entrevista

Greta Fernández: «M'ha costat molt que m'oferissin un paper protagonista important»

Conversem amb l'actriu catalana guanyadora de la Concha de Plata pel film «La hija de un ladrón», i amb la directora del projecte, la barcelonina Belén Funes

per Victor Rodrigo , 24 de novembre de 2019 a les 13:30 |
Greta Fernández i el seu pare Eduard Fernández, a l Festival de Sant Sebastià per presentar «La hija de un ladrón» | ACN
Greta Fernández (Barcelona, 1995) és una de les actrius amb més projecció del panorama català i espanyol. Des dels 16 anys busca fer-se un lloc en el món del cinema, en petits papers que l'han portat fins al moment actual. Filla del guardonat i reconegut actor Eduard Fernández, la Greta ha gravat el seu propi nom en lletres d'or a la història del cinema espanyol en guanyar la Concha de Plata a la millor actriu aquest 2019 pel seu paper a La hija de un ladrón.

Aquest projecte és l'òpera prima de Belén Funes (Barcelona, 1985), una directora novell i guionista experimentada que s'ha submergit en els barris més pobres de la capital catalana per retratar la vida d'una jove de 23 anys, mare soltera i amb una relació tòxica amb el seu pare. Les dues ens reben a l'hotel Seventy de Barcelona, al carrer Còrsega, on assaboreixen els èxits d'una de les millors pel·lícules de l'any.


- En un projecte com La hija de un ladrón, un relat íntim amb un lligam tan sentimental amb el teu pare, figura paternal a la pel·lícula, com et prepares per a un guió així?

- Greta: Em preparo amb l'ajuda de la directora, una cosa que hauria de ser sempre així. La Belén tenia moltes ganes d'assajar. Recordo que li vaig dir "però tants assajos calen?" i ella "sí, sí, tants i més" . Vam estar-hi gairebé quatre mesos per crear el meu personatge i a mi això em va donar molt valor per arribar al rodatge tenint molt clar el que havia de fer, quin tipus de personatge havia d'explicar i quina història. Amb el guió i amb la Belén vam decidir com es movia aquesta persona -la Sara-, com menjava, com caminava, com sentia, com reaccionava a les coses. Vam prendre decisions a partir del passat del personatge, per saber d'on veníem.


- Belén: Molta feina, vaja, com es pot veure.

- Llavors la idea original ja era treballar amb la Greta i el seu pare, l’Eduard?


- Belén: La meva idea era trucar a la Greta per a la pel·lícula perquè m'interessava treballar amb ella i perquè creia que aportava un fet diferencial i bonic al film. Com a directora, si has de trucar a la Greta Fernández i has de buscar un actor perquè faci del seu pare, trucaràs evidentment al seu pare. En això he estat molt poc original, he seguit el camí més obvi.

- Una pel·lícula amb aquesta càrrega emocional tan alta, d’una temàtica social i feminista, era la idea inicial que tenies perquè fos la teva òpera prima? Com a continuació del curtmetratge o vas meditar altres opcions?

- Belén: No sóc una guionista que tingui tres projectes a la vegada. Tinc un i serà el que estigui fent en aquell moment. No escric tres per veure quina pot sortir bé, n'escric una i aquella és la que s'ha de fer perquè si no em moro. La meva vida gira molt al voltant del “tot o res”. Jo volia fer una pel·lícula sobre una dona amb una arquitectura sentimental molt determinada perquè tenia un passat. Un passat que determinava que ella havia hagut de créixer sense família, sola en un centre d'acollida de menors. En quin tipus de dona es converteix una nena que ha estat allà? Això és el que jo volia explicar i volia que fos un film sobre la família, la toxicitat dels pares i com en un món molt connectat una dona es pot sentir tan sola.

- Tornant al guió, l'absència del pare és un dels pilars centrals de la pel·lícula. Com s'aprofita tenint la figura paterna de veritat al rodatge, tant per part de l'actriu com de la direcció?

- Greta: El que ja portàvem guanyat és que no som actors que no ens coneixem, perquè evidentment som pare i filla. Quan dues persones no es coneixen i han de crear una relació, han de fer vincle, partir de zero, com treballar amb l’altre... tot això ja ho teníem fet. Ens coneixíem moltíssim, ens portem molt bé, ens estimem molt. Només ens havíem de centrar en fer aquests dos personatges.

- Belén: A nivell de direcció m’agradava molt la idea de que fossin pare i filla. No hagués treballat amb qualsevol pare i amb qualsevol filla perquè tinguessin aquesta relació, sinó que els vaig seleccionar perquè són molt bons actors i perquè anaven a ajudar-me moltíssim a fer la pel·lícula. Hi ha un fet, però, que és molt genuí al veure’ls en un mateix pla i és que s’assemblen molt físicament. No és un fet habitual i és un punt diferencial molt important per la pel·lícula. Comentaris del personatge com “no em puc oblidar d’ell perquè el porto a la cara” no és lírica, és real. Li atorguen una cosa molt especial a La hija de un ladrón i d’alguna manera transgredeix la barrera de la ficció. En una de les seqüències al bar, estava muntant un pla i un contrapla d’ells dos i vaig tenir per primer cop la sensació de “són clavats!”.

- Greta: Jo també. Quan vaig veure la pel·lícula i vaig veure, sobretot els plans curts, vaig pensar-ho també: “ens assemblem moltíssim!”.
 

Greta Fernández, Eduard Fernández i Belén Funes a «La hija de un ladrón» Foto: BTEAM Pictures


- Tot això fa més especial la teva primera pel·lícula.

- Belén: Això ha ajudat moltíssim a que La hija de un ladrón tingui aquesta espècie de notorietat, fins i tot de màgia. En el fons, crec que és una pel·lícula que en moltes escenes i en moltes facetes ha quedat molt màgica. No només la nostra feina, sinó la dels nens que formen part del film al costat del Tomàs. És un fet que jo no m’hagués imaginat mai que sortís tan bé. La seqüència que el personatge de l’Eduard li regala unes arracades és un moment màgic.

- Entrant en el seu primer paper protagonista, preveia arribar a guanyar la Concha de Plata a la millor actriu per aquest personatge?

- Greta: No, la veritat és que no. Seria una inconsciència preveure una cosa així.

- Ni la sensació d'estar fent un paper especial...?

- Greta: Jo sentia que estàvem fent alguna cosa que valia molt la pena. Tampoc tinc tanta experiència com per saber com funcionen aquests mecanismes ni aquest món però si sentia que guanyàvem punts perquè el projecte sortís més o menys bé. Ara, no per pensar en això. Recordo que quan em va trucar la Belén per dir-me que anàvem a la selecció oficial del Festival de Sant Sebastià va ser una sorpresa immensa. Ni jo vaig arribar a plantejar-me que és clar, amb això, jo competia. No hi vaig pensar fins al cap d’un temps. Esperava que la gent que estimo i aprecio veiessin la pel·lícula i els agradés. No esperava aquesta rebuda positiva tan general.

- I ara ja han pres consciència? Nominacions als premis Forqué, potser als Gaudí, potser també als Goya...?

- Greta: Una mica sí, la veritat. La consciència que estem al panorama, que la pel·lícula està al costat d’altres com La trinchera infinita o Madre. La hija de un ladrón és un film que és tema de conversa al costat de totes aquestes i és molt positiu.

- Belén: És molt positiu, sobretot perquè la gent se n’adoni que hem fet una pel·lícula. Que l’hem feta per a posar-la en una sala de cinema i la gent vagi a veure-la. Tot això ens dona una empenta perquè tot això passi.

- Les dues, una pel seu primer paper protagonista i l’altre per la seva òpera prima, comparteixen l’explosió a l’escena de primer nivell, no?

- Belén: Absolutament. La Greta i jo ens hem conegut en un moment de la vida que ens està passant exactament el mateix a les dues. És un descobriment per a ella i per a mi tot el que vivim, tota l’estona. És molt positiu que cap de les dues vagi per davant de l’altre.

- Estem parlant d’una de les millors pel·lícules de l’any fetes a Catalunya. Hi ha futur pel cinema fet aquí o l’escenari és tan pessimista com persones del sector ho pinten?

- Belén: L’escenari està molt malament perquè hi ha molt poca inversió per poder fer cinema. Jo no sé quina visió tenen els actors, però si parlem de projectes, de guionistes, de directors i sobretot si parlem de directores, crec que el panorama que s’està vivint a Catalunya és increïble.

- Greta: Desolador. Ah, positiu per tu?

- Belén: Molt positiu! Moltes directores, moltes noves propostes, molta gent intentant fer cinema d’una altra manera... En el fons està havent-hi una eclosió de les cineastes molt important i això no podem obviar-ho, perquè és molt difícil que passi. Això succeeix perquè hi ha certes polítiques que ho permeten.

- Productors, directors, actors... tots assenyalen que el principal problema és la inversió.

- Belén: Aconseguir fons, diners, és molt difícil. Si no els aconsegueixes no pots donar-li feina als actors, tampoc als directors de fotografia. És un cercle que no acaba mai.

- Esmentava aquesta nova eclosió de les dones en el món del cinema. S’està produint aquest canvi de tendència o encara estem molt lluny d’un escenari positiu realista?

- Belén: Ha començat un canvi però no hem arribat a estabilitzar aquest canvi. La Greta pot parlar molt millor d’això, perquè és actriu i llegeix molts guions, però d’entrada: com estem representant la dona al cinema? Quines opcions tenen els personatges femenins? Es pot fer una pel·lícula d’una dona de seixanta anys? Es pot finançar aquesta pel·lícula? Es pot finançar una pel·lícula una dona pren les seves pròpies decisions i no serveix únicament per a definir a l’home? Són preguntes que ens hem de fer a nivell de contingut. Després ens les hem de fer a nivell tècnic. Per què hi ha aquest sostre de vidre? S’ha iniciat el canvi, però no hem finalitzat encara aquest començament.

- I per part de les actrius no es produeix també aquesta eclosió?

- Greta: Estic començant i no sabria dir-ho. A mi m'ha costat molt que m'oferissin un paper protagonista important. Des del setze anys que treballo en aquest gremi i sempre m’han ofert coses molt petites. O perquè no confiaven en mi per fer coses més grans o pel que sigui, i tampoc m’han passat per les mans imatges de dones molt potents. Veig com està el panorama, veig dones de 40 o 50 anys que els costa molt que tinguin papers protagonistes femenins i just com diu la Belén: fortes, que tinguin coses a explicar que siguin interessants. És difícil dedicar-se a això.

- Belén: Siguis qui sigui, és difícil.

- Greta: Sent home potser és més fàcil però sé que també és difícil. Tinc molts col·legues que tenen la meva edat i que ho tenen molt complicat per poder guanyar-se la vida actuant, en aquesta professió. Llavors, tant de bo hi hagués molts més diners per a poder fer més sèries i més pel·lícules.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació