Els Güell, la burgesia girada cap a Madrid

Hi ha pocs llinatges que siguin en ells mateixos un fil conductor que permeti seguir la història contemporània de Catalunya com són els Güell, un nom que és sempre present en moments cabdals del XIX i XX de Catalunya. A diferència d'altres nissagues, sobre els Güell disposem d'un bon estudi, a cura del periodista i historiador Andreu Farràs, autor d'Els Güell (Edicions 62), treball rigorós del qual extreiem dades biogràfiques.

El nom Güell està ben viu en l'imaginari català. Molts indrets del país estan vinculats a aquesta saga i quasi bé es podria fer un itinerari per la Catalunya contemporània a través de llocs lligats al cognom, des del Park Güell, originàriament una finca adquirida per la família, el Vapor Vell de Sants, la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló (on els Güell van traslladfar la seva fàbrica tèxtil de Sants per allunyar-la d'una ciutat obrera en conflicte), al Palau Güell del carrer de Sant Pau on van residir un temps. 

Els orígens indianos de la fortuna 

Una biografia familiar que comença amb el primer Gúell que va fer fortuna, Joan Güell i Ferrer (1800-72), que a diferència del seu pare, un indiano que no va tenir sort, es va obrir pas a Cuba començant com a dependent d'una casa de comerç i fent-se amb el control del comerç portuari de l'Havana, en una Cuba que no podia comprar a altres països que no fossin la metròpoli. 

Treballador i molt intuïtiu, Joan Gúell tenia un olfacte nat per veure venir el negoci. Això és el que el va fer apostar, al tornar a Barcelona, per la fabricació de pana de cotó i obtenir-ne l'exclusiva, comprant les màquines a la Gran Bretanya i aixecant el Vapor Vell de Sants, on es feia el tissatge de les panes, mentre que a Martorell, a tocar del Llobregat, es feien les filatures. Güell i Ferrer va ser també un dels impulsors de La Maquinista Terrestre y Marítima, referent dels inicis de la indústria pesant.

Aliances matrimonials

Per arrodonir la seva fortuna, es va casar amb una filla de la família del genovès Bacigalupi, un banquer que s'havia instal·lat a Barcelona. La política d'aliances matrimonials constitueix un element essencial de l'estratègia de les grans nissagues catalanes. Es dona el cas que la dona de Güell va morir del part en què va néixer el seu fill Eusebi, i anys després, Joan Güell es va casar amb una altra Bacigalupi, la seva cunyada.

Eusebi Güell Bacigalupi, a diferència del pare, va cursar estudis, va aprendre idiomes i es va dotar d'una cultura clàssica. Va ampliar els negocis de la família, fundant la cimentera Asland, a la Pobla de Lillet. I va continuar amb la "política matrimonial" del pare, casant-se amb Isabel López Bru, filla d'una fortuna castellana.

Es tracta d'un altre cognom que també va fer la primera pesseta amb el comerç americà, fundant la Companyia Transatlàntica, el Banc Hispano-Colonial i Tabacos de Filipinas. Els Comillas, originaris de Cantàbria, es van instal·lar a Barcelona, al Palau Moja del carrer de Portaferrissa, a tocar de les Rambles. El cap de la família, pare d'Isabel, era Antonio López y López, que seria el primer marquès de Comillas. L'aliança matrimonial va donar fruits. Sembla que tots dos clans eren d'estil molt diferent: més aparatosos, desitjosos de lluir riquesa, els López; més austers, els Güell.

Antonio López i Joan Güell es van conèixer a Cuba. López va fer créixer la Companyia Transatlàntica a partir d'una concessió per organitzar el tràfic marítim entre Guantánamo i Santiago de Cuba. L'habilitat per moure's pels despatxos de l'administració va fer créixer el negoci fins a obtenir, els anys cinquanta del segle XIX, la llicència dels vapors correu entre la península i Cuba i Puerto Rico. Després l'esclat de la guerra a Cuba, el 1869, va suposar un cop de sort per López, que es va fer d'or transportant soldats i material de guerra. 

L'esclavisme, la taca negra

Una taca esquitxa el llinatge dels Güell i López, afectant bàsicament el primer marquès de Comillas, un dels burgesos que es va enriquir en part gràcies al comerç d'esclaus, que comprava a baix preu a Santiago de Cuba i enviava a treballar a l'Havana. Ho recull Farràs en el llibre citat, fent referència al testimoni d'un cunyat del marquès, Francesc Bru, que ho va explicar en un llibre, La verdadera vida de Antonio López y López.

En l'animadversió del cunyat hi va jugar un paper clau el fet que Comillas va maniobrar per fer-se amb tota l'herència del sogre, Andreu Bru, a la seva mort. Però això no li treu veritat al testimoni. Com també és cert que, potser per blanquejar el seu origen esclavista, Comillas va mostrar, per altra banda, un vessant de filantropia i mecenatge. Va finançar una edició de luxe de L'Atlàntida de Verdaguer. Encara més: el poeta i sacerdot va ser capellà de la família i fou protegit per Comillas fins que la seva evolució mística i els excessos com a almoiner de la família van provocar una ruptura. El seu xoc amb les autoritats eclesiàstiques vindria de seguida i generaria una de les grans divisions viscudes en la societat catalana.
 

Comillas va entrar fort en el negoci bancari, creant el Banco Hispano-Colonial, que després de la seva mort va penetrar en el sector immobiliari, obtenint la concessió de l'obertura de l'avinguda que havia d'unir l'Eixample amb el port: la Via Laietana. Tant el banc com la Transatlàntica serien venuts al llarg del segle XX.

Dels seus quatre fills, Isabel, la tercera (el primer va morir jove i el segon, Claudi López, segon marquès de Comillas, va morir sense fills), es va casar amb Claudi Güell i Bacigalupi. D'aquest matrimoni va néixer Joan Antoni Güell i López, que seria un dels més brillants comtes de Güell.

El catalanisme de la família

La família Güell es va alinear amb els postulats proteccionistes que eren la bíblia de la burgesia industrial catalana. L'oposició al lliurecanvisme que practicaven alguns governs de Madrid va ser molt forta i els Güell s'hi van afegir. Eusebi Güell va ser un dels impulsors del Memorial de Greuges, que en realitat es titulava Manifest en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya, i que va ser presentat al rei Alfons XII el 1885. El Memorial és considerat la primera reivindicació formal del catalanisme i, sota l'impuls de Valentí Almirall, va reunir el consens d'un ampli ventall ideològic i social que anava des de societats obreres a patronals.

Güell va ser un dels autors de la part econòmica. El Memorial era una reacció contra els tractats comercials que Espanya havia signat amb el Regne Unit i França, i contra l'intent del govern espanyol d'eliminar el dret civil català. Però alhora es feia una vindicació de la llengua catalana i es criticava el model territorial unitarista. Més enllà de les bones paraules del rei (que moriria uns mesos després), poca cosa es va obtenir. Però el catalanisme ja no aturaria el seu creixement.

El primer comte de Güell ha passat també a la història com l'home que va protegir l'arquitecte Antoni Gaudí, el geni del qual és present en algunes de les millors obres de l'artista, moltes d'elles vinculades a la nissaga nobiliària, des del Park Güell a la Colònia Güell.
 

Güell de Sentmenat, la continuïtat il·lustrada

El protagonisme social i polític de la família va rebrotar durant el tardofranquisme i la Transició a través de la figura de Carles Güell de Sentmenat, besnet del primer comte. Empresari important, vicepresident d'Asland (que acabaria sent adquirida per la francesa Lafarge), les seves inquietuds polítiques el van dur a ser un dels impulsors del Cercle d'Economia -nascut els anys cinquanta a partir del Club Comodín-, nascut com a lobby amb ambició d'influir en la política econòmica.

A diferència d'altres entitats econòmiques, el Cercle sempre va tenir un aire liberal aliè al règim. Paradoxalment, però, persones properes a l'entitat van acabar inspirant el Pla d'Estabilització i l'obertura econòmica del franquisme dels anys tecnocràtics.

Güell de Sentmenat va ser un dels fundadors de la Unió del Centre de Catalunya, partit minoritari i liberal, junt amb altres cognoms burgesos com els Molins, i va ser diputat al Congrés el 1977, sent un dels redactors de l'Estatut de Sau. Després d'acostar-se a la UCD de Suárez, la crisi d'aquest partit el va apartar de la política. El seu afany d'intervenció el va canalitzar aleshores cap al Círculo Ecuestre, que va presidir i va intentar modernitzar. 

 Nom: José Joaquín Güell y Ampuero, rebesnet del primer comte de Güell, Eusebi Güell i Bacigalupi.

 Família: fill de Juan Güell de Sentmenat, mort l'any passat, i d'Isabel Ampuero. Té dues germanes, Casilda, historiadora i que treballa a l'escola de negocis OBS Business School, i Maria, periodista de cultura al diari ABC.

 Una xifra: 7.000 milions d'euros, xifra en què es valora la caretra del fons de risc Investindustrial, del qual és conseller Güell y Ampuero.

 Llocs: Londres, on resideix la major part del temps, i la Torre Castanyer, a la Bonanova, una finca familiar a la zona alta de Barcelona, on viu la mare de Joaco.

 Actitud davant el procés: hostilitat absoluta. Güell y Ampuero va estar casat durant disset anys amb Cayetana Álvarez de Toledo, diputada del PP per Barcelona.

Un comtat establert a Madrid

Amb l'exili del carismàtic Joan Antoni Güell i López, exponent del monarquisme liberal antifranquista (vegeu peça), el comtat de Güell dona un gir conservador. El seu fill, Juan Claudio Güell Churruca, instal·lat ja a Madrid i excombatent a la Guerra Civil en el bàndol "nacional", s'arrecera amb el franquisme.

Els seus hereus hereten els títols: Juan Güell Mafrtos el comtat, Alfonso el marquesat de Comillas. Poc a poc, les grans construccions econòmiques aixecades pels primers Güell canvien de mans. El Banc Hispano-Colonial és absorbit pel Banc Central. La Companyia Transatlántica és venuda en els inicis de la Transició a una empresa de l'INI.
 
Joaco Güell y de Ampuero, el nou capitalisme

El comtat de Güell té com a titular actual Juan Güell y Martos, però el membre de la família més rellevant mediàticament és José Joaquín Güell y Ampuero (Barcelona, 1968), conegut en els ambients més propers com a Joaco.

Home fort de la banca d'inversió espanyola, nebot de Carles Güell de Sentmenat, és fill de Juan Güell de Sentmenat i Isabel Ampuero (filla d'una saga burgesa basca vinculada a la fundació del Banc de Bilbao), net d'Eusebi Güell Jover, besnet d'Eusebi Güell López i rebesnet d'Eusebi Güell Bacigalupi i Isabel López Bru. És per línia materna besnet de Juan de Urruela y Morales, aristòcrata castellà nascut a Guatemala i que fou un dels noms llegendaris del primer Barça: porter del club en el primer partit que va jugar en la seva història.
 

La xarxa familiar dels Güell dona per moltes sorpreses. Güell y Ampuero és cosí de la dissenyadora de moda Agatha Ruiz de la Prada, exdona de Pedro J. Ramírez, exdirector d'El Mundo i actualment d'El Español i un dels creadors d'opinió de la dreta espanyola. Per part de la mare, estan emparentats amb el desaparegut autor flamenc Paco de Lucía. Els Güell donen per les vinculacions més insospitades.

Llicenciat en Ciències Econòmiques per la Universitat de Harvard i de Ciències Polítiques a París, amb molta experiència en banca d'inversió (director gerent de Lazard Espanya, després directiu de Santander Investment i Merryl Lynch) i també de gestió empresarial. El vincle amb Lazard -que va tenir com a representant a Espanya l'exvicepresident Rodrigo Rato- va reforçar el seu lligam amb sectors econòmics i polítics conservadors de Madrid. Va ser director general financer del grup Recoletos, que publica, entre d'altres mitjans, Expansión, Marca i Telva i que va engolir Unidad Editorial, l'editora del diari El Mundo. Ha estat director del fons de capital risc Investindustial a Londres, fons controlat per les famílies italianes Bonomi i Benetton, i és conseller sènior del fons d'inversió.

Investindustrial té la seu a Milà, però amb arrels importants a Londres i Barcelona. L'any 2009, va entrar com a primer accionista a Port Aventura (51%) i és present també a  Transport Sanitari de Catalunya. Joaco Güell viu a cavall de Londres i Madrid. El 26 d'abril del 2018, va ser nomenat conseller independent de la constructora Sacyr.

Durant cinc anys, entre el 2010 i el 2015, va ser membre del consell d'administració del Grup Godó. Eren els anys en què Güell era directiu de Lazard i el grup mediàtic volia reforçar el seu vincle amb el món financer.
 
El lligam amb Cayetana Álvarez de Toledo 

Joaco va conèixer Cayetana Álvarez de Toledo Peralta-Ramos, marquesa de Casa Fuerte, a finals dels anys noranta, quan ella estava fent la seva tesi doctoral en història, el que l'obligava a passar temps a Barcelona. Uns amics comuns els van presentar i el 2001 van contraure matrimoni. Per ell, segons la premsa rosa, era la tercera relació coneguda. Una d'elles va ser amb l'actriu i model Inés Sastre. Van conviure durant disset anys, fins que van divorciar-se l'any passat. Tenen dues filles, Cayetana i Flavia.
 

La parella s'entenia ideològicament. Amb motiu de la decisió de l'Ajuntament de Barcelona de foragitar el monument d'Antonio López dels carrers de la ciutat, el 14 de juny del 2017, Joaco Güell va escriure un article demolidor a La Vanguardia, "El desnonament d'Antonio López", on carregava de valent contra Ada Colau. Atacava "aquesta esquerra infantil que incapaç de veure més enllà de la caricatura del magnat" i posava en valor el seu mecenatge, que segons ell va fer més per les lletres catalanes "que el departament de Cultura en quatre dècades".