27
de novembre
del
2019
Actualitzat
a les
6:38h
Rep El Despertador cada matí al teu correu
Una redacció desafortunada i que ara es pretén esmenar de la ponència del PSC, pensada per recuperar el terreny perdut davant Ciutadans entre sectors espanyolistes gràcies a temes com la llengua o els mitjans públics, ha reobert el debat sobre la immersió lingüística, un tema amb el qual va intentar fer fortuna política Albert Rivera.
La realitat lingüística del país no és la de fa quaranta anys quan es va posar en marxa un sistema que va generar un ampli consens, pensat per garantir el coneixement del català a tots els estudiants i que ha tingut una eficàcia notable. Al nostre país, però, cada cop costa més trobar zones monolingües. Català i castellà conviuen més que abans i a la barreja provocada per la demografia, l'economia i les infraestructures s'hi han afegit les llengües dels nouvinguts com ara el xinès, l'amazigh, l'urdú o l'àrab. Això ha obligat, lògicament, a repensar el sistema, a fer-lo més flexible per garantir la igualtat i les competències lingüístiques de tots els alumnes i incorporar, a més, l'exigència de l'anglès.
El que no ha canviat és que segueix havent-hi una llengua "dèbil", la catalana. Una llengua sense l'impuls d'un estat per a la majoria dels parlants al darrere i que encara necessita ser fomentada i preservada. El català encara està vetat o molt minoritzat en àmbits com ara l'administració de Justícia, el consum, l'oci o els mitjans de comunicació. És fals, malgrat el que diu el PSC, que l'independentisme majoritari hagi "polititzat" la llengua. Senzillament n'ha seguit defensant la seva normalització i extensió amb polítiques actives. I, de fet, en els darrers anys s'han desterrat velles temptatives d'arraconar el castellà. Perquè és impossible, perquè fer-ho seria poc hàbil, perquè és la llengua de milions de catalans i perquè té centenars de normatives que l'imposen. Res pot ser un fetitxe, tampoc la immersió. Però si ha d'evolucionar, ho ha de fer a partir d'una aproximació pedagògica i no política. I el PSC ha abordat aquest assumpte mogut per l'ànim de mossegar l'espai de Ciutadans en un moment crític, quan els sectors més involucionistes de l'Estat han posat el català en el punt de mira.
Tonant a l'escola, les dades són tossudes i ens demostren, avui us ho expliquem, que a les comarques més catalanoparlants no és on hi ha un nivell de castellà més baix, sinó més aviat al revés. És el que també ha constatat, any rere any, la prova de selectivitat quan el nivell de castellà es demostra més alt a Catalunya que en altres territoris de l'Estat que són monolingües. Qui sap més d'una llengua té facilitat per saber-ne encara més.
De totes les reflexions sobre la immersió, em quedo amb la que fa Francesc Xavier Vila, director del Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació de la UB, a la informació que avui us portem: "Hi ha milers de nens catalans que no saben castellà, sí, però estan tots a la Catalunya Nord", diu. Cal revisar la immersió i adaptar-la a les noves realitats, segur. En això hi ha consens dels experts. Tant com en què la llengua que més impuls necessita per sobreviure segueix sent la catalana.
Avui, en un dia marcat per la ressaca de l'acord de mínims i l'autocrítica d'ahir al Parlament, que ja veurem quin cost té i on avui es farà la sessió de control al Govern, estarem pendents de què passa a Madrid amb el reial decret que permet tancar webs de cop i volta i amb el debat al Constitucional sobre Oriol Junqueras i la conculcació dels seus drets.
Avui no et perdis
» Dades: On són els «nens d'Olot»? Els alumnes de la Garrotxa saben més castellà que els del Baix Llobregat; per Roger Tugas.
» Opinió: «Autolesió de la ròtula»; per Francesc-Marc Àlvaro.
» Opinió: «La nació del PSC»; Francesc Canosa.
» Crònica: L'independentisme fa autocrítica per la resposta institucional de mínims a la sentència; per Sara González i Oriol March.
»El TC debat un recurs de Junqueras amb discrepàncies entre magistrats; per Bernat Surroca.
»El Govern exigeix situar Torra i Sánchez al capdavant del diàleg; per Oriol March.
» La Veu de Nació: «La investidura també passa per Torra»; per Pep Martí.
»El papa Francesc crida al «diàleg i la pau» en tots els països on hi ha problemes: «Espanya també».
»El Congrés vota aquest dimecres el decret de Sánchez que permet tancar webs.
» Opinió: «La ressaca del 25-N»; per Elisenda Rovira.
» Ciència en societat: Oïdes sordes per la crisi climàtica; per Cristina Junyent.
El passadís
Més enllà de l'hemicicle, un dels epicentres del Parlament és el bar i el seu restaurant. Els consensos que no s'aconsegueixen a mocions, resolucions i lleis, sí que es troben a l'hora de valorar que la qualitat culinària dels menús és molt millorable. És un comentari llargament repetit entre diputats, periodistes i treballadors de la cambra. Això explica en bona part per què estan a punt de canviar d'empresa concessionària del servei aprofitant que s'esgota ja el contracte. A finals del 2016, Serhs s'estrenava. En pocs dies, serà Eurest qui se'n faci càrrec, la mateixa empresa que ja el portava abans. Els assidus a la restauració parlamentària em diuen que hi tenen grans expectatives.
Vist i llegit
Aquests dies ha tornat a sortir a col·lació el debat sobre el dret a la nacionalitat arran de les deportacions dels joves arrestats durant les protestes per la sentència. Una exposició molt interessant que reflexiona sobre aquesta qüestió i el passat colonial a la nostra societat és "Esta tierra jamás será fértil por haber parido colonos", que acull el Centre de la Virreina. A partir de pintures, vídeos i llibres, Daniela Ortiz visibilitza moltes problemàtiques dels migrants i recorda els estralls del colonialisme. Més enllà de les qüestions més clàssiques com ara pugui ser la llei d'estrangeria espanyola, l'artista va més enllà i plasma el racisme més silenciós, el que s'assumeix com a natural com ara els plànols de les cases adinerades on a les dones del servei, la majoria estrangeres, viuen en estances diminutes. A partir d'una cosa tan simple com és la distribució de la casa, Ortiz fa una al·legoria de com les classes dominants arraconen i minoritzen col·lectius racialitzats. Aquí en podeu saber més.
L'efemèride
Tal dia com avui de l'any 1978 es fundava a Ziyaret, a unes desenes de quilòmetres de Diyarbakir, la capital del Kurdistan turc, el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), una organització política que reivindica la implantació d'un estat socialista per als kurds que viuen a Turquia -la majoria-, Iran, Iraq i Síria. El PKK, que lidera Abdullah Ocallan, empresonat i condemnat a cadena perpètua pels turcs des de 1999, és considerat un grup terrorista per la UE i els Estats Units, aliats intermitents del govern d'Erdogan a l'OTAN. El partit, que és il·legal però s'ha anat presentant amb diversos noms i notable èxit a Turquia (ara a través de l'HDP), ha suavitzat les seves posicions i marcat distàncies amb la lluita armada després d'anys de durs enfrontaments malgrat que té uns 26.000 militants empresonats. Encara té, però, milícies que combaten l'ISIS. La BBC explicava el protagonisme de les dones en la seva lluita.
L'aniversari
El 27 de novembre de l'any 1909 va nàixer a Barcelona la periodista, publicista i representant teatral Irene Polo, que moriria a l'exili argentí el 1942. Va ser una de les grans firmes del periodisme català de la Segona República, que va posar-se al nivell dels països més avançats d'Europa. Polo va obrir pas a les dones en un món que, com totes les feines intel·lectuals de l'època, era masculí i excel·lia en el reporterisme, que va cultivar a revistes com ara Mirador i a diaris com La Humanitat o La Rambla. Així la recordaven en un reportatge a la revista del Col·legi de Periodistes.
Ferran Casas i Manresa
subdirector de NacióDigital
subdirector de NacióDigital
Vols que t'arribi El Despertador de NacióDigital cada matí al teu correu electrònic?