Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

Futbolítica

És Barcelona la nova Bilbao?

La selecció espanyola tornarà a jugar a Bilbao el proper juny després de no haver-ho fet durant més de mig segle, una circumstància que fa de Catalunya, on el combinat estatal no es vesteix de curt des de fa 15 anys, el nou territori prohibit per a «la Roja».

per Ramon Usall, 23 de novembre de 2019 a les 11:00 |
Un estelada gegant durant el partit de futbol entre el Barça i el Reial Madrid al Camp Nou | ACN
 

Entrada corresponent al partit Espanya-Turquia disputat a San Mamés el 1967, el darrer de la selecció espanyola que fins a dia d'avui ha acollit el País Basc


La classificació de la selecció estatal per a l'Eurocopa de 2020 comportarà un fet històric que canviarà la crònica futbolística espanyola del darrer mig segle. El bitllet assolit per «la Roja» per a la fase final no només implica que el combinat estatal entri en la disputa pel tro del futbol europeu sinó que també comporta que la selecció torni al País Basc, on no disputa cap partit des de 1967, fa més de cinquanta anys.


La raó d'aquest retorn és que el nou San Mamés va ser escollit com un dels dotze estadis del Vell Continent que albergaran l'edició de 2020 de l'Eurocopa de futbol, que amb aquesta estructura descentralitzada pretén celebrar el seixantè aniversari de la competició. Una circumstància que implicarà que la selecció espanyola torni, el juny de 2020, a Bilbao per jugar-hi els seus tres primers partits de la fase de grups.

El retorn del combinat estatal a Bilbao transcendeix l'àmbit estrictament esportiu i té una evident lectura política, i més si tenim en compte que el darrer partit que la selecció va jugar en territori basc es va disputar el 31 de maig de 1967, en plena dictadura franquista i quan ETA encara no havia comès el seu primer atemptat mortal.

 

Les graderies de San Mamés, plenes de gom a gom per veure l'Espanya-Turquia disputat el 1967 a Bilbao Foto: athletic-club.eus


Malgrat que l'Espanya-Turquia d'aquella primavera de 1967, un partit oficial de classificació per a l'Eurocopa italiana de 1968, va omplir San Mamés en la vuitena visita de la selecció a la capital biscaïna, els problemes que es van viure al País Basc a partir de l'any següent, amb les primeres víctimes mortals fruit de l'activitat armada d'ETA, van provocar que la federació decidís no tornar-hi per tal d'evitar possibles incidents. Ni Bilbao ni Sant Sebastià, que havia acollit un solitari partit de la selecció espanyola l'any 1923, ni tampoc Vitòria i Pamplona, que no havien vist mai jugar a «la Roja», van tornar a ser escenari de cap matx del combinat estatal.

 

Imatge del primer atemptat mortal d'ETA, el 7 de juny de 1968, que va provocar la mort del guàrdia civil Antonio Pardines Foto: Arxiu


La decisió va venir motivada pels successos iniciats el 1968, l'any en què va morir el guàrdia civil Antonio Pardines, després d'un intercanvi de trets en una trobada fortuïta amb dos militants abertzales, i en què va ser executat de manera premeditada Melitón Manzanas, el cap de la Brigada Político-Social de Guipúscoa i el responsable de nombroses tortures contra opositors al franquisme.

Els anys de plom que van succeir als primers atemptats mortals d'ETA, i que es van estendre fins al 2011, quan l'organització va anunciar el cessament definitiu de la seva activitat armada, van convertir Euskadi en un territori prohibit per a una «Roja» que en aquella època era més aviat coneguda amb el sobrenom de «la Furia Española».
 

Roda de premsa d'ETA el 1973 per reivindicar l'atemptat que va costar la vida al president del govern espanyol, Luis Carrero Blanco Foto: Arxiu


La pacificació del País Basc va provocar que el debat sobre si era o no convenient que la selecció estatal tornés a jugar algun partit en aquest territori esdevingués recurrent, una proposta avalada pels partits polítics espanyolistes però rebutjada pel nacionalisme basc sempre que aquest retorn de «la Roja» a Euskadi no fos per enfrontar-se a la selecció basca.

Paradoxalment, ara que s'ha confirmat que Espanya tornarà a jugar al País Basc, s'ha obert un nou debat sobre si és apropiat que la selecció estatal disputi algun dels seus partits com a local a Barcelona. El català Robert Moreno, l'efímer seleccionador que va substituir a Luis Enrique durant la baixa per atendre la malaltia mortal de la seva filla, va manifestar recentment en roda de premsa la seva voluntat que Espanya pogués jugar algun partit a la seva Barcelona natal.

Unes declaracions que van ser contestades per Sergio Ramos, capità de «la Roja» que, pocs dies després, va manifestar públicament que no era el moment idoni per jugar a la Ciutat Comtal exposant la suspensió del Clàssic arran de la revolta popular posterior a la sentència del Tribunal Suprem contra els responsables de l'organització del referèndum de l'1 d'octubre de 2017 com a argument.

Tot i que Ramos matisava les seves declaracions exposant el seu desig que ben aviat la selecció pugui tornar a jugar a Catalunya, el cert és que les seves afirmacions inicials situen Barcelona en el camí de convertir-se en la nova Bilbao, precisament en un moment en el qual la capital biscaïna és molt a prop de deixar de ser territori prohibit per a «la Roja».
 

El Camp Nou, ple de banderes espanyoles, durant la final de futbol dels Jocs Olímpics de 1992 en què Espanya va assolir la medalla d'or després de derrotar Polònia per 3-2 Foto: Canal Olímpic


El cert és que la relació de Catalunya amb la selecció espanyola no ha estat històricament gaire fluida. Al marge de la final dels Jocs Olímpics de 1992, que va omplir el Camp Nou per veure a la selecció olímpica conquerir la medalla d'or contra Polònia amb jugadors com Pep Guardiola, Albert Ferrer o Antoni Pinilla a les seves files, les ocasions en què la selecció absoluta ha visitat Catalunya no han generat un excessiu entusiasme.

De fet, «la Roja» només ha jugat en una ciutat catalana, Barcelona, i no ho fa des de 2004 quan hi va disputar un partit amistós contra el Perú en un estadi Olímpic Lluís Companys que va presentar una entrada de poc més de vint mil espectadors i on els afeccionats sud-americans constituïen la majoria del públic.

Si el que volem és fer referència a un partit oficial, ens hem de remuntar fins a 1975, en concret fins al Dia de la Hispanitat d'aquell mateix any quan, un mes abans de la mort de Franco, l'estadi de Sarrià va acollir un enfrontament entre Espanya i Dinamarca classificatori per a l'Eurocopa de 1976.

Sense tenir en compte la final olímpica de 1992, la selecció espanyola ha disputat un total de 18 partits a Catalunya, molt lluny de territoris amb una població similar com és el cas d'Andalusia, on «la Roja» ha jugat en 75 ocasions, o la Comunitat de Madrid, on ho ha fet 68 vegades; però molt per sobre del País Basc, on només s'ha vestit de curt en 7 ocasions.
 

La selecció holandesa poc abans d'enfrontar-se a Espanya el 1987 en un Camp Nou que presenta unes graderies desertes on només destaca una protesta contra l'empresa Philips Foto: Francesc Simó – Mundo Deportivo


D'aquests 18 partits, 5 s'han jugat al Camp Nou, un estadi que sempre s'ha mostrat reticent a donar una gran acollida a la selecció estatal. Sense anar més lluny, el darrer cop que la selecció absoluta espanyola ha saltat sobre la gespa del temple culer va ser el 21 de gener de 1987, en un amistós contra Holanda que va deixar-nos la imatge d'unes graderies gairebé desertes on només destacava una protesta laboral contra l'empresa neerlandesa Philips.

Si la tendència es confirma, el procés independentista haurà provocat que Barcelona agafi el testimoni de Bilbao com a territori inhòspit per a una selecció estatal que ja fa una dècada i mitja que no visita Catalunya i que no sembla que hagi de fer-ho en un futur immediat malgrat els reiterats intents dels partits espanyolistes, els mateixos que sempre criden a no mesclar futbol i política, perquè així ho faci.

Una dèria a la qual es va afegir de forma entusiasta el candidat del PP a la Moncloa, Pablo Casado, afirmant que si ell arribava a la presidència «la Roja» jugaria al País Basc, a Navarra i a Catalunya tot atrevint-se a argumentar que «no es pot utilitzar l'esport per a un projecte ideològic i sectari per a excloure a Espanya del que és Espanya». Una delirant lliçó de com, suposadament, esport i política no s'han de barrejar.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació