentrestant, va trobar un soci capitalista per fabricar i patentar aquell orgue. Però com que la patent no es va enregistrar correctament, una multinacional va copiar-la i va desenvolupar un sistema semblant. Llavors el pare va entrar en un litigi amb la multinacional;  però com que no tenia prou diners per lluitar, es va arruïnar, va haver de tornar els diners al soci, i per guanyar-se la vida va decidir dedicar-se a la fotografia, al domicili familiar del carrer Nou, on amb unes cortines va transformar el dormitori en un estudi. Va ser en aquella habitació on vaig tenir el primer contacte amb la fotografia”.

En Manel va fer els tots els estudis bàsics -primària i  ‘comerç’- a l’Acadèmia Maurici Izern, “una escola laica dirigida per francesos que aplicaven les directrius de l’escola francesa. No vaig anar mai amb monges ni capellans. De fet, el meu pare era més aviat escèptic i ‘poc creient’. Allà, les classes de religió eren gairebé inexistents, i només per obligació celebràvem el Mes de Maria i quatre coses puntuals. La pressió religiosa que la resta d’escoles de Vic van tenir, jo no la vaig viure; ni tampoc vaig tenir-hi cap mala experiència. En aquella escola també es parlava en català, encara que quan venia un inspector ho fèiem en castellà. Es dona la circumstància que aleshores jo anava dos cursos endavant per l’edat que tenia, però a Can Maurici no em deixaven examinar a Barcelona, a l’Acadèmia Cots, al·legant que era massa petit; així que em vaig cansar molt repetint cursos que tenia perfectament superats”.

Quan sortia de Can Maurici, “amb els companys anàvem al darrere del col·legi de Sant Miquel, on establíem guerres amb els alumnes d’allà. Una de les aficions preferides dels meus companys de colla era fabricar patinets de fusta amb coixinets. També anàvem sovint al Puig dels Jueus o al castell d’en Planes a fer guerres amb fletxes i arcs que ens fabricàvem amb barnilles de paraigües. Aquells dies, també anava moltes vegades a jugar al carrer de Gurb amb alguns amics que venien amb mi a Can Maurici; en aquest carrer, on havia nascut la mare i on posteriorment el pare va obrir una botiga de fotografia, hi celebrava les festes del Carquinyoli”.

Primeres experiències al laboratori. Espeleologia. Iniciació al surrealisme. Llibres prohibits.


En ser fill únic, quan arribava a casa, ja des dels cinc o sis anys, s’entretenia jugant tot sol o ajudava el seu pare “a fabricar reveladors fotogràfics que no es venien a les botigues. Jo pesava els productes químics verinosos amb molta cura. Al laboratori, una habitació fosca i il•luminada amb una tènue llum vermella, vaig veure per primera vegada com apareixia una imatge a la superfície d´un paper blanc i vaig pensar que el pare era un mag. Va ser un mestre que em va ensenyar un món que la majoria de nens desconeixien, un retratista d’ànimes i de paisatges. Aquells dies, tot i que jo compartia els jocs habituals amb els nens al carrer o a l’escola, era a les sessions al laboratori on gaudia de veritat”.
 

Díptic: Manel Esclusa. Esquerra, als 7 anys. Dreta, als 11 anys. Foto: Arxiu Manel Esclusa


En aquella mateixa època, quan arribava el diumenge, el seu pare el portava sovint a unes balmes prop de Tavertet o a Savassona, a veure com feien excavacions arqueològiques sota la Pedra del Sacrifici. Però les sortides que més el van marcar van ser les incursions espeleològiques a les entranyes de la terra. Les irrupcions a la cova de Sant Miquel, prop de Folgueroles, no eren fàcils per a un marrec com ell, ja que havia d’entrar dret per un forat a terra i després gatejar i arrossegar-se per un tram llarg i molt estret, amb una olor molt especial de terra humida. Quan en Manel havia de tirar endavant, no podia girar cua fins que arribava a una sala gran que li permetés iniciar la tornada”. 

Una altra cova molt freqüentada era la de les Grioteres, al costat de Sau: “Estava plena d’estalactites i d’estalagmites, unes formes fantàstiques que jo admirava extasiat. Quan el meu pare, el senyor Cassany i el senyor Clos buscaven noves galeries subterrànies, em deixaven sol amb una llanterna. Aleshores, amb el lot em dedicava a il·luminar les prodigioses formes i a projectar-ne les ombres. Feia fotos sense càmera. Amb el pas dels anys, constato que les sessions fotogràfiques al laboratori i l’obscuritat de les coves van marcar el meu futur i em van despertar la  curiositat per explorar les ombres, la llum i la foscor”.

A casa, a més d’ajudar el pare al laboratori, va aprendre a jugar sol a través de la imaginació: “No tenia cap necessitat de sortir a fora, i sempre em construïa coses. De tota manera, el pare em feia fer uns exercicis surrealistes compartits, anomenats ‘cadàvers exquisits’, que consistien a dibuixar les diverses parts d’una figura, sense veure el que l’altre havia fet, tot passant-nos mútuament el paper doblegat. En una de les variants d’aquest entreteniment creatiu, el pare començava fent un gargot mentre jo l’observava i m’imaginava alguna cosa o bé relacionava el gargot amb un objecte, i ell continuava. Era com el joc de les paraules encadenades, però a nivell visual. En realitat, totes aquestes vies artístiques eren tècniques idònies per despertar la creativitat en un nen que ja tenia l’obturador obert i els ulls desperts. L’ensenyament a l’escola, de vegades era limitat, i el pare suplia les mancances educatives”.

Un dia, en ple nacional-catolicisme, l’aleshores aprenent de fotògraf es va enfilar encuriosit en una cadira per veure què eren uns llibres folrats amb paper fotogràfic negre que el seu pare guardava a la part alta d’una prestatgeria del laboratori. El primer volum que va obrir en Manel va resultar ser Gog, un llibre de l’autor italià Giovanni Papini format per 70 relats en què el narrador descriu la trobada en un manicomi amb un suposat multimilionari (Gog), que relata les seves experiències viatgeres arreu del món, amb dures crítiques a la religió, al sistema polític i econòmic i als costums establerts de la civilització. Al llibre, la fortuna del protagonista li permet trobar-se amb Henry Ford, Gandhi, Einstein, Freud, Lenin, Edison, H. G. Wells o Ramón Gómez de la Serna, entre d’altres. Quan li vaig preguntar al pare per què aquella obra i les altres estaven mig amagades, em va dir que la majoria estaven prohibides, i em va explicar amb detall el contingut de Gog”.

En Manel també recorda que el seu progenitor guardava una col·lecció de revistes italianes, alemanyes i angleses publicades durant la Segona Guerra Mundial: “Un dia, jo estava al llit malalt de la grip, i em va mostrar unes fotos sobre la guerra del desert del nord d’Àfrica, amb les operacions dels aliats contra els feixistes italians i els nazis alemanys. Comparant les diferents imatges d’uns i altres, em va fer adonar que cada una de les revistes proclamaven, en les mateixes dates, que tots els exèrcits enfrontats sortien victoriosos en els diferents episodis, i mostraven la derrota dels respectius enemics amb imatges de tancs destrossats. I vaig entendre que les imatges fotogràfiques podien ser manipulades per una funció merament propagandística”. 

De la botiga a l’Escola Industrial. Fotos de carnet, comunions, casaments i reportatges. Música de Bach

Als tretze anys, a punt de fer-ne catorze, el pare li va demanar si volia anar a treballar amb ell de fotògraf a la botiga que havia obert al carrer de Gurb, en horari comercial, compartint aquesta tasca amb els estudis nocturns a l’Escola Industrial. Mentre rumiava l’oferta, com que li interessava l’arquitectura, es va matricular per ser delineant i durant quatre anys va estudiar aquesta matèria i va cursar l’anomenada ‘maestría industrial’.
 

Manel Esclusa. Foto: Adrià Costa


En aquella mateixa època, mentre formava part dels boy scouts, amb una colla d’amics van fundar el grup musical Els Pollancres Rítmics, on ell tocava la bateria. La banda feia  versions dels Beatles, The Who, Rolling Stones i altres grups de rock del moment. La bateria que tocava li havien deixat, però recorda que tocava amb tal ímpetu que cada dos per tres rebentava els pegats de pell de vaca de l’instrument. Fins que “li vaig demanar al pare que em comprés una bateria nova. Aleshores em va preguntar: ‘¿Què vols? La bateria o la càmera?’. M’ho vaig rumiar I vaig decidir deixar la música i dedicar-me a la fotografia”.

Finalment, en Manel va acabar simultaniejar els estudis a l’Escola Industrial amb els treballs fotogràfics a la botiga, on va començar a aprendre a fer fotos per als  carnets d’identitat, retrats, comunions i reportatges: “El primer reportatge va ser un casament. Hi vam anar tots dos; abans de marxar el pare em va donar una càmera, una Exakta Varex, i em va dir: ‘Jo aniré fent fotos, però tu també: fes-ne tantes com vulguis”. Al cap d’una estona de tirar fotos al casament, em va preguntar: ‘Què, va bé? N’has fet moltes?’. Jo li vaig dir que sí. A l’acabar la sessió, quan ja érem a l’estudi em va demanar quantes fotos havia fet. Jo li vaig dir que potser més de cinquanta. Aleshores em va preguntar: ‘Manel, un carret quantes fotos pot tirar, 36 oi?’ Llavors vaig obrir la càmera i em vaig adonar que no hi havia carret i li vaig dir que pensava que ja li havia posat ell. La seva resposta va ser contundent: ‘En aquest ofici, no et pots fiar de ningú, ni del teu pare! El primer que has de comprovar és que a la càmera hi hagi carret’. Aquesta va ser la meva primera novatada”. 
 
Dins del gènere de les fotos de carnet i dels retrats, el seu pare li va ensenyar “a retocar els negatius i a treure arrugues de la cara, com una mena de photoshop, però amb pinzells i vernissos. Teníem dues tarifes: una per fer la foto de carnet o el retrat directe, i una altra per fer-la retocada; però gairebé tothom triava la retocada. També vaig acolorir algunes fotos amb anilines, però d’aquesta feina habitualment ja se’n cuidava la mare. Després dels carnets vaig començar a fer retrats d’estudi, des de nens petits a primeres comunions, retrats de nuvis, o retrats de les xicotes que elles donaven als seus xicots abans d’anar a la mili. Després d’un període d’aprenentatge, el pare em va donar total independència per treballar al meu aire. En aquestes condicions, també vaig començar a fer fotos per catàlegs i altres encàrrecs comercials en què de vegades incloïa fotos abstractes”.

Més enllà d’aprendre els secrets de la llum, el revelats i el funcionament de càmeres,  el seu pare –que també era un bon pintor i un melòman- el va introduir en el món de la música clàssica, el jazz i tota mena de gèneres musicals: "Ell mateix es va fabricar un equip de música amb uns bafles enormes que va instal·lar al laboratori. En més d’una ocasió la gent del bar Nau, situat al davant de la botiga, havien vingut a avisar-nos que teníem la botiga plena, però nosaltres no ens n’havíem adonat perquè érem al laboratori treballant amb la música a tot volum. Recordo que molt sovint escoltàvem Bach a les fosques; i, tot i no saber solfa, ell em comentava les obres, mentre m’instruïa en el secrets dels revelats. Repassant la meva relació amb ell, em va introduir, com en un joc, en el món de la percepció visual i en el de la música, dues arts que per mi van molt unides. A través de la fotografia em va ensenyar que la realitat, i la vida mateixa, es pot contemplar des de diferents angles; i que la millor fotografia és aquella que visualitzem sense càmera i ens queda gravada a la memòria, sense necessitat de revelar-la, de  treure-la a la llum”.

Surrealisme. Fotografia creativa. A cavall entre Vic i Barcelona

A principis dels setanta, quan tenia divuit anys, en Manel començava a considerar la possibilitat d’obrir-se a nous horitzons i anar a viure a Barcelona. Aleshores creia fermament que la fotografia era un sistema de representació artística tan important com la pintura, l’escultura o la música. I immers com estava en la pintura surrealista que havia vist una i mil vegades en els llibres del seu pare, va fer les seves primeres fotografies lleugerament inspirades en aquest corrent artístic: “El pare tenia molts llibres d’art, principalment dels pintors surrealistes. A Vic, a més, jo tenia relació amb els pintors Ferran Sanz i Uribe Robert, que conreaven aquesta tendència. De fet, aquells dies jo rebia influències per tots cantons. El surrealisme em permetia aparcar el problema de la censura, deixar treballar l’inconscient i el món dels somnis, i parlar de certes coses on la interpretació era més oberta, com el nu. Aleshores, els meus paisatges predilectes eren els turons de margues de la Guixa i Santa Eugènia, on anava els caps de setmana i en alguna ocasió havia hagut de marxar per cames perquè algun pagès havia avisat la Guàrdia Civil, que considerava que aquella activitat, fotografiar el nu, era un “atentado contra la moral y las buenas costumbres’”
 

«Aus, II», 1974. Foto: Manel Esclusa©


A la meitat dels setanta, ja establert a Barcelona, mai no va deixar de mantenir els vincles amb Vic, on pujava els caps de setmana per veure la família i els amics: “Venir a la meva ciutat natal també era una necessitat (potser és cert que les arrels tiben). Aquí passaven moltes més coses concentrades que a Barcelona, i cada setmana em trobava amb quatre o cinc opcions per sortir: concerts, exposicions, obres de teatre i activitats de tota mena, que gairebé sempre aprofitava per documentar fotogràficament, especialment les obres de teatre de La Gàbia (amb Lluis Solà i Sala, Joan Anguera i Jordi Sarrate). També em relacionava, com ja he dit, amb pintors locals com Sanz Clos i Uribe Robert, o amb Josep Vernis, i amb músics com Rafael Subirachs i altres de la fornada rockera. De fet, fins l’any 1979, la plana de Vic també va ser l'escenari de la meva sèrie fotogràfica Els ulls aturats”.

Mica en mica, sense bandejar el surrealisme, va anar obrint-se a la poètica de la imatge: “Fer fotos per mi es una aventura. En una entrevista que vaig fer al pintor Eduardo Arroyo per un documental, aquest deia que li interessaven els pintors que obrien camí a cops de matxet. En el meu cas, per circumstancies de vivències personals i en el context on em trobo a cada moment, quan descobreixo una via nova, m’agrada explorar-la. Algunes d’aquestes vies continuen amb els anys, altres només han estat puntuals. Una experiència em porta a una altra de diferent. I encara que hi hagi pautes que sempre van marcant el que m’atrau i m’interessa, no hi ha una línia de continuïtat aparent. L’únic element distintiu que probablement ha conformat la meva fotografia és la nit i el paisatge urbà. És allà on porto més temps treballant. En aquest àmbit sempre descobreixo coses noves”.
Un dia va ensenyar els seus treballs a un viatjant de material fotogràfic, i com que li van agradar molt, el va posar en contacte amb Josep M. Casademont, que dirigia la galeria de la prestigiosa Sala Aixelà, editor de la revista Imagen y Sonido i una de les persones que més va potenciar la fotografia als anys setanta. “El vaig anar a veure, es va entusiasmar amb les meves fotos i em va proposar de fer una exposició. Com que jo ja tenia experiència a l’hora de positivar imatges a gran format, i atès que una de les característiques de la fotografia és que a partir del negatiu pots decidir el format final, a l’exposició hi vaig posar fotos de gran format”. 

Al cap de poc, però, es va trobar amb un obstacle seriós. Havia de fer el servei militar: “Vaig al·legar problemes de vista. I em vaig presentar amb unes ulleres més graduades del compte. Al final, després d’algunes dificultats, em van considerar inútil total i em vaig salvar de fer la mili”.

Taller d’Anselm Adams a Arlès. La contracultura

Aquells dies li van concedir una beca per estudiar fotografia; primer volia anar a Carmel (Califòrnia), a l’escola on el mític fotògraf paisatgista i ecologista nord-americà Ansel Adams donava classes; però tot plegat era massa car. Finalment, amb Koldo Chamorro, a qui també li havien concedit la beca, van anar a Arlès (França) on, casualment, el mateix Adams i una colla de fotògrafs de primera línia dirigien uns tallers de fotografia. S’hi van apuntar i s’hi van estar dos mesos. En tornar a Catalunya, en Manel, que tenia contactes amb Albert Guspi, de la galeria Spectrum, li va proposar crear una escola de fotografia, que es va concretar en el naixement del Grup Taller d’Art Fotogràfic, inspirat en la dinàmica dels tallers d’Arlès. Allà, el fotògraf vigatà es va especialitzar a donar classes de laboratori: “Per la meva experiència, era el terreny on em sentia més preparat per parlar amb una certa capacitat i coneixement”.

Paral·lelament, l’any 1974, coincidint amb l’eclosió a Barcelona del fenomen contracultural, la direcció de la revista Ajoblanco el va visitar a Vic per demanar-li una col·laboració. Veient que aquella publicació era d’inspiració llibertària, va acceptar i hi va col·laborar amb una certa assiduïtat. Al primer número, a la portada, hi apareixia la foto d’uns llavis carnosos i sensuals mossegant un all, en referència al nom de la capçalera. Després va realitzar portades i reportatges sobre l’arquitectura, l’especulació urbanística, les ràdios lliures, les drogues i el flagell de l’heroïna, les Jornades Llibertàries de Barcelona, el sexe i d’altres, fins l’any 1980: “Va ser una època que vaig viure molt intensament. Per fer els meus reportatges fotogràfics em vaig haver de moure en mons molt diferents i vaig aprofundir en la Barcelona que bullia i es movia, sobretot en el món de la música i els rock, en un període històric marcat per un cert desgovern i molta vida al carrer. Aleshores vam creure que havíem aconseguit la llibertat, encara que, passat els anys, la realitat ens ha fet tocar de peus a terra.” 
 

Esquerra: «Umbilical», sèrie Ahucs© . Al mig: Portada Ajoblanco ©. Dreta: Retrat de Manel Esclusa Foto: Manel Esclusa


Tanmateix, més enllà de Barcelona, a Vic també hi havia vida: “La gent que en aquella època feia coses a la Plana era molt enrotllada, com la colla de La Banda Puig, per exemple, que era tot un prodigi. Però per sobre de tot hi havia un element aglutinador que ens vinculava a tots: la música. Al Mugró i a Can Grapes s’escoltava la música més avançada del moment. En aquells locals t’hi trobaves les mateixes persones que anaven als concerts que es feien regularment a la comarca. La música, de fet, era l’excusa per relacionar-te. No és estrany que de Vic sortissin molts creadors i grups que, anys més tard, van convertir-se en referents de la música popular del país. Recordo que, estant a Barcelona, quan algú s’assabentava que jo era de la Plana, sempre em comentaven la potència musical de Vic, o bé deien que venien expressament a Can Grapes a escoltar les últimes novetats que programava el gran Pep Lluçà. En aquell fantàstic bar musical que s’omplia d’un públic transversal, de vegades t’hi trobaves personatges emblemàtics del moment, com Sisa, Pau Riba o el Gato Pérez, fent torrades a la llar de foc”.

Una sòlida trajectòria creativa. Reptes professionals. La nit, la foscor, les ombres i altres llums.

Després d’exposar fotografies murals a la Sala Aixelà  i presentar una mostra al Temple Romà de Vic, la trajectòria artística i professional de Manel Esclusa va continuar amb força i sense aturador fins al dia d’avui, començant per la sèrie Fang (paisatges on el protagonista era el fang en diferents estats), presentada a la Galeria Spectrum. Es dona la circumstància que el dia que s’havia d’inaugurar l’exposició on mostrava aquesta sèrie va coincidir amb el de la mort de Franco i la policia va fer tancar la galeria.

Durant prop de quaranta anys l’artista ha realitzat moltes sèries fotogràfiques (Git, Ahucs, Els ulls aturats, Sil·lepsis, Naus, Urbs de nit, Aquariana, Barcelona ciutat imaginada, Trencadís, l’Arbre, Scantac, Aiguallum, El Jardí d´Humus, L’ombra del paisatge, Societat anònima, A les tantes de la nit…), i ha presentat les seves obres en exposicions individuals i col·lectives arreu de Catalunya, l’Estat espanyol i en molts països. També ha publicat diversos volums, ha realitzat cobertes de llibres i s’ha dedicat a la fotografia aplicada (moda, arquitectura, publicitat i viatges).

En el vessant docent, a banda de ser professor del Grup Taller d’Art Fotogràfic de la Galeria Spectrum, ha donat classes al Centre Internacional de Fotografia de Barcelona, a l’Institut del Teatre, a l’escola de fotografia Nikon, al Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i Ciències de Catalunya, i a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya, entre d'altres. El centre en què ha estat més temps de professor és l’Escola de Disseny EINA, on avui continua donant classes.

Tant a nivell de l’obra artística personal com de la professional per encàrrec, dues activitats que per ell van paral·leles, diu que mai no li ha fet por “ficar-me en projectes desconeguts, encara que a priori hagués pensat que mai m’hi dedicaria, com en el cas, per exemple, de la moda, l’arquitectura, el vídeo o la publicitat. Al principi, per mi tot això era nou: propostes que m’arribaven que vaig acceptar perquè sempre m’han  atret el repte i el risc. Sempre he procurat sortir-me’n i crec que la major part de les vegades me n’he sortit. Quan treballava a l’estudi del pare fèiem fotos de carnet, fotografia industrial, mural, ampliacions de gran format, tractament de fotografies d’aficionat, retrats, paisatge... Ho tocàvem tot. Això em va formar com per no tancar-me en una sola direcció. Sempre que tinc la possibilitat de descobrir nous camins per ampliar l’experiència fotogràfica, ho aprofito per poder conèixer i per descobrir el context: ‘Quin món és aquest on m’estic ficant? Quines persones hi han al voltant de tot això? Com és aquesta gent?’”.
 

«Iot», sèrie Sil·lepsis, 1979. Foto: Manel Esclusa©


Un dels principals inconvenients a l’hora d’analitzar la trajectòria d’un artista són les definicions i les etiquetes al voltant de la seva obra. Si, tal com s’ha dit, les seves primeres fotos es podrien considerar properes al surrealisme, per Esclusa, “etiquetar és limitar". De tota manera, si hi ha un ingredient manifest a la major part del seu treball, és la incursió en la poètica de la nit, de les ombres i de la foscor. Si en el sistema fotogràfic argèntic anomenem negatiu a la pel·lícula de la qual se n’extreuen còpies en positiu, els negatius de la nit o de la foscor es converteixen en presència positiva. Aquest joc dialèctic, que sovint compara amb un eclipsi, li serveix al fotògraf, situat a la frontera entre els dos pols, per donar vida a “les llums que l’ombra ha submergit”.

Silencis latents. Constel·lacions lumíniques al cervell

Arran de la fotografia que va captar d’un eclipsi solar amb una Polaroid, en un escrit publicat en el magnífic llibre Silencis Latents (Centre d’Art Santa Mònica, 2002),  l’artista vigatà resumeix i defineix la seva filosofia fotogràfica: “Comença a enfosquir; l’eclipsi entra en fase. Acciono el disparador unes quantes vegades i la càmera, brunzint mecànicament, escup imatges nonades (...). L’eclipsi estableix una trobada entre el Sol i la Lluna, el dia i la nit, la llum i l’obscuritat que s’entrellacen per fer-se un sol cos. Com en el procés fotogràfic, s’estableix una relació de forces en equilibri inestable que, en la seva dualitat, es complementa i es fan fotografia. L’ombra és generada per la llum i per la seva absència. Absència que ens inicia en el descobriment de la llum, constructora i destructora. Allò que revela, vela. En la dimensió obscura m’aventuro a explorar i a descobrir l’intangible del món tangible, als territoris de la nit m’endinso sencer per imaginar una constel·lació personal on parlen la suma de les fragmentacions visuals amb els seus ritmes. Els instants de nit tenen altres temps i silencis on s’engendren imatges latents a l’espai dels sons”.

L’artista, que practica una fotografia lenta, sense presses ni precipitacions, creu en la seva recerca que la càmera “és un mèdium que em permet establir una relació amb la realitat, a través de la representació fotogràfica; i al mateix temps aquesta modifica la percepció de la realitat. Una relació on tinc la sensació que la cosa fotografiada m’aporta tant com jo aporto a la cosa fotografiada. Un mètode de coneixement d’un mateix i del món. La imatge fotogràfica, creadora de biografia, que és el reflex de la pròpia vida, demana que la fem i l’observem amb lentitud, amb pauses, per revelar-nos el que desitgem comprendre. Els silencis latents”.

A l’hora de conrear el seu art, Esclusa està interessat en investigar i reflexionar sobre “els conceptes temps i espai en la fotografia gestual. El gest o moviment que li dono a la càmera: el moviment dels propis objectes (o les dues accions a la vegada); i com queden impressionats en la imatge. Però per captar aquests moviments són necessàries llargues exposicions. Això significa una manera de dilatar el temps”.

Per ell, un altre camp d’investigació és la seqüència fotogràfica. Tant si és tracta d’un tema narratiu o conceptual, el fotògraf empra diferents imatges per palesar la relació que s’estableix entre les seqüències per tal que aquestes acabin de consolidar allò que vol dir. Es el cas dels treballs Correspondències, uns diàlegs visuals per correu electrònic que ha mantingut amb els fotògrafs, i també amb el poeta Víctor Sunyol, que va ser l’inici de les altres ‘Correspondències’. En el cas de Víctor Sunyol, un dels poetes amb qui més ha col·laborat, explica que “tots dos sovint ens hem il·lustrat mútuament en un viatge d’anada i tornada, hem intercalat poesia i fotografies des de les respectives interpretacions de cada un. La poesia de Sunyol m’agrada perquè és molt oberta i també em genera molts dubtes, moltes preguntes sobre la relació de la paraula i la imatge. I això és molt enriquidor. Sense tancar-me en cap poeta, m’agrada Joan Brossa, amb qui vaig treballar personalment”.
 

Díptic: Sèrie Scantax. 1995-2000. Esquerra: «Barram II». Dreta: «Retrat de paisatge interior II». Foto: Manel Esclusa©


La fotografia també es pot fer amb altres instruments que no siguin càmeres. Així, entre 1995 i el 2000, va realitzar una sèrie d’obres emmarcades sota l’epígraf Scantac, servint-se d’un T.A.C. (Tomografia Axial Computeritzada). Amb aquest aparell, que la ciència mèdica utilitza per fer diagnòstics a través de la captura d’imatges de l’interior del cos, l’artista va fotografiar “els paisatges de l’ànima humana i les constel·lacions lumíniques que tots tenim a l'interior del crani. No hi ha frontera entre el macrocosmos i el microcosmos. Tant és un telescopi com un microscopi. L'important és veure, entendre l'alquímia de la vida, tant si es mira cap a fora com si es mira cap a dins”. Si una càmera fotogràfica permet captar coses que de manera natural no podríem veure o apreciar en la seva totalitat, amb l’escàner, Esclusa va anar més enllà per mostrar coses impossibles de veure amb els ulls o amb una càmera. I també una reflexió sobre els límits del autoretrat.

Encara que pugui semblar que en el procés fotogràfic tot és previsible i controlat, i que l’artista té clar què vol fer, “mai no es pot descartar la intervenció de l’atzar, que moltes vegades enriqueix allò que volies fer, que t’aporta coses que no tenies presents o que no t’esperaves. És una idea amb la qual m’agrada jugar. És el cas de la sèrie El Jardí d´Humus. Per accident, se’m va inundar l’estudi i l’aigua va destruir milers de negatius; mentre treballava per recuperar els que no havien quedat afectats, vaig descobrir unes diapositives en color on l’aigua, la temperatura i la humitat havien alterat l’emulsió. Els colorants i els pigments s’havien anat barrejant amb fongs i amb cristal·litzacions. El cas és que  l´accident em va proposar un nou camí: vaig donar la volta a la situació i em vaig posar a investigar la manera de trobar un mètode científic per reproduir les mateixes condicions, però sota el meu control. Així, un esdeveniment negatiu es va convertir en una porta oberta a la creació poètica”.

La fotografia, un llenguatge obert. La quadratura del cercle

Un dels avantatges de l’art de la fotografia és la capacitat de propiciar una lectura oberta a diverses interpretacions, que per Esclusa “poden variar segons qui mira la foto. El factor sorpresa fa que una persona pot interpretar una cosa que has fet en un cert sentit i que ella n’hi troba un altre. Això enriqueix la fotografia. Les interpretacions sempre estan donades a partir d’un coneixement cultural que cadascú pot tenir i que pot  propiciar una altra lectura”.

Tot i que sovint s’ha associat els fotògrafs amb la figura del voyeur, diu que aquest no és el seu cas: “Jo no em miro les coses des d’una perspectiva llunyana i passiva. El fotògraf mira, sent, actua i s’hi implica. M’agrada treballar la fotografia nocturna on predomina la ciutat; jo la retrato com la percebo, en unes condicions concretes: de nit i amb llum artificial, amb coses que sobresurten i altres que queden amagades; el paisatge va canviant la percepció de les coses. És quan emergeix el misteri. En l’espeleologia passa el mateix que en un espai urbà: no saps mai què hi pots trobar, en una raconada. En aquest context, la càmera es una prolongació de l’ull, una pròtesi, un mecanisme extern que el fotògraf incorpora al seu cos; de fet, un dia portarem la càmera incorporada a l’ull. No falta gaire per arribar-hi”.
 

«Jardí de l’Humus VI», 1994-2006. Foto: Manel Esclusa©


A l’hora d’assenyalar les seves fonts d’inspiració, considera que “qualsevol cosa et pot obrir una via per fer-te-la teva: la pintura, l’arquitectura, la lectura d’un diari, d´un llibre, el cinema, la poesia... Una frase et pot obrir i connectar amb una altra cosa que tu interpretes visualment. La font també pot ser una altra fotografia, perquè una foto pot ser la suma d’imatges que has anat veient. Incorpores coses i les barreges. La tecnologia actual, com internet, també et pot proporcionar una informació de coses que s’han fet; abans només teníem llibres i revistes; però avui hi ha la possibilitat de navegar pel ciberespai cercant imatges determinades. A mi, per exemple, m´interessa tot el que s’ha fet de fotografia nocturna, un tema que abans no era tan conegut. Es poden veure imatges dels museus o arxius de fotògrafs desconeguts. I t’adones que, de fotografia nocturna, se n’ha fet molta. Allò que tu has estat treballant pensant que aportaves alguna cosa especial, t’adones que no és pas una exclusiva teva, perquè hi ha fotògrafs que des de gairebé l´inici de la fotografia ja ho havien fet. La sincronia d’idees deixa clar que no ets únic. Ben mirat, al mateix moment que fas una foto, una altra persona a l’altra banda del mon pot estar fent el mateix que tu”.

Blanc i negre o color. Càmeres digitals, mòbils i tauletes: la massificació de la fotografia

Avui, en Manel acostuma a fer la seva feina amb càmeres digitals. “L’important és treballar en funció del resultat que vols. Puc treballar amb una càmera de gran format, una de digital o fins i tot amb una de llauna amb els mínims mecanismes”. I davant la possibilitat de fer fotografia en color o en blanc i negre, en principi prefereix la segona opció, sense rebutjar la primera: “El blanc i negre és més abstracte, encara que sempre decideixo en funció del tema. Abans, en el procés argèntic, la interpretació d’un negatiu a través d’un còpia en blanc i negre permetia tenir més domini tècnic de tota la imatge (el contrast, la densitat i la gamma de grisos) que no pas el color. El color, en canvi, en el seu procés tècnic tenia moltes limitacions”. 

Esclusa entén que la fotografia digital propicia que el blanc i negre es pugui controlar “encara amb més precisió, igual que el color. Es pot canviar i alterar el cromatisme i treure saturació; o fer que un color ressalti més que un altre. És per això, per aquest procés, que la fotografia digital és tan atractiva. De tota manera, penso que el blanc i negre distreu menys, va més al gra i estableix una relació de l’espectador amb la imatge d’una manera més directa, perquè prioritza més els elements i les formes que composen la imatge que no pas el color”.

En un temps que tothom té càmeres i cada dia es fan milions de fotos, creu que “molts fotògrafs joves fan treballs extraordinaris, principalment reportatges amb compromís social, ja sigui en solitari o col·lectivament. La qüestió és que aquesta feina arribi a la societat. També crec que les escoles haurien d’ensenyar el llenguatge fotogràfic. Per això són de lamentar les dràstiques retallades en ensenyament. Cada vegada es dona més importància a educar per fer diners i no a formar en Humanitats. La fotografia continua essent menystinguda pels manaies culturals”. 

Referint-se al domini exagerat de la tècnica en contraposició a l’absència d’idees, creu que “la tècnica és bona per aproximar-te a allò que vols fer; però mai no pot suplir les mancances creatives, perquè els resultats poden ser discutibles. La tècnica mai ha de ser una barrera que impedeixi anar més enllà. L’actual massificació de les càmeres i els telèfons mòbils comporta que es facin fotos a la babalà. En aquest context, la tècnica permet enfrontar-se a la idea que el fotògraf té al cap”.
 

Esquerra, «Barcelona, ciutat imaginada», 1988. Dreta: «Eclipsi», 2001. Foto: Manel Esclusa©


En Manel gairebé no fa mai fotografies amb un telèfon o amb una tableta: “Com a màxim, de vegades utilitzo el mòbil com aquell que fa un esbós o un apunt en una llibreta. També pot passar que en un moment determinat no porti la càmera; però gairebé sempre la porto al damunt. Qualsevol tecnologia em sembla bé: totes poden obrir un camí nou per fer altres tipus de imatges. Potser seran els temes de sempre, però des d’una altra perspectiva”.

En una època marcada per l’abundància generalitzada de tot, diu que “avui tothom tira fotos i tothom escriu. Mai no s’havien fet tantes fotos i tants vídeos, ni s’havien escrit tantes paraules cada dia, ni fet tanta música. Però no per molt escriure no tothom és poeta o escriptor, ni tothom que agafa una guitarra és músic. Sovint, les fotos es queden emmagatzemades al telèfon, i quan aquest mor, les imatges deixen d’existir. Al no haver-hi el costum de guardar les fotos en un suport físic, la memòria visual  desapareix. Quan es fan fotos s’ha de tenir clar què vols fer i procurar no fer-ne moltes. I si en fas moltes, és important fer un descart i guardar-les a l’ordinador. Abans, amb els carrets hi havia més cura. El professional avui sap que si tira moltes fotos després s’han de descarregar, mirar-les i dedicar-hi molt de temps, de vegades massa. Per això, l’economia que practicàvem abans amb la foto analògica també la practico avui amb la digital, i treballo com si ho fes amb negatius, conscient que aquella foto es aquella i no una altra. Això també t’estalvia haver d’estar hores seleccionant imatges a l’ordinador, seleccionant i esborrant. És el mateix sistema que utilitzava abans: procurar tirar poques fotos, seleccionar les que van a l’arxiu i la resta triturar-les o llençar-les al foc”.

Exposicions, llibres, revistes i catàlegs. Internet i les xarxes socials. Currículum estratosfèric

No tothom està familiaritzat amb la fotografia creativa i artística a través de les exposicions en sales o galeries. La majoria les contempla impreses en paper als llibres i revistes; però aquests darrers anys també pot veure-les exposades virtualment a Internet, en webs i galeries virtuals, o també de les xarxes socials. Per al fotògraf, “una fotografia és, per definició, un paper, un material físic amb una imatge nascuda d’un suport sensible a la llum. En l’àmbit de la creació, les imatges guardades es poden exhibir en una exposició, condicionades per la il·luminació i amb un ordre concret, o presentar-les en un llibre. Són dos conceptes diferents en l’espai i la distribució. En un llibre es poden adaptar a un format concret, amb un relat que pot desenvolupar una història amb inici i final, com una relat narratiu. La diferència és que el llibre queda. Independentment de veure l’obra d’un fotògraf en una exposició que dura un temps determinat i desapareix, el llibre queda. Hi ha llibres recopilatoris i llibres fets expressament, on es presenta una obra pensada exclusivament per ser presentada en un llibre; en aquest cas, és l’obra en si mateixa, una narració amb un disseny, unes mides, un paper i una compaginació expressa”.
 

Manel Esclusa. Foto: Adrià Costa


Quan es troba o es recupera un arxiu d’un fotògraf mort i es vol fer una exposició o un llibre, el dubte és qui decideix l’ordre i com se suposa que l’artista hauria positivat els negatius. En aquestes situacions, el curador o historiador intenta fer una interpretació el més objectiva possible. Si no hi ha instruccions del fotògraf desaparegut, es presenta el negatiu tal qual. De vegades s’han trobat fotos que corresponen al negatiu original sencer, i al mateix temps còpies que no corresponen a l´enquadrament  l’original, una circumstància que es pot deure a molts motius, com ara que aquelles còpies estava pensades per publicar en una revista o en un llibre, amb un format concret; o també que les còpies corresponien a la interpretació definitiva de l’artista”.

El fotògraf vigatà no és massa donat a interactuar a les xarxes socials d’Internet: “només estic actiu a la plataforma de Facebook, on entro un cop de tant en tant. Més enllà del Facebook, utilitzo Internet per bussejar en el Google i buscar plataformes especialitzades en fotografia, i descobrir nous fotògrafs”.

Aquest reportatge podria incloure una llarguíssima llista dels llocs on Esclusa ha presentat la seva obra. Tanmateix, per no allargar-nos, el seu currículum es pot apuntar en clau de resum, dient que des de l’any 1973 fins avui, ha protagonitzat centenars d’exposicions individuals i col·lectives en les més prestigioses galeries i sales de Catalunya, Euskadi i la resta de l’estat espanyol, a més de Bèlgica, França, Holanda, Alemanya, Suïssa, Corea, Anglaterra, Argentina, Itàlia... També té nombrosa obra en col·leccions públiques i privades, com ara la Fundació Privada Vila Casas, La Bibliotèque National de París,  el Musée Reattu d’Arlès, la Universitat de Parma, el Musée de la Photographie de Charleroi, la colecció ARCO (Madrid), el Birmingham Museum of Art d’Alabama, el MNAC, la Maison de la Photographie (París), el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, o la Fundación Telefónica (Madrid), entre altres.

Viatges. El Sàhara

A través del viatges realitzats amb motiu d’algun encàrrec professional, explica que “si normalment utilitzo la càmera com un exercici d’extraversió per abocar de mi cap enfora i mostrar una part meva personal, com si fos un autoretrat, gràcies als viatges la fotografia m’ha proporcionat, des de tots els àmbits, experiències que no hagués tingut mai. A més de descobrir paisatges, persones i situacions, he pogut compartir vivències molt intenses de tot tipus”.

Un lloc que el va impactar va ser el desert del Sàhara, als camps de refugiats, on va anar per col·laborar amb la ONG Ulls del Món: “Si anteriorment havia quedat colpit pel desert de sal d’Uyuni, a Bolívia i a Xile, o pel mateix desert de gel de l’Antàrtida, el del Sàhara em va tocar profundament per la manera de viure dels refugiats sahrauís, un poble que malgrat les dificultats de tota mena per les que passen, tenen tots els nens escolaritzats. La seva admirable capacitat de resistència per mi va ser una lliçó que no oblidaré mai. Gràcies a Ulls del Món vaig tenir la possibilitat de conscienciar-me, acompanyant tant els cirurgians com els voluntaris responsables de la logística. Quan hi vaig anar, al segon dia d’ser-hi, una conjuntivitis em va provocar que no pogués obrir els ulls per fer les fotos; portava l’equip analògic de càmeres complet i un càmera digital semi-professional que gràcies a l'autofocus em va permetre poder treballar els primers dies. En aquest lloc una conjuntivitis sense el tractament adient es converteix en una malaltia crònica que pot portar a la ceguesa”. 

Manel Esclusa, l’ofici de mirar.
 

«Context». sèrie Ulls del món, 2006. Foto: Manel Esclusa©

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació